Teresa
Forcades: “L'estratègia del papa és de descentralització”
“La
connivència amb el poder, la misogínia estructural i el
clericalisme” són per a Teresa
Forcades “les
pedres de toc de la necessària renovació eclesial”. Així ho
defensa en el llibre Els
reptes del papa Francesc,
que acaba de publicar Viena Edicions i que aquest dijous s'ha
presentat a la Fundació Joan Maragall.
Aquests
tres reptes els considera “incoherències greus” i en la seva
anàlisi els posa de costat a les expectatives que ha obert el
pontificat del papa
Francesc.
Al llibre aborda qüestions de pes com ara l'actitud de la institució
davant dels casos de pederàstia, el clericalisme que exclou les
religioses i els laics dels òrgans de decisió, els divorciats, els
capellans casats, el diaconat femení o els cristians LGTB. I en
parla a partir de moviments organitzats que proposen canvis i
millores concretes.
“La
força renovadora correspon a la base”
Tal
com ha subratllat la professora Emilia
Bea durant
la presentació del llibre, Forcades “defuig de posar l'accent en
el cap de l'Església” perquè “està convençuda que els canvis
profunds no venen des de dalt”. Bea és professora de Filosofia del
Dret i de Filosofia Política a la Universitat de València i
companya de Forcades en el consell de redacció de la
revista Qüestions
de Vida Cristiana.
La
religiosa benedictina situa qualsevol horitzó d'obertura
en termes de “corresponsabilitat” amb les bases de l'Església.
“La força, que ha de venir de baix, és l'única que ens porta
canvis positius a l'Església o a la societat”, ha dit. Així ha
recordat l'opció pels pobres com a clau de lectura de la fe
cristiana. “Per què no et vas encarnar en l'emperador romà?” ha
dit al·ludint a Jesús. I ha parlat “d'aquesta fe que diu que allò
que és més gran de tot comença per a baix de tot. Comença i acaba
a baix”. La seva col·lega Emilia Bea també hi ha posat l'accent:
“La força renovadora correspon a la base”, ha dit parafrasejant
l'autora.
En
la mateixa línia, el president de la Fundació Joan Maragall, Josep
M. Carbonell,
ha dit que el contingut del llibre “s'ajusta més al subtítol”.
És a dir, als “moviments de renovació a l'Església catòlica
actual”. Carbonell s'ha mostrat perplex davant la misogínia: “No
ho entenc! No sé què podem fer”, ha interpel·lat a Forcades.
Carbonell
ha defensat “la unitat en la diversitat” en referència a a les
estadístiques que el llibre presenta sobre la distribució
del catolicisme al món.
Unes dades que assenyalen una presència creixent a l'Àfrica i a
l'Àsia, i un retrocés a Europa, i que mostren també el
desequilibri en els òrgans de representació de la institució
eclesiàstica, tant pel que fa al territori com en clau de gènere.
A Els
reptes del papa Francesc Forcades
també hi analitza la involució democràtica a l'Església catòlica
al llarg dels segles. I dedica el gruix de l'estudi a explicar allò
que situa com a “contenciosos oberts” a dia d'avui. Forcades
explica que el més natural o espontani és “tancar-se en un
búnquer” quan arriba la crítica. Ja sigui des de la cúria
vaticana o des d'amplis sectors de base més conservadors. Però
insisteix en la necessitat de mantenir una actitud de diàleg.
“L'estratègia
del papa és de descentralització”
Abans
de fer aquesta investigació pensava que el papa
Francesc havia fet
poca cosa” ha reconegut Forcades. Ara, però, la religiosa té una
percepció ben diferent de la seva acció i constata que “sí que
treballa en aquesta línia d'obertura” i que “l'estratègia del
papa és de descentralització”. És a dir, detectar allà on hi ha
necessitats i permetre iniciatives pioneres. “És una manera de no
imposar i al mateix temps de no quedar-se quiet”
Com
a exemple ha posat el cas d'una diòcesi de Xingu a l'Amazònia. Un
territori extens on 27 capellans tenen assignades vuit centes
parròquies. El papa ha encoratjat la Conferència Episcopal del
Brasil a que siguin sacerdots casats els que permetin la vida
litúrgica de la parròquia al llarg de l'any. “Poden ser pioners”,
ha assenyalat Forcades.
En
el moment de diàleg amb el públic, Forcades ha recordat que “al
papa els radicalismes no li fan por” sinó que “li fa por la
mentida”. Ha criticat així “la gent que fa doble joc” i ha
conclòs que “el repte més gran a l'Església i fora de l'Església
és l'utilitarisme o la instrumentalització”.
(D'una
carta figurada de Maria Magdalena a Josep d'Arimatea)
Ahir
Jesús va venir a casa nostra acompanyat dels seus deixebles. Ja saps
els rumors que corren, que l'estan encerclant per matar-lo. Jerusalem
en va ben ple. Fins es diu que entre els seus deixebles hi ha un
traïdor. Per això el volíem obsequiar. La Marta, des del dia
abans, ho va organitzar tot amb aquella capacitat que té de preparar
un dinar de manera que tothom se senti satisfet i la conversa sigui
ben animada.
Jo,
des que Jesús va entrar a casa, em vaig adonar que estava molt
cansat. Potser poques vegades l'havia vist tan esgotat, per molt que
ell ho dissimulava. No és només perquè no para de fer el bé, sinó
per la certesa que deu tenir que van per ell i el mataran. Deu ser
terrible, no creus? Ell, que ho dona tot, i que està al servei de
tothom, sempre amb el seu sí i comunicant la fe a la gent! Que
injust! Els nostres dirigents només pensen en el poder i a
defensar-se de la veritat que Jesús porta, especialment aquella que
remou els cors.
A
mig dinar vaig sentir dintre meu un intens amor. Plorava per Ell.
Vaig sortir corrent cap a l'armari on guardem les coses més preuades
i, agafant aquell perfum especial que tenim guardat pels grans
moments, entro a la sala, em postro als peus del Mestre i hi buido el
perfum tot plorant d'agraïment per tant i tant de bé que ha fet i
fa per tots nosaltres. Vaig sentir que Jesús rebia la meva ofrena i
l'acceptava de tot cor. Ell, que sempre dona, ja era hora que se
sentís regalat amb tot l'amor de la nostra família. La casa va
quedar impregnada de l'intens aroma i jo sentia que Ell em mirava amb
absolut agraïment. Tots els diners del món no valen ni de lluny per
poder servir i ajudar el meu Mestre i Senyor. En mig de l'emoció
vaig escoltar com Ell em defensava de la crítica de Judes.
SOM
BEN A PROP DE LA SETMANA SANTA. EXPRESSEM A JESÚS EL NOSTRE
AGRAÏMENT D'UNA MANERA MOLT ESPECIAL, ENTREGANT ELS MILLORS PERFUMS
DEL NOSTRE COR A AQUELLS QUE MILLOR EL REPRESENTEN: ELS PETITS,
POBRES I EXPLOTATS.
DIUMENGE DE RAMS:
RES
EL DETURA
La
mort del Baptista no fou casual. Era una idea molt
extesa dins el poble jueu que el destí que espera
el profeta és la incomprensió, el rebuig i, sovint,
la mort. Probablement, prest Jesús comptà amb
la possibilitat d'un final violent.
Jesús
no fou un suicida ni un que cerca el martiri.
Mai volgué el sofriment ni per a ell ni per a
ningú. Esmerçà la seva vida per a combatre'l en la
malaltia, les injustícies, la marginació o la
desesperança. Va viure entregat a “cercar el regne
de Déu i sa justícia”: aquest món digne i feliç
per a tots que vol el Pare.
Si
accepta la persecució i el martiri és per fidelitat
al projecte de Déu que no vol veure sofrir els
seus fills i filles. Per això, no corre cap a la
mort, però tampoc es fa enrera. No fuig de les
amenaces, tampoc modifica ni suavitza el seu missatge.
Hauria
estat fàcil evitar l'execució. Era suficient callar i
no insistir en el que podia irritar al temple o al
palau del prefecte romà. No ho va fer. Segueix el
seu camí. S'estima més esser executat abans que
trair la seva consciència i esser fidel al projecte
de Déu, son Pare.
Va
aprendre a viure en clima d'inseguretat, conflictes i
acusacions. Dia rera dia s'afirma en sa missió i
segueix anunciant amb claretat el seu missatge. Gosa
difondre'l no sols als llogarets apartats de Galilea,
sinó a l'entorn perillós del temple. Res el detura.
Morirà
fidel al Déu en el qual sempre ha confiat. Acollirà
a tots, inclosos els pecadors i indesitjables. Si el
rebutgen, morirà com un “exclòs” però amb la
seva mort confirmarà el que ha estat tota la seva
vida: total confiança en el Déu que no rebutja ni
exclou ningú del seu perdó.
Cercarà
el regne de Déu i la seva justícia, identificant-se
amb els més pobres i menyspreats. Si un dia
l'executen en el suplici de la creu, reservat als
esclaus, morirà com el més pobre i menystingut, però
la seva mort segellarà per a sempre la seva fe en
el Déu que vol l'alliberació de l'esser humà de
tot el que l'esclavitza.
Els
seguidors de Jesús descobrim el Misteri últim de la
realitat encarnat en el seu amor i entrega
extrema a l'esser humà. En l'amor d'aqueix crucificat
està Déu mateix identificat amb tots els que
sofreixen, cridant contra totes les injustícies i
perdonant els botxins de tot temps. Se pot creure
o no creure en aquest Déu, però no mofar-se d'ell.
En ell confiem els cristians. Res l'atura en el
deler per salvar els seus fills.
"És
evident que l’Església oficial s’ha equivocat"
RAMS,
Cicle A
Només
una senzilla observació.
Després
del que acabem d’escoltar és evident que l’Església oficial
s’ha equivocat.
Per
què s’ha equivocat?
Perquè
s’ha allunyat dels seus orígens: Jesús va pujar a un burret.
I
què fan avui els seus representants a la terra?
Pugen
en carrosses luxoses
en
altars encimbellats
en
trons monumentals
i
aparatosos i caríssims mitjans de transport.
Quedi
ben clar que això
-no
és secundari
-no
és accidental
Això
sí que té importància. I molta.
Les
nostres estúpides vanitats han escombrat, han anul·lat la
senzillesa i la humilitat a la qual Jesús va donar tanta
importància, tanta transcendència.
I,
per què hi va donar tanta importància i transcendència?
Per
dir-nos, ben clarament
-qui
era Ell
-i
què és el que pretenia.
Ell
era servidor, no amo ni dominador com ho pretenen els dèspotes i els
infatuats.
Ell
era transparent i sincer, no embolicaire i aprofitat com ho fan els
egoistes i mesquins.
Què
fem nosaltres?
Com
som nosaltres?
Som
servidors dels germans o aprofitats?
Som
sincers o bé mentiders?
Aquí
tenim plantejada la nostra veritable reforma.
La
nostra sincera conversió.
Hi
serem fidels?
O
no en farem ni cas?
Josep
Llunell
PER A AMBIENTAR
Semana
Santa: El miedo al Evangelio
JoséMaríaCastillo
Una
de las cosas que quedan más claras, en los relatos de la pasión del
Señor, que la
Iglesia nos recuerda en estos días de Semana Santa, es el miedo que
da el Evangelio.
Sí, la vida de Jesús nos da miedo. Porque, a fin de cuentas, lo que
no admite duda alguna es que aquella forma de vivir – si es que los
evangelios son el verdadero recuerdo de lo que allí pasó – llevó
a Jesús a terminar sus días teniendo que aceptar el destino más
repugnante que una sociedad puede adjudicar: el destino de un
delincuente ejecutado (G. Theissen).
La
muerte de Jesús no fue un “sacrificio religioso”.
Es más, se puede asegurar que la muerte de Jesús, tal como la
relatan los evangelios, fue lo más opuesto que, en aquella cultura,
se podía entender como un sacrificio sagrado. Todo sacrificio
religioso, en aquel tiempo, debía cumplir dos condiciones: se tenía
que realizar en el templo (en lo sagrado) y se tenía que hacer
cumpliendo las normas de un ritual religioso. Ninguna de estas dos
condiciones se dio en la muerte de Jesús.
Más
aún, Jesús fue crucificado, no entre dos “ladrones”, sino entre
dos “lestaí”, una palabra griega de la que sabemos que se
utilizaba para designar, no sólo a los “bandidos” (Mc 11, 17
par; Jn 28, 40), sino además a los “rebeldes políticos” (Mc 15,
27 par), como advierte F. Josefo (H. W. Kuhn; X. Alegre). Por eso se
comprende que, en su hora final y decisiva, Jesús se vio traicionado
y abandonado por todos: el pueblo, los discípulos, los apóstoles…
Aquello, de religioso, tuvo los sentimientos del propio Jesús. Y
sabemos que su sentimiento más fuerte fue la conciencia de verse
abandonado incluso por Dios (Mt 27, 46; Mc 15, 34). La
vida de Jesús aconteció de forma que acabó así: solo,
desamparado, abandonado.
¿Qué
nos viene a decir todo esto? La Semana Santa nos viene a decir, en
los textos bíblicos que leemos estos días, que Jesús vino a poner
en cuestión la realidad en que vivimos. La
realidad violenta, cruel, en la que se impone “la ley del más
fuerte” frente a “la ley de todos los débiles”.
