Pàgineshttps://www.catalunyareligio.cat/ca/pregariacat-celebra-seu-dese-aniversari-nova-web

Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris a voltes. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris a voltes. Mostrar tots els missatges

dissabte, 29 de juliol del 2017

HUMANITZAR...





Humanizar la Iglesia







Entiendo que haya personas que, nada más que leer el título de este breve artículo, sientan un cierto recelo o quizá experimenten desconfianza o incluso un abierto rechazo. Porque a muchos de nosotros nos han educado en el convencimiento de que “lo humano” se contrapone a “lo divino”. Y eso, llevado hasta sus últimas consecuencias, desemboca – sin más remedio – en la idea fija de que “a más humanidad, menos divinidad”. O sea que “humanizar la Iglesia” equivaldría a robarle o recortarle su condición sagrada, sobrenatural y divina.
Sin embargo, me atrevo a decir que “humanizar la Iglesia”, no sólo es lícito, sino sobre todo es enteramente necesario y urgente. Si es que este asunto se piensa desde la fe y la mentalidad cristiana. Porque vamos a ver, según nuestras creencias, ¿qué es lo que hizo Dios, para traer solución y salvación al mundo?
Los cristianos decimos que esa pregunta tiene su respuesta a partir del misterio de la Encarnación de Dios en Jesús. Lo que, traducido a un lenguaje más sencillo, quiere decir la Humanización de Dios en un modesto galileo que se llamaba Jesús el Nazareno. San Pablo lo explica diciendo algo muy fuerte: “Él, a pesar de su condición divina, no se aferró a su categoría de Dios; al contrario, se despojó de su rango y tomó la condición de esclavo, haciéndose uno de tantos” (Fil 2, 6-7).
Desde hace más de diez años, me viene preocupando lo que esto entraña y representa. He publicado cuatro libros y cantidad de artículos sobre el tema. Ahora quiero dar un paso más, que me parece urgente y decisivo. Porque, si lo que acabo de indicar es indispensable para entender el cristianismo, ¿no va a ser tanto o más urgente y necesario para entender la Iglesia? Lo que equivale a hacerse esta otra pregunta, quizá más incómoda para algunos: Si Dios se rebajó y se humanizó, para traer salvación a este mundo, ¿por qué la Iglesia no se despoja también de sus rangos, dignidades y privilegios, de forma que de ella podamos decir que se ha humanizado? Y lo peor de todo es que, como sabemos (y con frecuencia), los “hombres de Iglesia” mantienen sus rangos, privilegios y dignidades a base de “deshumanizarse” en no pocos asuntos que tocan asuntos de los más fuertes que tenemos que afrontar los humanos. Por supuesto, Dios no es la religión. Ni Dios es la Iglesia. Pero, en todo caso, los caminos de Dios, de Jesús, ¿no tendrían que ser los caminos de la Iglesia?
Me da mucho que pensar lo que está ocurriendo con el papa Francisco. Sus numerosas manifestaciones de humanidad y espontaneidad  lo hacen odioso para un sector importante del clero. ¿Por qué será esto así?




dijous, 20 de juliol del 2017

VIATGES ABANS DE 1974

FOTOS   DELS   MEUS   VIATGES....

Una   solució   més   segura   per   a   conservar   els   "records"  fotogràfics   dels   "viatges   que   a  la   llarga   de   la  maeva   vida   he   fet   és   ubicar-les   en   el   "Blog"...

Peregrinació   a   Santiago  de   Compostela...  1.971:
CATEDRAL   DE   SANTIAGO

 per   LA  RIOJA


TERRRES  DE  MESETA  


LEÓN



  BIERZO

SANTIAGO


BOTAFUMEIRO


LA   CORUÑA

BURGOS



BESAR   EL   SANT




SORTIDA   A   BARCELONA     1970




SORTIDA   A   ITÀLIA   1973


AVIGNON


SANT   PAU   EXTRA-MUROS   (Roma)



LIDO    "VENEZIA"


  VENEZIA,  SANT   MARCOS...





EL GRA DE MOSTASSA



MÉS DEL QUE ES VEU




Se sembla a un gra de mostassa
Generalment, la tendència és cercar a Deú en lo espectacular i prodigiós, no en lo petit i insignificant. Per això, els costava als galileus creure Jesús quan els deia que Déu actuava en el món. ¿ On podien sentir el seu poder ? ¿ On estaven els “signes extraordinaris” dels quals parlen els escriptors apocalíptics ?
Jesús els ensenyà a captar la presència salvadora de Déu d'una altra manera. Els va desvetllar una gran convicció: la vida és més que el que es veu. Mentre vivim de manera distreta, sense captar res especial, quelcom misteriós està passant en l'interior de la nostra vida,
Jesús vivia aquesta fe: no experimentem res extraordinari, però Déu treballa en el món. La seva força és irresistible. Necessita temps per veure's el resultat final. Es necessita, sobretot, fe i paciència per a mirar la vida fins al fons i intuir l'acció secreta de Déu.
Potser, la paràbola que més els va sorprendre fou la del gra de mostassa. És la llavor més petita, com el cap d'una agulla, però amb el temps es converteix en un arbust esvelt. En abril, tothom pot veure esbarts de caderneres ajocar a les seves branques. Així és el “regne de Déu”.
Ezequiel el comparava amb un “cedre magífic”, plantat en una “muntanya alta i excelsa” que donaria un ramatge frondós i serviria de recer a tots els ocells i aus del cel. Per a Jesús, la vertadera metàfora de Déu no és el “cedre” que fa pensar en quelcom grandiós i poderós, sinó la “mostassa” que suggereix el petit i insignificant.
Per a seguir a Jesús no cal somiar en coses grans. És un error que els seus seguidors cerquin una Església poderosa i forta, que s'imposi sobre els altres. L'ideal no és el cedre enlairat sobre una muntanya alta, sinó l'arbret de mostassa que creix a la vora dels camins i acull per abril a les caderneres.
Déu no és en l'èxit, el poder o la superioritat. Per a descobrir la seva presència salvadora, hem d'estar atents a lo petit, l'ordinari i quotidià. La vida no és el que es veu. És molt més. Així pensava Jesús.




diumenge, 16 de juliol del 2017

ES CAPELLÀ "POQUET"







Jeroni Alomar Poquet era un prevere natural de Llubí (1894), ex vicari de Son Carrió i d'Esporles, era condeixeble del canonge Andreu Caimari i del que fou rector de Santa Eulàlia de Palma, i de Jaume Sampol Antich, que seria Secretari de Seminari Diocesà, i no obstant fou empresonat, conjuntament amb altres persones, entre les quals hi havia el sacerdot Antoni Rosselló Sabater, durant uns mesos i assassinat al cementiri de Palma el 7 de juny de 1937.
Es diu que el prevere en el moment funest es lleva la sotana perquè no volia que es tacàs de sang, i just abans dels tirs cridà "¡Viva Cristo Rey!". La reacció dins el clergat mallorquí de l'època davant aquest afusellament fou molt escassa, i la por s'apoderà dels qui vestien sotana o hàbit, que era el que volien amb aquella mort els que governaven l'illa. Aquesta por durà molt de temps, sinó dura encara, tal com assenyalà el bisbe Teodor Úbeda en un sermó que féu l'any 1995, en un acte a l'església dels caputxins al mateix temps que l'arquitecte Gabriel Alomar feia una clara defensa de la bonhomia, l'honor, i l'esperit cristià del seu cosí afusellat feia 58 anys. Es diu que l'empresonament es produí per la xerrameca d'un tal Oliver de Sencelles i de don Andreu Caselles que titllaren al prevere, i alguns diuen que efectivament hi fou trobat, de recollir republicans i enviar-los a Menorca a fi que salvassin la seva vida.


Jeroni Alomar Poquet
Dades biogràfiques
Naixement
1894
Llubí
Mort
7 de juny de 1937 42/43 anys)
Ciutadania
Activitat professional
Ocupació


JERONI   ALOMAR ,  CAPELLÀ   JOVE...



La matinada del 7 de juny del 1937, a la tàpia exterior del cementiri de Palma, Jeroni Alomar Poquet es va treure la sotana -diuen que no volia que es taqués de sang- i, amb els altres dos presos que l’acompanyaven, es preparà per ser afusellat per les forces colpistes de Franco, que des del primer moment de la guerra controlaven Mallorca. El públic va aplaudir mentre queia a terra. Ara, 80 anys després, en una reivindicació de la memòria històrica que permeti mantenir viu el seu record, l’Ajuntament de Llubí, el poble
del Pla de Mallorca on va néixer i del qual era capellà vitalici, familiars i coneixedors de la seva història com Celestí Alomar han volgut retre homenatge en diversos actes a la vida i obra de l’únic eclesiàstic jutjat i afusellat pels franquistes durant la Guerra Civil.
Una lluita entre dues esglésies oposades i l’execució infal·lible de la policia i dels falangistes van determinar el destí del sacerdot “rebel”. Un cas fosc i mal d’entendre si recordam que a Mallorca la confrontació entre l’Església i els sectors anticlericals no era tan evident com les lluites despietades que sí que hi hagué a la resta de l’Estat. Enveges, paranys, traïcions i un dubtós judici acabaren escrivint la història d’un home de Déu, complex i obert al món.

El capellà de l’aigua
Jeroni Alomar Poquet se sentia pagès i senyor de la terra. Tal com s’explica en el llibre El capellà mallorquí afusellat pels feixistes el 1937, de Nicolau Pons i Llinàs, "era un enamorat del camp i d’aquí li vingué l’afició de trobar aigua com a saurí". "Moltes vegades endevinava i es diu que pertot arreu de Mallorca encara hi ha fonts que ragen i que foren detectades per Jeroni Alomar", s’hi pot llegir.

Era un home amb una forta curiositat  pel món modern


Del que no hi ha dubte és que Alomar era un home amb una forta curiositat pel món modern, d’aquí la seva passió per les telecomunicacions. Per això es va apuntar a un curs de ràdio per correspondència en anglès i va muntar una emissora per rebre comunicacions de Menorca i Barcelona, cosa que aixecà totes les sospites durant la guerra perquè d’aquesta manera obtenia notícies de les zones republicanes contràries al moviment franquista. Tot i que no hi ha constància que en fes propaganda ni difusió, aquest fet desencadenà tot un seguit de falses acusacions i tal vegada va determinar el seu propi destí.

Hi ha moltes versions contraposades sobre la seva posició política. Algunes cròniques afirmen que era un home de dretes i membre del Partit Regionalista de Mallorca (PRM), d’altres que era d’esquerres o fins i tot comunista. El cert és que Jeroni Alomar era una persona envejada al poble perquè era d’una família benestant, així com un sacerdot amb vocació humanitària. Entre els llubiners era considerat un bon orador i un avançat en la seva època.

   

Jeroni Alomar Poquet: l'assassinat del capellà rebel

El 7 de juny es compleixen 80 anys de l’afusellament de Jeroni Alomar (1894-1937) l’únic eclesiàstic jutjat i afusellat a Mallorca pels franquistes durant la Guerra Civil. Recuperam la seva història....



Les sospites
El calvari de Jeroni Alomar va començar amb la detenció del seu germà Francesc Alomar Poquet -membre del comitè local d’Esquerra Republicana al poble de Muro-, arran del desembarcament de les tropes republicanes a Manacor. En una crònica escrita per l’historiador i polític Celestí Alomar s’hi diu: “El cap de la Falange a Inca, Canuto Boloqui; el capellà de Sa Pobla, Melcior Tugores, i el rector de Llubí, Llorenç Martorell, es varen convertir en els principals acusadors en la causa oberta contra Francesc Alomar, el germà petit de Jeroni. Cada acusació que es feia contra aquest anava, també, dirigida contra el germà”.
La detenció de Francesc Alomar va suposar un gran cop per a la família del capellà, per això Jeroni Alomar no va dubtar i va decidir presentar una denúncia per treure el seu germà de la presó. Una circumstància que li va valer un advertiment del bisbe Josep Miralles, que amenaçà de penalitzar-lo. Aleshores fou la mare dels dos germans, Isabel Poquet i Caimari, qui presentà la denúncia, cosa que provocà un avís d’excomunió per al capellà. Finalment, la denúncia va ser, també, retirada i Jeroni Alomar fou detingut i tancat al convent de la Missió de Palma.

El parany
Després d’un temps al convent i "protegit" en certa manera per l’Església, Jeroni Alomar sortí de la Missió, però tornà a ser detingut, a finals de 1936, víctima d’una trampa encapçalada per Francesc Barrado, cap de la Policia de Palma i agent secret.
Alomar s’allotjava en una pensió situada al carrer de Miquel Marquès de Palma, propietat del seu amic Miquel Bosch, de Sa Pobla, molt freqüentada per republicans i persones contràries al franquisme. En un ambient d’incertesa i repressió, Alomar establí certes amistats, entre d’altres amb Joan Baldú, republicà i caporal d’infanteria. Baldú tenia la intenció de desertar, i fou aleshores quan va connectar amb un individu de Sencelles, conegut pel malnom d’en Trenes, perquè l’ajudàs en la fugida. En Trenes va convèncer Baldú que podria treure’l de Mallorca organitzant una escapada ben entrada la nit. Quan tot semblava establert, Joan Baldú va ser detingut. En Trenes era un confident de la policia a les ordres de Barrado.

Segons expliquen algunes versions dels fets, Jeroni Alomar s’assabentà tard d’aquesta detenció i proposà, també, a en Trenes que col·laboràs en la fugida d’un altre desertor, el soldat Martí Ros. Alomar, pensant que Baldú havia pogut escapar, no dubtà de repetir la mateixa operació i ajudar Ros a fugir de Mallorca. De nit, Martí Ros pujà a un cotxe i, també, fou detingut. Aquella mateixa nit la policia anà a la pensió on Alomar i altres republicans escoltaven Radio Madrid a l’espera de notícies. En aquell moment i sense tenir temps de canviar el dial de la ràdio tots els presents foren detinguts. El sacerdot ingressà a la presó provincial de Palma, la dels Caputxins.

El judici
El matí del 12 de maig de 1937, a l’Escola d’Arts i Oficis de Palma tingué lloc el judici a Jeroni Alomar i set persones més: Joan Baldú, Miquel Bosch, Antoni Rosselló -que també era sacerdot-, Joan Sanxo, Gabriel Socies i Cristòfol Torres, per actes contraris al Moviment. Jeroni Alomar fou el principal encausat i les possibilitats de salvar-se eren escasses. Segons narren alguns testimonis, el caràcter d’Alomar va dificultar encara més la seva defensa, encarregada a un parent seu, Gabriel Alomar i Esteve. L’esperat indult sol·licitat pel bisbe Miralles arribà tard.



Jeroni   Alomar,   al   seu   "despatx"...
El caràcter d’Alomar va dificultar encara més la seva defensa
El fiscal va demanar la pena de mort de Jeroni Alomar per un delicte de traïció, sense circumstàncies modificatives, més vint-i-quatre anys de reclusió major per l’encobriment de dos delictes de deserció. La defensa admeté el delicte d’auxili a la rebel·lió i un altre de traïció, amb l’atenuant de “sentimentalisme”. La sentència el condemnà a pena de mort.

Sorprenentment, Alomar volgué veure la seva mare unes hores abans de morir, amb el desig de donar-li força. Tot i que el comiat resultà dramàtic, expliquen que Alomar mantingué la serenitat fins al darrer alè, quan va ser afusellat. Conten que, després de treure’s la sotana, les darreres paraules que pronuncià varen sertir: “¡Viva Cristo Rey!", curiosament el mateix crit dels afusellats a la zona republicana.
El cas de Jeroni Alomar Poquet és l’exemple de com en una societat catòlica i conservadora no es perdonava ningú
Francesc Alomar, el seu germà, fou tancat a la presó de Can Mir, però tingué més sort, perquè finalment fou alliberat després de nombroses peripècies i extorsions.

El cas de Jeroni Alomar Poquet és l’exemple de com en una societat catòlica i conservadora no es perdonava ningú que mostràs simpatia i complicitat amb la República. La reacció dins el clergat mallorquí de l’època, davant aquest afusellament, fou molt escassa. La crònica dels fets i els documents oficials demostren que la condemna i l’execució del capellà van ser l’exemple de la impunitat i l’abús de poder amb què operaven els actors principals en aquell context de guerra.
Una història tèrbola i de males casualitats que ha situat Jeroni Alomar Poquet en la categoria de “cas obert” i ha convertit la seva història en el paradigma del màrtir.


Jordi Baldú, caporal d’infanteria i l’amic al qual Jeroni Alomar va intentar ajudar a escapar-se de Mallorca per anar a la zona republicana, cosa que va provocar la detenció i posterior afusellament de tots dos....



La mare del Capellà t , Isabel Poquet





dissabte, 15 de juliol del 2017

VIA POSITIVA 2



Sóc jesuïta, barceloní i he fet una mica de quasi tot en els anys que porto de vida. Els temes que més m’interessen són: espiritualitat, ensenyament social de l’Església, moral política i qüestions educatives. Admiro el pare Pere Arrupe, el Sant Pare Joan XXIII i Santa Teresa de Lisieux. No he deixat de banda el Concili Vaticà II. I si tornés enrera tornaria de jove a entrar a la Companyia de Jesús.


VISIÓ  POSITIVA...

Un optimista també pot ser un realista ben informat, sobre tot si intenta cercar tota la informació, la que viuen les persones, la que ens porta la fe, la dels mitjans seriosament professionals i la de l'experiència. Aquesta vol ser la senzilla aportació d'aquest bloc fet en visió positiva.

