Pàgineshttps://www.catalunyareligio.cat/ca/pregariacat-celebra-seu-dese-aniversari-nova-web

diumenge, 15 de gener de 2012

A 50 ANYS DEL VATICÀ II










Cinquanta  anys després,
molts  han oblidat el "Concili  Ecumènic"  VATICÀ  II

N'HI  HA  QUE ENCARA EN PARLEN  O  EN VOLEN  PARLAR:
- Una ocasió  perduda...  

Un  error  a subsanar...

-  Una "esperança" aparcada...

-  Un  camí  "congelat"


50 anys després, és vàlid el model d’Església del Vaticà II?

(Cristianisme i Justícia) La celebració del 50 aniversari del Concili Vaticà II (1962–1965) ha reobert el debat sobre quina ha estat la veritable incidència d’aquell esdeveniment per a l’Església. Va suposar realment una renovació i una obertura de l’Església al món modern? O la posterior aplicació del Concili el buidà de contingut? És vàlid, 50 anys després, el model d’Església que dibuixava el Vaticà II?
Víctor Codina, jesuïta, preparava el seu doctorat en Teologia a Roma durant la celebració del Concili Vaticà II. Seguia de prop el seu desenvolupament i fins i tot va poder assistir a una sessió conciliar. 50 anys després, i amb la seva experiència com a teòleg a l’Amèrica Llatina exposa, en el darrer quadern de Cristianisme i Justícia, les seves impressions sobre aquell esdeveniment i la seva posterior aplicació.
El Vaticà II, en la línia dels desitjos expressats per Joan XXIII en el seu discurs inaugural l’11 d’octubre de 1962, representa el pas d’un model d’església piramidal, desigual, clerical i unida a l’Estat a una església que tornava a les fonts de la fe, responia als signes dels temps, afrontava el diàleg amb el món modern i amb la cultura, redescobria la dimensió comunitària i abordava el tema de l’ecumenisme i el compromís amb els pobres, entre d’altres.
Involució eclesial
Què passà, doncs, per què 50 anys després hi hagi tants dubtes sobre què ha representat el Concili? El Vaticà II va provocar moltes reaccions i exageracions en el si de l’Església, tot just després de la seva finalització, generant un clima en el que “la minoria conciliar que va ser derrotada pel Concili, a poc a poc, ha anat enarborant la interpretació del Vaticà II, utilitzant el seu poder per buidar-lo de contingut”. “Molts dels documents del magisteri que s’han anat produint en temps de Joan Pau II marquen un clar retrocés respecte a la inspiració més profunda del Vaticà II” fins al punt de generar “gran desil·lusió dels sectors que esperaven que el Concili renovés l’Església” i una “pèrdua de credibilitat de l’Església que s’ubica amb dificultat en el nou context social i cultural”.
Les llacunes del Concili
Però quines en són les causes? Si bé ja durant i acabat el Concili “alguns teòlegs conservadors es van resistir a acceptar el Vaticà II”, l’autor assenyala també que “aquestes postures reaccionàries estaven alimentades per una interpretació excessivament lliure i alegre del Vaticà II per part d’alguns progressistes”. Però en la seva opinió, la insuficient aplicació del Concili no prové només de les interpretacions posteriors, sinó que el mateix Vaticà II “presenta una sèrie de dèficits” que han fet que, “en la pràctica hagi quedat molt sovint a meitat de camí”: les esmenes que va haver d’admetre per assolir el màxim de consens i que el doten d’una ambigua dualitat, la falta de concreció d’alguns dels grans temes abordats, el silenci a l’entorn de qüestions que ja eren aleshores candents com el celibat sacerdotal o el paper de la dona, i la no realització del somni de Joan XXIII que l’Església fos realment l’Església del pobres. A tot això cal sumar el temor de pèrdua de poder que va generar en la cúria romana, i que es convertí en un element de fre en el postconcili.
“L’Església ha de generar esperança i sentit”
La reflexió de Codina va encara una mica més enllà i es pregunta si ara, 50 anys després, segueix sent vàlid aquest model d’Església que proposava el Vaticà II. L’autor constata que “en aquests cinquanta anys hi ha hagut un desplaçament d’accents i interès”:els esdeveniments socials, polítics, econòmics, culturals i religiosos dels últims anys, amb la crisi econòmica actual, els avenços en ciència i tecnologia, la globalització..., ens situen davant d’un escenari diferent. “Som davant d’un terratrèmol que ho ha sacsejat tot”, diu Codina. “En aquest clima caòtic de canvi i incertesa generalitzada, la problemàtica del Vaticà II ha quedat d’alguna forma desplaçada o fins i tot superada”. Segons l’autor, els problemes són molt més radicals i de fons i, mentre el Vaticà II se centrà en l’Església, ara “cal concentrar-se en l’essencial, tornar a Jesús i a l’Evangeli i iniciar una experiència espiritual de Déu i de profecia enfront del món dels pobres i exclosos que són la major part de la humanitat, i enfront de la terra, que està seriosament amenaçada”. “L’Església”, diu l’autor, “ha de generar esperança i sentit”.
Amb tot, considera que cal continuar amb el procés de recepció del Vaticà II, encara inacabat, explotar la seva herència en allò que pugui ajudar a respondre als reptes d’avui, en línia amb l’Esperit que va moure Joan XXIII a fer un salt cap endavant.


Així el "veu"   l'humorista:







 

















































































































 




























































































































































Aquest mes d'octubre es compleixen els 50 anys de l'inici del Concili Vaticà II. Alguns recordareu el que va ser i va representar per a nosaltres aquella dècada dels anys seixanta. Per a molts van ser temps de treball i progrés econòmic. Per a d'altres van ser els temps del final del colonialisme i del desenvolupament dels pobles. Però, per a l'Església, va ser el temps de la renovació, de la "posada al dia", de "l'aggiornamento" que volia el papa Joan XXIII, el "papa bo", com carinyosament l'anomenava la gent.

Han passat ja 50 anys, però la doctrina i l'esperit del Concili segueixen tenint encara plena validesa. Hi ha qui ara parla, fins i tot, d'uns certs "irrenunciables" del Concili Vaticà II. Uns punts en els quals ja no hi ha possibilitat de tornar enrere. Per això, avui en dia, ens dol que hi hagi persones i moviments cristians que ara posin en qüestió o neguin la validesa, l'esperit i l'actualitat del Concili. Potser, gràcies a aquella empenta dels anys seixanta a la nostra Església ara tenim les comunitats que tenim. Fins el punt que, contra els qui ja voldrien convocar un nou concili, hem de dir que el que més ens cal -ara- es aprofundir en les línies de canvi del Concilia Vaticà II.

Un dels canvis del Concili, per exemple, ha estat la renovació litúrgica: vam passar de la missa d'esquena als fidels i en llatí, a la missa en català o castellà i de cara al poble. Això ens ha donat una possibilitat nova que és "la participació litúrgica", que encara no hem explotat del tot. En Joan Llopis, recentemnt traspassat, com a molt bon liturgista que era, deia que no es podia pensar en una "participació litúrgica" si en els altres àmbits de l'Església no hi havia possibilitats de participació i de decisió. Quanta raó tenia! Pel que fa a la teologia que es desprèn del Concili ara tenim ben clar el concepte d'Església com a "Poble de Déu", com a comunitat de comunitats, formada pels fills i filles de Déu. Donant així molta més importància al sagrament del baptisme com a base i fonament de tots els altres sagraments. Després del Concili, a tots ens ha quedat més clar que en l'Església no hi ha ningú que sigui més important o superior als altres sinó que tots compartim un "sacerdoci comú", una missió comuna, que prové del baptisme, per molt que després tot realitzem serveis diferents a dins de la comunitat cristiana. És gràcies al baptisme que hi ha laics i laiques casats que desenvolupen moltes activitats (catequesi, ajuda als malats, ajuda social...). Però és gràcies al baptisme que tenim capellans i bisbes... i fins i tot un Papa, un batejat.

Pel que fa a la visió del món el Concili ens ha fet mirar el món amb estima i comprensió, amb benvolença i esperit de col·laboració. Recordem aquelles paraules amb les que comença la Constitució Dogmàtica "Gaudium et Spes" quan diu que "la joia i l'esperança, la tristesa i l'angoixa dels homes contemporanis, sobretot dels pobres i de tots els qui sofreixen, són també la joia i l'esperança, la tristesa i l'angoixa dels deixebles de Crist, i no hi ha res de veritablement humà que no trobi ressò en el cor d'ells. La seva comunitat, en efecte, està composta d'homes que, agermanats en Crist, són conduïts per l'Esperit Sant en el pelegrinatge vers el Regne del Pare i han rebut un missatge de salvació per a proposar a tothom. Per això se sent de debò íntimament solidària del gènere humà i de la seva història".

I també hem guanyat molt amb la manera d'apropar-nos a les altres confessions cristianes, amb l'ecumenisme, que ens ha fet recuperar l'esperit de "germans en la fe" amb les esglésies protestants-evangèliques, amb els ortodoxos i amb els anglicans. Com també hem recuperat una mirada positiva cap al poble jueu, "germans grans en la fe", i cap a totes les altres religions, cultures i tradicions, com a portadores totes de les "llavors de la Paraula de Déu".

Finalment, el Concili, més que canviar la nostra mirada sobre el món, el que més ha volgut canviar és la nostra "relació" amb el món. Coincideix que els qui neguen la validesa del Concili o el seu esperit són els mateixos que ara no volen dialogar amb el món. Els mateixos que proclamen el retorn a una Església tancada, posseïdora de la Veritat i que no accepta cap altre interrogant. No es pot entendre que ara al Sínode de Bisbes a Roma parlin d'una "nova evangelització" quan hi ha sectors de la nostra Església que estan pretesament trencant el diàleg amb el món. Potser hauríem de començar per aquí!































DOCUMENTS D'ESGLÉSIA (50 anys)




EL  "CAMINO"  ÉS  O   NO ÉS   "CONCILIAR" ....????


20  de gener  2012

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada