Generalment,
la tendència és cercar a Deú en lo espectacular
i prodigiós, no en lo petit i insignificant. Per
això, els costava als galileus creure Jesús quan els
deia que Déu actuava en el món. ¿ On podien
sentir el seu poder ? ¿ On estaven els
“signes extraordinaris”
dels
quals parlen els escriptors apocalíptics ?
Jesús
els ensenyà a captar la presència salvadora de
Déu d'una altra manera. Els va desvetllar una gran
convicció: la vida és més que el que es veu.
Mentre vivim de manera distreta, sense captar res
especial, quelcom misteriós està passant en l'interior
de la nostra vida,
Jesús
vivia aquesta fe: no experimentem res extraordinari, però
Déu treballa en el món. La seva força és
irresistible. Necessita temps per veure's el resultat
final. Es necessita, sobretot, fe i paciència per a
mirar la vida fins al fons i intuir l'acció
secreta de Déu.
Potser,
la paràbola que més els va sorprendre fou la del
gra de mostassa. És la llavor més petita, com el
cap d'una agulla, però amb el temps es converteix
en un arbust esvelt. En abril, tothom pot veure esbarts
de caderneres ajocar a les seves branques. Així és
el “regne de Déu”.
Ezequiel
el comparava amb un “cedre magífic”, plantat en
una “muntanya alta i excelsa” que donaria un ramatge
frondós i serviria de recer a tots els ocells i
aus del cel. Per a Jesús, la vertadera metàfora de
Déu no és el “cedre” que fa pensar en
quelcom grandiós i poderós, sinó la “mostassa” que
suggereix el petit i insignificant.
Per
a seguir a Jesús no cal somiar en coses grans. És
un error que els seus seguidors cerquin una
Església poderosa i forta, que s'imposi sobre els
altres. L'ideal no és el cedre enlairat sobre una
muntanya alta, sinó l'arbret de mostassa que creix a
la vora dels camins i acull per abril a les
caderneres.
Déu
no és en l'èxit, el poder o la superioritat. Per
a descobrir la seva presència salvadora, hem d'estar
atents a lo petit, l'ordinari i quotidià. La vida
no és el que es veu. És molt més. Així pensava
Jesús.
– La col·lecta d’aquesta setmana serà pel Seminari i ajudar a la formació dels seminaristes.
– Divendres dia 24 hi haurà l’exercici del Via-crucis a la Parròquia de Crist Rei , serà a les 19 h. Aquest dia per donar més relleu a aquest acte pietós se suprimeix la missa a la dita Parròquia.
– La Confraria del Calvari de la Parròquia de Crist Rei, amb motiu del seu 30 aniversari celebrarà alguns actes oberts a tothom. Concretament, dissabte dia 25 hi haurà la celebració de la missa a les 18’30; a continuació en el mateix temple hi haurà un concert de la banda de música jove d’Inca i a les 20’30 en el saló parroquial, inauguració de l’exposició amb motiu dels 30 anys.
****+++++*****
– Diumenge que ve hi ha el canvi oficial d’horari, per aquest motiu la missa dels diumenges horabaixa en el monestir de les Benedictines començarà a ser a les 18’00 hores.
QUARESMA (tercera setmana)
A
PLER AMB DÉU
L'escena
ens corpren. Jesús, cansat del camí s'asseu just
devora el pou de Jacob. Aviat arriba la dona a treure
aigua. És d'un poble mig pagà, menyspreuat pels jueus.
Amb completa espontaneïtat, Jesús comença el diàleg.
No sap mirar ningú amb menyspreu, sinó amb
tendresa: “Dona, dona'm beure”.
La
dona no s'en pot avenir. ¿Com gosa tenir contacte amb
una samaritana? ¿com es rebaixa a parlar amb una
dona desconeguda?. Les paraules de Jesús la sorprendran
encara més: “Si coneguessis el do de Déu i qui
et demana de beure, tu li demanaries, i ell et
donaria aigua de la vida”.
Les
persones que, aquests darrers anys, s'han allunyat de Déu
no són poques, i no se n'adonen del que passa
dins el seu interior. Avui Déu els resulta “un
estrany”. Tot el que té relació amb ell les
sembla buit i sense sentit: un món infantil i
llunyà.
Els
entenc. Conec el que poden sentir. També jo m'he
anat allunyant d'aquell “Déu de la meva infantesa”
que em causava pors, neguit i malestar. Probablement,
sense Jesús mai m'hagués trobat amb un Déu que
avui és per a mi un Misteri de bondat: una
presència amistosa i acollidora en qui puc confiar
sempre.
Mai
m'ha dit res verificar la meva fe amb proves
científiques: penso que és un error tractar el
misteri de Déu com si fos un objecte de
laboratori. Tampoc els dogmes religiosos m'han ajudat a
trobar-me amb Déu. Senzillament m'he deixat conduir per
una confiança en Jesús que ha crescut amb el
anys.
No
sabria ben bé dir com es sosté la meva fe avui
enmig d'una crisi religiosa que em sacseja a mi
com a tots. Només diria que Jesús m'ha duit a
viure la fe en Déu de manera senzilla des del
fons del meu ser. Si jo escolto, Déu no calla. Si
jo obro, ell no tanca. Si jo em confio, ell
m'acolleix. Si me dono, ell em soten. Si m'enfonso,
ell m'aixeca.
Crec
que l'experiència primera i més important és
trobar-nos a pler amb Déu perquè el percebem com
una “presència salvadora”. Quan una persona sap' el
que és viure a pler amb Déu perquè, malgrat la
mediocritat, errors i egoïsmes nostres, ell ens
acolleix tal com som, i ens empeny a fer front a
la vida amb pau, difícilment abandonarà la fe.
Moltes persones estan avui abandonant Déu abans
d'haver-lo conegut. Si conegueren l'experiència de Déu
que Jesús contagia, el cercarien.
José
Antonio Pagola
Cansat
del camí demano aigua...
Et fiques dins la vida
d'una persona
i demanes ajuda que és la
millor manera de caminar junts.
Senyor, que sapiguem demanar
quan estem necessitats,
que sapiguem donar quan
tinguem el que l'altre necessita,
que estiguem atents per a
copsar el que ens manca.
Feu-nos sensibles al germà,
ajuda'ns, Jesús, a compartir.
Parlareu amb la samaritana,
amb aquesta empatia
que tenies amb les dones,
i romangué sorpresa de tenir-te a prop,
perquè sempre et senten
càlid i proper.
Parlareu d'una aigua que
sacia tota set.
Saps tu, Senyor, que tenim
set de tantes coses...
i tu ets l'aigua que
sacia nostra set de poder,
de prestigi, de diners, de
tenir raó...
de desitjos que ens
envolten i ens xuclen la vida.
Tu saps, Senyor, que cerquem
satisfer les nostres necessitats,
amb compres, viatges,
experiències, aventures, relacions i coses,
però el buit interior
segueix aquí, dedins, brogint...
perquè del que tenim set
és de tu, Pare, de la teva presència,
de gaudir del teu amor, de
gastar la vida en les teves coses.
Et cerquem per tot racó,
però et posem altres
noms:
ordre, eficàcia, salut,
treball, benestar, família, tasques del regne...
i seguim correguent, però
res ens neguiteja de debò,
perquè tenim la mateixa
set de felicitat que la samaritana.
Avui vull decidir que tu
siguis mon únic beure,
viure la vida més amb
tu,
donar-te un si rodó, per
a calmar neguits,
per a frenar agitacions,
per a deixar que m'amaris,
saciis ma set
i em duguis a aqueixa font
que porto dintre,
que ets tu, que brolla
dins mi,
que dóna vida a balquena.
************
******
MISSES I
ALTRES SAGRAMENTS MARÇ 2017
DIA
DOLORS
DIA
CRIST
REI
DIA
SANT
PAU
11
MARÇ
19h.
Fartàritx (T.Riera)
19h.
Convent (J. Cabrer)
20h
Dolors (Andreu)
11
18.30h
(F.Xavier)
11
17h
Sant Josep (J. Perelló)
19.30h
(T.Tauler)
12
8h
Dolors (Andreu)
9h
Serralt (T. Riera)
12h
(G.Parera)
17
Benedictines (J.Cabrer)
20h
Dolors (F.Xavier)
12
11h.
(T.Tauler)
19h
(Andreu)
12
19.30h
(J.Perelló)
18
19h.
Fartàritx. Missa catequesi (T.Tauler)
19h.
Convent (J. Cabrer)
20h
Dolors. (T.Riera)
18
18.30h
(Andreu)
18
17h
Sant Josep (J.Perelló)
19.30h
(F.Xavier)
19
8h
Dolors (Andreu)
9h
Serralt (T.Riera)
12h
(F.Xavier)
17
Benedictines (J.Perelló)
20h
(G.Parera)
19
11h
Missa catequesi (Andreu)
19h
(F.Xavier)
19
19.30h
(T.Tauler)
25
19h.
Fartàritx. (G.Parera)
19h.
Convent (J. Cabrer)
17’30h
Noces (Andreu)
20h
Dolors. (F.Xavier)
25
18.30h
(T.Tauler)
25
17h
Sant Josep (J.Perelló)
19.30h
(J.Perelló)
26
8h
Dolors (Andreu)
9h
Serralt (T.Riera)
12h
Dolors (Andreu)
17h
Benedictines (J.Cabrer)
20h
Dolors (F.Xavier)
26
11h
(T.Tauler)
19h
(F.Xavier)
26
19.30h
(J.Perelló)
1
ABRIL
19h
Fartàritx (T.Riera)
19
Convent (J.Cabrer)
20h
Dolors (F.Xavier)
1
18.30h
(T.Tauler)
1
17h
Sant Josep (J.Perelló)
19.30h
(Andreu)
2
8h
Dolors (Andreu)
9h
Serralt (T.Riera)
12h
Dolors. (G.Parera)
17h
Benedictines (J.Perelló)
20h
Dolors (Andreu)
2
11h
(F.Xavier)
19h
(T.Tauler)
2
19.30h
(F.Xavier)
AVISOS
11-12 MARÇ
Divendres
dia 17 hi haurà l’exercici del Via-crucis a la Parròquia de sant
Pau; serà a les 19’30 h. Aquest dia per donar més relleu a aquest
acte pietós se suprimeix la missa a la dita Parròquia.
També
el divendres dia 17 a les 20’30 h. hi haurà assemblea general de
la Confraria del Calvari de la Parròquia de Crist Rei. En aquesta
assemblea està previst que hi hagi canvi de la Junta Directiva. La
reunió serà en el saló parroquial d’aquella Parròquia.
Amb
el lema «prop de Déu
i dels germans»
celebrarem el pròxim cap de setmana el dia del seminari. Pregàrem
per les vocacions i, la nostra aportació econòmica, serà destinada
a la formació dels seminaristes. Avui podeu recollir els sobres.
Ens desvetllem i tenim la sensació que el nostre Senyor ha marxat. Tan agradable que havia sigut aquella relació del dia o de la nit abans. Ara no hi és. En què hem fallat? Com és que passem de la presència a l’absència? Ens ha deixat un buit, uns dubtes, una enyorança i la pregunta de la fe.
El ritme de la vida es va imposant. Sortim al carrer, gent amunt i avall, sembla que ningú tingui cap resposta per a la nostra recerca. L’amor a Nostre Senyor no és un tema d’actualitat. S’imposa la feina, s'imposen també els horaris. La buidor i l’enyorança creixen. Oh, Déu meu! És que potser m’has deixat, com a un amic inútil? La teva absència em recorda altres temps, en què eres el meu consol, el meu suport i la Vida de la meva vida.
Parat en aquell indret més silenciós, contemplant com les fulles han començat a brotar dels arbres –tendres, menudes i amb força–, el pensament rep una llum que em trasbalsa: Deixa’t de records, de qüestions, i mira, si us plau, mira amb els teus ulls corporals, que Nostre Senyor hi és, en totes les coses visibles. Ha pres imatge, identitat, figura i disseny en la dimensió visible corporal. Ara no el cerquis en el silenci recollit d’ulls tancats, en el ritme del cor... Ja hi tornaràs. Avui Ell t’invita a mirar corporalment la realitat tangible, material, tocable.
Som convidats per Déu a trobar-lo en la natura, als carrers de la ciutat, en la família, en els amics, en els que no pensen com nosaltres... Tot pren un sentit nou. Encara que no entenguem tantes contradiccions, Ell hi és, i com a Amat.
Tot un temps per mirar, per escoltar, per parlar, per tocar. Tot un temps que respon a la creació i a l’encarnació, no tant com a dogmes, sinó com a quotidianitat de llum en la nostra vida.
Quaresma que avui comença. Mirar i veure, escoltar, entendre, comprendre i actuar... Persones, pobles i natura. Ell hi és. I es vol deixar trobar precisament en la vida. No la defugim. Abracem-la.
Hi ha tres
forces que de debò subjuguen i sedueixen la consciència humana"
Diumenge
I de Quaresma. Cicle A Ni
l’Església com a institució pública, ni els que ens tenim per
creients i membres d’aquesta Església, no tenim cap motiu vàlid i
convincent per envanir-nos de res. Més aviat, al contrari: tenim
molts motius per avergonyir-nos i demanar perdó -per
les nostres contradiccions -per
les nostres mentides -per
les nostres incoherències -i
pel nostre antitestimoni cristià. Vivim
temps tan penosos per l’Església que avui, aquí al repensar el
relat de les tres temptacions de Jesús en el desert, no hi ha més
remei que recordar la interpretació que d’elles en fa Dostoievski
en l’episodi del Gran Inquisidor. Quina
és la idea de l’inquisidor? L’inquisidor
pensa i diu que Jesús no s’hauria hagut de resistir a les
temptacions diabòliques. Per
què no? Perquè
només hi ha tres forces que de debò subjuguen i sedueixen la
consciència humana -el
miracle -el
misteri -i
l’autoritat. I
aquestes tres coses són les que Jesús va refusar en el desert. Però
l’Església ha corregit l’obra de Jesús. Perquè s’ha adonat
d’això: el que més desitgen els homes és que els guiïn com un
ramat i que els alliberin d’aquest funest do que els causa tants de
turments: el
do de la llibertat d’haver
de triar d’haver
d’escollir. El
diví, el Dogmàtic i l’autoritarisme eclesiàstic són tres
realitats que tenen tal força que sedueixen inclús als que
asseguren que odien tot això. Odien
els capellans però busquen altres divinitats, altres dogmes i altres
poders als que serveixen amb entusiasme. Neguen
Déu, el neguen rabiosament però adoren la droga. Neguen
Déu, però adoren el sexe disbauxat. Neguen
Déu, però adoren el diner. Neguen
Déu, però adoren el poder i miren d’estar-hi bé per treure’n
profit i benefici egoista. L’Església
és sàvia, sí, però amb saviesa humana. Per això no sols s’ha
mantingut al marge de les exigències de Jesús – a les que per
altre part reivindica-. No
només ha atenuat, transformat i moderat el missatge de Jesús. En
certs punts essencials i en qualitat d’Institució, l’Església
ha tergiversat del tot el que Jesús va dir i va voler. L’obsessió
pel sexe, sempre pecaminós, no ve de Jesús, ve de l’Església. Igualment
lo de la caritat ben entesa comença per un mateix -una subtil manera
de justificar l’egoisme personal.- això no ve de Jesús.—ve dels
eclesiàstics. I
podríem seguir la llista. I la llista seria llarga. Llarga i
vergonyosa. Quina
és la veritat? Quina
és la realitat? La
veritat és que estem ja massa lluny d’aquell home bo que va ser
assassinat per la religió jueva i pels religiosos fanàtics i
violents. Entre
la religió cristiana i Jesús som masses els que hem preferit la
manera de viure suportable i reconfortant que ens imposa i ens brinda
l’Església i els eclesiàstics. Només
una pregunta per acabar-ho de veure clar. Si és que realment hi
volem veure! Nosaltres,
catòlics de tota la vida, a qui o a què adorem? -adorem
Déu i ajudem els germans en la manera del possible seguint els
passos i el missatge de Jesús -o
bé, adorem el nostre compte corrent i ens desentenem per sistema i
per manera de fer dels que més ens necessiten? Nosaltres,
catòlics de tota la vida, ens adonem a quina banda cau la verdadera
opció cristiana? Ens
n’adonem o no ens en volem adonar? Josep
Llunell
***********
*****
SEGON DIUMENGE
El cor de l’amic pujà a
les altures de l’amat a fi que no
fos privat d’estimar en l’abisme
d’aquest món, i quan arribà a l’amat
el contemplà amb dolçor i plaer. I l’amat el baixà a
aquest món perquè el contemplés amb tribulacions i
defallences. (Ramon Llull. Llibre
d'amic i amat, vers 56.)
