Jack
Szostak: ‘El nostre objectiu és entendre com va ocórrer tot de
manera espontània en l’ambient primerenc de la Terra’
Premi Nobel de Fisiologia o Medicina 2009
El
Parc Nacional de Yellowstone (Wyoming, Estats Units) es troba el
Grand Prismatic Spring, una font termal on l’aigua bullint
ascendeix trenta-sis metres des de les profunditats de la terra fins
a la superfície. Les aigües formen aleshores un bell espectacle
cromàtic, on el blau pur del centre queda envoltat per bandes
concèntriques que s’inicien amb un verd tímid i culminen amb un
taronja flamejant. Aquesta gradació de colors conforma una mena de
termòmetre gegantí que assenyala simultàniament la temperatura de
l’aigua i el límit de la vida: cap organisme terrestre pot
sobreviure en el blau fumejant d’enmig, però a mesura que l’aigua
va refredant-se cap a les vores, hi trobem bacteris termòfils, únics
en la Terra, capaços d’aguantar fins i tot 99 °C de
temperatura.
Jack Szostak (Londres, 1952) cita sovint Yellowstone com
un dels exemples on la vida s’obre camí de manera quasi
inversemblant i procedeix a una victoriosa (si bé dura) conquesta de
l’entorn. Professor de Genètica de la Facultat de Medicina de
Harvard i investigador al Departament de Biologia Molecular de
l’Hospital General de Massachusetts, Szostak va rebre l’any 2009
el Premi Nobel de Fisiologia o Medicina, juntament amb les expertes
en biologia molecular Elizabeth Blackburn i Carol Greider. El guardó
reconeixia el seu descobriment del paper dels telòmers i l’enzim
telomerasa a l’hora d’evitar la degradació dels cromosomes en la
divisió cel·lular, una troballa que va marcar un abans i un després
en l’estudi de l’envelliment de les cèl·lules. Tot i que amb
una mica de retard (les investigacions del trio guardonat van
publicar-se al llarg dels anys vuitanta), la Reial Acadèmia Sueca de
les Ciències distingia per fi «un descobriment que ha estimulat el
desenvolupament de noves estratègies terapèutiques».1 Actualment,
però, Jack Szostak dedica tots els seus esforços a tractar de
re/crear aquesta cèl·lula primitiva capaç de reproduir-se i
engegar el procés d’evolució descrit per Charles Darwin. La
grandesa d’aquesta tasca ensopega amb la humilitat del professor
Szostak, que no només parla en un plural inclusiu permanent, en
referència a l’equip que l’acompanya al seu laboratori de
Massachussetts, sinó que insisteix que tot plegat «només és
química».
L'objectiu
del seu laboratori és sintetitzar una cèl·lula primitiva capaç de
reproduir-se i evolucionar segons la teoria de Darwin. Com seria
aquesta cèl·lula primitiva?
En
realitat, es tracta d’una versió molt simple de la cèl·lula
moderna. Té una membrana i peces menudes d’ARN a dins. La membrana
pot créixer i dividir-se en resposta als canvis en l’entorn, i
l’ARN pot replicar-se a causa de la química que l’envolta.
Bàsicament, el medi controla el creixement i la divisió de la
cèl·lula. No obstant això, a mesura que la cèl·lula ha anat
evolucionant, ha desenvolupat una maquinària que li permet controlar
aquests processos per ella mateixa. Esdevé independent de l’entorn
local i també capaç de colonitzar-ne altres. Però als inicis devia
ser molt simple i només devia poder viure en ambients que permeteren
aquests cicles de creixement i divisió.
Quin
tipus d’experiments es duen a terme al seu laboratori per tal de
«trobar» aquesta cèl·lula?
Per
tal de crear una cèl·lula capaç d’evolucionar, necessitem
informació genètica. Aquesta informació ha de ser capaç de fer
alguna cosa útil, i això ens ha fet tornar als àcids nucleics, a
la química de la replicació de l’ARN. Bona part del treball que
estem fent ara mateix consisteix en experiments relativament simples
per a tractar d’entendre aquest procés de replicació. Per
descomptat, duem a terme experiments molt controlats al laboratori,
però el nostre objectiu final és entendre exactament com va ocórrer
tot de manera espontània en l’ambient primerenc de la Terra.
Quines
idees tenen sobre aquest ambient terrestre primigeni que va permetre
el sorgiment de la vida?
Tenim
algunes teories que en part vénen d’observar la Terra actualment.
Aquí podem estudiar cràters d’impacte, cràters de volcans,
moltes zones volcàniques com Yellowstone, Islàndia o la península
de Kamtxatka… En aquests indrets hi ha molta aigua circulant entre
les roques, que s’escalfa i dóna lloc a processos químics molt
interessants. L’aigua va per la superfície, així doncs, hi ha
també radiació solar i la química de l’atmosfera. Si intentem
traslladar aquest ambient a fa quatre mil milions d’anys… És
clar que la química i l’atmosfera eren diferents aleshores, però
podem començar a imaginar com tot allò va contribuir a l’origen
de la vida.
La
seua recerca implica un enfocament multidisciplinari, amb una gran
quantitat de problemes i preguntes de naturalesa diversa que cal
resoldre. És aquest un dels motius que l’atrauen
d’aquest treball?
Sí, i
tant. Hi ha unes vint persones al meu laboratori i tots tenen
trajectòries diferents: algunes persones vénen del món de la
matemàtica computacional, el que ens permet fer química teòrica;
altres hi arriben amb formació en química orgànica sintètica, de
manera que poden crear qualsevol molècula que vulguem; altra gent té
un historial en biologia molecular, així que entenen l’ARN, la
seqüenciació i aquest tipus d’experiments. Altres han treballat
amb membranes, vesícules, microscòpia… Aquesta recerca atrau gent
amb tot tipus d’experiències. I, per descomptat, per a treballar
junts, han d’aprendre a parlar els uns amb els altres. Arriben al
laboratori parlant llengües diferents: la llengua de la química
computacional, de la cristal·lografia de raigs X, de la ressonància
magnètica nuclear… I a les persones ens costa molt aprendre a
comunicar-nos.
Supose
que el seu laboratori deu tenir un munt de candidats…
[Rient] I
tant!
Fa
un parell d’anys, vostè va dir que es trobaven molt a prop de
«crear vida al laboratori». Quines són les seues perspectives ara
mateix?
[Rient]
Supose que ens trobem un parell d’anys més prop! En realitat, crec
que només falta resoldre uns quants problemes per tal de tenir una
bona comprensió del camí. Si tenim sort i podem fer-ho, potser
serem capaços de construir cèl·lules al laboratori.
Quins
són aquests problemes restants?
Susanna
Ligero. Periodista,
revista Mètode.
«Experiments
químics molt simples poden aportar-nos coneixement sobre l’origen
de la vida»
El passat 18 de novembre va
visitar la Universitat de València dins del programa Trobades
d’Excel·lència Internacional VLC/Campus. La seua ponència sobre
l’origen de la vida va atraure centenars de persones a Burjassot,
moltes de les quals no van poder fer-se amb un lloc dins la sala
Darwin del Campus Burjassot-Paterna, que ofereix aforament per a 311
persones. Davant d’aquesta circumstància, el professor Szostak va
proposar impartir una segona sessió, que de nou va omplir l’espai
de gom a gom. Malgrat la dosi de feina inesperada, encara va trobar
energia suficient per a reunir-se amb Mètode, fer un recorregut per
la seua trajectòria, parlar-nos de les últimes novetats en la seua
recerca i aportar el seu punt de vista sobre algunes qüestions del
panorama científic actual.
En un dels seus
articles recents vostè deia que li semblava més fàcil trobar una
resposta a l’origen de la vida que a l’origen de l’univers o de
la consciència. Com ha arribat a aquesta conclusió?
Hi ha experiments químics molt
simples que poden aportar-nos coneixement sobre l’origen de la
vida. El treball sobre l’origen de l’univers és increïblement
abstracte: matemàtiques, física de partícules… És molt
interessant, però retrocedir fins entendre per què va passar el Big
Bang em sembla molt difícil. Un altre problema interessant és
l’origen de la consciència. En l’època en què vaig començar a
treballar, les eines per a entendre el cervell simplement no
existien. Ara estem començant a obtenir-les, ens trobem a l’inici
de tot, així que si fóra un estudiant jove potser em dedicaria a la
neurociència.
Els inicis de la seua
carrera els va dedicar al camp de la genètica i més avant es va centrar en l’estudi de l’origen de la vida.
Com es va donar aquest canvi de direcció?
Vaig començar treballant dues
coses relacionades: la reparació d’ADN trencat i els telòmers.
