Pàgineshttps://www.catalunyareligio.cat/ca/pregariacat-celebra-seu-dese-aniversari-nova-web

dimarts, 2 de maig de 2017

MORIR COM CAL...

Joan Carles Trallero, metge de malalts terminals
Tinc 55 anys. Soc de Barcelona. Soc metge, especialista en cures pal·liatives i acompanyament espiritual. Estic casat i tinc tres fills, Política? Diàleg, sempre! Creences? Soc cristià. Prepara’t per morir bé... i segur que viuràs millor!



Estem morint malament.

Destellos de luz’

Pensa-hi: has de morir. La principal qüestió de la filosofia és com viure bé, i això inclou morir bé. El doctor Trallero viu amb la mort cada dia, i per això conversar amb ell és un curs accelerat de bona vida, la corona de la qual és una bona mort. Llegir el seu acabat de publicar llibre Destellos de luz en el camino ( Libros de Vanguardia) és una il·luminació emanada de la seva dotzena d ’històries d’acompanyament de malalts terminals: casos dels quals ha estat testimoni com a director mèdic de cures pal·liatives del programa Suanity ( www.suanity.com) i de la Fundació Paliaclinic ( www.fundacionpaliaclinic.com). Què hi ha més important que morir bé després d’haver viscut  feliç


A què es dedica?
A fer més suportable a altres éssers humans el camí cap a la seva destinació final.
Malalts terminals.
Intento pal·liar el seu patiment, ajudo a morir bé.
Se’n diu cures pal·liatives, no?
Una especialitat en la qual haurien de ser mínimament formats tots els metges.
No ho estan?
Ens formen per evitar la mort..., quan és inevitable que tots morirem!
La medicina no accepta la mort?
Ningú. I estem morint malament, no morim bé, morim amargats. Hauríem de morir feliços, integrar la mort, viure-la bé: fins a l’últim segon, tot és vida.
La medicina l’allarga: això està bé.
Si és sense intervencions desproporcionades, sense aferrissament terapèutic.
I on és el límit?
Pal·liem el dolor físic fins on sigui possible. Però queda el dolor espiritual...
Que estrany sentir dir això a un metge!
Morim patint per un patiment relacional, ­social, íntim..., per incomunicació.
Expliqui-m’ho.
El pacient terminal sempre es pregunta: “I ara què?”. I si no pot pal·liar aquest desassossec interior se sentirà molt sol, patirà, i per ­això tindrà una mala mort.
I com es pal·lia aquest patiment?
Amb diàleg, amb bona comunicació amb els metges i amb els familiars.
Morirà”: l’hi diu així al malalt i família?
El pacient té a dret a saber..., però també a no saber, si prefereix no saber.
Què ha de fer el bon metge, llavors?
No mentir, però dosificar la veritat per ajudar que sigui assumida.
Donar terminis del final inevitable?
Sense sentenciar, donar forquilles àmplies de temps probable.
Tots tenim tanta por de morir...
Normal. Però cal travessar-la: el pitjor de morir no és morir, és morir malament.
I què és morir malament?
Adonar-te massa tard que et mors... i que jano tens temps per preparar-te. Així hi perdem tots!
Millor morir sense adonar-se’n...
Això no és morir bé.
Què és morir bé?
Sense patiment innecessari, i podent tancarel cicle vital.
Com es tanca bé una vida?
Deixant anar llast, fins que el globus s’eleva. Sé que moro i em sento acompanyat per l’amor dels que estimo: puc preguntar al metge, puc parlar amb els meus, comparteixo pors i confidències, dic el que tinc pendent i necessito dir..., i ploro! I ric, riem junts!
Davant la mort..., riure?
Ho he vist en habitacions de terminals: tots ­rient! L’humor allibera, gran aliat! I l’amor..., l’amor és la medecina màxima!
A un nen que morirà, convé dir-l’hi?
Sí, perquè el nen ja ho intueix, i viu un present sense prejudicis: ho integra tot moltíssim millor del que suposem els adults.
I també li diem a un nen que la seva mare s’està morint?
Sí, amb tot el tacte necessari, ja que ocultar-l’hi és incitar-lo que imagini coses encara pitjors que la mateixa mort, i a sentir que li hem furtat una cosa decisiva per a la seva vida.
Solem apartar els nens del familiar que mor, de l’avi que s’ha mort...
Pregunta-li sempre al nen si vol anar al tanatori, al funeral... Tens dret tu a robar-li l’ocasió d’acomiadar-se? Carregaràs amb aquesta carència la resta de la seva vida?
Em sembla molt important el que està ­dient aquí, doctor.
Tots tenim emocions i el més saludable és expressar-les sense tants pudors. “No ploris”, diem al que plora, en comptes de donar-li un mocador, abraçar-lo, acompanyar!
Vull morir bé: aconselli’m.
Firma un document de voluntats anticipades: detalla què no vols que la medicina et faci i què sí, i designa qui et representarà quan tu ja no puguis decidir. I fet això, corre a comentar-ho amb familiars i amics.
Ara? Encara no tinc previst morir.
Ara, ara! És la clau: pensa en això ara, reflexiona, anticipa’t, parla, 
comunica’t, i reconcilia’t amb caps que tens per lligar... I viuràs millor, ja ho veuràs! Ah, i prepara’t per al més dur: deixar-te ajudar.
Sí, això a mi em costarà... La morfina m’ajudarà en el tràngol final?
La morfina és un analgèsic poderós: si la dosi necessària per calmar un dolor és alta, té efectes sedatius. Si és molt alta, pot accelerar el final, sense que sigui aquest l’objectiu.
Eutanàsia?
No hi ha una bona mort sense acceptació. És inexplicable fisiològicament, però he vist persones amb enormes dosis de morfina... continuar vives, patint molt, aferrades a alguna cosa aquí!
I quina és la seva hipòtesi, doctor?
Que no poden desprendre’s d’aquesta vida si els queda alguna cosa pendent de resoldre. Arriba un fill o certa persona..., i només ­llavors es donen el permís de morir. També he assistit a bonics casaments en aquests 


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada