QUARESMA 2017
L'amic es va llevar de bon matí
i anava cercant el seu amat i trobà
gent que anava pel camí i demanà
si havien vist el seu amat.
Li van respondre preguntant a
quina hora el seu amat s'havia
absentat dels seus ulls mentals.
L'amic respongué i va dir:
–Tan aviat com vaig haver vist
el meu amat en els meus
pensaments, mai més no fou absent
dels meus ulls corporals, atès que
totes les coses visibles
em representen el meu amat.
(Ramon Llull. Llibre d'amic i amat, vers 40.)
MEDITACIÓ
Ens desvetllem i tenim la sensació que el nostre Senyor ha marxat. Tan agradable que havia sigut aquella relació del dia o de la nit abans. Ara no hi és. En què hem fallat? Com és que passem de la presència a l’absència? Ens ha deixat un buit, uns dubtes, una enyorança i la pregunta de la fe.
El ritme de la vida es va imposant. Sortim al carrer, gent amunt i avall, sembla que ningú tingui cap resposta per a la nostra recerca. L’amor a Nostre Senyor no és un tema d’actualitat. S’imposa la feina, s'imposen també els horaris. La buidor i l’enyorança creixen. Oh, Déu meu! És que potser m’has deixat, com a un amic inútil? La teva absència em recorda altres temps, en què eres el meu consol, el meu suport i la Vida de la meva vida.
Parat en aquell indret més silenciós, contemplant com les fulles han començat a brotar dels arbres –tendres, menudes i amb força–, el pensament rep una llum que em trasbalsa: Deixa’t de records, de qüestions, i mira, si us plau, mira amb els teus ulls corporals, que Nostre Senyor hi és, en totes les coses visibles. Ha pres imatge, identitat, figura i disseny en la dimensió visible corporal. Ara no el cerquis en el silenci recollit d’ulls tancats, en el ritme del cor... Ja hi tornaràs. Avui Ell t’invita a mirar corporalment la realitat tangible, material, tocable.
Som convidats per Déu a trobar-lo en la natura, als carrers de la ciutat, en la família, en els amics, en els que no pensen com nosaltres... Tot pren un sentit nou. Encara que no entenguem tantes contradiccions, Ell hi és, i com a Amat.
Tot un temps per mirar, per escoltar, per parlar, per tocar. Tot un temps que respon a la creació i a l’encarnació, no tant com a dogmes, sinó com a quotidianitat de llum en la nostra vida.
Quaresma que avui comença. Mirar i veure, escoltar, entendre, comprendre i actuar... Persones, pobles i natura. Ell hi és. I es vol deixar trobar precisament en la vida. No la defugim. Abracem-la.
Hi ha tres forces que de debò subjuguen i sedueixen la consciència humana"
Diumenge I de Quaresma. Cicle ANi l’Església com a institució pública, ni els que ens tenim per creients i membres d’aquesta Església, no tenim cap motiu vàlid i convincent per envanir-nos de res. Més aviat, al contrari: tenim molts motius per avergonyir-nos i demanar perdó
-per les nostres contradiccions
-per les nostres mentides
-per les nostres incoherències
-i pel nostre antitestimoni cristià.
Vivim temps tan penosos per l’Església que avui, aquí al repensar el relat de les tres temptacions de Jesús en el desert, no hi ha més remei que recordar la interpretació que d’elles en fa Dostoievski en l’episodi del Gran Inquisidor.
Quina és la idea de l’inquisidor?
L’inquisidor pensa i diu que Jesús no s’hauria hagut de resistir a les temptacions diabòliques.
Per què no?
Perquè només hi ha tres forces que de debò subjuguen i sedueixen la consciència humana
-el miracle
-el misteri
-i l’autoritat.
I aquestes tres coses són les que Jesús va refusar en el desert.
Però l’Església ha corregit l’obra de Jesús. Perquè s’ha adonat d’això: el que més desitgen els homes és que els guiïn com un ramat i que els alliberin d’aquest funest do que els causa tants de turments:
el do de la llibertat
d’haver de triar
d’haver d’escollir.
El diví, el Dogmàtic i l’autoritarisme eclesiàstic són tres realitats que tenen tal força que sedueixen inclús als que asseguren que odien tot això.
Odien els capellans però busquen altres divinitats, altres dogmes i altres poders als que serveixen amb entusiasme.
Neguen Déu, el neguen rabiosament però adoren la droga.
Neguen Déu, però adoren el sexe disbauxat.
Neguen Déu, però adoren el diner.
Neguen Déu, però adoren el poder i miren d’estar-hi bé per treure’n profit i benefici egoista.
L’Església és sàvia, sí, però amb saviesa humana. Per això no sols s’ha mantingut al marge de les exigències de Jesús – a les que per altre part reivindica-.
No només ha atenuat, transformat i moderat el missatge de Jesús.
En certs punts essencials i en qualitat d’Institució, l’Església ha tergiversat del tot el que Jesús va dir i va voler.
L’obsessió pel sexe, sempre pecaminós, no ve de Jesús, ve de l’Església.
Igualment lo de la caritat ben entesa comença per un mateix -una subtil manera de justificar l’egoisme personal.- això no ve de Jesús.—ve dels eclesiàstics.
I podríem seguir la llista. I la llista seria llarga. Llarga i vergonyosa.
Quina és la veritat?
Quina és la realitat?
La veritat és que estem ja massa lluny d’aquell home bo que va ser assassinat per la religió jueva i pels religiosos fanàtics i violents.
Entre la religió cristiana i Jesús som masses els que hem preferit la manera de viure suportable i reconfortant que ens imposa i ens brinda l’Església i els eclesiàstics.
Només una pregunta per acabar-ho de veure clar. Si és que realment hi volem veure!
Nosaltres, catòlics de tota la vida, a qui o a què adorem?
-adorem Déu i ajudem els germans en la manera del possible seguint els passos i el missatge de Jesús
-o bé, adorem el nostre compte corrent i ens desentenem per sistema i per manera de fer dels que més ens necessiten?
Nosaltres, catòlics de tota la vida, ens adonem a quina banda cau la verdadera opció cristiana?
Ens n’adonem o no ens en volem adonar?
Josep Llunell
***********
*****
El cor de l’amic pujà a les altures
de l’amat a fi que no fos privat
d’estimar en l’abisme d’aquest món,
i quan arribà a l’amat el contemplà
amb dolçor i plaer.
I l’amat el baixà a aquest món
perquè el contemplés
amb tribulacions i defallences.
(Ramon Llull. Llibre d'amic i amat, vers 56.)
MEDITACIÓ
SEGON DIUMENGE
El cor de l’amic pujà a les altures
de l’amat a fi que no fos privat
d’estimar en l’abisme d’aquest món,
i quan arribà a l’amat el contemplà
amb dolçor i plaer.
I l’amat el baixà a aquest món
perquè el contemplés
amb tribulacions i defallences.
(Ramon Llull. Llibre d'amic i amat, vers 56.)
MEDITACIÓ
Moltes vegades cerquem Déu per la joia, el consol i la
força que ens comunica. És una aspiració motivada pel desig de
plenitud i felicitat que sent el cor humà. Aquest anhel hi és
sempre, però sobretot quan constatem la soledat, l’aïllament,
l’abandonament o la duresa injusta del nostre món. Realment
cerquem Déu? És clar que sí, però potser cerquem més la pau,
l’equilibri i el goig que tanta falta ens fan.
