Als primers anys d'estudis de Llatí, seria devers els anys 1.960, caigué a les meves mans aquesta "joia" de la "Literatura Mallorquina"...i la vaig engolir d'una "tirada".
La vaig llegir i rellegir un pic i un altre i sempre tenia un gust més saborós...
M'agradava tant que usava el "llibret" per a fer els dictats quan donava quatre nocions de mallorquí (abans de la "normalització lingüística")
LLORENÇ RIBER (1.881-1.958) estudià a Lluc ( al.lot-blau) i al Seminari de Sant Pere. Participà en la "Renaixença" , fou Mestre en Gai-saber, i al 1.935, escriví "La Minyonia d'un Infant Orat", en la qual reflexa poèticament, bellament, meravellosament, la "minyonia" d'un infant de poble de muntanya, l'ambient del Santuari de Lluc, la gràvida acollida de les "Possessions de Muntanya" mallorquines.
Per a mi és, sens dubte, del millor escrit amb la "nostra llengua".
(Vull confessar ara un petit "secret": Al 1.972, es tractava de posar nom al Nou Institut "Comarcal" d'Inca. Es tractava en "claustre" del qual jo en formava part... Vaig proposar el nom de l'autor de "La Minyonia d'un infant orat", LLORENÇ RIBER. Era de Camànet, poble petit al costat d'Inca...Vaig proposar el seu nom i ningú em féu cas...)
L'any 1.983, en ocasió de la celebració del CENTENARI de la "Coronació" de la Mare de Déu de Lluc, es féu una "edició", luxoxa i acurada, de l'obra (la Coberta fou comenada al famós Joan Miró)
475 exemplars numerats a mà. Vaig tenir la "sort" de poder disposar del nº 147.
La celebració del Centenari, l'edició del Llibre tornà despertar en mi la lectura plaent de La Minyonia...i de tant en quan aquesta reflora Mai em cans de llegir els seus bells "textos" I ara m'agradaria poder fer arribar aquest plaer a altres. No copiaré el llibre sencer, és dificil seleccionar... però n'indicaré alguns que de mode especial m'han copsat...
Cinquanta anys després, molts han oblidat el "Concili Ecumènic" VATICÀ II
N'HI HA QUE ENCARA EN PARLEN O EN VOLEN PARLAR: - Una ocasió perduda...
- Un error a subsanar...
- Una "esperança" aparcada... - Un camí "congelat"
50 anys després, és vàlid el model d’Església del Vaticà II?
Dg, 3/02/2013
(Cristianisme i Justícia)
La celebració del 50 aniversari del Concili Vaticà II (1962–1965) ha
reobert el debat sobre quina ha estat la veritable incidència d’aquell
esdeveniment per a l’Església. Va suposar realment una renovació i una
obertura de l’Església al món modern? O la posterior aplicació del
Concili el buidà de contingut? És vàlid, 50 anys després, el model d’Església que dibuixava el Vaticà II?
Víctor Codina,
jesuïta, preparava el seu doctorat en Teologia a Roma durant la
celebració del Concili Vaticà II. Seguia de prop el seu desenvolupament i
fins i tot va poder assistir a una sessió conciliar. 50 anys després, i
amb la seva experiència com a teòleg a l’Amèrica Llatina exposa, en el
darrer quadern de Cristianisme i Justícia, les seves impressions sobre
aquell esdeveniment i la seva posterior aplicació.
El Vaticà II, en la línia dels desitjos expressats per Joan XXIII en
el seu discurs inaugural l’11 d’octubre de 1962, representa el pas d’un
model d’església piramidal, desigual, clerical i unida a l’Estat a una
església que tornava a les fonts de la fe, responia als signes dels
temps, afrontava el diàleg amb el món modern i amb la cultura,
redescobria la dimensió comunitària i abordava el tema de l’ecumenisme i
el compromís amb els pobres, entre d’altres.
Involució eclesial
Què passà, doncs, per què 50 anys després hi hagi tants dubtes sobre
què ha representat el Concili? El Vaticà II va provocar moltes reaccions
i exageracions en el si de l’Església, tot just després de la seva
finalització, generant un clima en el que “la minoria conciliar que va
ser derrotada pel Concili, a poc a poc, ha anat enarborant la
interpretació del Vaticà II, utilitzant el seu poder per buidar-lo de
contingut”. “Molts dels documents del magisteri que s’han anat produint
en temps de Joan Pau II marquen un clar retrocés respecte a la
inspiració més profunda del Vaticà II” fins al punt de generar “gran
desil·lusió dels sectors que esperaven que el Concili renovés
l’Església” i una “pèrdua de credibilitat de l’Església que s’ubica amb
dificultat en el nou context social i cultural”.
Les llacunes del Concili
Però quines en són les causes? Si bé ja durant i acabat el Concili
“alguns teòlegs conservadors es van resistir a acceptar el Vaticà II”,
l’autor assenyala també que “aquestes postures reaccionàries estaven
alimentades per una interpretació excessivament lliure i alegre del
Vaticà II per part d’alguns progressistes”. Però en la seva opinió, la
insuficient aplicació del Concili no prové només de les interpretacions
posteriors, sinó que el mateix Vaticà II “presenta una sèrie de
dèficits” que han fet que, “en la pràctica hagi quedat molt sovint a
meitat de camí”: les esmenes que va haver d’admetre per assolir el màxim
de consens i que el doten d’una ambigua dualitat, la falta de concreció
d’alguns dels grans temes abordats, el silenci a l’entorn de qüestions
que ja eren aleshores candents com el celibat sacerdotal o el paper de
la dona, i la no realització del somni de Joan XXIII que l’Església fos
realment l’Església del pobres. A tot això cal sumar el temor de pèrdua
de poder que va generar en la cúria romana, i que es convertí en un
element de fre en el postconcili.
“L’Església ha de generar esperança i sentit”
La reflexió de Codina va encara una mica més enllà i es pregunta si
ara, 50 anys després, segueix sent vàlid aquest model d’Església que
proposava el Vaticà II. L’autor constata que “en aquests cinquanta anys
hi ha hagut un desplaçament d’accents i interès”:els esdeveniments
socials, polítics, econòmics, culturals i religiosos dels últims anys,
amb la crisi econòmica actual, els avenços en ciència i tecnologia, la
globalització..., ens situen davant d’un escenari diferent. “Som davant
d’un terratrèmol que ho ha sacsejat tot”, diu Codina. “En aquest clima
caòtic de canvi i incertesa generalitzada, la problemàtica del Vaticà II
ha quedat d’alguna forma desplaçada o fins i tot superada”. Segons
l’autor, els problemes són molt més radicals i de fons i, mentre el
Vaticà II se centrà en l’Església, ara “cal concentrar-se en
l’essencial, tornar a Jesús i a l’Evangeli i iniciar una experiència
espiritual de Déu i de profecia enfront del món dels pobres i exclosos
que són la major part de la humanitat, i enfront de la terra, que està
seriosament amenaçada”. “L’Església”, diu l’autor, “ha de generar
esperança i sentit”.
Amb tot, considera que cal continuar amb el procés de recepció del
Vaticà II, encara inacabat, explotar la seva herència en allò que pugui
ajudar a respondre als reptes d’avui, en línia amb l’Esperit que va
moure Joan XXIII a fer un salt cap endavant.
Així el "veu" l'humorista:
Aquest
mes d'octubre es compleixen els 50 anys de l'inici del Concili Vaticà
II. Alguns recordareu el que va ser i va representar per a nosaltres
aquella dècada dels anys seixanta. Per a molts van ser temps de treball i
progrés econòmic. Per a d'altres van ser els temps del final del
colonialisme i del desenvolupament dels pobles. Però, per a l'Església,
va ser el temps de la renovació, de la "posada al dia", de
"l'aggiornamento" que volia el papa Joan XXIII, el "papa bo", com
carinyosament l'anomenava la gent.
