LA GRAN REGRESSIÓ

Santiago  Alba  Rico

Arjun Appaddurai

Zygmunt  Bauman

S’ha de desmuntar aquesta idea que no podem fer res, que només podem viure matant-nos’

Entrevistem Marina Garcés, que acaba de publicar, conjuntament amb més autors, el llibre 'La gran regressió'

Marina Garcés participa en el llibre La gran regressió (Empúries). Ho fa al costat de pensadors diversos, com ara Zygmunt Bauman, mort fa poc. Si l’anàlisi que fa Garcés en el llibre aprofundeix sobre la ‘condició pòstuma’ i això fa que no hi hagi gaires concessions a la realitat que vivim, a l’entrevista la filòsofa obre alguna finestra. Hi deixa entrar claror per a l’esperança. Creu que s’ha de derrotar el catastrofisme del ‘no hi ha res a fer’: ‘Si anem dient que res no serveix, qui haurà guardat les llavors quan passi la tempesta.’ Reclama la necessitat de la paciència i veu indicis de futur, que explica amb convicció mentre es declara cada vegada més anarquista.

—Parlant de regressió, és inevitable parlar de les eleccions franceses. Què en penseu ?

—El que havien de triar els francesos eren les dues cares d’un mateix món que es va destruint a si mateix i d’una Europa on les violències s’han externalitzat durant molts anys. Ara aquestes mateixes violències es manifesten dins mateix del projecte europeu.

—En el llibre parleu de condició pòstuma. Tot s’acaba?

—En aquesta situació de crisi civilitzatòria, el relat dominant ens ofereix gairebé una condemna. Davant una condemna, qualsevol salvació és bona. Tota la gestualitat és salvacionista. La Le Pen ve a salvar França i en Macron ve a salvar de l’hecatombe de l’altra. Quan el discurs és de salvació no hi ha política. La política és la possibilitat d’elaborar decisions col·lectives en conflicte i amb conseqüències corresponsables i en alguna manera assumides per parts diverses. Això s’anul·la quan tot el que ens pot passar és o salvar-nos o condemnar-nos. Aquesta situació crea la sensació que anem contra rellotge. Tot va contra un temps que es va esgotant: recursos, decisions… Hi ha una desproporció entre allò que podem decidir i les conseqüències que té. És una mena de desbandada, en què compta aquest compte enrere, aquest temps de pròrroga. Temps contra el temps. La pregunta és com prendre posició en aquesta guerra contra el temps que vivim.

—En el llibre expliqueu com passem de ‘Barcelona posa’t guapa’ a ‘Barcelona, ciutat morta’. Tot va tan de pressa? Passa tot de cop?
—Aquest és l’efecte més sorprenent i més inquietant. Sembla que tot allò que ara assenyalem com a símptomes d’aquesta catàstrofe, d’aquesta fi de la civilització, d’aquest món en perill sigui una regressió que té lloc ara, quan en realitat són els efectes d’una història que té unes quantes dècades de duració. Són els efectes del que ha estat el projecte del capitalisme mundial i neoliberal sobre les condicions de vida del planeta, sobre les relacions geopolítiques, econòmiques, extractivistes… del món. Aquest gran desbocament del capitalisme planetari fa molts anys que és en marxa. Si ho llegíssim no des dels relats que fan els poders econòmics i polítics sinó des de la narració del que els moviments socials han dit i han fet, tindríem molt clar que això que passa ara s’ha gestat durant aquests vint-i-cinc anys.

Donatella della  Porta

Nancy Fraser       

—Ens havien venut un relat feliç.

—Tot això que passa té a veure amb una configuració de les relacions de poder, que s’havien apoderat del món amb un relat d’èxit. El que hi ha hagut és una operació ideològica molt forta, de venda i de màrqueting del que havia de ser la globalització feliç. El problema és que el despertar només sigui en termes de malson.

—Hi ha un moment que dieu que l’únic que ajunta el segle XX amb el XXI és la mort.

—Parlo de condició pòstuma, com una manera d’anomenar els nostres temps. Hi ha aquesta acceptació de la irreversibilitat del col·lapse produït, en el que la nostra mort, sigui com a civilització o com a forma de vida o com a espècie en extinció, ha ingressat en el nostre imaginari. No parlo de la mort en el sentit de la finitud mortal sinó de la mort de matar. Per mi, és important distingir morir de matar. Que ens morim és allò que ens fa humans, que ens matem és allò que com a humans hem intentat no fer o fer menys, o només en situacions d’excepcionalitat. Ara, en canvi,  tornem a acceptar la normalitat que vivint ens matem i això avui potser no és matar el veí del costat però és acceptar que només podem viure contaminant. Llegim els índexs de contaminació de Barcelona i no aturem la ciutat! Què vol dir, això? Per mi, això és condició pòstuma, acceptem que només podem viure produint mort. Quina renúncia és aquesta, com a humans? Això és la cosa més trasbalsadora del nostre segle.

Fotografia: Albert Salamé

—Podem fer-hi res, per sortir d’aquí?
—Sí.

—Al llibre dieu que hi ha indicis, però més aviat llegir el vostre capítol no anima gaire..
—Jo he trobat més desoladors alguns altres articles del llibre.

—Per què?

—Són articles que acaben amb ‘no sabem què hem de fer però l’esquerra s’hauria de refundar’. Estiren imaginaris del passat més que portar les coses a l’arrel del que és fonamental a la vida humana, que és aquesta idea que pensar és sempre poder tornar a pensar.

—Això ho dieu en el llibre citant Aleksiévitx.

—Sí, perquè això sí que és a la mà de tots. Dirigir la política mundial se m’escapa. I quina seria l’esquerra que no fos la mateixa que ens ha venut quaranta vegades i forma part d’aquesta decepció actual de la impotència col·lectiva? Tant jo com altres autors anem cap al que seria avui realment una revolució cultural. Sembla el més abstracte i és el més concret. Un dels grans indicis d’esperança és que hi ha hagut un canvi de consciència profund. Des de llenguatges i formes de vida molt diferents gairebé tothom té consciència que això no va.

—Això cada dia és més evident…

—Fa vint anys molta gent s’havia lliurat a la promesa de felicitat global. Ara aquesta narració ha caigut. Gairebé tots som conscients què ens fem mal. No esperar res del sistema que vivim i ser conscients dels seus límits és un gran salt de consciència. Ara el repte és què en fem, d’aquesta consciència.

Eva Illouz

Ivan Ktastev

Bruno Latour

—No és pas un repte fàcil.

—No hem sabut encara elaborar aquesta consciència en termes d’acció col·lectiva. D’acció individual, n’hi ha de moltes menes, hi ha molta gent que deserta de les formes de col·laboració amb aquest sistema. Vides que es posen al marge, maneres de sobreviure. Però, és clar, la salvació individual no és mai una veritable transformació.

—Narro aquest fatalisme per apartar-nos-en. S’ha de desmuntar aquesta idea que no podem fer res, que només podem viure matant-nos, que qui dia passa any empeny i que si pots estar millor que el veí del costat queda-t’hi i no arrisquis . Totes aquestes formes tan novament conservadores, són defensives.

Marina Garcés durant l’entrevista. Fotografia: Albert Salamé

—Però també són fruit d’un dia a dia, cada vegada més dur i hostil per molta gent que té dificultats per a sobreviure.

—Les condicions objectives, per dir-ho en llenguatge clàssic, i les subjectives són on s’elaboren les maneres com ens sentim situats nosaltres respecte a una expropiació de drets socials. Ens situem els uns contra els altres o els uns amb els altres, contra qui realment ha portat a terme tota aquesta operació extractiva i expropiadora. Tot això s’elabora ideològicament. Aquí és on la dreta guanya la partida. La dreta ha sabut elaborar aquest malestar social.

Paul  Mason

PankajMishra   

Robert Misik    

—I mentrestant l’esquerra què ha fet?

—Mentrestant, l’esquerra ha continuat jugant que no canviï res i això la gent, molt sàviament, no s’ho creu. Realment aquí el malestar s’ha elaborat en termes de revenja i ressentiment. Elaborant les pitjors passions humanes: ara es va alimentant la guerra de pobres contra pobres. Els pobres europeus contra els de fora. Això és molt fàcil d’explotar políticament. En canvi, un projecte d’aliança, de solidaritat entre empobrits diversos del món, entre les víctimes diverses d’aquesta globalització capitalista és molt difícil d’articular i això és el que hi ha en joc.

—Per què?

—Aquí sí que hi ha una reflexió a fer, fins i tot des del moviments socials. Les eines no han estat prou fortes. Potser no vam arribar a pensar que tot es trencaria tant. En condicions de certa normalitat es podia anar obrint un espai d’experimentació que podia anar fent…

—Però hem arribat al precipici?

—Ara és un moment molt reactiu, en què dominen les passions reactives, reaccionàries, xenòfobes, de defensa i ofensiva de mons. A vegades, per situar-me, parlo d’un imaginari en què hem de fer de guardaboscos, que hem de continuar cultivant aquelles formes de vida de solidaritat i de comunitat que realment seran necessàries en el món que ve. Sí aquest món el projectem només en termes de qui és més fort, les potències destructives són tan altes que pot ser molt nociu. Des del moviment zapatista fins al 15-M s’ha parlat molt de les relacions lentitud-velocitat. Anem lents perquè anem lluny. Aquest treball de la paciència no té els resultats més immediats com té ara l’extrema dreta però en depèn la vida col·lectiva, finalment. L’altra opció només és destructiva. La construcció de vida habitable no ha de perdre la virtut de la paciència. Tampoc no es pot quedar en letargia ni latent.

Oliver Nachtwey

Cesar Rendueles

Wolfgang Streeck

Voleu dir que no és massa difícil tenir paciència, en aquest moment?
—Jo sí que percebo aquesta idea que a vegades he fet servir de créixer als marges i ampliar els marges. Els centre de la vida política i econòmica són deserts i arrasen tota la vida política. Des d’una aparent marginalitat, però no des de la marginació, és on realment es pot cultivar allò que necessitarem per a viure junts. És imprescindible.

—Però…
—Sí, sembla inútil o descoratjador, però em sembla absolutament necessari perquè seran les eines que tindrem. Per molts pòstums que estiguem disposats a ser, voler viure és allò que mourà les coses. Si no hi ha eines i anem dient ‘això no serveix, res no serveix’, qui haurà guardat les llavors per quan passi la tempesta.

—La tempesta? Parleu d’una destrucció total inevitable?
—No, no, precisament crec que és molt evitable.

—I com ho evitem?

—S’ha d’ interrompre el discurs de la condemna, de l’apocalipsi, de l’acceptació de matar com a part de la condició humana. No és admissible l’acceptació, fins i tot antropològica, que ara torna a impregnar-ho tot que per naturalesa som dolents, som el mal. Sí, no som perfectes, i per tant som millorables. En això es basava una certa idea de la transformació social. Es terrible veure com això es desmobilitza i decidim que ens salvin els robots. El discurs dominant ara és aquest. Si no, fixeu-vos-hi, cada dia a El País hi ha un apartat que explica que en el futur els robots decidiran coses estupendes per nosaltres. És un reflex de la desconfiança amb nosaltres mateixos.

—També dieu que hi ha molta gent que, davant de tanta agressió, pren l’opció de tenir cura de si mateix… Però que poden ser cures pal·liatives. Ens desorientem donant tanta importància a la qüestió personal?

—Hi ha hagut un tomb necessari en els moviments socials –i el feminisme hi ha contribuït molt i jo me’n sento part i còmplice–, que han  introduït aquesta dimensió menys èpica i més curosa a l’hora de pensar la vida col·lectiva. No pensar només des de les avantguardes sinó des de la rereguarda. No pensar en victòries o derrotes sinó en termes de sostenibilitat de la vida. Hi ha tot un univers que és el que considero indicis de futur. Què passa quan aquesta dimensió curosa o alimentadora de món comença, com sento que a vegades passa, a tancar-se en si mateixa i a convertir-se gairebé en una mena d’autoteràpia merament reparadora del dany, que pren cura de les ferides que ens fa aquesta forma de vida? Aquí hi ha hagut un cert replegament. Finalment som terapeutes de nosaltres mateixos. I ho considero important, sempre que no es converteixi en l’única acció possible sobre la vida col·lectiva .

—Vaja, que no ens despistem?
—Exacte, que no es converteixi en una mena d’autoreferencialitat, d’autocura. Amb això ja es va avançar amb la indústria de l’autoajuda: vés-te cuidant per no canviar res.

—També hi ha el factor velocitat, que ho accelera tot.

—Ara hi ha com una desproporció. Tot va molt més ràpid d’allò que som a temps d’assumir i, per tant, les conseqüències destructives de qualsevol acció són molt més intenses. Hi ha acceleració i intensificació. És molt important què fa cadascú, però alhora l’acció individual té molt menys impacte en termes polítics. Estem atrapats en aquesta impotència: vivint faig molt de mal. Ara resulta que tots som criminals a mans d’un volant dièsel i no ho sabíem. Al mateix temps, tenim aquesta sensació que facis el que facis no has canviat res. Aquí hi ha la clau d’on hem d’intervenir ara: a repensar què fem i poder valorar d’una altra manera l’impacte de la nostra acció.

—Descriviu molt bé aquesta sensació d’impotència, d’estar atrapats, que segurament molts dels qui llegeixen l’entrevista han sentit alguna vegada. Aquesta sensació a vegades origina com una violència interior.
—Aquesta violència és la que canalitza l’extrema dreta i en sap fer un motor. Recordo que després de la gran impotència que va ser la lluita contra la guerra, el 2004, uns col·lectius de Barcelona vam fer una manifestació amb una pancarta que deia: ‘Ens queda la ràbia.’ La ràbia és una emoció activa i, per tant, és molt fàcil d’instrumentalitzar-la. El problema és quan de la ràbia en surt depressió o autodestrucció. Fa poc, vaig acabar una conferència en què deia: com ens podem enfadar seriosament sense que l’únic que en surti malparat no sigui una mateixa?

—Quina resposta té?
—Hi ha una frase de Nietzsche que m’agrada molt que diu: ‘Cal enfadar-nos seriosament alguna vegada perquè les coses canviïn realment.’ És aquest moment de poder trencar una lògica, una forma de vida de subordinació, que s’ha de trencar. El fet d’enfadar-se realment, aquesta negativitat activa. Però la sensació que tenim avui és que qui s’enfada de veritat alguna vegada acaba amb alguna depressió o acaba malament o a la presó.

—Llavors, què en fem, de la ràbia?
—D’entrada, que ens quedi. A partir d’aquí elaborar maneres perquè aquesta ràbia no se la mengi cadascú a casa seva o que no només sigui reconduïble per l’extrema dreta, que és la que dóna una sortida política a tot això. S’ha de transformar aquest malestar en una altra direcció.

—Perdoneu que hi insisteixi, però en el llibre dieu que ja no hi ha llum al final del túnel, parleu d’ombres… Però en les vostres paraules hi ha moltes ganes de llum. En els altres autors, hi heu trobat esperança?—Jo també sóc lectora del llibre perquè me l’he trobat fet. Cadascun dels autors som receptors dels de la resta. He trobat anàlisis molt fines, però em descoratja bastant aquesta tendència a dir que tot s’arregla trobant un projecte per a l’esquerra. En alguns sí que he trobat aquest plantejament de situem-nos radicalment en el que som i en el que estem, en aquesta guerra contra la història i el temps. A mi aquests em semblen més difícils, però em semblen més esperançadors.

Per exemple, algun autor?

—En Bauman, que parla de revolució cultural. Jo acabo parlant d’aquesta poètica en combat contra la delimitació del que pot aconseguir una ànima humana. Pels politòlegs, això són posicions decebedores. A mi, en canvi, em sembla cansat continuar recorrent a una narrativa de l’esquerra clàssica que en realitat és part del problema, perquè forma part d’aquesta història de tancament polític d’una certa idea d’Europa. Les tradicions emancipadores per a mi són una altra cosa. No és la història de l’esquerra parlamentària, ni socialdemòcrata, ni… Hi ha unes tradicions emancipadores més radicals, de les quals es pot aprendre l’arrel i crec que és en això que s’ha de treballar.

Això és molt eteri.

—Però interpel·la a cadascú amb els altres. Se’ns ha construït una subjectivitat molt delegativa. Ens diuen: ‘ara que surti un nou partit i ens ho solucioni, ara que surti una nova líder i ens porti…’. Una de les coses importants que va explicar el 15-M va ser la fi d’aquesta delegació, reapropiem-nos de la condició fonamental de la vida, que és poder elaborar junts les condicions de dignitat d’allò que considerem una vida vivible dins el temps i el context històric que ens correspon i que vagi més enllà. La vida, la fem nosaltres. És la condició política fonamental. No és tracta que reformulem una mica el projecte d’un partit i ens el tornen a creure.

—Però el 15-M, en certa manera, també ha estat devorat.

—Per mi està en aquesta latència conscient que s’han manifestat els límits del món el que vivim en tots els seus aspectes. El que pugui passar de rellevant té a veure amb la feina que es pugui fer en aquests límits. Això és molt micro i molt planetari alhora, però per mi és vigent. Hi ha un canvi radical en la mirada: aquest ‘ja no ens representen’, aquest ‘fins aquí hem arribat’. Després hi ha opcions polítiques X que gestionen el llegat del 15-M per a mi molt parcialment i molt temptativament. Em sembla molt bé que hi siguin, però crec més en una resposta multiescala i multiestratègica que no en un projecte únic d’alternativa global al sistema.

—Hi ha moltes paradoxes o contradiccions. Un exemple podria ser això que passa amb el turisme i el govern Colau. Diu prou a l’excés de turisme i n’hi ha més que mai.

És que volem solucions màgiques, som clients de Mr. Proper, passarem i quedarà tot net. No, no va així. Aquesta concepció clientelar de la vida ens ha desarmat com a subjectes polítics. Tampoc els polítics no les haurien de vendre així, ni la vella política ni la nova. Tot aquest solucionisme que forma part de la cultura de ‘comprem solucions i si demà no neteja prou bé ens han estafat’ no serveix. No podem vendre solucions fàcils des d’institucions fetes per no donar-les. Tot això, tant el que volen vendre com qui ho vol comprar, cau en el joc de la compra-venda. Des d’aquesta posició no farem cap canvi radical ni els uns ni els altres. La problematització ens molesta i ens incomoda perquè no ven i no dóna vots, ni satisfà com a ciutadà. Des de la lògica de satisfacció ràpida, doncs, mira Black Friday cada setmana. Això sí que és molt pòstum.

—Parlant de la regressió d’Europa, un nou estat català com el veuríeu?
—El procés independentista no sé on acabarà, però bascula entre les dues ànimes o tendències. Està entre un desbordament dels marcs estatals tal com els hem coneguts i el que menys importa és si Catalunya ha d’acabar essent un estat com els altres o no. Hi ha una cara de l’impuls independentista que coincideix amb aquest desig de desbordament dels marcs institucionals establerts durant la segona meitat del segle XX. Alhora també hi ha una estatització del moviment independentista que s’identifica amb la idea d’estat propi.  Aquí hi ha un reforçament de la lògica estatista dels que tenen estat. De reconfiguració del nosaltres només des de la idea d’estat i només podem ser allò que un estat reconegui i que ens doni un espai de propietat entorn de la idea de l’estat. Veig que hi ha aquestes dues condicions gens coincidents i que responen a lògiques antagòniques.

Però sumen…

—No ho sé, tot ho mirem a curt termini. Jo en tinc dubtes. Aparentment hi ha una unitat de relat que jo no crec que políticament, en el sentit radical de la paraula, sumin. Encara que el significant sigui Catalunya, són gairebé dues concepcions antagòniques del sentit de la vida política i del nosaltres. I no estic identificant CUP i Junts pel Sí.

—La gent ho interpretarà així.

—Molt d’allò que no es manifesta, que no se sap on és, que no sap què dir, no és el que injustament se’n diu els indecisos, jo crec que hi ha molt d’allò irrecognoscible en totes aquelles concepcions de lloc polític que no es volen deixar estatitzar ni per Espanya ni per una idea estatitzadora de Catalunya.

—Però si és defensiva pot ser més bona?
—Les pràctiques defensives no són bones.

—Bé, és un defensiu que diu ‘prou’ com a única alternativa.

—Per mi la suma d’ideologies defensives que és ara mateix Europa –i Catalunya és Europa– no és bona, encara que es faci amb la millor intenció. Defensant-nos no ens farem millors. Construint i obrint, sí. I si això implica desbordar els marcs dels estats coneguts, Espanya i els altres, tant de bo els altres també es repensessin.

—Fer un nou estat també podria ser creatiu en el sentit que heu explicat de desbordament…?

Tant de bo, però jo cada vegada sóc més anarquista. Cal fer un anàlisi de quin paper juguen els estats actuals, no els del XIX, els de la globalització: què són, què representen com a subjectes polítics. Són els promotors de la globalització. Construir un estat més, que sigui un petit promotor del mateix desastre, no treu cap a res. Si hi ha cap horitzó que tingui sentit de proposar-se és precisament el de crear formes d’organització col·lectiva polítiques antagòniques al projecte de la
 globalització capitalista i als seus estats. Siguin vint, trenta o quaranta, i es diguin com es diguin.

David Van Reybrouck

Slavoj  Zizek

QUINT DE PASQUA

”JO SOM EL CAMÍ”...

A les acaballes del darrer sopar, els deixebles comencen a intuir que Jesús ja no estarà molt de temps amb ells. La sortida a l'aviat de Judes, l'anunci de que Pere prest el negarà, les paraules de Jesús parlant de partida pròxima, els han deixat a tots desconcertats i abatuts ¿ Què serà d'ells ?

Jesús capta llur tristesa i torbament. Son cor es commou. S'oblida d'ell mateix i del que li espera, i cerca donar ànims: “No us amoïneu. Confieu en Déu i confieu en mi”. Més tard, seguint la conversa, Jesús fa aqueixa confessió: “Jo som el camí, la veritat i la vida. Ningú pot arribar al Pare sinó és per mi”. No l'oblidem mai. “Jo som el camí”.

El problema, per a moltes persones, no és que visquin extraviats o fora del camí. Simplement viuen sense camí, perduts dins un laberint: fent i desfent els mil viaranys que, de defora, indiquen consignes i modes del moment.

¿ I què pot fer un home o una dona quan es troba sense camí ? ¿ A qui pot adreçar-se ? ¿ A qui recórre? Qui camina per les passes de Jesús podrà tenir amb problemes i dificultats, però està en el camí encertat que mena al Pare. Aquesta és la promesa de Jesús.

”JO SOM LA VERITAT”

Aquestes paraules amaguen una invitació escandalosa per les orelles modernes. I, tanmateix, també avui hem d'escoltar Jesús. No tot es redueix a la raó. El desenvolupament de la ciència no conté tota la veritat. El misteri últim de la realitat no es deixa agafar pels anàlisis més sofisticats. L'esser humà ha de viure davant el misteri últim de la seva existència.

Jesús es presenta com a camí que mena i apropa a aquest Misteri últim. Déu no s'imposa. No força ningú amb proves ni evidències. El Misteri últim és silenci i atracció respetuosa. Jesús és el camí que ens pot menar a confiar en llur bondat.

”JO SOM LA VIDA”

Jesús pot transformar la nostra vida. No com a mestre llunyà que ha deixat un legat de saviesa admirable a la humanitat, sinó com algú viu que, des del més pregó del nostre ser, infon en nosaltres un germen de vida nova.

Aquesta acció de Jesús en nosaltres es dóna quasi sempre de forma discreta i callada. El mateix creient sols intueix una presència imperceptible. A voltes, tanmateix, ens invadeix la certesa, l'alegria incontenible, la confiança total: Déu existeix, ens estima, tot és possible, inclús la vida eterna. Mai entendrem la fe cristiana si no acollim Jesús com el camí, la veritat i la vida.

  Lluerna 45 abril maig 

https://www.facebook.com/Esgl%C3%A9sies-de-Mallorca-1202057783221061/?pnref=story

enllaç   a   ESGLESIES  DE   MALLORCA

MORIR COM CAL...

Joan Carles Trallero, metge de malalts terminals

Tinc 55 anys. Soc de Barcelona. Soc metge, especialista en cures pal·liatives i acompanyament espiritual. Estic casat i tinc tres fills, Política? Diàleg, sempre! Creences? Soc cristià. Prepara’t per morir bé... i segur que viuràs millor!

Estem morint malament.

‘Destellos de luz’

Pensa-hi: has de morir. La principal qüestió de la filosofia és com viure bé, i això inclou morir bé. El doctor Trallero viu amb la mort cada dia, i per això conversar amb ell és un curs accelerat de bona vida, la corona de la qual és una bona mort. Llegir el seu acabat de publicar llibre Destellos de luz en el camino ( Libros de Vanguardia) és una il·luminació emanada de la seva dotzena d ’històries d’acompanyament de malalts terminals: casos dels quals ha estat testimoni com a director mèdic de cures pal·liatives del programa Suanity ( www.suanity.com) i de la Fundació Paliaclinic ( www.fundacionpaliaclinic.com). Què hi ha més important que morir bé després d’haver viscut  feliç

A què es dedica?

A fer més suportable a altres éssers humans el camí cap a la seva destinació final.

Malalts terminals.

Intento pal·liar el seu patiment, ajudo a morir bé.

Se’n diu cures pal·liatives, no?

Una especialitat en la qual haurien de ser mínimament formats tots els metges.

No ho estan?

Ens formen per evitar la mort..., quan és inevitable que tots morirem!

La medicina no accepta la mort?

Ningú. I estem morint malament, no morim bé, morim amargats. Hauríem de morir feliços, integrar la mort, viure-la bé: fins a l’últim segon, tot és vida.

La medicina l’allarga: això està bé.

Si és sense intervencions desproporcionades, sense aferrissament terapèutic.

I on és el límit?

Pal·liem el dolor físic fins on sigui possible. Però queda el dolor espiritual...

Que estrany sentir dir això a un metge!

Morim patint per un patiment relacional, ­social, íntim..., per incomunicació.

Expliqui-m’ho.

El pacient terminal sempre es pregunta: “I ara què?”. I si no pot pal·liar aquest desassossec interior se sentirà molt sol, patirà, i per ­això tindrà una mala mort.

I com es pal·lia aquest patiment?

Amb diàleg, amb bona comunicació amb els metges i amb els familiars.

“Morirà”: l’hi diu així al malalt i família?

El pacient té a dret a saber..., però també a no saber, si prefereix no saber.

Què ha de fer el bon metge, llavors?

No mentir, però dosificar la veritat per ajudar que sigui assumida.

Donar terminis del final inevitable?

Sense sentenciar, donar forquilles àmplies de temps probable.

Tots tenim tanta por de morir...

Normal. Però cal travessar-la: el pitjor de morir no és morir, és morir malament.

I què és morir malament?

Adonar-te massa tard que et mors... i que jano tens temps per preparar-te. Així hi perdem tots!

Millor morir sense adonar-se’n...

Això no és morir bé.

Què és morir bé?

Sense patiment innecessari, i podent tancarel cicle vital.

Com es tanca bé una vida?

Deixant anar llast, fins que el globus s’eleva. Sé que moro i em sento acompanyat per l’amor dels que estimo: puc preguntar al metge, puc parlar amb els meus, comparteixo pors i confidències, dic el que tinc pendent i necessito dir..., i ploro! I ric, riem junts!

Davant la mort..., riure?

Ho he vist en habitacions de terminals: tots ­rient! L’humor allibera, gran aliat! I l’amor..., l’amor és la medecina màxima!

A un nen que morirà, convé dir-l’hi?

Sí, perquè el nen ja ho intueix, i viu un present sense prejudicis: ho integra tot moltíssim millor del que suposem els adults.

I també li diem a un nen que la seva mare s’està morint?

Sí, amb tot el tacte necessari, ja que ocultar-l’hi és incitar-lo que imagini coses encara pitjors que la mateixa mort, i a sentir que li hem furtat una cosa decisiva per a la seva vida.

Solem apartar els nens del familiar que mor, de l’avi que s’ha mort...

Pregunta-li sempre al nen si vol anar al tanatori, al funeral... Tens dret tu a robar-li l’ocasió d’acomiadar-se? Carregaràs amb aquesta carència la resta de la seva vida?

Em sembla molt important el que està ­dient aquí, doctor.

Tots tenim emocions i el més saludable és expressar-les sense tants pudors. “No ploris”, diem al que plora, en comptes de donar-li un mocador, abraçar-lo, acompanyar!

Vull morir bé: aconselli’m.

Firma un document de voluntats anticipades: detalla què no vols que la medicina et faci i què sí, i designa qui et representarà quan tu ja no puguis decidir. I fet això, corre a comentar-ho amb familiars i amics.

Ara? Encara no tinc previst morir.

Ara, ara! És la clau: pensa en això ara, reflexiona, anticipa’t, parla, 

comunica’t, i reconcilia’t amb caps que tens per lligar... I viuràs millor, ja ho veuràs! Ah, i prepara’t per al més dur: deixar-te ajudar.

Sí, això a mi em costarà... La morfina m’ajudarà en el tràngol final?

La morfina és un analgèsic poderós: si la dosi necessària per calmar un dolor és alta, té efectes sedatius. Si és molt alta, pot accelerar el final, sense que sigui aquest l’objectiu.

Eutanàsia?

No hi ha una bona mort sense acceptació. És inexplicable fisiològicament, però he vist persones amb enormes dosis de morfina... continuar vives, patint molt, aferrades a alguna cosa aquí!

I quina és la seva hipòtesi, doctor?

Que no poden desprendre’s d’aquesta vida si els queda alguna cosa pendent de resoldre. Arriba un fill o certa persona..., i només ­llavors es donen el permís de morir. També he assistit a bonics casaments en aquests 

TEMPS PRIMIGENI

Jack Szostak: ‘El nostre objectiu és entendre com va ocórrer tot de manera espontània en l’ambient primerenc de la Terra’

Premi Nobel de Fisiologia o Medicina 2009

El Parc Nacional de Yellowstone (Wyoming, Estats Units) es troba el Grand Prismatic Spring, una font termal on l’aigua bullint ascendeix trenta-sis metres des de les profunditats de la terra fins a la superfície. Les aigües formen aleshores un bell espectacle cromàtic, on el blau pur del centre queda envoltat per bandes concèntriques que s’inicien amb un verd tímid i culminen amb un taronja flamejant. Aquesta gradació de colors conforma una mena de termòmetre gegantí que assenyala simultàniament la temperatura de l’aigua i el límit de la vida: cap organisme terrestre pot sobreviure en el blau fumejant d’enmig, però a mesura que l’aigua va refredant-se cap a les vores, hi trobem bacteris termòfils, únics en la Terra, capaços d’aguantar fins i tot 99 °C de temperatura.

Jack Szostak (Londres, 1952) cita sovint Yellowstone com un dels exemples on la vida s’obre camí de manera quasi inversemblant i procedeix a una victoriosa (si bé dura) conquesta de l’entorn. Professor de Genètica de la Facultat de Medicina de Harvard i investigador al Departament de Biologia Molecular de l’Hospital General de Massachusetts, Szostak va rebre l’any 2009 el Premi Nobel de Fisiologia o Medicina, juntament amb les expertes en biologia molecular Elizabeth Blackburn i Carol Greider. El guardó reconeixia el seu descobriment del paper dels telòmers i l’enzim telomerasa a l’hora d’evitar la degradació dels cromosomes en la divisió cel·lular, una troballa que va marcar un abans i un després en l’estudi de l’envelliment de les cèl·lules. Tot i que amb una mica de retard (les investigacions del trio guardonat van publicar-se al llarg dels anys vuitanta), la Reial Acadèmia Sueca de les Ciències distingia per fi «un descobriment que ha estimulat el desenvolupament de noves estratègies terapèutiques».1 Actualment, però, Jack Szostak dedica tots els seus esforços a tractar de re/crear aquesta cèl·lula primitiva capaç de reproduir-se i engegar el procés d’evolució descrit per Charles Darwin. La grandesa d’aquesta tasca ensopega amb la humilitat del professor Szostak, que no només parla en un plural inclusiu permanent, en referència a l’equip que l’acompanya al seu laboratori de Massachussetts, sinó que insisteix que tot plegat «només és química».

L'objectiu del seu laboratori és sintetitzar una cèl·lula primitiva capaç de reproduir-se i evolucionar segons la teoria de Darwin. Com seria aquesta cèl·lula primitiva?

En realitat, es tracta d’una versió molt simple de la cèl·lula moderna. Té una membrana i peces menudes d’ARN a dins. La membrana pot créixer i dividir-se en resposta als canvis en l’entorn, i l’ARN pot replicar-se a causa de la química que l’envolta. Bàsicament, el medi controla el creixement i la divisió de la cèl·lula. No obstant això, a mesura que la cèl·lula ha anat evolucionant, ha desenvolupat una maquinària que li permet controlar aquests processos per ella mateixa. Esdevé independent de l’entorn local i també capaç de colonitzar-ne altres. Però als inicis devia ser molt simple i només devia poder viure en ambients que permeteren aquests cicles de creixement i divisió.

Quin tipus d’experiments es duen a terme al seu laboratori per tal de «trobar» aquesta cèl·lula?

Per tal de crear una cèl·lula capaç d’evolucionar, necessitem informació genètica. Aquesta informació ha de ser capaç de fer alguna cosa útil, i això ens ha fet tornar als àcids nucleics, a la química de la replicació de l’ARN. Bona part del treball que estem fent ara mateix consisteix en experiments relativament simples per a tractar d’entendre aquest procés de replicació. Per descomptat, duem a terme experiments molt controlats al laboratori, però el nostre objectiu final és entendre exactament com va ocórrer tot de manera espontània en l’ambient primerenc de la Terra.

Quines idees tenen sobre aquest ambient terrestre primigeni que va permetre el sorgiment de la vida?

Tenim algunes teories que en part vénen d’observar la Terra actualment. Aquí podem estudiar cràters d’impacte, cràters de volcans, moltes zones volcàniques com Yellowstone, Islàndia o la península de Kamtxatka… En aquests indrets hi ha molta aigua circulant entre les roques, que s’escalfa i dóna lloc a processos químics molt interessants. L’aigua va per la superfície, així doncs, hi ha també radiació solar i la química de l’atmosfera. Si intentem traslladar aquest ambient a fa quatre mil mi­lions d’anys… És clar que la química i l’atmosfera eren diferents aleshores, però podem començar a imaginar com tot allò va contribuir a l’origen de la vida.

La seua recerca implica un enfocament multidisciplinari, amb una gran quantitat de problemes i preguntes de naturalesa diversa que cal resoldre.  És aquest un dels motius que l’atrauen d’aquest treball?

Sí, i tant. Hi ha unes vint persones al meu laboratori i tots tenen trajectòries diferents: algunes persones vénen del món de la matemàtica computacional, el que ens permet fer química teòrica; altres hi arriben amb formació en química orgànica sintètica, de manera que poden crear qualsevol molècula que vulguem; altra gent té un historial en biologia molecular, així que entenen l’ARN, la seqüenciació i aquest tipus d’experiments. Altres han treballat amb membranes, vesícules, microscòpia… Aquesta recerca atrau gent amb tot tipus d’experiències. I, per descomptat, per a treballar junts, han d’aprendre a parlar els uns amb els altres. Arriben al laboratori parlant llengües diferents: la llengua de la química computacional, de la cristal·lografia de raigs X, de la ressonància magnètica nuclear… I a les persones ens costa molt aprendre a comunicar-nos.

Supose que el seu laboratori deu tenir un munt de candidats…

[Rient] I tant!

Fa un parell d’anys, vostè va dir que es trobaven molt a prop de «crear vida al laboratori». Quines són les seues perspectives ara mateix?

[Rient] Supose que ens trobem un parell d’anys més prop! En realitat, crec que només falta resoldre uns quants problemes per tal de tenir una bona comprensió del camí. Si tenim sort i podem fer-ho, potser serem capaços de construir cèl·lules al laboratori.

Quins són aquests problemes restants?

Llig l’entrevista sencera en la web de Mètode. 

Susanna Ligero. Periodista, revista Mètode.

«Experiments químics molt simples poden aportar-nos coneixement sobre l’origen de la vida»

El passat 18 de novembre va visitar la Universitat de València dins del programa Trobades d’Excel·lència Internacional VLC/Campus. La seua ponència sobre l’origen de la vida va atraure centenars de persones a Burjassot, moltes de les quals no van poder fer-se amb un lloc dins la sala Darwin del Campus Burjassot-Paterna, que ofereix aforament per a 311 persones. Davant d’aquesta circumstància, el professor Szostak va proposar impartir una segona sessió, que de nou va omplir l’espai de gom a gom. Malgrat la dosi de feina inesperada, encara va trobar energia suficient per a reunir-se amb Mètode, fer un recorregut per la seua trajectòria, parlar-nos de les últimes novetats en la seua recerca i aportar el seu punt de vista sobre algunes qüestions del panorama científic actual.

En un dels seus articles recents vostè deia que li semblava més fàcil trobar una resposta a l’origen de la vida que a l’origen de l’univers o de la consciència. Com ha arribat a aquesta conclusió?

Hi ha experiments químics molt simples que poden aportar-nos coneixement sobre l’origen de la vida. El treball sobre l’origen de l’univers és increïblement abstracte: matemàtiques, física de partícules… És molt interessant, però retrocedir fins entendre per què va passar el Big Bang em sembla molt difícil. Un altre problema interessant és l’origen de la consciència. En l’època en què vaig començar a treballar, les eines per a entendre el cervell simplement no existien. Ara estem començant a obtenir-les, ens trobem a l’inici de tot, així que si fóra un estudiant jove potser em dedicaria a la neurociència.

Els inicis de la seua carrera els va dedicar al camp de la genètica i més avant es  va centrar en l’estudi de l’origen de la vida. Com es va donar aquest canvi de direcció?

Vaig començar treballant dues coses relacionades: la reparació d’ADN trencat i els telòmers. Vaig muntar el meu laboratori per tal d’entendre com els trencaments dels extrems de l’ADN es reparaven i aleshores vaig conèixer l’Elizabeth Blackburn, que  estava estudiant extrems d’ADN que «no» es reparaven. Els uns i els altres es comportaven de manera molt diferent i era molt interessant, així doncs, vam utilitzar la genètica i la bioquímica per tal d’estudiar aquests processos. Però, arribats a cert punt, hi havia molta gent treballant amb els telòmers. Era obvi que el següent nivell d’experiments havia de ser amb sistemes animals i persones. Jo no volia estar en un camp tan competitiu, ni tampoc treballar amb sistemes animals, així doncs, vaig començar a cercar altres coses. Fins i tot em vaig plantejar dedicar-me a la neurociència o la biologia estructural, però ja molta gent hi treballava. Però durant els mateixos anys que estàvem treballant amb els telòmers es van descobrir els ribosomes. Els ribosomes eren un àcid nucleic, estudiats per la bioquímica, que és un camp molt gran, així doncs, ens vam dedicar a estudiar-los durant uns quants anys i vam començar a adoptar un enfocament més evolutiu. En volíem de nous, que no es trobaven a la natura, així doncs, havíem de fer-los evolucionar nosaltres mateixos. Això ens va portar a treballar amb evolució dirigida i d’allà vam anar a parar a l’origen de la vida, perquè volíem saber com l’evolució va començar per si mateixa. Una cosa és fer evolució dirigida en un laboratori, amb totes les eines, els enzims, la seqüen­ciació… Però que passa de manera espontània per tota la Terra… Era molt misteriós.

L’objectiu del seu laboratori és sintetitzar una cèl·lula primitiva capaç de reproduir-se i evolucionar segons la teoria de Darwin. Com seria aquesta cèl·lula primitiva?

En realitat, es tracta d’una versió molt simple de la cèl·lula moderna. Té una membrana i peces menudes d’ARN a dins. La membrana pot créixer i dividir-se en resposta als canvis en l’entorn, i l’ARN pot replicar-se a causa de la química que l’envolta. Bàsicament, el medi controla el creixement i la divisió de la cèl·lula. No obstant això, a mesura que la cèl·lula ha anat evolucionant, ha desenvolupat una maquinària que li permet controlar aquests processos per ella mateixa. Esdevé independent de l’entorn local i també capaç de colonitzar-ne altres. Però als inicis devia ser molt simple i només devia poder viure en ambients que permeteren aquests cicles de creixement i divisió.

Jesús Císcar

Quin tipus d’experiments es duen a terme al seu laboratori per tal de «trobar» aquesta cèl·lula?