Vaig muntar el meu laboratori per tal d’entendre com els
trencaments dels extrems de l’ADN es reparaven i aleshores vaig
conèixer l’Elizabeth Blackburn, que estava estudiant extrems d’ADN
que «no» es reparaven. Els uns i els altres es comportaven de
manera molt diferent i era molt interessant, així doncs, vam
utilitzar la genètica i la bioquímica per tal d’estudiar aquests
processos. Però, arribats a cert punt, hi havia molta gent
treballant amb els telòmers. Era obvi que el següent nivell
d’experiments havia de ser amb sistemes animals i persones. Jo no
volia estar en un camp tan competitiu, ni tampoc treballar amb
sistemes animals, així doncs, vaig començar a cercar altres coses.
Fins i tot em vaig plantejar dedicar-me a la neurociència o la
biologia estructural, però ja molta gent hi treballava. Però durant
els mateixos anys que estàvem treballant amb els telòmers es van
descobrir els ribosomes. Els ribosomes eren un àcid nucleic,
estudiats per la bioquímica, que és un camp molt gran, així doncs,
ens vam dedicar a estudiar-los durant uns quants anys i vam començar
a adoptar un enfocament més evolutiu. En volíem de nous, que no es
trobaven a la natura, així doncs, havíem de fer-los evolucionar
nosaltres mateixos. Això ens va portar a treballar amb evolució
dirigida i d’allà vam anar a parar a l’origen de la vida, perquè
volíem saber com l’evolució va començar per si mateixa. Una cosa
és fer evolució dirigida en un laboratori, amb totes les eines, els
enzims, la seqüenciació… Però que passa de manera
espontània per tota la Terra… Era molt misteriós.
L’objectiu del seu
laboratori és sintetitzar una cèl·lula primitiva capaç de
reproduir-se i evolucionar segons la teoria de Darwin. Com seria
aquesta cèl·lula primitiva?
En realitat, es tracta d’una
versió molt simple de la cèl·lula moderna. Té una membrana i
peces menudes d’ARN a dins. La membrana pot créixer i dividir-se
en resposta als canvis en l’entorn, i l’ARN pot replicar-se a
causa de la química que l’envolta. Bàsicament, el medi controla
el creixement i la divisió de la cèl·lula. No obstant això, a
mesura que la cèl·lula ha anat evolucionant, ha desenvolupat una
maquinària que li permet controlar aquests processos per ella
mateixa. Esdevé independent de l’entorn local i també capaç de
colonitzar-ne altres. Però als inicis devia ser molt simple i només
devia poder viure en ambients que permeteren aquests cicles de
creixement i divisió.
Jesús
Císcar
Quin tipus
d’experiments es duen a terme al seu laboratori per tal de «trobar»
aquesta cèl·lula?
Per tal de crear una cèl·lula
capaç d’evolucionar, necessitem informació genètica. Aquesta
informació ha de ser capaç de fer alguna cosa útil, i això ens ha
fet tornar als àcids nucleics, a la química de la replicació de
l’ARN. Bona part del treball que estem fent ara mateix consisteix
en experiments relativament simples per a tractar d’entendre aquest
procés de replicació. Per descomptat, duem a terme experiments molt
controlats al laboratori, però el nostre objectiu final és entendre
exactament com va ocórrer tot de manera espontània en l’ambient
primerenc de la Terra.
Quines idees tenen
sobre aquest ambient terrestre primigeni que va permetre el sorgiment
de la vida?
Tenim algunes teories que en part
vénen d’observar la Terra actualment. Aquí podem estudiar cràters
d’impacte, cràters de volcans, moltes zones volcàniques com
Yellowstone, Islàndia o la península de Kamtxatka… En aquests
indrets hi ha molta aigua circulant entre les roques, que s’escalfa
i dóna lloc a processos químics molt interessants. L’aigua va per
la superfície, així doncs, hi ha també radiació solar i la
química de l’atmosfera. Si intentem traslladar aquest ambient a fa
quatre mil milions d’anys… És clar que la química i
l’atmosfera eren diferents aleshores, però podem començar a
imaginar com tot allò va contribuir a l’origen de la vida.
La seua recerca implica
un enfocament multidisciplinari, amb una gran quantitat de problemes
i preguntes de naturalesa diversa que cal resoldre. És
aquest un dels motius que l’atrauen d’aquest treball?