Sabemos
que Pablo de Tarso interpretó el relato mítico del pecado de Adán
como origen y explicación de la muerte de Jesús, para redimirnos de
nuestros pecados (Rom 5, 12-14; 2 Cor 12-14). Es la interpretación
de la que echan mano los predicadores, que centran nuestra atención
en la salvación del cielo. Eso es bueno. Pero tiene el peligro de
desviar esa atención nuestra de la trágica realidad que estamos
viviendo. La realidad de la violencia que sufren los “nadies”, la
corrupción de los que mandan y, sobre todo, el
silencio de quienes saben estas cosas y se las callan para no perder
su poder, sus dignidades y sus privilegios.
La
belleza, el fervor, la devoción de nuestras liturgias sagradas y de
nuestras cofradías nos recuerda la pasión del Señor.
Pero, ¿nos pone en cuestión la durísima realidad que están viviendo
tantos millones de seres humanos? ¿Nos recuerda la vida que llevó a
Jesús a su fracaso final? ¿O nos distrae con devociones, estéticas
y tradiciones que utilizan la “memoria passionis”, el “recuerdo
peligroso” de Jesús, para pasarlo bien con buena conciencia ?
Un
comentari de tot el text és difícil. Es pot parlar de l’amistat i
del patiment de Jesús davant el dolor de les germanes...
-El
ritme d’aquests últims diumenges:
La samaritana i els samaritans es van apropant a Jesús fins que
creuen en ell...
-El
mateix passa amb el cec de naixement...
-L'episodi
de Jesús amb Marta, reflecteix aquest creixement intern de Jesús,
que arriba fins a la confessió de fe.
En
tots tres passatges s’entrellacen la vida quotidiana i el misteri
de Déu, la realitat i la transcendència.
Des
de què a Jesús els dirigents jueus el volen apedregar, Jesús amb
els seus deixebles passen a viure a l’altre banda del Jordà, en
territori no jueu. Anar
a Jerusalem és un perill real(Betània
és a prop de Jerusalem i en territori jueu). Pels seus amics, Jesús
anirà a casa de Marta i Maria. Fins i tot, un dels deixebles afronta
la possibilitat de morir també amb el seu Senyor.
Marta,
como nosaltres, ha de purificar les seves actituds cristianes.
Ha d’aprendre a passar del dolor a l’esperança, de l’amistat a
la fe, del coneixement a la saviesa de cor, del misteri a la
confessió de Jesús com a Senyor de la vida. I sobretot ha de sortir
a rebre Jesús, que ja ve a casa seva.
Jesús
va a trobar-se amb les germanes i amb el germà, amb els amics. Se
sent responsable de la vida dels seus
En
el diàleg
amb Marta,
les paraules de Jesús la van portant més enllà de sí mateixa, la
van portant a veure la vida i la mort amb uns altres ulls, amb una
altra mirada.
Les
primeres paraules de Marta són com una constatació d’amistat i
confiança en Jesús, com a Senyor de la vida: si haguessis estat
present, “el meu germà no s’hauria mort”; i alhora una queixa
per la seva absència: no hi era en el moment de la mort.
La
resposta de Jesús és taxativa: “el teu germà ressuscitarà”,
però Marta l’entén des de la concepció dels jueus que creien en
la resurrecció: “ja sé que ressuscitarà al darrer dia”, quan
acabi el món. És una cosa tan llunyana que no ofereix cap consol.
Per això les paraules de Jesús no arriben al cor de Marta, que
respon fredament com si recités el catecisme.
Ara
Jesús s’explica i comença a parlar de sí mateix com a
resurrecció i vida. Com és la Resurrecció, els qui creuen en ell,
“encara que morin, viuran”. I com és la Vida, els qui creuen en
ell “no moriran mai més”. Tindran la vida de Jesús, que és la
Vida de Déu. Al NT es diu de Jesús una cosa que mai, en cap temps i
lloc, no s’ha dit de ningú altre: “que ressuscitarà com el
primer de molts germans”. Uneix les nostre vides a la seva.
Nosaltres vivim d’aquesta promesa.
Finalment s’adreça a
Marta i li demana una actitud de fe: “ho creus això?”. Marta fa
una preciosa professió de fe en Jesús, com ho va fer Pere en una
altra ocasió: “sí, Senyor, jo crec que vós sou el Messies, el
Fill de Déu que havia de venir al món. La pregunta de Jesús a
Maria, la fa a tots els cristians al llarg de les nostres vides, i
cadascú ha de respondre per sí mateix aquesta pregunta del Senyor.
La nostra resposta és dir-li que la nostra vida està a les seves
mans, on la posem amb tota confiança i goig.
Jesús
es commou amb els plors de Maria, es commou en arribar al sepulcre.