Per tal de crear una cèl·lula capaç d’evolucionar, necessitem informació genètica. Aquesta informació ha de ser capaç de fer alguna cosa útil, i això ens ha fet tornar als àcids nucleics, a la química de la replicació de l’ARN. Bona part del treball que estem fent ara mateix consisteix en experiments relativament simples per a tractar d’entendre aquest procés de replicació. Per descomptat, duem a terme experiments molt controlats al laboratori, però el nostre objectiu final és entendre exactament com va ocórrer tot de manera espontània en l’ambient primerenc de la Terra.

Quines idees tenen sobre aquest ambient terrestre primigeni que va permetre el sorgiment de la vida?

Tenim algunes teories que en part vénen d’observar la Terra actualment. Aquí podem estudiar cràters d’impacte, cràters de volcans, moltes zones volcàniques com Yellowstone, Islàndia o la península de Kamtxatka… En aquests indrets hi ha molta aigua circulant entre les roques, que s’escalfa i dóna lloc a processos químics molt interessants. L’aigua va per la superfície, així doncs, hi ha també radiació solar i la química de l’atmosfera. Si intentem traslladar aquest ambient a fa quatre mil mi­lions d’anys… És clar que la química i l’atmosfera eren diferents aleshores, però podem començar a imaginar com tot allò va contribuir a l’origen de la vida.

La seua recerca implica un enfocament multidisciplinari, amb una gran quantitat de problemes i preguntes de naturalesa diversa que cal resoldre.  És aquest un dels motius que l’atrauen d’aquest treball?

Sí, i tant. Hi ha unes vint persones al meu laboratori i tots tenen trajectòries diferents: algunes persones vénen del món de la matemàtica computacional, el que ens permet fer química teòrica; altres hi arriben amb formació en química orgànica sintètica, de manera que poden crear qualsevol molècula que vulguem; altra gent té un historial en biologia molecular, així que entenen l’ARN, la seqüenciació i aquest tipus d’experiments. Altres han treballat amb membranes, vesícules, microscòpia… Aquesta recerca atrau gent amb tot tipus d’experiències. I, per descomptat, per a treballar junts, han d’aprendre a parlar els uns amb els altres. Arriben al laboratori parlant llengües diferents: la llengua de la química computacional, de la cristal·lografia de raigs X, de la ressonància magnètica nuclear… I a les persones ens costa molt aprendre a comunicar-nos.

Supose que el seu laboratori deu tenir un munt de candidats…

[Rient] I tant!

Fa un parell d’anys, vostè va dir que es trobaven molt a prop de «crear vida al laboratori». Quines són les seues perspectives ara mateix?

[Rient] Supose que ens trobem un parell d’anys més prop! En realitat, crec que només falta resoldre uns quants problemes per tal de tenir una bona comprensió del camí. Si tenim sort i podem fer-ho, potser serem capaços de construir cèl·lules al laboratori.

Quins són aquests problemes restants?

En primer lloc, per a estudiar la replicació de l’ARN, utilitzem blocs de proteïnes reactius químicament, però aquests tendeixen a trencar-se quan interaccionen amb l’aigua. I una vegada s’han trencat, ja no hi ha res més a fer. Així doncs, necessitem entendre com introduir energia en el sistema de forma adequada, per tal que el procés continue endavant. Un altre problema és el relacionat amb l’ARN de doble cadena. Hem aconseguit que les cadenes se separen, però tornen a unir-se molt ràpidament. Ja coneixem algunes maneres d’alentir el procés, però encara no hem obtingut una resposta completa. Un tercer problema és que els processos químics de replicació de l’ARN requereixen concentracions molt altes de ions metàl·lics, com el magnesi, que causa que es trenquen les membranes. Hem de trobar un complex de magnesi coordinat amb un altre element que no provoque aquesta reacció i, de nou, tenim algunes idees que ens acosten molt a la solució. A banda de tot això, és clar, sempre pot sorgir alguna cosa que no hàgem pensat.

«Algunes persones m’han dit: “Saps? No cal que faces aquestes coses, ja està tot explicat a la Bíblia”»

Probablement «crear vida al laboratori» resulta una idea controvertida per a molta gent. Ha estat objecte de crítiques o alguna polèmica?

No gaire. Algunes persones m’han dit: «Saps? No cal que faces aquestes coses, ja està tot explicat a la Bíblia. Estàs perdent el temps, ja en sabem la resposta.» Per descomptat, jo vull una explicació basada en la natura. No obstant això, pense que hi ha més controvèrsia sobre l’origen de la humanitat. Quan la gent s’adona que això que faig només és química, ja hi perden l’interès. No els resulta tan controvertit.

Aleshores, si en un futur proper vostè aconsegueix el seu objectiu, quin impacte pensa que causarà?

Els científics diran: «És obvi, és clar que havia de ser així». Les persones molt religioses diran: «No m’ho crec» o «no em sembla rellevant». Així doncs, l’impacte potser no és massa gran a curt termini. Però en els meus dies optimistes pense que aquesta recerca potser ajuda la gent a acceptar que la vida és un fenomen natural, que va sorgir sense cap intervenció màgica o sobrenatural. Tot això, juntament amb els avenços en altres parts de la ciència, contribuirà a fer que la gent accepte una visió del món més científica. Pense que si hem de resoldre els problemes del món, la necessitem. Necessitem gent que crega en l’evidència i a testar les idees, en lloc de només acceptar el que ens diuen. Espere que el nostre treball ajude a això.

«Si arribem a altres planetes i existeixen formes de vida que puguem estudiar, no em sorprendria massa si a escala bioquímica foren igual que nosaltres»

Quan pensem en la vida en altres planetes, sembla que els humans en tenim una visió molt antropocèntrica, ja que solem imaginar que aquesta vida és igual que al nostre planeta. Pensa que la seua investigació pot contribuir a canviar aquesta concepció?

No està del tot clar. Pot ser que hi haja algun tipus de convergència i que la química tendesca a donar lloc a una vida primitiva que utilitze àcids nucleics, membranes, pèptids… Així doncs, si en un futur llunyà arribem a altres planetes i hi ha formes de vida que puguem estudiar, no em sorprendria massa si a escala bioquímica foren igual com nosaltres. És clar que si aquesta vida ha evolucionat de manera més complexa, pot ser que tinga un aspecte molt diferent. Però també pot ser que s’haja donat una evolució convergent. Ja ho veurem.

«Necessitem una visió científica del món per a resoldre els seus problemes»

Moltes vegades el finançament de la ciència depèn del seu aspecte més o menys pràctic. Ha significat això un problema per a la seua investigació?

