Reflexió
a partir de les curiositats d’una Llengua
En
el Burundi, nosaltres hi érem especialment per a anunciar la
Paraula de Déu o dit amb altres “paraules”, proclamar la Bona
Nova, que
això és el que significa Evangeli. Per tant les “paraules” que
més sovint dèiem a la gent, en els nostres “sermons”,
homilies o explicacions eren: Déu
és Pare.
Per
dir-ho les paraules “correctes” en la llengua del Burundi
eren: Imana
n’Umuvyei. Imana vol
dir Déu en kirundi. Umuvyei,
en kirundi, vol dir “qui engendra”: pare o mare, perquè en
aquesta rica llengua no existeixen el masculí ni el femení, com en
les nostres llengües, gèneres que distingim amb els articles el
i
un
per
al masculí, i la
i
una
per
el femení, i així, posant article a totes les coses les fem
femenines o masculines, segons l’article del davant i ja me’n
direu ¡ que un baró sigui masculí és lògic i que una vaca sigui
femenina també, però…. Què té de femení una cadira o una
carretera, o un camí de masculí….? O sia que si per allà on
passem és ample el fem femení i si és estret masculí…. Per que
els astres, uns tenen nom masculí: un estel, i altres femení :
la lluna….? Per què l’horitzò cobert de núvols ha de ser
femení “nuvolada” i, si plou poc, femení i si molt,
masculí…ploguda….
ruixat….?
La llengua kirundi no tenia articles: femení i masculí...
No
és que no tenguessin el concepte de masculí i femení, però només
l’aplicaven als animals i a les persones: Per als animals, paraula
diferent si era mascle o femella, per a les persones, quan volien
expressar explícitament que era una persona femenina hi afegien al
darrera kazi.
Per
exemple: umurundi tant volia dir una dona com un home del
Burundi. Si volies precisar que era una dona, havies d’afegir
“kazi”: umurundi-kazi era una dona.
Avesats
al nostre llenguatge d’articles femenins i masculins, al principi
ens dúiem moltes sorpreses…. La paraula bàsica era ntu,
que vol dir persona humana. Fou la primera que vaig aprendre… però,
freqüentment quan em deien un umuntu et cerca…
Espontàniament esperava trobar un “home” i les més de les
vegades qui trobava era una dona.
I
ara me ficaré en una sèrie de reflexions de les quals potser no
convenci nimgú, però…. No heu pensat mai que hem fet una
religió cristiana massa “masculina”…. I això va des de que
pensem sempre en Déu com un home, com a “mascle” i hem
menyspreat la dona, des de creure que Déu creà primer l’home i la
dona sortí d’una “costella”.
Al
Burundi, quan dèiem Imana n’Umuvyei nosaltres pensàvem
dir “Déu és un Pare”. Potser ells entenguessin Déu
és una Mare, i això és molt més bell …¡
No
és que en la societat burundesa les dones estassin més ben
considerades, ans el contrari molt més oprimides que en la nostra
cultura, però sí que el terme umuvyei l’empraven més
sovint per a referir-se a la “mare”. Record que una vegada vaig
parlar amb un que havia fugit a Rwanda, quan els “esdeveniments”
del 72, perquè no el matessin…. Allà es trobava ben situat…
però havia tornat exposant-se al perill de ser “assassinat”…
Quan li vaig demanar per què havia tornat….? La seua resposta fou
simple però profunda: “Enyorava tant ma mare…¡” i va
dir: “umuvyei”.
Burundi
era si voleu molt més “masclista” que Europa, però en sentir
parlar de Déu ho captaven més en femení.
Si
penséssim més en Déu com a Mare, no seria més tendre, més
dolça, més humana, més meravellosa la nostra
Fe…?
Però,
penso que no és cap desbarat pensar que el
Diví,
que està part damunt dels gèneres,
bé
s’hagués pogut encarnar
en una dona…
I
també és cert que si mirem al Jesús històric, sense prejudicis,
veurem que les persones que més confiaren en Jesús, que més
cregueren en Ell, que més l’estimaren i en qui Jesús més confià
foren dones: Marta, Maria de Betania, Maria de Magdala, Salomé,
Maria de Natzaret…
Els
primers testimonis de la Resurrecció foren dones i elles
foren les que ho anunciaren als altres deixebles…., malgrat la
proto-tradició cristiana les esborrés llavors, com diríem, del
“mapa”
Eckhart
Tolle diu: “el Déu tradicional és una figura autoritària,
controladora i patriarcal, un home que sol estar enfadat i al qual
s’ha de témer, com suggereix l’Antic Testament. Aquest Déu és
una projecció de la ment humana. Per anar més allà de la ment i
connectar amb la realitat més profunda del Ser es necessiten altres
qualitats molt diferents: rendició, absència de judici, una
obertura que permeti ser a la vida en lloc de resistir-se a
ella i la capacitat de contenir totes les coses en l’abraçada
amorosa del teu coneixement.Totes aquestes qualitats són més afins
al principi femení…”
El
principi femení fa temps que es relegà a segons terme dins la
nostra Cultura i Societat, rompent l’equilibri humà:
femení-masculí.
Goso
pensar que si el “principi femení” hagués estat més present
hi hauria hagut menys guerres en el nostre Món, i també penso
que s'hauria solucionat el Problema de la Fam.
No
es tracta d’un “feminisme barater” , com tants feminismes que
corren i que a la pràctica no són més que les dones volen ocupar
els llocs dels homes.
Es
tracta de recuperar la presència del
femení que
impregni més tots els substrats socials i vitals.
Potser
si penséssim i parléssim del Diví més en femení i no tant en
masculí…. La Religió fos de gran ajuda per a la recuperació
d’aquest principi femení que, segur, ens donaria una
societat millor.
Postdata.
El
“Neolític”
(del grec
νέος,
néos,
"nou", i λίθος, íthos,
"pedra")
és
el període de la prehistòria
(10. 000 a 4.000 a C ) en
el qual van tenir lloc innovacions d'una gran transcendència: els
éssers humans descobreixen l'agricultura
i
la ramaderia,
i es fan sedentaris,
comencen a habitar en construccions de “pedra”. Es
pensa “científicament” que la “societat humana” era
“aleshores”: Matriarcal .. Idò, dins totes les
excavacions fetes en “jaciments” neolítics no s'han
trobat cap “cosa” que sembli una “arma”.... Podem
pensar que durant més de 6.000 anys les persones humanes
no conegueren les “guerres”.... quan “manaven” les
dones...
Joan
Perelló Sansó,
ex-missioner
a Burundi