Ell, que comprèn la nostra limitació, –per dir-ho
d’una manera planera– ens agafa de la mà i ens ajuda a baixar
amb Ell a les realitats d’aquest món, tan carregat de
“tribulacions i defallences”. El seu Esperit d’Amor abraça tot
l’univers, abraça tota la nostra terra i ens mou a mirar i
escoltar tantes tribulacions i defallences. Ell ja sap que no és a
les nostres petites mans canviar tants mals; però no vol que ens
evadim en un cel separat de la terra, en una contemplació feliç al
marge de les realitats de tants germans nostres. No ens sembla lògic
que l’Esperit d’Amor actuï d’aquesta manera? Ni que una mare o
un pare poguessin oblidar-se del seu fill o de la seva filla, Déu no
s’oblida de cap dels seus fills i filles. Ell ens mou a
divinitzar-nos també en aquestes situacions.
Què ens suggereix? Que ho arreglem tot? No. Que ens
informem, que tinguem presents els que tenim a prop, que mirem de
comunicar pau, justícia, amabilitat, tendresa, compassió, joia i
esperança amb paraules i obres que siguin autènticament nostres,
que no responguin a un manual de funcions, sinó a un cor
intel·ligent i humil.
Contemplem Jesús fent camí cap a Jerusalem. Ell és la
imatge visible del Déu invisible. Sap que el que fa és arriscat, i
tant!, però cada pas, cada respiració, cada pensament, són actes
d’amor per tots els tribulats i defallits. Experimenta la pau de la
missió, de la comunicació amb el Pare en Amor. Aquesta contemplació
de Jesús ens mou a obrir els ulls per caminar també amb humilitat i
serenitat –conscients que això
Escoltar
Jesús
El
centre d'aquest complexe relat, conegut tradicionalment com
la “transfiguració de Jesús”, està en una veu que
surt d'un extrany “núvol lluminós”, símbol que usa
la Bíblia per a parlar de la presència sempre
misteriosa de Déu, que s'ens manifesta i, al mateix
temps, s'ens amaga.
La
veu diu aquestes paraules: “Aquest és el meu Fill,
en qui m'he complagut. Escolteu-lo” Els deixebles no
han de confondre a Jesús amb ningú, ni amb Moisès
o Elies, representants i testimonis de l'Antic
Testament. Sols Jesús és el Fill estimat de Déu, el
qui té el seu rostre “resplendent com el sol”.
Però
la veu afegeix quelcom més: “Escoltau-lo”. En altres
temps, Déu havia revelat la seva voluntat mitjançant
“els deu manaments” de la Llei. Ara, la voluntat de
Déu es resumeix i concreta en un sol manament:
“Escolteu Jesús”. L'escolta estableix la vertadera
relació entre els seguidors i Jesús.
Quan
sentiren això, els deixebles caigueren per terra “morts
de por”. Estan corpresos per aquella experiència
tan propera de Déu, però també retgirats pel que han
sentit: ¿podran viure escoltant només a Jesús,
reconeixent només en ell la presència misteriosa de
Déu?
Aleshores
Jesús s'apropa, els toca i els diu: “Aixecau-vos.
No tingueu por”. Sap que necessiten experimentar la
proximitat humana: el contacte de la seva mà, no
només el resplendor diví del seu rostre. Sempre que
escoltem Jesús en el silenci del nostre ser, les seves
primeres paraules ens diuen: “Aixeca't, no tinguis
por”.
Moltes
persones només conéixen Jesús d'oïda. El seu nom els
resulta fins i tot familiar, però el que saben
d'ell no va més enllà d'alguns records i impressions
de la infància. Inclús, si bé es diuen cristians,
viuen sense escoltar dins el seu interior a Jesús.
Sense aquesta experència no és possible conéixer la
seva pau inconfundible ni la seva força per a
animar i mantenir la nostra vida.
Quan
un creient para a escooltar en silenci a Jesús, dins
l'interior de sa consciència escolta sempre com això:
”No tinguis por. Deixa't amb tota senzillesa en el misteri de Déu.
La teva poca fe basta. No t'inquietis. Si m'escoltes, descobriràs l'amor
de Déu consisteix en estar sempre perdonant-te. I si creus això,
la teva vida canviarà. Coneixeràs la pau del cor”.
En
el llibre de l'Apocalipsi es pot llegir així: “Mira,
estic a la porta i toc; si qualcú sent la meva veu
i m'obre la porta, entraré a casa seva”. Jesús
toca a la porta de cristians i no cristians. Podem
obrir la porta o rebutjar-lo. Però no és el mateix
viure amb Jesús que sense ell.
Què ens cal per trobar-nos amb Déu?
Josep LlunellQuè ens cal per trobar-nos amb Déu?
No ens calen
-ni cavil·lacions
-ni esforços sobrehumans
-ni crits, ni màgies.
N’hi ha prou en fer silenci.
Silenci per fora i per dins i escoltar la seva Divina Presència en nosaltres.
Aquietar, assossegar la nostra casa interior per acollir el qui habita en nosaltres.
Com diu molt bé Martín Velasco: “Afinar el oído para captar el murmullo de su paso, casi siempre tan suave como la brisa.”
La trobada amb Déu és sempre personal i intransferible. Podem intercedir els uns en favor dels altres, però ningú pot pregar en lloc meu substituint-me.
No és possible comunicar-se amb Déu per procurador.
És cert que podem utilitzar fórmules heretades dels Antics com Salms i altres pregàries.
Però, al final del final, sóc jo qui haig de recórrer el meu propi camí per trobar Déu en la meva vida.
Ho deia el poeta León Felipe en els seus famosos versos:
“Nadie fue ayer,
ni va hoy,
ni irá mañana
hacia Dios
por este mismo camino
que yo voy.
Para cada hombre guarda
un rayo nuevo de luz el sol
y un camino virgen
Dios.”
Quan es dóna verdadera comunicació amb Déu, allà hi ha
-una persona viva
-un home o una dona que interroguen
-que cerquen
-que supliquen
-que gaudeixen
-o que ploren i es queixen
-que alaben, confien i esperen.
-I són agraïts: saben donar gràcies.
Aquesta comunicació viva i personal amb Déu és capaç de transformar la persona i reorientar, de bell nou, la seva vida sencera.
Quan hom escolta amb pau a Déu en el fons del seu cor, se li il·luminen zones fosques del seu viure que abans li passaven desapercebudes. I aprèn a diferenciar el real de les enganyoses aparences. I també descobreix forces, energies interiors amb les que ja no hi comptava.
La vida tota es transforma.
Hi ha noves llums, noves forces, nou dinamisme que conforta i ens fa més valents, més ardits, més actius.
I, per damunt de tot, hom se sent estimat per Déu i amb renovades forces per estimar els altres, cosa no sempre fàcil.
En el contacte amb Déu, la vida del creient canvia radicalment, i passa de la por i la temença a la pau quan sap escoltar el misteri de Déu manifestat en Jesús.
La veu del Cel diu, referint-se a Jesús: “Escolteu-lo.”
Què s’ha d’escoltar?
El que Pere havia refusat poc abans: l’anunci de la Passió i de la mort.
El Déu de Jesús, com també el mateix Jesús, és el Déu que lluita en la vida contra la por dels covards
contra el poder que sotmet, espanta i oprimeix, encara que això es faci en nom de Déu.
Quan la vida s’orienta d’aquesta manera, el final d’aquesta vida pot ser molt semblant al final de la vida de Jesús.
Però, en definitiva, això és el que ens transfigura. Això és el que li dóna, a la nostra vida, el mateix sentit que va tenir la vida de Jesús.
Però, en definitiva, això és el que ens transfigura, això és el que li dóna, a la nostra vida, el mateix sentit que va tenir la vida de Jesús:
-risc segur
-mort temporal
-resurrecció gloriosa
-i salvació eterna
El creient en nom de Déu només pot
-beneir
-i ajudar desinteressadament.
És això el que nosaltres fem i vivim?
Per què som més sensibles al sagrat que a allò simplement humà?
Mentre no tinguem això resolt, no som cristians.
Serem, per descomptat, molt religiosos. Però, de cap manera cristians. És a dir, deixebles i seguidors de Jesús.
**************
******
