Pàgineshttps://www.catalunyareligio.cat/ca/pregariacat-celebra-seu-dese-aniversari-nova-web

dissabte, 19 de setembre del 2015

NOVA ABADESA

NOVA   ABADESA   A  SANT  BENET  DE  MONTSERRAT




















Nova abadessa en temps d'incerteses i oportunitats

















(Jordi Llisterri-CR) Realisme, estimació i pregària en la benedicció abacial de la nova abadessa de Sant Benet de Montserrat que s'ha celebrat aquest dissabte a la tarda. "La nostra comunitat, com tothom avui, vivim un moment de canvi, incerteses i nous reptes". Així parlava Maria del Mar Albajar en l'agraïment al final de l'eucaristia. Uns reptes que es poden afrontar perquè "tenim l'ensenyament sempre nou del mestre Jesús i la riquesa de la tradició monàstica".
El bisbe de Sant Feliu de Llobregat, Agustí Cortès, ha presidit la celebració que solemnitza l'elecció que va fer la comunitat benedictina femenina de Montserrat el passat mes de juny. La celebració s'ha fet a la Basílica de Santa Maria de Montserrat per tenir espai per acollir totes les persones vinculades al monestir i familiars que han acompanyat a les benedictines.
La cerimònia de benedicció està plena de símbols, tot i que ara les abadesses ja no reben la mitra i el bàcul com es feia abans. Cortés ha predicat l'homilia dirigida especialment a la nova abadessa, asseguda davant seu.
































Sense papers, el bisbe ha enfilat una reflexió a partir de l'expressió de sant Agustí inspirada en el salms: "Estimem perquè Déu ens eixampla el cor". I Cortés ha demanat "que la Maria del Mar cada vegada tingui un cor més gran per estimar a tothom". Aquest "eixamplament del cor" és que li permetrà "el gran repte de reconèixer el rostre de Déu en la pluralitat del monestir". També "li cal un cor eixamplat perquè l'abadessa ha de discernir". Un discerniment que  "és més que el sentit comú, les bones maneres, o aplicació de les normes: el discerniment que pertoca en l'amor és la sintonia amb l'Esperit Sant".
Una comunitat nova
Aquesta necessitat d'amor per damunt de tot és el que també ha recollit la nova abadessa en el seu parlament. Davant dels canvis o els interrogants de la vida monàstica "és quan ens posem al servei les unes de les altres quan neix una comunitat nova". Una comunitat que se sustenta en "una estimació en la que el bé de l'altre és el meu bé".
Albajar ha remacat que "vivim moments importants, no són temps d'anar tirant". Però que això obre "l'oportunitat de triar". I per il·lustrar-ho ha acabat llegint un fragment del Elogio a la vida de Joan Maragall, que recorda que "la historia verdadera de la Humanidad está aún por empezar".
En les fotos i el vídeo podeu veure alguns moments del ritual de la celebració que comença amb les preguntes del bisbe sobre el compromís que accepta l'abadessa. Després, el moment més intens de pregària amb la lletania dels sants, que l'abadessa segueix estirada a terra com es fa en les ordenacions.
En acabar l'oració de benedicció que imparteix el bisbe, l'abadessa ha rebut el llibre de la regla de sant Benet i l'anell abacial.
L'abadessa ha estat acompanyada al presbiteri per les germanes de la comunitat, i altres religioses que també han participat en la celebració. L'abat de Montserrat, Josep Maria Soler, i l'abat de Poblet, Xavier Alegre, han concelebrat amb altres monjos de Montserrat i alguns capellans vinculats a la comunitat.  
Durant tota la cerimònia al costat de la nova abadessa s'han situat la seva antecessora, l'abadessa Montserrat Viñas, i la priora del monestir Coloma Boada.
L'acte s'ha tancat amb tres peces interpretades per la coral  In Crescendo, popularitzada al concurs "Oh happy day", on canta una neboda de Maria del Mar Albajar.   



































Només unes paraules.
I són per donar gràcies.
Gràcies al Senyor Bisbe Agustí per presidir avui aquesta celebració i també pel seu servei i acompanyament a la comunitat en aquests deu anys del nostre bisbat.
Unes gràcies molt especials al Pare Abat i a la comunitat de germans monjos que ens han fet lloc a casa seva tan generosament i han facilitat aquesta celebració aquí als peus de Santa Maria.
Ens hagués agradat fer--‐ho a l’església del nostre monestir però no hi haguéssiu cabut.
La comunitat de Sant Benet la formem les monges que hi vivim, però també està feta de tots vosaltres.
I gràcies a tots els treballadors i persones voluntàries amigues que feu possible aquesta celebració amb tant d’amor i d’una manera tan eficient, i als que ens ajudeu a casa en el dia a dia amb el vostre treball.
També vull donar gràcies als meus pares, sou per mi un exemple de generositat i del bé que es pot arribar a fer quan es vol fer el bé.
De vosaltres he rebut entre moltíssimes coses la meva relació ja de petita amb Montserrat i també ja de petita la sort d’haver trepitjat amb els peus la terra dels camps i de les vinyes i les pedres dels riu, la música, i el desig de ser bones persones.
            Amb vosaltres, dono gràcies a tota la meva família tan maca que Déu m’ha donat amb qui he tingut la sort de créixer i seguir compartint la meva vida.
Gràcies als amics i amigues, sou part de qui sóc.
I a tots i totes els qui avui ens acompanyeu en aquesta celebració amb la vostra presència i la vostra pregària.
Moltes gràcies avui a la Mare Montserrat, per la seva gran donació a la
Comunitat durant tots aquests anys i pel camí que ha obert durant el seu servei com abadessa.
I d’una manera especial avui, gràcies a totes les meves germanes de comunitat per poder caminar amb vosaltres.
Gràcies per tot el que he rebut de cada una al llarg d’aquest temps i per poder seguir caminant amb vosaltres en aquesta aventura que és la vida monàstica avui.
La nostra comunitat, com tothom avui, vivim un moment de canvis, incerteses i nous reptes.
Tenim l’ensenyament sempre nou de Jesús de Natzaret i  la riquesa de la tradició monàstica, junt amb l’exemple de moltes germanes que han fet el camí abans de nosaltres i que avui recordem.
Però tampoc tenim cap senyal extern que ens marqui el camí; tot és nou i tot està per fer.
I aquesta és la il·lusió. La possibilitat de fer una comunitat nova i nova perquè sigui fruit de posar qui som al servei les unes de les altres tot deixant--‐nos sorprendre per la novetat que d’aquí en sorgeix.
Una comunitat on trobar--‐nos tot mirant--‐nos als ulls i tornar a començar cada dia sabent--‐ nos unides en el misteri d’un amor sempre més
gran.
Una comunitat on ens ajudem i ajudem a descobrir la llum que Déu ha posat en el cor  de cadascú per fer--‐la brillar.
Una  comunitat on visquem l’alegria d’estimar--‐nos i d’estimar amb aquella estimació que fa que el bé de l’altra sigui el meu bé.
Una comunitat arrelada en la confiança, compromesa amb el món, oberta a la novetat de l’Esperit.
Vivim moments importants, no són temps d’anar tirant.
Cada moment ho és l’oportunitat que tenim de triar i començar a viure ja començant cadascú el món nou que més volem i que és el que Déu ens proposa.
És temps de perdó i de compassió i de la decidida voluntat de deixar brillar cadascú el seu do amb els altres.
“Decidme dónde haya existido una sociedad verdaderamente cristiana. Yo no lo sé. Yo sé de algunos hombres dispersos que han vivido en
Cristo, y sé de Instituciones originades en su espíritu; però de que haya existido una sociedad verdaderamente cristiana, de hombres vivos en Cristo que haya permanecido, yo no lo sé.
Por esto creo que la historia verdadera de la Humanidad està aún por empezar.
Y que este mundo en que vivimos—o creemos vivir—de Estados y leyes, y monarquías, y repúblicas, y socialismes y negocios, y de clases... este mundo, yo creo que no es más que una prehistòria de la Humanidad que todavía hemos de empezar a vivir –lo que se llama vivir—y que la vida està todavía oculta en nosotros; y que en cada uno de nosotros està todavían el Hijo de Dios predicando su Evangelio, esforzándose por avivar la chispa de la luz eterna, de la que cada hombre es un sagrario, para incendia el  mundo en  la vida que guarda dentro, y consumar así la creación de la tierra.”
Joan Maragall,
Obres Completes,
Barcelona 1947, 840.















































































































dimarts, 8 de setembre del 2015

CARTA DELS CATALANS....














Carta oberta de cristians catalans demanant als cristians d’Espanya respecte a les aspiracions nacionals de Catalunya