( IV )

AVUI NO ÉS UN DIA NORMAL

No és el teu aniversari, ni celebres el teu nom, ni estàs de massa bon humor; tampoc de mal humor. D’entrada el teu al·licient és passar el dia de la millor manera possible, sense esperar que signifiqui una fita o un desastre. I a pesar de tot, és l’únic dia que tens a les mans.
Avui, però, serà un dia important per moltes parelles que viuran el naixement d’un fill o una filla. Avui a moltes famílies hi haurà un dol gran pel traspàs de l'àvia, el pare o la mare, un fill o un amic. Avui a l’hospital donaran una mala notícia o una bona notícia, un diagnòstic positiu o negatiu sobre un malalt o una malalta. Avui a algunes persones els robaran la cartera i a d'altres el joc els omplirà la butxaca d'uns diners que ben aviat tornaran a sortir-ne.
Para un moment, si us plau. Uns instants. Concentra’t en el teu món interior, entra pel misteri de la foscor interna fins al centre, fins al cor, que fa ja alguns anys que batega. Què vius? Pau, angoixa, tensió, desig, cansament, joia, rutina...? Que potser no notes aquesta palpitació de vida que et manté?
Qui estimes? Qui t’estima? Una persona, algunes persones, moltes persones? Cap persona? Si avui fos el teu final, qui et ploraria? No són pensaments artificials, no són moments crítics, ni metafísiques inoperants. Saps per què? Doncs perquè ets a temps de corregir la teva marxa. Vius, oi que sí? Encara pots canviar, encara pots millorar, establir un nou camí, atendre a aquella dimensió que t'impedeix tirar endavant amb més coratge.
I en el fons del cor, si notes que una menuda flama de fe et diu quasi sense paraules ill meu, filla meva, és que Jo soc aquí. I no hi soc precisament adormit, sinó per ajudar-te que avui no sigui un dia rutinari sinó el dia de la teva conversió. Sempre pot ser un moment per començar de nou. Vols recomençar? Vinga, doncs!!

( v )

VIURE EN COMUNIÓ AVUI ÉS POSSIBLE

Visió positiva
Per Jesús Renau.
El dissabte passat tots els components de la comunitat “Quantium” varen fer un recés per discernir com havia de funcionar la vida en comunió. La inspiració va arribar dels Fets dels Apòstols, quan parlen sobre la primera comunitat cristiana. Després d’una llarga estona de silenci comencen a xerrar sobre com aplicar aquella realitat a un grup tan divers i en un món tan diferent. Com ja estava previst començaren per les coses materials: diners, compres, neteja, menjar, descans... Abans cadascú va explicar si treballava, estudiava, tenia temps disponible, etc. Cap a les 12 ja havien fet un esquema i uns petits grups que serien responsables dels dies de la setmana. El cap de setmana restava a part per tractar-lo al final. Ja es va veure molt clar que amb les aportacions de tots amb prou feines arribarien a cobrir les despenses essencials. Es van donar algunes idees per ampliar les entrades. Però una gran austeritat estava garantida, no tant per virtut com per necessitat.
Després de dinar tractaren de la relació amb les entitats del barri i amb la gent. Era una de les finalitats del “Quantium”. I a la tarda entraren en els temes de fons. Tenien una llarga llista, però no varen passar del primer tema que va presentar la Mònica 03.

Va començar explicant com ella havia viscut a l’Àfrica i com s’ho feia la gent d’aquells indrets. Va ser breu i va entrar en el fons més profund de la qüestió. “Avui sobren discursos i el que falta són testimonis.” “El nostre intent és ser testimonis de novetat. Fets i no paraules.” “Avui, aquí, Jesús pot inspirar i acompanyar una comunitat cristiana en aquest ambient?” “Quatre condicions: fraternitat, pregària, imaginació i compromís social.” “No serà fàcil perquè estem infiltrats dels valors del sistema que domina la societat.” “Creiem en Jesús, present en cadascú de nosaltres i en tots plegats. Ell diu: On n'hi ha dos o tres de reunits en el meu nom, allí Jo hi soc.”
Quan va callar tots van dedicar una llarga estona a la meditació. Era fantàstic veure’ls concentrats i serens. Al final cadascú va escriure el que sentia i quins pensaments li havia originat la trobada en l’ordre del fons del tema. Aquests papers es van guardar, tots junts, al peu d’una imatge del Crist i de moment van acabar el recés amb bon humor, que va durar fins al final del dia. Tots estan d’acord que aquests papers seran les pedres per anar construint el nou edifici.




