Pàgineshttps://www.catalunyareligio.cat/ca/pregariacat-celebra-seu-dese-aniversari-nova-web

dilluns, 13 d’agost del 2012

UN CEL DE PLOM


































una  mostra:




No m’havia passat mai. Il·lús, cada vegada que me’n vaig de viatge agaf un llibre o dos, per aprofitar les hores mortes. A l’avió m’adorm llegint. Al cotxe, em mareig si llegesc. A les estones en companyia dels viatgers, estàs per ells i pel viatge. En tornar, he llegit tres o quatre pàgines. Aquesta vegada ha estat diferent. M’enduia Un cel de plom, la història novel·lada per Carme Martí de la vida de Neus Català. D’aquesta lluitadora antifeixista en sabia alguna cosa arran del seu pas pel camp d’extermini nazi de Ravensbrück, exclusiu per a dones. Però poca cosa més. He estat una setmana de viatge i he tornat amb el llibre acabat. En les tres hores de vol me’n vaig llegir una tercera part, d’una tirada.
La novel·la, precisament, està tota impregnada per  l’horror dels camps nazis. Ja des de bon començament, fins i tot quan la protagonista ens narra en primera persona la seva infantesa als Guiamets, una petita localitat rural del Priorat, l’espant i el retorn permanent al malson en vida dels camps de la mort ressona constantment. Militant del PSUC i lluitadora antifranquista durant la guerra civil, després del triomf de Franco hagué de travessar la frontera cap a França. En aquest trànsit hagué de fer-se càrrec dels infants orfes de guerra que, com a infermera, ja havia cuidat durant el conflicte a Premià de Dalt, a la colònia Negrín. La relació maternal i protectora de Català amb els infants és d’una tendresa que corprèn i fa vessar més d’una llàgrima al lector.
Carme Martí ha sabut donar el caire just a la narració, de manera que, tot i sabent que es tracta d’una novel·la, comprenem que es tracta d’emocions generades a partir de l’evocació dels records de Neus Català.









Una vegada a França, la protagonista s’implica amb la lluita amb la resistència contra el nazisme i coneix Albert, resistent i primer gran amor de la seva vida. Delatats, són atrapats pels nazis, que, després de mantenir-los empresonats a Llemotges, els deporten. Neus Català passarà per Ravensbrück, on moriren prop de 100.000 dones, i a Flossenburg, on l’obligaren a treballar en la indústria armamentística.
El relat de l’estada al camp sobrepassa els límits d’allò que hauríem d’entendre per valors humans. Hom no pot capir com els humans podem arribar a extrems com els que es visqueren als camps d’extermini nazis. Tractades com a bèsties i en condicions que cap ésser viu hauria de passar mai, aquelles dones visqueren arran del precipici, sempre damunt un fil de vida en un “no-món”, un lloc real i alhora impossible, inimaginable, on arribaren després de cinc dies esgotadors de viatge sense aturades, des de Llemotges fins a Ravensbrück. Vexades, humiliades, mal alimentades, esterilitzades, poques sobrevisqueren. A Un cel de plom, es dóna testimoni de tot el que passà en aquells llocs, amb l’objectiu que no es torni a repetir, i també amb l’objectiu de donar visibilitat a unes víctimes que massa sovint no en tenen. A la dècada dels vuitanta, Montserrat Roig escrigué un llibre clau per comprendre l’horror del feixisme en general i del nazisme en particular: Els catalans als camps nazis. En plena investigació, els testimonis que havien trobat eren tots masculins i negaven la presència de dones en els camps d’extermini. 92.000 en moriren just a Ravensbrück.
De l’estada als camps se’n desprén també l’enorme capacitat de superació dels éssers humans, l’indescriptible coratge per aferrar-se a la vida i contar el que les companyes mortes ja no podran dir a ningú. Explicar l’horror i fer-lo avinent a les generacions futures, aquest ha estat i és encara l’objectiu de Neus Català. Cançons, jocs, solidaritat i humor guaiten com un raig de llum dins la tenebra de Ravensbrück, per demostrar que dins el femer més pudent i pot créixer una flor.
Supervivent, Català coneixerà un altre amor, en Félix, que la farà mare quan ja tot li feia pensar que seria impossible. La seva filla Margarita també és un exemple de lluita per la memòria del que visqué sa mare, no debades, per sempre serà “filla de deportada”. Un dia, mirant el documental per la televisió, tota la família va constatar i conèixer l’horror dels camps nazis. En veure-ho, el fill petit demanà a sa mare: “Mare, és per això que crides a les nits?”.
Però de tot el llibre, més enllà dels detalls escabrosos del tracte inhumà de les SS amb les preses, allò que més en destacaria és la lliçó de coratge i coherència de Neus Català: en primera instància per lluitar contra Franco, després contra els nazis des de la resistència, i finalment per escampar arreu del món la seva vivència i retornar el món a una pau justa i sincera que agermani pobles i persones en igualtat de condicions, amb justícia i amb dignitat.
Us el recoman. Conèixer la història de Neus Català  us  farà  créixer i,  malgrat  tot,  us farà  veure  que  la  utopia sempre  és  possible.  Basta,  creure-hi,  com  ella...