Ballarín
Barcelona, 1920. Capellà i escriptor. Va
participar a la Guerra Civil, com a membre de la “Lleva del Biberó”. De
la guerra en tornà tísic, i després d’una llarga recuperació, decidí
fer-se capellà. Fou rector de Santa Maria de Queralt i ara viu a Gòssol.
Autor de “Mossèn Tronxo” i d’un bon grapat de llibres. També ha
col·laborat en publicacions i programes de televisió.
Mor mossèn Ballarín, el rector de Catalunya
(Jordi Llisterri –CR) No va ser rector que cap
gran basílica, però l’èxit literari i la televisió el van convertir en el
rector de Catalunya. El capellà de capçalera d’una generació. Josep Maria
Ballarín ha mort la matinada d'aquest divendres als 96 anys a Berga.
El funeral se celebrarà aquest dissabte a les quatre de la tarda a
l'Església de Santa Eulàlia de Berga presidit pel bisbe de Solsona.
Després serà enterrat a Gósol.
La popularitat de mossèn Ballarín quedarà vinculada
per sempre a dos fets. Primer, l’èxit de la novel·la Mossèn Tronxo, publicada
el 1989 i un dels pocs títols en català que ha aconseguit trencar el
sostre de vendes de 100.000 exemplars. S’ha reeditat durant anys. I, després,
les tardes al sofà del programa de TV3 conduït per Mari Pau Huguet, la
finestra per la qual va entrar a casa de molta gent a principis dels anys 90.
Molt abans de l’arribada de les monges mediàtiques.
Però mossèn Ballarín és molt més que això. Primer de
tot, un capellà. A la seva manera, però capellà del bisbat de Solsona. Els
primers anys de la seva biografia, potser més oblidada, expliquen molt el
personatge.
La desfeta
del 1939
La trajectòria de mossèn Ballarín està marcada per la
Guerra Civil. Va néixer el 8 de febrer de 1920 a Barcelona i va estudiar als
Escolapis. Un dels primers records que tenia va ser acompanyar el seu pare a la
Plaça Sant Jaume per veure com Macià proclamava la República.
Fill d’una família catòlica i catalanista va ser dels
catalans que va perdre la Guerra Civil dues vegades. Els pares van arriscar-se
acollint capellans perseguits i Ballarín va saber de l’assassinat de diversos
companys seus de la Federació de Joves Cristians de la qual també va
formar part. Després va partir el bombardejos a Barcelona. I, l’abril de 1938,
després d’iniciar els estudis d’enginyeria, és cridat a files dins de “la lleva
del biberó”.
Va tenir la sort de no ser destinat a la Batalla de
l’Ebre, però des de Begues va ser obligat a iniciar la retirada del que quedava
de l’exèrcit republicà cap al nord mentre les tropes franquistes conquerien el
territori català. Just el dia que feia 19 anys va ser capturat i portat a una
presó de Tarragona. Des de la cel·la sentia com companys seus eren torturats.
No va tenir cap denúncia i per això el van alliberar
aviat i el van destinar a fer la mili a Zamora. Però el tràgic 1939 es va
tancar primer amb la mort de la seva germana i després del seu pare. Malalt de
tuberculosi, el van llicenciar i es va recloure amb la seva mare a Matadepera.
Passat el 1939, i agafat per la malaltia durant sis
anys, va començar a aprofundir les seves lectura filosòfiques. El carmelita Bartomeu
Xiberta és un dels seus guies intel·lectuals. Ballarín es planteja entrar a
Montserrat, però finalment, el 1946, es decanta per l’orde de Sant Felip Neri,
al barri de Gràcia, on va ser ordenat el 1951. En recaure de la tuberculosi és
enviat a Solsona per procurar-li un ambient més saludable. Allà acaba fent
classes al seminari i incardinant-se com a capellà diocesà.
Destitucions
episcopals
La trajectòria de Ballarín dins de l’àmbit eclesial
han estat marcada per dues destitucions de dos prelats ben rellevants: Vicente
Enrique y Tarancón i Antoni Deig. Tarancón, que havia arribat a
Solsona el 1945, no es va refiar de Ballarín pel seu esperit, que llavors veia
massa catalanista i massa obert. Així, el 1958 el va destituir com a formador
del Seminari de Solsona i el va enviar al Santuari de Queralt, a Berga. A un
racó de la diòcesis que en aquell moment no tenia cap al·licient un mossèn
culte i amb una suposada carrera eclesiàstica per davant com Ballarín.
Però Ballarín no era una home de carrera. Era un
capellà de poble. I amb aquesta proximitat va convertir el Santuari de Queralt
en un dels més visitats de Catalunya. Alhora, en un santuari de
l’antifranquisme. Amb esperit benedictí, hi acollia tothom. Ja l’any 60 va
contribuir a amagar els promotors dels Fets del Palau de la Música que fugien
de la policia. Raimon Galí i Josep Benet són alguns dels seus
contactes i és l’època en què coneix la generació de polítics que faran la
transició a Catalunya. I també els dos futurs presidents de la Generalitat, Jordi
Pujol i Pasqual Maragall, i amb els dos va mantenir
l'amistat fins el darrer dia. Una activitat compromesa amb estudiants i
intel·lectuals que el va portar a ser controlat per la policia. Fins i tot va tenir
el telèfon intervingut, tot i que no ho va saber fins a finals dels anys
vuitanta quan en una revisió el tècnic el va advertir que encara tenia la línia
punxada. Jiniciada l'època democràtica, la seva implicació i
lideratge en el GEN, el Grup d'Estudis Nacionalistes, on es van formar la
majoria de quadres catalanistes del país. Ja iniciada l'època
democràtica, va ser un dels promotors del GEN, el Grup d'Estudis
Nacionalistes, on es van formar bona part dels dirigents que avui
lideren el moviment sobiranista.
Curiosament, durant l'etapa de resistència no va tenir
gaires problemes amb el successor de Tarancón, el bisbe José Bascuñana.
Fins i tot, el 1966 mossèn Ballarín va rebre Franco al Santuari, on va
fer una visita amb motiu del 50 aniversari de la coronació de la Verge de
Queralt i va inaugurar un ascensor inclinat que només va ser utilitzat aquell
dia.
Al mateix temps, la tasca al Santuari li
va deixar més temps per escriure. De les primeres col·laboracions a Serra
d’Or, passa a una intensa producció bibliogràfica que arriba a una
quarantena de títols. Molts van ser publicats a partir dels anys 90 amb
l’empenta que li dóna la seva popularitat. Però fonamentalment Ballarín ha
estat un escriptor religiós.
Santa Teresina de Lisieux. Quaderns autobiogràfics (1964) i Francesco
(1967) són els primers títols que recullen l’espiritualitat evangèlica de
Ballarín i la influència en la seva obra d’aquests dos sants de la senzillesa.
Durant els anys vuitanta a l’Abadia de Montserrat publica títols de caire
religiós i espiritual com Pregària al vent, Torrent avall, De
Nadal a Reis, Sant Benet, mil cinc-cents anys, Ai Francesc, si
aneu a les valls d'Andorra..., i un dels més celebrats: Paràbola dels
retorns.
I el 1989 arriba d’èxit de Mossèn Tronxo. I el
1996 el Premi Ramon Llull de novel·la amb Santa Maria, pa cada dia. I la
popularitat. Però també n’ha de pagar un preu. Ell mateix explica que a la gent
“carca” de Berga no li agradava aquesta popularitat i amb l’excusa que cada
vegada s’ocupava menys del Santuari van demanar al bisbe Antoni Deig la seva
destitució com a rector. Finalment, Deig claudica i el 1993 Ballarín és
destituït per segona vegada, 36 anys després d’arribar desterrat a Queralbs.
De Gósol al
cel
“L’important no és Queralt, Gósol o Berga, l’important
per a la gent és fer-los companyia. La fórmula és molt senzilla, és estar amb
els que pateixen, i també, si passen un moment bo, alegrar-te’n”. Josep Maria
Ballarín explicava així al cap d’uns anys com va entomar la sortida de Queralt.
Creia que el bisbe Deig s’havia equivocat però no li guardava cap rancor. El
2004 va rebre la Medalla d'Or de l’Ajuntament de Berga i va ser proclamat fill
adoptiu il·lustre, un reconeixement promogut pels mateixos sectors que van
promoure la seva destitució deu anys abans. El 1995 també havia rebut la Creu
de Sant Jordi.
Però, a més, la sortida de Queralt acaba proporcionat
a Ballarín un nou paradís. El bisbe Deig li demana que continuï el seu
“apostolat” literari i mediàtic i no li dóna cap responsabilitat parroquial.
Ballarín pot anar a viure on vulgui i apareix l’Emilia. Santa Emilia,
com li diu ell. Una vídua de Solsona que li ofereix un pis buit que té a Berga
i que s’acaba convertint en la seva família, fins el darrer dia.
L’Emilia estiueja a Gósol, un petit poble al nord del
Berguedà que ja pertany al bisbat d’Urgell. Allà Ballarín hi coneix el seu
mossèn Tronxo: mossèn Ramon Anglerill. Des de l’any setanta està
destinat a atendre diversos pobles de la zona i, el primer dia que es coneixen,
Ballarín ja l’ajuda dient una de les moltes misses que ha fer cada cap de
setmana. Una col·laboració amb Gósol que s’ha mantingut fins els darrer
dia sense ser-ne mai rector. És l’època que retrata Albert Om en el capítol de El Convidat de
TV3 dedicat a mossèn Ballarín.
Amb l’edat de jubilació l’activitat de Josep Maria
Ballarín no s’atura. I fins fa pocs dies encara es mantenia intel·lectualment
actiu amb les piulades diàries a El Matí Digital, i l’article quinzenal a El Punt Avui. I
actiu en el seu compromís catalanista. En les darreres eleccions catalanes va
tancar la llista de la demarcació de Lleida de Junts pel Sí.
Tampoc els darrers dies va prendre una de les
qualitats que l'ha fet més fort: el sentit de l'humor. Quan rebia els amics que
anaven a acomiadar-lo, en algun moment de lucidesa, els convidava al seu
funeral.
I de Gòsol al cel. Allà segur que hi espera mantenir
la seva gran devoció. La de no perdre’s cap partir del Barça.
Ballarín
Barcelona, 1920. Capellà i escriptor. Va
participar a la Guerra Civil, com a membre de la “Lleva del Biberó”. De
la guerra en tornà tísic, i després d’una llarga recuperació, decidí
fer-se capellà. Fou rector de Santa Maria de Queralt i ara viu a Gòssol.
Autor de “Mossèn Tronxo” i d’un bon grapat de llibres. També ha
col·laborat en publicacions i programes de televisió.
Què pensava
mossèn Ballarín
No hi ha millor retrat de mossèn Josep Maria
Ballarín que el que es fa ell mateix. Quan va complir els 90 anys la
periodista Mònica Fulquet va publicar el llibre-entrevista Què pensa Josep Maria
Ballarín. Recollim
algunes cites que retraten la seva manera de ser capellà i la visió del país.
Ser capellà
"Si jo hagués entrat en una multinacional, hauria
durat un any, i l’Església fa més de cinquanta anys que m’aguanta. Perquè el
capellà té una llibertat que no us podeu imaginar i mentre no surtis d’uns
certs paràmetres, i tinguis un mínim de respecte pel bisbe, el papa, etc. i no
facis xafarderies clericals, vius molt tranquil i feliç".
"Una parròquia tan petita té una independència
molt més gran que Navarra respecte d’Espanya"
"La solució és que els capellans creguem en Déu,
que tinguem bon humor i anem tirant endavant, ens anem cuidant de la gent i
sobretot saber que també tenim una missió cap a aquells que no van a missa, que
això en un poble està claríssim. Mira, jo dic el següent: em vaig fer capellà
perquè Déu ha volgut, em va fotre una empenta sense preguntar-me si m’agradava
o no m’agradava, i cap allà. I no em reca gens, de manera que si et fas capellà
és perquè Déu ho vol, i si no hi ha capellans, doncs que s’espavili.
"No em vaig fer capellà per arribar a bisbe ni
cap bestiesa d’aquestes, em vaig fer capellà per agafar l’Església per sota, de
manera que jo em vaig fer capellà per tu, per aquests d’aquí, els d’allà, per
aquell altre i l’altre, i mentre els de dalt em deixin treballar ja no demano
més. Que per cert m’ho deixen fer, perquè a més a més ja saps que hi va haver
aquella mena de moda dels capellans casant-se..., i és clar, jo no ho he fet i
aleshores tinc un carnet difícil d’obtenir, que és de boig no perillós, i així
vaig tirant. Ara, el món del clero, com tot, està ple d’intrigues i de
baralles".
L'Evangeli
"El nostre Evangeli et dóna uns mínims resumits
en tres coses: les benaurances, el Parenostre i el Magnificat, càntic de la
Mare de Déu. Aquests són els nuclis de l’Evangeli i d’això s’ha de viure".
"A mida que et vas fent vell, que veus que només
et queda una cosa: el parenostre de quan t’adorms, que t’hi arrapes, i sobretot
l’últim tros: 'perdoneu les nostres culpes així com nosaltres perdonem els
nostres deutors'. Que s’ha de perdonar, en la meva opinió, ja no per santedat
sinó per comoditat".
"No et pots ni imaginar com s’està de bé en un
poble petit com Gósol, i què és un partit de futbol vist a Gósol i què és
trobar-te la gent a plaça i què és anar de plaça fins a casa tot saludant la
gent. Ara, també passes moltes penes, eh? Si vols que et digui la veritat, la
pena més grossa que passo és veure les parelles que es desfan. És molt trist
veure que el matrimoni no té la solidesa d’abans. Hem estat tan
existencialistes que una promesa per a tota la vida no entra al cap de molta
gent, quan és l’única manera de se feliç. Bé, de ser feliç no, de tenir una
mica de pau".
"Has de viure d’esperança, però no d’esperança
immediata sinó de llarga esperança, saber que tu només ets una baula més de la
cadena i que després Déu dirà."
L'Església
"Jo, com que crec que l’Església és de Déu (...)
i hem anat sobrevivint, doncs escolta, no ens hi amoïnem. Hem d’acceptar que
vivim en una societat laica, oficialment, però que té l’obligació de respectar
encara l’Església d’aquí."
"L’església
s’aguanta pels sants desconeguts".
"A la guerra van matar el 40% dels capellans, i
l’any 1946 ja eren més que al 1936. Hi va haver una explosió, però ara
l’Església paga l’haver cregut, els de dalt, que havien guanyat la guerra. És a
dir, que l’Església paga el Rouco, i a més a més al pobre Joan Pau II, que no va
tenir mai un conseller català al costat, li van anar a inflar les orelles que
Catalunya estava descristianitzant-se, que si patatim que si patatam, que el
clero estàvem tot bojos, i aleshores ens va clavar uns bisbes que Déu el
perdoni. Hi ha honroses excepcions, i fa patir molt".
"Si un cardenal es fiqués al llit amb una senyora
faria menys pecat que aquests de la Cope creant odis".
La República
"Això del temps de la República ara ens ho pinten
com un oasi però puc explicar una cosa molt personal: en cap dels cursos del
col·legi, durant els anys que vaig fer el batxillerat, no vaig passar ni un sol
any que no m’hagués de quedar a casa dos o tres dies sense poder anar a escola
perquè hi havia merder als carrers".
"Cal dir que el Front Popular era un farrigo-farrago.
Hi havia l’Esquerra, i el PSUC no sé si existia, però a Catalunya només hi
havia un partit d’esquerres que era el del Companys. Jo, avui, la impressió que
tinc de la República és que era can pixa i rellisca, no hi havia cap mena de
seguretat política".
"La situació actual de divisió només es pot
entendre a través d’aquella època. La República es va proclamar al crit de
'Visca en Macià i mori en Cambó!'”
Memòria
històrica
"La República va ser una cosa horrible, Franco va
ser una cosa horrible, i ara que no vinguin a santificar els comunistes, que
són els que es van inventar les txeques, eh? (...) Si volen remenar que
ho remenin tot, que consti que a Barcelona s’esperava l’entrada de Franco només
perquè es passava gana. Perquè la gent passava gana i perquè no podia anar a
missa. Hi ha coses que no es poden esborrar: que van matar el 40 per cent de
capellans i dels fejocistes –que jo n’era-, en van matar més de 200. (...) Ara
volen tornar enrere i remenar un passat només per recordar els crims d’una banda".
"Durant la retirada hi va haver tants morts com a
la batalla de l’Ebre. La retirada per mi va ser el pitjor (...) no es pot
explicar, era una mena de tragèdia més humana perquè hi havia els civils
entremig, que fugien dels pobles per anar-se a refugiar a França; va ser
horrible".
Catalunya
"Ens fotran per totes bandes, aquest Estatut és
una llufa, com els tres que s’han fet, i no hi ha res a fer".
"El que passa amb el tren de cercanías, que en
diuen, perquè s’ha de dir en castellà, no passarà mai a Madrid, no. (...) No és
que siguem separatistes, és que ells són separadors."
"Catalunya després del Compromís de Casp es va
dedicar a l’esport nacional, que és barallar-se amb el veí, nyerros i cadells,
la Biga i la Busca. Després, saltant uns segles, austriacistes i botiflers;
després carlins i liberals, i sempre hem anat fent d’aquesta manera. És a dir,
han pesat més els odis personals que el saber que tots som catalans".
Llengua
"A l'escola no els ensenyen català, els ensenyen
el Fabra, que amb tots els respectes és barceloní. I aleshores jo tinc fama de
posar en els meus llibres paraules que no són al Fabra però que l’Emília les
gasta habitualment. Per exemple, em diu que després de fumar jo estic embutxat,
oi que ho entens?"
"I això de tenir una ràdio i una tele en català,
doncs mira, si fos un ens autònom, que no dominés cap partit, com la BBC, seria
una cosa, però això aquí és impossible. Perquè tothom és d’un partit o l’altre
i trobar uns paios que governin un ens així és impossible, no seran mai objectius,
i entre altres coses, torno a dir, perquè estem governats culturalment pels
nostàlgics del comunisme, que només saben rondinar. Pel que fa a la llengua,
penso que s’està fent malbé. Si t’hi fixes, a la televisió el català s’està
quedant només amb cinc vocals".
"La normativa d’en Fabra penso que s’hauria de
superar. El Fabra va fer una cosa que li va encarregar justament el Prat de la
Riba, una normativa catalana, almenys per als cossos oficials, i va fer una
cosa que fins i tot es considerava interina, però després ho van canonitzar. A
més a més, per què un de Lleida no pot escriure l’article 'lo', a veure, per
què? És que el català l’estan destrossant. Em poso molt nerviós cada vegada que
ho veig; als peatges de les autopistes hi diu “sols targetes”, mai no ho ha dit
ningú en català, això, coi: 'només targetes', però com que el castellà diu
'solo tarjetas', doncs vinga!"
"Jo engego paraules que no sé si són al Fabra
però que aquí a Gósol són d’ús comú, i després de tant en tant n’engego una de
Lleida, però no crec que parli un català complicat".