Sí, i tant. Hi ha unes vint
persones al meu laboratori i tots tenen trajectòries diferents:
algunes persones vénen del món de la matemàtica computacional, el
que ens permet fer química teòrica; altres hi arriben amb formació
en química orgànica sintètica, de manera que poden crear qualsevol
molècula que vulguem; altra gent té un historial en biologia
molecular, així que entenen l’ARN, la seqüenciació i aquest
tipus d’experiments. Altres han treballat amb membranes, vesícules,
microscòpia… Aquesta recerca atrau gent amb tot tipus
d’experiències. I, per descomptat, per a treballar junts, han
d’aprendre a parlar els uns amb els altres. Arriben al laboratori
parlant llengües diferents: la llengua de la química computacional,
de la cristal·lografia de raigs X, de la ressonància magnètica
nuclear… I a les persones ens costa molt aprendre a comunicar-nos.
Supose que el seu
laboratori deu tenir un munt de candidats…
[Rient] I tant!
Fa un parell d’anys,
vostè va dir que es trobaven molt a prop de «crear vida al
laboratori». Quines són les seues perspectives ara mateix?
[Rient] Supose que ens trobem un
parell d’anys més prop! En realitat, crec que només falta
resoldre uns quants problemes per tal de tenir una bona comprensió
del camí. Si tenim sort i podem fer-ho, potser serem capaços de
construir cèl·lules al laboratori.
Quins són aquests
problemes restants?
En primer lloc, per a estudiar la
replicació de l’ARN, utilitzem blocs de proteïnes reactius
químicament, però aquests tendeixen a trencar-se quan interaccionen
amb l’aigua. I una vegada s’han trencat, ja no hi ha res més a
fer. Així doncs, necessitem entendre com introduir energia en el
sistema de forma adequada, per tal que el procés continue endavant.
Un altre problema és el relacionat amb l’ARN de doble cadena. Hem
aconseguit que les cadenes se separen, però tornen a unir-se molt
ràpidament. Ja coneixem algunes maneres d’alentir el procés, però
encara no hem obtingut una resposta completa. Un tercer problema és
que els processos químics de replicació de l’ARN requereixen
concentracions molt altes de ions metàl·lics, com el magnesi, que
causa que es trenquen les membranes. Hem de trobar un complex de
magnesi coordinat amb un altre element que no provoque aquesta
reacció i, de nou, tenim algunes idees que ens acosten molt a la
solució. A banda de tot això, és clar, sempre pot sorgir alguna
cosa que no hàgem pensat.
«Algunes
persones m’han dit: “Saps? No cal que faces aquestes coses, ja
està tot explicat a la Bíblia”»
Probablement «crear
vida al laboratori» resulta una idea controvertida per a molta gent.
Ha estat objecte de crítiques o alguna polèmica?
No gaire. Algunes persones m’han
dit: «Saps? No cal que faces aquestes coses, ja està tot explicat a
la Bíblia. Estàs perdent el temps, ja en sabem la resposta.» Per
descomptat, jo vull una explicació basada en la natura. No obstant
això, pense que hi ha més controvèrsia sobre l’origen de la
humanitat. Quan la gent s’adona que això que faig només és
química, ja hi perden l’interès. No els resulta tan controvertit.
Aleshores, si en un
futur proper vostè aconsegueix el seu objectiu, quin impacte pensa
que causarà?
Els científics diran: «És obvi,
és clar que havia de ser així». Les persones molt religioses
diran: «No m’ho crec» o «no em sembla rellevant». Així doncs,
l’impacte potser no és massa gran a curt termini. Però en els
meus dies optimistes pense que aquesta recerca potser ajuda la gent a
acceptar que la vida és un fenomen natural, que va sorgir sense cap
intervenció màgica o sobrenatural. Tot això, juntament amb els
avenços en altres parts de la ciència, contribuirà a fer que la
gent accepte una visió del món més científica. Pense que si hem
de resoldre els problemes del món, la necessitem. Necessitem gent
que crega en l’evidència i a testar les idees, en lloc de només
acceptar el que ens diuen. Espere que el nostre treball ajude a això.
«Si
arribem a altres planetes i existeixen formes de vida que puguem
estudiar, no em sorprendria massa si a escala bioquímica foren
igual que nosaltres»
Quan pensem en la vida
en altres planetes, sembla que els humans en tenim una visió molt
antropocèntrica, ja que solem imaginar que aquesta vida és igual
que al nostre planeta. Pensa que la seua investigació pot contribuir
a canviar aquesta concepció?