MEDITACIÓ
Moltes vegades cerquem Déu per la joia, el consol i la
força que ens comunica. És una aspiració motivada pel desig de
plenitud i felicitat que sent el cor humà. Aquest anhel hi és
sempre, però sobretot quan constatem la soledat, l’aïllament,
l’abandonament o la duresa injusta del nostre món. Realment
cerquem Déu? És clar que sí, però potser cerquem més la pau,
l’equilibri i el goig que tanta falta ens fan.
Ell, que comprèn la nostra limitació, –per dir-ho
d’una manera planera– ens agafa de la mà i ens ajuda a baixar
amb Ell a les realitats d’aquest món, tan carregat de
“tribulacions i defallences”. El seu Esperit d’Amor abraça tot
l’univers, abraça tota la nostra terra i ens mou a mirar i
escoltar tantes tribulacions i defallences. Ell ja sap que no és a
les nostres petites mans canviar tants mals; però no vol que ens
evadim en un cel separat de la terra, en una contemplació feliç al
marge de les realitats de tants germans nostres. No ens sembla lògic
que l’Esperit d’Amor actuï d’aquesta manera? Ni que una mare o
un pare poguessin oblidar-se del seu fill o de la seva filla, Déu no
s’oblida de cap dels seus fills i filles. Ell ens mou a
divinitzar-nos també en aquestes situacions.
Què ens suggereix? Que ho arreglem tot? No. Que ens
informem, que tinguem presents els que tenim a prop, que mirem de
comunicar pau, justícia, amabilitat, tendresa, compassió, joia i
esperança amb paraules i obres que siguin autènticament nostres,
que no responguin a un manual de funcions, sinó a un cor
intel·ligent i humil.
Contemplem Jesús fent camí cap a Jerusalem. Ell és la
imatge visible del Déu invisible. Sap que el que fa és arriscat, i
tant!, però cada pas, cada respiració, cada pensament, són actes
d’amor per tots els tribulats i defallits. Experimenta la pau de la
missió, de la comunicació amb el Pare en Amor. Aquesta contemplació
de Jesús ens mou a obrir els ulls per caminar també amb humilitat i
serenitat –conscients que això
Escoltar
Jesús
El
centre d'aquest complexe relat, conegut tradicionalment com
la “transfiguració de Jesús”, està en una veu que
surt d'un extrany “núvol lluminós”, símbol que usa
la Bíblia per a parlar de la presència sempre
misteriosa de Déu, que s'ens manifesta i, al mateix
temps, s'ens amaga.
La
veu diu aquestes paraules: “Aquest és el meu Fill,
en qui m'he complagut. Escolteu-lo” Els deixebles no
han de confondre a Jesús amb ningú, ni amb Moisès
o Elies, representants i testimonis de l'Antic
Testament. Sols Jesús és el Fill estimat de Déu, el
qui té el seu rostre “resplendent com el sol”.
Però
la veu afegeix quelcom més: “Escoltau-lo”. En altres
temps, Déu havia revelat la seva voluntat mitjançant
“els deu manaments” de la Llei. Ara, la voluntat de
Déu es resumeix i concreta en un sol manament:
“Escolteu Jesús”. L'escolta estableix la vertadera
relació entre els seguidors i Jesús.
Quan
sentiren això, els deixebles caigueren per terra “morts
de por”. Estan corpresos per aquella experiència
tan propera de Déu, però també retgirats pel que han
sentit: ¿podran viure escoltant només a Jesús,
reconeixent només en ell la presència misteriosa de
Déu?
Aleshores
Jesús s'apropa, els toca i els diu: “Aixecau-vos.
No tingueu por”. Sap que necessiten experimentar la
proximitat humana: el contacte de la seva mà, no
només el resplendor diví del seu rostre. Sempre que
escoltem Jesús en el silenci del nostre ser, les seves
primeres paraules ens diuen: “Aixeca't, no tinguis
por”.
Moltes
persones només conéixen Jesús d'oïda. El seu nom els
resulta fins i tot familiar, però el que saben
d'ell no va més enllà d'alguns records i impressions
de la infància. Inclús, si bé es diuen cristians,
viuen sense escoltar dins el seu interior a Jesús.
Sense aquesta experència no és possible conéixer la
seva pau inconfundible ni la seva força per a
animar i mantenir la nostra vida.