Educació
"Penso que s’hauria de fer una llei sobre
l’ensenyament, que diràs que és absolutament carca, que digués: primer, cal
suprimir els consells de pares; segon, quan la canalla surt del col·legi els
responsables són els pares i que no preguntin res més; tercer, que al mestre o
la mestra els tractin de vostè. I recuperar l’autoritat del mestre, si cal fins
i tot restaurant el castanyot pedagògic".
"Jo beneeixo els escolapis perquè a més a més de
donar-te el gust de donar ciències espirituals jo allà era feliç. Si hi havia
una bufetada perduda em tocava a mi, de fet em va tocar el deu per cent de
temps d’estar més estones agenollat que no pas divertint-me, al col·legi. Però
els agraeixo que animal hi vaig entrar i animal en vaig sortir, no em van
canviar. Si hagués anat als jesuïtes m’haurien expulsat".
Antoni Deig
"Amb en Tom vam mantenir una profunda relació
d’amistat, abans que el fessin bisbe anava sovint a casa seva a Menorca, i un
dia, quan les coses anaven mal dades, el vaig trucar i el vaig anar a veure i
vaig fer: 'què m’has de dir?', i es va quedar parat. Hi havia un grup de gent a
Berga que considerava que no me’n cuidava prou, de Queralt. Realment no hi
havia altres raons; a mi a Berga m’acceptava gairebé tothom, però la
'carcundia' no em volia. Això de sortir a la televisió segurament no hi va
ajudar gaire. El Deig em va dir: 'vés a Barcelona, a la televisió, escriu
llibres, tens carta blanca'. Pobre Ton, quan ens vam trobar i em va dir que
marxés, va patir més ell que jo".
"No li retrauré mai de la vida; es va equivocar,
jo penso que es va equivocar, però què vols fer-hi, tu. (...) Hi ha una cosa
que diu el Parenostre i que és perdonar. Perdonar no s’ha de fer per virtut,
s’ha de fer per comoditat. A més, saps què passa? Hi ha una cosa:
l’important no és Queralt, Gósol o Berga, l’important per a la gent és fer-los
companyia. La fórmula és molt senzilla, és estar amb els que pateixen, i també,
si passen un moment bo, alegrar-te’n".
El Barça
"El futbol té tres principis fonamentals: el
primer, que la pilota és rodona; hi ha molt pocs jugadors que ho sàpiguen eh?
Per exemple, al Barça qui ho sap és Messi. Segon, que la porteria és
rectangular i és allà. I això ho sabia per exemple, com a ningú més ho he vist,
el Romario. I tercer, que hi juguen 22. I al Barça, després de Kubala qui sabia
això és Guardiola. Que sempre sabia on eren els 22 jugadors".
"Jo no he estat mai ficat dins del Barça, sóc
parent d’en Montal, però mai m’hi he ficat. Acabada la guerra em vaig començar
a llevar a Matadepera, un poble dividit, la gent no es tractava, els joves es
miraven de reüll. I el Cisco de cal Valiró, que era de dretes, el Cisco de cal
Trapet, que era d’esquerres, el Joan Sabiné, que també era d’esquerres, i jo,
que havia fet la guerra amb els rojos, vam fer el Matadepera de Futbol, el vam
reconstruir i allà s’hi van trobar tots".
Els polítics
"El noranta per cent dels polítics d’aquella
època i que ara són de l’Esquerra i no van a missa, tots van passar per
l’escoltisme, tots ".
"Jo de la política actual no llegeixo res al
diari, perquè em poso massa trist, i aleshores em queda dir parenostres. Els
polítics s’haurien de dir: primer: Catalunya és més important que el partit; segon:
és més important el partit que el meu càrrec i els meus egoismes”.
"Uns paios com l’Adenauer, el De Gasperi i el
Schuman no existeixen. Estem governats per mitjanies, tu! Pensa en la política
catalana i l’espanyola, tots mitjanies, de polítics de raça només hi ha hagut
en Pujol, els altres res".