L’amistat d’aquests germans, com la nostra amistat amb ell,
commou el seu cor.
Ignasi
Vila sj
*********
L’actualitat
de l'evangeli, tan apassionant com dolorosa i criminal.
Diumenge
5è de Quaresma. Josep
Llunell
El
tema central d’aquest tema evangèlic és la vida. La vida i
l’amistat. És el triomf de la vida sobre la mort com efecte
d’un amor intens. D’una amistat introntolable. És l’amor
d’un amic que estima tant Marta, Maria i Llàtzer que no suporta el
seu dolor, la seva pena, les seves llàgrimes, el seu dol. I
s’emociona i plora al palpar de prop l’absència de l’amic
mort.
La
lliçó és ben clara: la humanitat de Jesús és sempre font de
vida. Jesús va ser una persona humana tan profundament bona,
fidel a l’amistat, tan entranyable, que no va poder suportar el
sofriment dels seus amics, possiblement els amics als que més va
estimar en aquesta vida. Per això va retornar la vida a Llàtzer.
Estem
parlant de vida sense qualificatius. Les religions i les seves
teologies no han cessat de posar-hi adjectius, a la vida: l’han
qualificada de “sobrenatural”, “divina”, “religiosa”,
“consagrada”, “espiritual”, “eterna”... I les teologies
li han donat tanta importància als adjectius, que, posem per cas, en
nom de la vida eterna no han dubtat en prendre la vida física a
molta gent, assassinant-los. Això és el que han fet –i encara ho
fan– els religiosos fanàtics.
Pot
haver-hi aberració més gran? Pot haver-hi una negació més
brutal de Déu i de l’home? De l’Amor i de la persona? I no
oblidem que, en el capítol 11 de l’evangeli de Sant Joan,
després del relat de Llàtzer, acaba tot seguit amb aquesta patètica
sentència: “Aquell dia acordaren matar Jesús.” Joan 11, 53.
Jesús
dona vida. I vida eterna. Aquella forma jueva d’entendre i
dirigir la religió: –dona mort –provoca mort –causa
mort.
I
la història ha seguit. La història continua. La història es
repeteix i s’agreuja. Des dels inquisidors als talibans, passant
per tots els que per motius religiosos amarguen la vida de la gent,
fins i tot són capaços de matar.
L’actualitat
del capítol 11 de Sant Joan segueix sent tan apassionant com
dolorosa i criminal.
**********
*****
PRESENTACIÓ DEL PROGRAMA DE SETMANA SANTA
***********
AVISOS
1-2 ABRIL
dimecres
dia 5, a la parròquia dels Dolors a les 8 de l’horabaixa tindrem
la celebració comunitària del sagrament de la reconciliació. Amb
aquest motiu se suprimeix la missa a la dita Parròquia.
Dijous a les 20’30
hi haurà una hora de pregària amb exposició del Santíssim a la
capella de les Religioses de la Puresa a Fartàritx. Organitza el
Grup d’Adoració Nocturna.
Dissabte
que ve dia 8, comencen els actes de la Setmana Santa. A les 20’30
h. hi haurà l’acte inaugural amb el sermó a càrrec del coremer
Mn. Bartomeu Català, director del Projecte Home, i un concert de la
Banda de Música de Manacor amb la coral del Conservatori Municipal
de Manacor i la Coral de Fartàritx. Serà en el Convent de Sant
Vicenç Ferrer. Aquest dia se suprimeix la missa en el Convent.
5-
El diumenge del Ram la benedicció dels rams i palmes de la
Parròquia dels Dolors que es fa a sa Bassa serà a les 11’45 en
punt.
6-
El dimecres sant, com cada any, anirem a la Seu a participar de la
solemne Missa crismal. Partirem amb autocar a les 17’30 h. Les
persones interessades en participar-hi convé que vos apunteu a
qualsevol de les tres parròquies abans o després de les misses o en
hores d’oficina. El preu vuit euros.
7-
Vos recomanam agafar el nou full Parroquial Lluerna i el programa de
setmana santa.
L’orgue de l’església de sa Pobla està d’aniversari. Va ser construït per la família Caymari el 1717, i enguany celebra els seus 300 anys. Després de ser restaurat diverses vegades, s’ha convertit en un dels més ben conservats de tota Europa. Per commemorar el seu tercer centenari, l’església de sa Pobla acollirà dissabte que ve un concert d’òrgue i metall, amb peces de Bach, Händel i Vivaldi, entre d’altres. Avui hem acompanyat els instrumentistes en un dels seus assajos, i ens han fet un tast del que serà la seva actuació.