Quan
un creient para a escooltar en silenci a Jesús, dins
l'interior de sa consciència escolta sempre com això:
”No
tinguis por. Deixa't amb tota senzillesa en el misteri
de Déu. La teva poca fe basta. No t'inquietis. Si
m'escoltes, descobriràs l'amor de Déu consisteix en
estar sempre perdonant-te. I si creus això, la teva
vida canviarà. Coneixeràs la pau del cor”.
En
el llibre de l'Apocalipsi es pot llegir així: “Mira,
estic a la porta i toc; si qualcú sent la meva veu
i m'obre la porta, entraré a casa seva”. Jesús
toca a la porta de cristians i no cristians. Podem
obrir la porta o rebutjar-lo. Però no és el mateix
viure amb Jesús que sense ell.
Què
ens cal per trobar-nos amb Déu?
Josep Llunell
Què
ens cal per trobar-nos amb Déu? No
ens calen -ni
cavil·lacions -ni
esforços sobrehumans -ni
crits, ni màgies. N’hi
ha prou en fer silenci. Silenci
per fora i per dins i escoltar la seva Divina Presència en
nosaltres. Aquietar,
assossegar la nostra casa interior per acollir el qui habita en
nosaltres. Com
diu molt bé Martín Velasco: “Afinar el oído para captar el
murmullo de su paso, casi siempre tan suave como la brisa.” La
trobada amb Déu és sempre personal i intransferible. Podem
intercedir els uns en favor dels altres, però ningú pot pregar en
lloc meu substituint-me. No
és possible comunicar-se amb Déu per procurador. És
cert que podem utilitzar fórmules heretades dels Antics com Salms i
altres pregàries. Però,
al final del final, sóc jo qui haig de recórrer el meu propi camí
per trobar Déu en la meva vida. Ho
deia el poeta León Felipe en els seus famosos versos: “Nadie
fue ayer, ni
va hoy, ni
irá mañana hacia
Dios por
este mismo camino que
yo voy. Para
cada hombre guarda un
rayo nuevo de luz el sol y
un camino virgen Dios.” Quan
es dóna verdadera comunicació amb Déu, allà hi ha -una
persona viva -un
home o una dona que interroguen -que
cerquen -que
supliquen -que
gaudeixen -o
que ploren i es queixen -que
alaben, confien i esperen. -I
són agraïts: saben donar gràcies. Aquesta
comunicació viva i personal amb Déu és capaç de transformar la
persona i reorientar, de bell nou, la seva vida sencera. Quan
hom escolta amb pau a Déu en el fons del seu cor, se li il·luminen
zones fosques del seu viure que abans li passaven desapercebudes. I
aprèn a diferenciar el real de les enganyoses aparences. I també
descobreix forces, energies interiors amb les que ja no hi comptava. La
vida tota es transforma. Hi
ha noves llums, noves forces, nou dinamisme que conforta i ens fa més
valents, més ardits, més actius. I,
per damunt de tot, hom se sent estimat per Déu i amb renovades
forces per estimar els altres, cosa no sempre fàcil. En
el contacte amb Déu, la vida del creient canvia radicalment, i passa
de la por i la temença a la pau quan sap escoltar el misteri de Déu
manifestat en Jesús. La
veu del Cel diu, referint-se a Jesús: “Escolteu-lo.” Què
s’ha d’escoltar? El
que Pere havia refusat poc abans: l’anunci de la Passió i de la
mort. El
Déu de Jesús, com també el mateix Jesús, és el Déu que
lluita en la vida contra la por dels covards contra
el poder que sotmet, espanta i oprimeix, encara que això es faci en
nom de Déu. Quan
la vida s’orienta d’aquesta manera, el final d’aquesta vida pot
ser molt semblant al final de la vida de Jesús. Però,
en definitiva, això és el que ens transfigura. Això és el que li
dóna, a la nostra vida, el mateix sentit que va tenir la vida de
Jesús. Però,
en definitiva, això és el que ens transfigura, això és el que li
dóna, a la nostra vida, el mateix sentit que va tenir la vida de
Jesús: -risc
segur -mort
temporal -resurrecció
gloriosa -i
salvació eterna El
creient en nom de Déu només pot -beneir -i
ajudar desinteressadament. És
això el que nosaltres fem i vivim? Per
què som més sensibles al sagrat que a allò simplement humà? Mentre
no tinguem això resolt, no som cristians. Serem,
per descomptat, molt religiosos. Però, de cap manera cristians. És
a dir, deixebles i seguidors de Jesús.