( VI )

PREGAR ES PARLAR AMB AQUELL QUE SABEM QUE ENS ESTIMA

Genial Teresa de Jesús!! Aquesta és una de les millors definicions que tenim de la pregària. Confiada, afectiva, personal, oberta, reveladora, fàcil, dialogant, senzilla.
Quan som estimats tard o d’hora ho sabem. De vegades tard o massa tard, altres vegades molt aviat o bastant aviat. També passa que hem sigut estimats quasi sense saber-ho, fins que arriba un dia que, com qui es desperta, diem: Però si resulta que m'estima!! Mai m'ho ha dit, i jo no en veia els senyals, però ara sé que m'estima.
Quan entenem que Déu ens estima, el que sentim és desig, un creixent desig, de parlar amb Ell. Segurament no és ni la primera ni la segona moció. La primera és de sorpresa. La segona, de confusió.
Quan Déu comença a resultar indefinible, molt diferent de les definicions dels llibres, és aleshores que s'inicia una recerca humil i urgent per comunicar-nos amb Ell. I aviat resulta que ens adonem que és Ell qui ens ha parlat primer. Pels signes de la natura, de la bellesa, de l’art, de la poesia, de les amistats, de la comunitat, de la litúrgia i, especialment, per la Paraula. Quina set que desperta la Paraula! És propera, és humana, és única, és personal, és interior i universal, és un dels nostres, és el Senyor.
Santa Teresa ens diu que no ens cal fer llargues meditacions, dejunis ni estudis d’alta filosofia. Ens cal PARLAR. Senzillament: parlar. Ell ens parla i ens parlarà. Ho vol, ho desitja. Ha dit que li resulta deliciós estar i parlar amb els fills i filles dels homes i dones.
Vas en metro, camines pel supermercat, esperes el torn, ets a casa i no hi ha ningú, obres el correu i et surt propaganda... Parla amb Ell! No li diguis grans paraules i frases fetes. Parla del que sents, del que vius, del que succeeix, del teu desig de lluitar per uns canvis urgents, de les notícies (dolentes... i bones), dels interrogants i els dubtes, de si et trobes bé o no, dels altres (parla molt dels altres). Frases curtes, desitjos, interrogants, peticions, comentaris, accions de gràcies, silencis en presència, records... Parla, parla, que t'estima. De tant en tant, calla una mica. Recorda el que es diu en castellà: “El roce hace el amor.”
És possible que aviat comencis a sentir una necessitat de poder-vos dedicar un temps més llarg de presència i de silenci. Ja no serà un propòsit, sinó un vertader desig. I la seva gràcia.




( VII )

CARTA DE VACANCES

Per Jesús Renau
Hola! Bon estiu i bones vacances!
Segurament no tots feu vacances.
Alguns per aprofitar el mes d’agost per treballar; potser en altres mesos patiu per manca de feina estable.
Altres perquè esteu sols i no podeu trencar massa aquesta situació per motius familiars, de salut, d’edat o econòmics.
Altres per estudis, per preparar llicències o coses semblants...
I altres perquè... altres persones puguin fer vacances.
També molts i moltes entreu en el mes d’agost amb la possibilitat de les vacances, desitjades, esperades i possiblement programades.
1.- Que sigui un temps per tenir cura de la pau interior, d’anar desfent les possibles tensions, com aquells medicaments que en l’aigua es dissolen. Mirem de tenir el cor tranquil, amable i obert i de fugir de tota mena de rancor, malestar o excés d’autocompleció.
2.- Que sigui un temps d’una major escolta dels missatges del nostre cos. Ell desitja una bona harmonia, veure i mirar, escoltar i comprendre... Un bon exercici, una bona sintonia.
3.- Que sigui un temps d’estimar. Aquells amors a persones, a la natura. Trencar les presses. Rebre i donar.
4.- Potser de tant en tant, o freqüentment, adonar-nos que Déu ens estima en totes les situacions que ens podem trobar. No el jutgem, que és absurd. Al contrari, si d’alguna manera ho experimentem, agraïm-ho. I si no ho experimentem, es pot demanar.
5.- El Senyor també ens necessita. Sí, ens necessita per fer-se present a la nostra vida, per comunicar alegria i serenitat, per reconciliar, acompanyar, ajudar i tenir cura de la nostra casa terra. Desitja trobar-nos en algunes estones especials de pregària o meditació, també en converses breus i informals a casa, a la natura, en el mar... i en serveis i ajudes a altres persones.
6.- Que quan acabi el mes d’agost ens trobem millor que al començament, més serens, més il·lusionats, més contents, més humans i millors creients.



VISIÓ POSITIVA...