Una carta oberta signada per cristians catalans demana als cristians d’Espanya "respecte i una actitud de comprensió” envers les aspiracions nacionals de Catalunya. Els signants demanen “no que compartiu els nostres plantejaments polítics, sinó que es considerin respectables, ateses les raons que els sostenen”.
El text està avalat per la signatura de trenta intel·lectuals, responsables d’associacions i institucions catòliques, polítics, laics, religiosos i preveres catalans de diferents tendències polítiques i un ampli ventall eclesial.
Entre els signants hi ha polítics de tradició democratacristiana com els presidents del Parlament de Catalunya Joan Rigol i Núria de Gispert, o de l’esquerra com Toni Comín i Jaume Botey; exconsellers de la Generalitat com Antoni Comas o Joaquim Ferrer; o Josep Maria Gasch del món sindical. Així mateix, dóna suport al text el qui va ser el responsable d’Afers  Religiosos  de la Generalitat de Catalunya, Ignasi Garcia i Clavel.
També hi ha consultors d’organismes vaticans com Josep Maria Cullell i Xavier Morlans i responsables de diversos organismes de les cúries de diòcesis catalanes.  Entre els capellans que signen el document s’inclouen dos noms molt populars: l’escriptor Josep Maria Ballarín i l’activista social Manel Pousa.
Intel·lectuals com Carles Duarte, Elvira Duran, Joan E. Jarque, Pere Lluís Font, Ramon Pla i Arxé, Josep Maria Puigjaner, Hilari Raguer i Antoni Vives també subscriuen el document. Entre els signants destaquen responsables de diverses associacions i entitats culturals cristianes catalanes.
El document recorda la història i els principis que han configurat la identitat de Catalunya com a nació des de fa més de mil anys: "una llengua pròpia (amb la seva literatura), una cultura específica, un dret peculiar, una tradició secular,  uns símbols identificadors, etc.". I recorda que aquesta realitat nacional ha estat avalada en diferents documents de l’episcopat català que s’ha pronunciat a favor "dels drets que assisteixen el poble català pel que fa a la llengua, cultura, educació i identitat col·lectiva". L’any 1985 els bisbes catalans ja van afirmar en la carta pastoral Arrels Cristianes de Catalunya que “voldríem que fossin principalment els nostres germans catòlics d’altres pobles d’Espanya els primers en comprendre i acollir les nostres aspiracions”.
El text afirma que aquesta realitat no ha tingut "un tracte adient per part de l’Estat espanyol". I, en relació amb la situació actual, lamenta que "ni els cristians catalans ni els cristians espanyols hem estat capaços d’aportar aquelles reflexions i actituds que haguessin pogut obrir noves perspectives en l’articulació de la nació catalana en l’Estat espanyol ".
Els signants recorden el Magisteri Pontifici, en concret de Joan Pau II, qui va reconèixer explícitament que “ningú pot sostreure legítimament que una nació no sigui digna d’existir” i que “quan no es satisfan les aspiracions profundes d’un poble, les conseqüències poden ser molt negatives per a la llibertat de les societats”.
Per tot això, el text demana comprensió a les aspiracions d’una bona part de la societat catalana de configurar un nou escenari polític de "relacions lliures, no condicionades i, por suposat,  més satisfactòries que les fins ara vigents entre Catalunya i Espanya".
Un resum de la carta oberta ha estat publicat aquest dimarts al diari ABC. El text íntegre es pot consultar a http://cartacristianos.blogspot.com.es/
Aquest és el resum de la Carta:
Carta abierta de cristianos de Cataluña a cristianos del conjunto de España
Es ésta una carta escrita a partir de un cierto sentimiento de fracaso en lo que atañe a la relación entre la identidad de Cataluña y el conjunto de España. Queremos proyectar algo de luz en la nueva situación por la que atraviesa Cataluña y, en consecuencia, España.
-Parece indispensable poner de relieve que Cataluña es una nación. Posee aquellos elementos básicos que constituyen su entramado: una lengua propia (con su literatura), una cultura específica, un derecho peculiar, una tradición secular, unos símbolos identificadores, etc. Como afirmó Juan Pablo II, “nadie –un Estado, otra nación, o una organización internacional- puede sostener legítimamente que una nación no sea digna de existir”.
-La nación catalana ha existido desde tiempos antiguos. Los historiadores la cifran en el momento de la emancipación de los condados catalanes el año 988.
-Durante los últimos 37 años de democracia, Cataluña ha tratado de consolidar su carácter nacional dentro del marco español. El Estado, por el contrario, ha combatido y laminado su autonomía hasta dejar desfigurado el Estatuto de Autonomía, aprobado por el pueblo catalán en 2006.
-Las cosas hubieran podido ser distintas si el llamado “problema catalán” hubiera tenido un trato adecuado por parte del Estado español. 
-Las convicciones nacionales de los cristianos catalanes se sustentan también en la firme posición de su Iglesia, que en diversos documentos públicos (1986 i 2011) se ha constituido en garante de los derechos que asisten al pueblo catalán en lo que se refiere a lengua, cultura, educación e identidad colectiva.
-Para un pueblo dotado de conciencia y voluntad nacionales, resulta imprescindible poseer la capacidad de decidir su futuro. Es decir, si quiere o no tener un Estado propio, soberano, independiente del Estado español. Como dijo Juan Pablo II: “Cuando no se satisfacen las aspiraciones profundas de un pueblo, las consecuencias pueden ser muy negativas para la libertad de las sociedades”.
-Debemos confesar que ni los cristianos catalanes ni los cristianos españoles, con conciencia y conocimientos políticos, hemos sido capaces de aportar aquellas reflexiones y actitudes que hubieran podido abrir nuevas perspectivas en la articulación de la nación catalana en el Estado español.
-Añadamos que un eventual Estado catalán podría, o no, confederarse con el Estado español. En cualquiera de los dos casos, se establecerían relaciones libres, no condicionadas y, por supuesto, más satisfactorias que las ahora vigentes. 
Amigos cristianos de toda España: Nos atrevemos a esperar de vosotros, con quienes compartimos gozosamente la misma fe, no que compartáis nuestros planteamientos políticos, sino que los consideréis respetables dadas las razones que los sustentan.
Con nuestro más sincero y fuerte abrazo.