Han passat ja 50 anys, però
la doctrina i l'esperit del Concili segueixen tenint encara plena
validesa. Hi ha qui ara parla, fins i tot, d'uns certs "irrenunciables"
del Concili Vaticà II. Uns punts en els quals ja no hi ha possibilitat
de tornar enrere. Per això, avui en dia, ens dol que hi hagi persones i
moviments cristians que ara posin en qüestió o neguin la validesa,
l'esperit i l'actualitat del Concili. Potser, gràcies a aquella empenta
dels anys seixanta a la nostra Església ara tenim les comunitats que
tenim. Fins el punt que, contra els qui ja voldrien convocar un nou
concili, hem de dir que el que més ens cal -ara- es aprofundir en les
línies de canvi del Concilia Vaticà II.
Un dels canvis del
Concili, per exemple, ha estat la renovació litúrgica: vam passar de la
missa d'esquena als fidels i en llatí, a la missa en català o castellà i
de cara al poble. Això ens ha donat una possibilitat nova que és "la
participació litúrgica", que encara no hem explotat del tot. En Joan
Llopis, recentemnt traspassat, com a molt bon liturgista que era, deia
que no es podia pensar en una "participació litúrgica" si en els altres
àmbits de l'Església no hi havia possibilitats de participació i de
decisió. Quanta raó tenia! Pel que fa a la teologia que es desprèn del
Concili ara tenim ben clar el concepte d'Església com a "Poble de Déu",
com a comunitat de comunitats, formada pels fills i filles de Déu.
Donant així molta més importància al sagrament del baptisme com a base i
fonament de tots els altres sagraments. Després del Concili, a tots ens
ha quedat més clar que en l'Església no hi ha ningú que sigui més
important o superior als altres sinó que tots compartim un "sacerdoci
comú", una missió comuna, que prové del baptisme, per molt que després
tot realitzem serveis diferents a dins de la comunitat cristiana. És
gràcies al baptisme que hi ha laics i laiques casats que desenvolupen
moltes activitats (catequesi, ajuda als malats, ajuda social...). Però
és gràcies al baptisme que tenim capellans i bisbes... i fins i tot un
Papa, un batejat.
Pel que fa a la visió del món el Concili ens
ha fet mirar el món amb estima i comprensió, amb benvolença i esperit de
col·laboració. Recordem aquelles paraules amb les que comença la
Constitució Dogmàtica "Gaudium et Spes" quan diu que "la joia i
l'esperança, la tristesa i l'angoixa dels homes contemporanis, sobretot
dels pobres i de tots els qui sofreixen, són també la joia i
l'esperança, la tristesa i l'angoixa dels deixebles de Crist, i no hi ha
res de veritablement humà que no trobi ressò en el cor d'ells. La seva
comunitat, en efecte, està composta d'homes que, agermanats en Crist,
són conduïts per l'Esperit Sant en el pelegrinatge vers el Regne del
Pare i han rebut un missatge de salvació per a proposar a tothom. Per
això se sent de debò íntimament solidària del gènere humà i de la seva
història".
I també hem guanyat molt amb la manera d'apropar-nos
a les altres confessions cristianes, amb l'ecumenisme, que ens ha fet
recuperar l'esperit de "germans en la fe" amb les esglésies
protestants-evangèliques, amb els ortodoxos i amb els anglicans. Com
també hem recuperat una mirada positiva cap al poble jueu, "germans
grans en la fe", i cap a totes les altres religions, cultures i
tradicions, com a portadores totes de les "llavors de la Paraula de
Déu".
Finalment, el Concili, més que canviar la nostra mirada
sobre el món, el que més ha volgut canviar és la nostra "relació" amb el
món. Coincideix que els qui neguen la validesa del Concili o el seu
esperit són els mateixos que ara no volen dialogar amb el món. Els
mateixos que proclamen el retorn a una Església tancada, posseïdora de
la Veritat i que no accepta cap altre interrogant. No es pot entendre
que ara al Sínode de Bisbes a Roma parlin d'una "nova evangelització"
quan hi ha sectors de la nostra Església que estan pretesament trencant
el diàleg amb el món. Potser hauríem de començar per aquí!