Jesús Renau
Sóc jesuïta, barceloní i he fet una mica de quasi tot en els anys que porto de vida. Els temes que més m’interessen són: espiritualitat, ensenyament social de l’Església, moral política i qüestions educatives. Admiro el pare Pere Arrupe, el Sant Pare Joan XXIII i Santa Teresa de Lisieux. No he deixat de banda el Concili Vaticà II. I si tornés enrera tornaria de jove a entrar a la Companyia de Jesús.


VISIÓ  POSITIVA...

Un optimista també pot ser un realista ben informat, sobre tot si intenta cercar tota la informació, la que viuen les persones, la que ens porta la fe, la dels mitjans seriosament professionals i la de l'experiència. Aquesta vol ser la senzilla aportació d'aquest bloc fet en visió positiva.



( I )

PASSEJANT AMB LA MÒNICA 03

Comença a fer calor. Avui és diumenge i la Mònica 03 surt d’excursió amb la Marta, aquella noia de 28 anys que treballa a una farmàcia de Gràcia i des de fa un parell de mesos forma part de la comunitat “Quantium”. Tenien ganes de parlar, també de descansar, i estan fent una caminada per Sant Llorenç del Munt.
Hi ha un indret amagat en mig de molts arbres i que queda a prop d’una petita font, que raja lentament; molts anys s'asseca a l’estiu. Totes dues estan assegudes i fa estona que xerra que xerra. La Marta normalment no parla massa, però quan s’hi posa li costa parar. La Mònica l’ha estat escoltant atentament, i per dins seu li demana al Senyor que l’ajudi, perquè el que la Marta li ha plantejat en el fons no té massa respostes convincents. Vol saber, ni més ni menys, qui és Déu i com és Déu, en el cas que hi sigui.

“Marta, em demanes una cosa impossible. Si amb prou feines sé qui soc jo i com soc, com vols que et digui qui i com és Déu, que, per definició, ens supera infinitament? Estaríem pensant i analitzant mesos i anys i encara ens restaria una distància incalculable. Voldríem tenir una definició clara i lògica, que aquietés la nostra ment. I aquesta mena de pretensió, si ni tan sols la podem aplicar a les persones que coneixem, com vols que et digui qui és i com és Déu?Podem anar coneixent una persona no tant pel seu carnet d’identitat o una definició abstracta sinó per la seva actuació. Jo crec en Déu... des del cosmos i la natura, jo crec en Déu com a Pare gràcies a Jesús, i l’estimo i em mou perquè experimento a vegades un esperit que em consola, m’il·lumina, i és com un suport que no et podria explicar, invisible, imprevisible i fins i tot emocionant.”
La Mònica 03 es deixa anar. Ja fa molta estona que parla i la Marta està commoguda. No ho entén tot. Però sap que la  Mònica no parla per parlar. Li ha obert el seu secret. La Marta amb prou feines s’aguanta les llàgrimes. Resulta que Déu és lluny i a prop. La natura i el cosmos i la vida li han mostrat que és Pare-Mare tot alhora, Jesús li ha mostrat que és humà, una història concreta i una presència real, i que hi ha un Esperit, com el vent, com un foc, com una llum, que mostra totes aquestes dimensions.
Déu és Pare-Mare, és Jesús –aquell a qui li diuen el Senyor– i és Esperit, i tota aquesta comunitat és Déu Únic. Avui és la seva festa comunitària.
Les dues amigues tornen cap al “Quantium” en silenci.



( II )

LES PORS COM A TEMA D'UNA SOBRETAULA

fa dies que li entren algunes pors. Ella que cercava una mica de llum se sent més fosca que mai, quin negoci!!!
Bàsicament sento dues pors: la primera a equivocar-me i la segona, perdoneu, però Déu em fa por, que em faci una mala jugada.
Resulta que el diumenge passat vaig anar a Missa i en un moment determinat vaig creure en Jesús. No s A la comunitat hi ha l’acord que els divendres al vespre el sopar és especial i normalment va seguit d’una llarga sobretaula. Generalment comença amb broma i a poc a poc va derivant cap a temes més seriosos. La d’aquest divendres s’ha anat centrant sobre les pors, concretament les pors de la Marta.
Resulta que la Marta fa unes setmanes que està molt callada i sembla ensimismada. Tots ho han notat, en especial la Mònica 03, que sap el que li va passar a l’Eucaristia del dia del Corpus, aquell “el cos i la sang del Crist”. No n’han parlat més, però de forma natural la Mònica 03 ni la perd de vista ni deixa de pregar per ella.   
El que trenca el foc és l’Oriol (aquell noi de 21 anys que ve del Pirineus i que diu que és molt espiritual...). Diu: Marta, explica’ns què penses. Després de fer-se pregar una mica, la Marta diu que s’està plantejant prendre’s més seriosament la fe cristiana, i que fa dies que li entren algunes pors. Ella que cercava una mica de llum se sent mé A la comunitat hi ha l’acord que els divendres al vespre el sopar és especial i normalment va seguit d’una llarga sobretaula. Generalment comença amb broma i a poc a poc va derivant cap a temes més seriosos. La d’aquest divendres s’ha anat centrant sobre les pors, concretament les pors de la Marta.
més fosca que mai, quin negoci!!!en un moment determinat vaig creure en Jesús. No s A la comunitat hi ha l’acord que els divendres al vespre el sopar és especial i normalment va seguit d’una llarga sobretaula. Generalment comença amb broma i a poc a poc va derivant cap a temes més seriosos. La d’aquest divendres s’ha anat centrant sobre les pors, concretament les pors de la Marta.
é per què. I hi dono moltes volé per què. I hi dono moltes voltes i, la veritat, ara dubto si va ser Déu o vaig ser jo. I resulta que, si va ser Déu qui em va fer com una mena de truc, tinc por que em compliqui la vida. Entesos?
 Totes les mirades es giren cap a la Mònica 03. Però el que parla torna a ser l’Oriol: Això sempre passa. Ho dic per experiència. Tens por a equivocar-te i que Jesús et demani coses inaudites. Que et pots equivocar, d'acord! Tu mateixa t’aniràs aclarint. Però Déu no fa males jugades. Al contrari... bones de debò.
La conversa segueix fins a les dues de la matinada. Surt de tot. Hi ha moments intensos i moments més aviat fluixos. La Marta escolta, experimenta que li ha anat bé explicar-se. No és que s’aclareixi, però s'adona que la por és una mica absurda.
La Mònica 03, abans d’anar-se’n, els mira a tots i els diu: Jesús sempre deia “No tingueu por, soc Jo”.



( III )

VULL SER DEIXEBLE DE JESUS

El diumenge següent a la sobretaula, la Marta es va trobar un escrit a la seva habitació. Fet a mà. Una vertadera novetat; ara ja no s’estila escriure a mà. El signava l’Oriol, el noi dels Pirineus.
“Marta, aquest vespre he llegit el text de l’Evangeli d’aquest diumenge... Saps com comença? No tingueu por dels homes. No hi ha cap secret que tard o d’hora no sigui revelat... Allò que us dic en la fosca digueu-ho a plena llum... Genial! Jesús és genial!!
Ja saps que quan tenia 18 anys vaig marxar a viure als Pirineus. Sentia com una atracció fantàstica, ja des de petit. Quan era escolta em van comunicar la passió per la natura. I he estat dos anys fent de monitor, guia, i sobretot contagiat de natura, aire, llum, nits, neu i tarteres, ocells, silenci i matinades, tronades, verd i fonts amagades... Una passada. Allà em vaig dir: Oriol, què en vols fer de la teva vida? I des del més profund de l’ànima em brolla: VULL SER DEIXEBLE DE JESÚS. Ostres! Això sí que és panna sònic!!
Un dia, per casualitat, o potser perquè ja estava escrit en algun lloc, vaig conèixer la Mònica 03 i, xerrant, em va explicar el projecte del Quantium. El nom em va caure bé, i li vaig dir: Per què dius quantium i no quantum? Em respon: Per la i, és que m’agrada molt la i, és un lletra que lliga, que demana continuïtat, és viva, i m’encanta la vida. Ja veus, ara sóc aquí i tinc un interrogant bestial. Què en faré, de la meva vida? Com podré ser deixeble de Jesús? Oi que m’entens?

Jo he vençut les pors, amb coratge. Saps el que és una nit perdut i amagat en unes roques, mentre els llamps semblava que anaven venint cada cop més a prop? Quan la tamborinada va acabar em vaig quedar adormit mullat de cap a peus, i jo crec que aquella nit Déu em va dir alguna cosa i encara ara no la sé entendre.
No tinguis por. És absurda. Avui t’he explicat el secret, per donar la raó a Jesús, que no hi ha secret que tard o d’hora no sigui revelat. Ha trigat a revelar-se, segurament t’esperava a tu. Si Jesús et va dir “el Cos i la Sang del Crist” el dia del Corpus... no et fallarà. En aquests moments res ens lliga. Hi ha possibilitats obertes. Som-hi, doncs... L’escoltisme em va preparar per la vida. Sé poques coses del meu futur, però una està molt clara: vull ser deixeble de Jesús.”