En realitat, ha estat un problema per a la disciplina en general. És un camp menut, no hi tenim massa gent. Part de la raó és que no és massa fàcil extraure’n idees productives. I l’altra part és que no té aplicacions òbvies: és senzillament interessant, curiositat intel·lectual. Així doncs, no hi ha massa diners, perquè hi ha necessitats més urgents: els problemes mèdics, per exemple. Sí, ha estat difícil. Però pense que la situació està millorant: hi ha fundacions privades que ens donen suport, com la fundació Simons. També hi ha molt d’interès a Europa i també al Japó, d’on ens va arribant més ajuda. És clar, també és cert que, sumant tots els diners dedicats a la recerca de l’origen de la vida, la quantitat resultant seria minúscula en comparació als diners que es dediquen al Gran Col·lisionador d’Hadrons del CERN, i això que l’estudi de la física de partícules també respon a una curiositat intel·lectual. Ara mateix no se m’acut cap aplicació pràctica i immediata d’estudiar l’anihilació de protons. Però és interessant, és clar que aquesta recerca ha de ser finançada.

Ha esmentat la Fundació Simons, una organització privada i filantròpica que inverteix en recerca en ciències bàsiques i matemàtiques. Quin és el paper que representen aquestes organitzacions en la recerca científica dels Estats Units?

La Fundació Simons n’és un exemple nou i meravellós. És bastant atípica, perquè el seu fundador, John Simons, és un matemàtic: era el director del Departament de Matemàtiques de la Universitat Stony Brook. I ara que pot, està més que disposat a donar suport a camps interessants de la recerca científica però que no compten amb gaire finançament. Per descomptat, hi ha altres fundacions, com l’Institut Mèdic Howard Hughes, que ofereixen ajuda a projectes científics genials i també ajuden el meu laboratori, o la fundació de Bill Gates, que proporciona suport a moltes recerques relacionades amb la medicina. De manera que aquestes fundacions fan un paper cada vegada més important. És a dir, continua sent menut en comparació al finançament del govern als Instituts Nacionals de la Salut (NIH), per exemple. El seu pressupost és enorme comparat al de les fundacions, però aquestes solen mostrar-se més flexibles a l’hora de finançar recerques més creatives o arriscades.

Parlem de creacionisme. Ha estat sempre un corrent molt popular als Estats Units, i sorprenentment també està guanyant adeptes a Europa. Fins i tot algunes escoles als Països Baixos, Alemanya o Anglaterra han començat a ensenyar-lo.

Això és terrible. La gent està girant-se d’esquena al món. Prefereixen creure mites esbojarrats.

Què creu que es troba al darrere d’aquest fenomen?

És una bona pregunta. D’alguna manera, pense que resulta més fàcil. Entendre de veritat els detalls a un nivell científic és bastant difícil i requereix absorbir un munt d’informació. Així doncs, si hi ha una història més simple, més fàcil de creure… A més, aquestes idees solen anar acompanyades de la idea d’un propòsit en la vida, que pot resultar molt reconfortant a la gent. Però jo ho trobo una mica trist. És millor que nosaltres mateixos trobem el nostre propi propòsit en la vida i no ens limitem a creure històries.

Jesús Císcar

Com és possible que, en un país capdavanter en molts camps de la ciència com són els Estats Units, aquestes idees siguen tan populars?

Veient el resultat de les últimes eleccions presidencials, és evident que el país està molt dividit. La meitat de la població és relativament liberal, té estudis, està disposada a implicar-se amb el món tal com és i trobar solucions. I l’altra meitat del país és molt conservadora i no creu en gaires explicacions científiques. És un país molt polaritzat.

Comparteix les preocupacions expressades per molts dels seus companys deprofessió sobre la política del president Trump pel que fa a la ciència?

I tant. L’escalfament global és un gran problema per a la humanitat i tenim un president que pensa que es tracta d’una estafa. Ens trobem en una situació molt perillosa. Però també pense que hem d’esperar a veure què fa en la pràctica. Potser tindrà un punt de vista més pragmàtic. Haurem de veure què passa.

Vostè va participar en un projecte anomenat Explorant els orígens de la vida, orientat a difondre el treball del seu laboratori mitjançant animacions i composicions visuals. Com va anar aquesta experiència? Pensa que és important divulgar aquest coneixement a audiències més amples?

Absolutament. Aquest projecte va començar perquè vam aconseguir suport per a Janet Iwasa, doctora en Biologia Molecular, perquè ens acompanyara en el laboratori durant un parell d’anys i poguera crear aquestes animacions, que pense que són molt útils per a fer entendre aquestes idees. Ara el projecte ja ha quedat un poc desfasat, però m’encantaria fer més coses així. Encara que no és fàcil aconseguir diners per a comunicar la ciència.

«El millor del Nobel és que ha comportat noves oportunitats i maneres d’ajudar els científics més joves»

Quin canvi va representar per a la seua carrera guanyar el Premi Nobel?

En certa mesura no ha estat un canvi massa gran. La nostra atenció està posada en la ciència i això és al que dedique la major part de la meua vida. No es pot estar sempre de viatge i visitant llocs. És clar, és important comunicar la ciència i conèixer els col·legues d’altres llocs del món. Això és bo i, si volguera, em podria passar la vida fent-ho, però no és una cosa que desitge. Diria que el millor del guardó és que ha comportat noves oportunitats i maneres d’ajudar els científics més joves. També per a aconseguir diners per a recerques creatives, o simplement per a animar els estudiants i mostrar-los que la ciència pot ser molt interessant i fantàstica.

Parlant de joves científics… Des que va començar la recessió, les inversions en ciència a l’estat espanyol han disminuït notablement i la carrera científica sembla haver perdut atractiu per a molts joves estudiants. Quin seria el seu consell per a elles i ells?

No només ocorre a Espanya, encara que sé que aquí es viu de manera especialment severa a causa de l’economia. Jo pense que quan l’economia es recupere, hi haurà més oportunitats. Aquests cicles van i vénen. És molt dolorós però és una realitat històrica. Fins i tot als Estats Units és molt més difícil ara per a la gent jove introduir-se en el món de la ciència en comparació a quan jo vaig començar, perquè hi ha moltíssima més gent competint per les mateixes beques. Durant molt de temps, el pressupost per als NIH no deixava de pujar i pujar cada any, més del doble cada vegada… Però això no podia continuar així per sempre perquè, si no, el producte interior brut del país seria només el pressupost dels NIH. Ara mateix ens trobem en una fase estacionària: encara tenim molts recursos, però aquest món s’ha tornat més competitiu i difícil. De manera que jo els diria a aquests joves: «Si realment voleu dedicar-vos a la ciència per a poder explorar allò que considereu important, hauríeu de fer-ho. Aneu a per la carrera acadèmica.» Però hi ha altres maneres de fer coses fantàstiques en ciència: hi ha moltes oportunitats en empreses tecnològiques, farmacèutiques… Jo treballe de manera propera a moltes empreses. M’agrada fer la recerca fonamental al meu laboratori acadèmic, però també m’agrada col·laborar amb les empreses. Realment, una persona que vol treballar en ciència té moltes possibilitats per a fer la seua carrera professional.

1. Nota de premsa del Premi Nobel 2009 en Fisiologia o Medicina. Consultat el 16 de novembre, 2016 en: http://www.nobelprize.org/nobel_prizes/medicine/laureates/2009/press.html (Tornar al text)