No està del tot clar. Pot ser que
hi haja algun tipus de convergència i que la química tendesca a
donar lloc a una vida primitiva que utilitze àcids nucleics,
membranes, pèptids… Així doncs, si en un futur llunyà arribem a
altres planetes i hi ha formes de vida que puguem estudiar, no em
sorprendria massa si a escala bioquímica foren igual com nosaltres.
És clar que si aquesta vida ha evolucionat de manera més complexa,
pot ser que tinga un aspecte molt diferent. Però també pot ser que
s’haja donat una evolució convergent. Ja ho veurem.
«Necessitem
una visió científica del món per a resoldre els seus problemes»
Moltes vegades el
finançament de la ciència depèn del seu aspecte més o menys
pràctic. Ha significat això un problema per a la seua investigació?
En realitat, ha estat un problema
per a la disciplina en general. És un camp menut, no hi tenim massa
gent. Part de la raó és que no és massa fàcil extraure’n idees
productives. I l’altra part és que no té aplicacions òbvies: és
senzillament interessant, curiositat intel·lectual. Així doncs, no
hi ha massa diners, perquè hi ha necessitats més urgents: els
problemes mèdics, per exemple. Sí, ha estat difícil. Però pense
que la situació està millorant: hi ha fundacions privades que ens
donen suport, com la fundació Simons. També hi ha molt d’interès
a Europa i també al Japó, d’on ens va arribant més ajuda. És
clar, també és cert que, sumant tots els diners dedicats a la
recerca de l’origen de la vida, la quantitat resultant seria
minúscula en comparació als diners que es dediquen al Gran
Col·lisionador d’Hadrons del CERN, i això que l’estudi de la
física de partícules també respon a una curiositat intel·lectual.
Ara mateix no se m’acut cap aplicació pràctica i immediata
d’estudiar l’anihilació de protons. Però és interessant, és
clar que aquesta recerca ha de ser finançada.
Ha esmentat la Fundació
Simons, una organització privada i filantròpica que inverteix en
recerca en ciències bàsiques i matemàtiques. Quin és el paper que
representen aquestes organitzacions en la recerca científica dels
Estats Units?
La Fundació Simons n’és un
exemple nou i meravellós. És bastant atípica, perquè el seu
fundador, John Simons, és un matemàtic: era el director del
Departament de Matemàtiques de la Universitat Stony Brook. I ara que
pot, està més que disposat a donar suport a camps interessants de
la recerca científica però que no compten amb gaire finançament.
Per descomptat, hi ha altres fundacions, com l’Institut Mèdic
Howard Hughes, que ofereixen ajuda a projectes científics genials i
també ajuden el meu laboratori, o la fundació de Bill Gates, que
proporciona suport a moltes recerques relacionades amb la medicina.
De manera que aquestes fundacions fan un paper cada vegada més
important. És a dir, continua sent menut en comparació al
finançament del govern als Instituts Nacionals de la Salut (NIH),
per exemple. El seu pressupost és enorme comparat al de les
fundacions, però aquestes solen mostrar-se més flexibles a l’hora
de finançar recerques més creatives o arriscades.
Parlem de creacionisme.
Ha estat sempre un corrent molt popular als Estats Units, i
sorprenentment també està guanyant adeptes a Europa. Fins i tot
algunes escoles als Països Baixos, Alemanya o Anglaterra han
començat a ensenyar-lo.
Això és terrible. La gent està
girant-se d’esquena al món. Prefereixen creure mites esbojarrats.
Què creu que es troba
al darrere d’aquest fenomen?
És una bona pregunta. D’alguna
manera, pense que resulta més fàcil. Entendre de veritat els
detalls a un nivell científic és bastant difícil i requereix
absorbir un munt d’informació. Així doncs, si hi ha una història
més simple, més fàcil de creure… A més, aquestes idees solen
anar acompanyades de la idea d’un propòsit en la vida, que pot
resultar molt reconfortant a la gent. Però jo ho trobo una mica
trist. És millor que nosaltres mateixos trobem el nostre propi
propòsit en la vida i no ens limitem a creure històries.
Jesús
Císcar
Com és possible que,
en un país capdavanter en molts camps de la ciència com són els
Estats Units, aquestes idees siguen tan populars?
Veient el resultat de les últimes
eleccions presidencials, és evident que el país està molt dividit.
La meitat de la població és relativament liberal, té estudis, està
disposada a implicar-se amb el món tal com és i trobar solucions. I
l’altra meitat del país és molt conservadora i no creu en gaires
explicacions científiques. És un país molt polaritzat.
Comparteix les
preocupacions expressades per molts dels seus companys deprofessió sobre la
política del president Trump pel que fa a la ciència?
I tant. L’escalfament global és
un gran problema per a la humanitat i tenim un president que pensa
que es tracta d’una estafa. Ens trobem en una situació molt
perillosa. Però també pense que hem d’esperar a veure què fa en
la pràctica. Potser tindrà un punt de vista més pragmàtic. Haurem
de veure què passa.
Vostè va participar en
un projecte anomenat Explorant
els orígens de la vida, orientat
a difondre el treball del seu laboratori mitjançant animacions i
composicions visuals. Com va anar aquesta experiència? Pensa que és
important divulgar aquest coneixement a audiències més amples?
Absolutament. Aquest projecte va
començar perquè vam aconseguir suport per a Janet Iwasa, doctora en
Biologia Molecular, perquè ens acompanyara en el laboratori durant
un parell d’anys i poguera crear aquestes animacions, que pense que
són molt útils per a fer entendre aquestes idees. Ara el projecte
ja ha quedat un poc desfasat, però m’encantaria fer més coses
així. Encara que no és fàcil aconseguir diners per a comunicar la
ciència.
«El
millor del Nobel és que ha comportat noves oportunitats i maneres
d’ajudar els científics més joves»
Quin canvi va
representar per a la seua carrera guanyar el Premi Nobel?
En certa mesura no ha estat un
canvi massa gran. La nostra atenció està posada en la ciència i
això és al que dedique la major part de la meua vida. No es pot
estar sempre de viatge i visitant llocs. És clar, és important
comunicar la ciència i conèixer els col·legues d’altres llocs
del món. Això és bo i, si volguera, em podria passar la vida
fent-ho, però no és una cosa que desitge. Diria que el millor del
guardó és que ha comportat noves oportunitats i maneres d’ajudar
els científics més joves. També per a aconseguir diners per a
recerques creatives, o simplement per a animar els estudiants i
mostrar-los que la ciència pot ser molt interessant i fantàstica.
Parlant de joves
científics… Des que va començar la recessió, les inversions en
ciència a l’estat espanyol han disminuït notablement i la carrera
científica sembla haver perdut atractiu per a molts joves
estudiants. Quin seria el seu consell per a elles i ells?
No només ocorre a Espanya, encara
que sé que aquí es viu de manera especialment severa a causa de
l’economia. Jo pense que quan l’economia es recupere, hi haurà
més oportunitats. Aquests cicles van i vénen. És molt dolorós
però és una realitat històrica. Fins i tot als Estats Units és
molt més difícil ara per a la gent jove introduir-se en el món de
la ciència en comparació a quan jo vaig començar, perquè hi ha
moltíssima més gent competint per les mateixes beques. Durant molt
de temps, el pressupost per als NIH no deixava de pujar i pujar cada
any, més del doble cada vegada… Però això no podia continuar
així per sempre perquè, si no, el producte interior brut del país
seria només el pressupost dels NIH. Ara mateix ens trobem en una
fase estacionària: encara tenim molts recursos, però aquest món
s’ha tornat més competitiu i difícil. De manera que jo els diria
a aquests joves: «Si realment voleu dedicar-vos a la ciència per a
poder explorar allò que considereu important, hauríeu de fer-ho.
Aneu a per la carrera acadèmica.» Però hi ha altres maneres de fer
coses fantàstiques en ciència: hi ha moltes oportunitats en
empreses tecnològiques, farmacèutiques… Jo treballe de manera
propera a moltes empreses. M’agrada fer la recerca fonamental al
meu laboratori acadèmic, però també m’agrada col·laborar amb
les empreses. Realment, una persona que vol treballar en ciència té
moltes possibilitats per a fer la seua carrera professional.
1. Nota de premsa del Premi
Nobel 2009 en Fisiologia o Medicina. Consultat el 16 de novembre,
2016
en: http://www.nobelprize.org/nobel_prizes/medicine/laureates/2009/press.html (Tornar
al text)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada