Pàgineshttps://www.catalunyareligio.cat/ca/pregariacat-celebra-seu-dese-aniversari-nova-web

dimecres, 7 de desembre de 2011

"déus".... o ..... DÉU























"déus"         o         DÉU



                           (Confuci...)




Crisis de les  "esglésies  cristianes"

Les  decisions i advertències  de la jerarquia esglesiàstica  tenen  una incidència  "mínima" i , sovint, inspiren  desconfiança...

La modernitat  posa en  "berlina"  la tradició...La cultura europea  mostra una profunda  mutació  de les referències "ètiques" i  una disgregació  dels vincles i controls  tradicionals...

S'ha donat "un gir copernicà":  El Déu,  donat per suposat ,  s'ha convertit  en un "estrany", aliè, distant, llunyà...i, per a molts, inexistent.

La confessió  de Déu  i la teologia...segueixen camins  cada cop més divergents  de la realitat del món...Crisis  de "Déu"  en un ambient de "retorn  del  religiós"... Separació entre  la qüestió de Déu  i la qüestio  de la religió

La  "Religió"  era  considerada  quasi sense excepcions com la intermediària:  estructural (religare),  històrica  (relegere),   cofessional (reelegere)...

Si,  a  finals del segle XX,  pensaven  en "un Déu", una fe, un  cristianisme...sense "religió",  ara es dóna  el "contrari":  es cerca  "una religió  a la carta"  (ni Déu, ni fe,...)

"la religió  sense Déu:  es  viu a "l'interior",... "esotèric"... només  amb una sola preocupació:  "còm em  trobo...?"


La qüestió  de Déu
no  són "les  respostes"...és  la  pregunta...
Per què ?   per què  aquest estrany "ésser", que sempre  està  "acomiadant-se",  deixa  de fer-se  la pregunta  sobre Déu  ?     i  tanmateix,  mai podrà deixar d'interrogar-se  d'on  ve  i a on va... "hi  ha  qualcú  que m'espera  a   "l'altra  riba" ?  (Unamuno)


"la pèrdua de Déu...transforma el temps en una uniforme  monotonia,...  i tots els sentiments en melàngia...en "dol"  per  la   pèrdua de qualcú  que ni tan  sols pot  identificar..."

Les  suposades  demonstracions  "apol.logètiques" d'altre temps  eren "cabrioles" verbals...fictícies  i quasi-grotesques...que només servien  per a rebaixar  el   misteri  del  Déu  "inefable"...
El que   es deia  de  Déu  adoleix  ara  de manca d'incidència  existencial...però  sabem  o intuïm  que ens manca  "quelcom  substancial"...
La experiència   social  de la comunitat, a través  d'aquest  cos de sentit  que era  l'Església,  ha deixat de ser  la norma  i  la  normalitat...

Les  "calamitats"  del segle XX   han problematitzat  el "discurs" sobre Déu i les seves imatges  i han duit  a posicions  a-tees   en relació amb la imatge oferta per  la "religió  oficial"

per altra part: recerca  de "noves" deïtats en universos religiosos no cristians o  en "herències  de cristians"  qualificats  d'heterodoxes...






Procés  de desinstitucionalització...
Recurs  a històries, poesia, pregàries, càntics...potser sia la possibilitat  perquè  Déu  deixi de ser un estrany  a casa  seva... 



CAL  RESCATAR  LA "QÜESTIÓ DE DÉU" DEL MARC  DE LA TEOLOGIA  CONVENCIONAL   que  s'ha limitat a ser   "un agent"   per a la reproducció  del  sistema...

El Déu  de nostre Senyor  Jesucrist  es troba "segrestat"  i,  amb freqüència  reduït  a un idol

Cal  una oferta vàlida   que doni un testimoni d'esperança

l'autèntica  esperança  sempre es troba  just a la vora  de la desesperació...  


Per a  l'ésser humà    no hi ha "possibilitat  extra-cultural...

El cultural és imprescindible   i   irrenunciable  per a  la  humanització   o   "deshumanització"  de  l'home...
El cultural no pertany  a l'àmbit  del que és definitiu  o plenament realitzat...es troba  en contacte directe  amb  la  trans-gressió...inherent  a la condició humana,... no és  un   a priori...

El "cultural" estableix   el que a cada moment històric  està disponible  per a l'ésser humà  concret. Déu, en canvi,  és radicalment indisponible...
PARADOXA CRISTIANA:  Déu està  a disposició dels  humans  per  "l'Encarnació" de Jesucrist.
La seva "aparició" està lligada a una "espaci-temporalitat"  específica,  vint segles lluny de nosaltres,   però... continua  passant   i  manifestant la seva eficàcia   en  el  aquí-i-ara  que vivim... EMPARAULAMENT actual  de l'Encarnació... 

La imatge de Déu s'ha  de configurar  no com una "elaboració amb regulació ortodoxa",  sinó a partir de  l'emparaulament   present de l'encarnació del fill de Déu  en les "variades  històries"  dels homes i dones del nostre temps...


la  religió  també ha experimentat  el "retall"  instrumental  de la raó...

la  història política i filosòfica d'Occident , amb intents, més o menys sistemàtics,  més o menys violents..., ha omplert el "buit" de l'erossió de la teologia...

"Ens  trobam sumergits  en una època  d'epileg, de post-paraula, d'absència  dels déus..."

Llur absència  ja no és  "un pes sentit"... és  un oblit...una impossibilitat de "formular"   la pregunta  "sobre"  Déu...  banals manifestacions  culturals... Inclús  la "metàfora"  s'ha trencat...
la desarticulació  lingüística  del "més-enllà"   és un   "retall"   de l'humà..., de la capacitat  de fer    "present"   l'absent...

La desaparició  del "metafísic" i del teològic...deixa un  "buit"  que reclama la "creació d'una nova  mitologia"...

l'exili  és la condició comú de tots els éssers humans...
però la condició humana,  que   ha perdut  "els punts de referència"  tradicionals,   segueix  abrigant el  "desig" que sempre es manifesta com a desig ...

PARADOXA:  la modernitat que  "soscava" les estructures de tots els  "sistemes religiosos" fa sorgir  noves formes del "creure religiós"

El "teològic" pre-suposa  l'antropològic...l'antropològic   sempre  és "obertura" cap al desconegut...

"Cap  home pot llegir plenament, pot respondre de forma responsable a l'estètic,  si  el seu coratge i la seva sang es troben en harmonia  amb la racionalitat escèptica"   (STEINER)


Malgrat es donàs per suposat que les arrels "cristianes"  estaven en el cor dels habitants del país nostre... el Déu  de la tradició judeo-cristiana s'ha convertit en "quelcom"  bastant irrevelant  per a molts que han nascut  en ambients convencionalment  "cristians"...




  












DÉU   EN  EL  MOMENT   PRESENT 

La  perenne actualitat de Déu...demana "la perenne  actualitat"  de les seves   imatges... 

PARADOXA  del "llenguatge":  la realitat com un tot  s'expressa amb les paraules que són un "tros"  del món  i  expressen el seu tot com a conscient.. 

L'ésser humà té  la capacitat d'emparaular la realitat, manipular-la  i acomodar-la  al  seus  objectius...  així, la  realitat  és polifacètica...tota  la vida   s'està  en aprenentatge...  que exigeix  adonar-se de  les dimensions  "simbòliques"  i ètiques   de   cada  present...

Hi  ha un "desencantament" de la jerarquia com  a fonament  i principi de l'orde  religiós... estam, per tant, en una situació  d'absència  de  fonaments...

Déu està en el nivell  dels   interrogants  i no  de les certeses... Cal la recerca d'una resposta  possible   per a  l'homo-viator... resposta  provisòria  per altra banda...si  bé  hem de partir de la certesa que Déu és sempre el "nostre contemporani"... El que cal  cercar és la imatge  vàlida  


LA   SITUACIÓ

L'ésser  humà = homo-loquens i  capax-symbolorum   es situa pels diferents llenguatges de que disposa...  LA POST-MODERNITAT   una "fragmentació"   i disolució  de les experiències...La "llei-del-U"  (ésser =  Déu  = fonament)   s'ha  disolt... No hi ha  centre,  sinó multiplicitat  de "centres"   provisionals...  que es combinen,  es super-posen, s'anul.len...som éssers  ex-cèntrics...

(l'ésser humà   té possibilitat  de cercar  sense  trobar, afirmar-se  negant-se,  retrobar-se... en un  procés d'autoconfiguració...)
La  situació  no existeix com a concepte  abstracte... sempre  és ma situació..."la situació és la forma bàsica de l'existència" (ROMBACH) .
És  impossible concretar  a  priori  el  que és l'ésser humà,...les dimensions  de l'humanitat...El mateix passa  amb les nostres  imatges  de Déu...   El que Déu  és  per a nosaltres   en cada moment es veu afectat per les respostes  que donam a la diversitat  de "situacions"...  Arribar al  llunyà  i desconegut  sempre és  "a partir  del proper i familiar"    Sempre  in statu viae...Necessitam  re-actualitzar  constantment  les  relacions i expressions en funció  de les variants  con-textuals...

Déu  no és una dada metafísica coneguda i estipulada  a priori,  sinó  una presència  sorprenent...absència i presència  (Deus absconditus-Deus revelatus)... La interioritat tampoc  és un "a-priori",   sempre...a partir de l'experiència...Incideix  el l'exterioridat (responsabilitat)

Molts pensadors  actuals  aboguen per  "l'auto-reconeixement",  "l'auto-salvació" ..."L'ànima humana  s'ha convertit  en "el temple"  d'un  politeisme  modern" (BERIAIN)

Estar-en-situació    com  a situació habitual    =     la contingència    =    inèrcia  del  "passar"

NO  HI HA EXPERIÈNCIA DE DÉU  AL MARGE  DE "LA SITUACIÓ"   Déu  no és "una idea",   sinó   ALGÚ   que em descobreix   i  a  qui  jo responc    en el meu  quefer quotidià...



















CONTEXTE

Els  "textes"   sempre  son textes en un "contexte"...  El contexte  "aquí-i-ara"  de qualsevol  llenguatge està  format per:  la memòria, els interrogants del moment present, les peculiaritats  psicològiques dels  individus,  el temps  "vital"  de cadascú, la situació econòmica,  la incidència real  de les transmissions rebudes...

LA   IMATGE DE DÉU    sempre  és "una construcció" de caràcter simbolic, psicològic  i social...està ubicada en un "contexte"... "la  veritat està sempre a l'espera de  ser "veritat" (JABÉS)  "la  primera forma històric-individual  del cristianisme   no es pot considerar com  "quelcom" definitiu,   sinó com a  "punt de partida"  (E.TROELTSCH)   (ara bé, és possible  continuar mantenint  la presència de les "preguntes  fundacionals de l'ésser humà...)  
Cap  articulació de sentit és autònoma, autosuficient...els significants  no remeten  a un  "significat adquirit  i   estabilitzat  una vegada per totes"...

DÉU  ÉS  UN "PER A L'HOME"  inagotable, inassible, incomprensible...  "Si  comprehendis,  non est  Deus"  (SANT  AGUSTÍ)

el  texte jurídic-filosòfic-religiós... és  un  "pre-texte" per a  concretar les dimensions de l'existència  humana  en el  "contexte-actual"....Un aforisme medieval  deia:  "El  nostre és passar"...El sentit d'un texte depèn del seu con-texte...i aquest sempre està  en "procés"... 
  La fixació  d'un texte  xoca  amb la dinamacitat  pròpia  del "contexte" ...els successius contextes  estàn al  servei del sentit del  "concepte  viu"

L'home  és "indefinició"...Déu  és  "L'obert"  per excel.lència, accessible  només  pel  desig  que sempre  "és desig"...
SANT AGUSTÍ: "Cerquem a Déu  com els que l'han d'encontrar...encontrem-Lo  com els que han de seguir cercant, perquè l'home que arriba al "final"  no fa sinó  "començar"



La "rotura"  de  confiança  amb  "els legisladors"...es mostren incapaços  de configurar un "món" possible  i  "vivible" amb ofertes  "pràctiques"  per a orientar  en la vida  de cada dia... 
La crisi  de les  Esglésies cristianes d'Occident  es concreta en una  creixent distància  respecte  al "context  actual"  d'autoritat...  Déu ha emigrat  dels espais  que,   en altre temps,  oferien  de manera mecànica   i al marge   de les creences  concretes  dels individus...
INCAPACITAT D'EMPARAULAR   LA REALITAT  (Es donen respostes que res tenen a veure amb els interrogants   que,  en nostres dies,  es planteja  l'ésser humà...



El politeisme funcional de la  (pos)modernitat
 
Les societats modernes  tenen "una naturalesa descentrada"  i en  elles irrompen  imnombrables  "déus"  com  a poders  impersonals   i anònims... "Quan es surt de l'empiria es cau en el "politeisme"   (el Vell  Miill)..."quelcom"  pot ser vertader  sense que sigui  ni bell, ni sagrat, ni bo..."   els déus dels distins sistemes de valors...
Manca de "valors"    =    politeisme  dels  valors....
tota  opció  o decisió  implica una cadena de "decisions" ...per les qual l'ànima escolleix  el propi destí...El Déu  cristià és  substituït  per una pluralitat  de "daimons"...com un imperatiu "herètic" és l'horitzó  comú  i obligatori  dels "humans"...  Yahveh, Brahman, Zaratustra, Jesús de Natzaret... són substituïts  per realitats "transcendents intermitges"  ubicades  dintre del profà, com:  la nació, la raça, la classe social, el partit...o un mateix
"ja  no hi ha una instància central   "integradora"...Un desafiament al Déu personal de la tradició jueva-cristiana...
"el politeisme és una realitat indiscutible  i acaparant..."  (WEBER)
El Déu personal i amb exigència ètica, deia Aranguren,  és interessant i capaç de satisfer  el desig de Déu  dels humans...
PERÒ, ACTUALMENT ENS TROBAM  AMB EL  DILEMA:  o  Déu  o  els déus...





L'emocionalitat

El "desencant", amb les seves i variades fisonomies...per  una banda
"el  nirvana" de la condició post-moderna...per l'altra

ha sorgit una religiositat (sense Déu)  que es mou davant  l'emotiu,  un cert "romanticisme",  intimisme, misticisme,   emocions fortes...  (tot  manco un Déu amb exigències ètiques...) 

L'emoció  té el "lloc" primordial  en  "molts" . És una psicologització  del diví, i de tots els sistemes...El que emociona  "val",  el que no emociona  no té  importància...
les espiritualitats clàssiques  apuntaven a  canviar  un mateix per a tranformar el món...modernament  el que cal és "trasnsformar-se"  un mateix per l'emoció...  Una espiritualitat "immanent" (sense Déu).  Per a molts  l'emoció és una expressió eufemística en referència a les "noves experiències-sexuals"...

L'experiència interior de l'ésser humà que entra en contacte amb "un orde invisible"  en el qual els enigmes  de l'orde natural  troben solució...(una espècie de religió-a-la-carta )

En un cert sentit  és la reacció davant la fredor  burocràtica de les "religions oficials", mancades de tot calor emocional...

   

Un  abisme entre la fredor de les religions oficials i la necessitat "d'emoció" que homes i dones senten, sotmesos, durament, als imperatius  de l'anonimat, la racionalització progressiva de totes   les esferes  de l'existència humana i les exigències de "l'econòmic" com a llenguatge únic  i  polivalent de les relacions humanes...
"moltes persones no comprenen  l'apel.lació a  la conformitat  insatitucional ...un temps en que no només sembla  un error sinó un "absurd  contradictori":  la idea d'adaherir-se a un model d'espiritualitat que no es presenta com el teu camí...
Es cerca el contacte emocional directe i sense mediacions  quan la secularització i la desconfiança   destrueixen la "capacitat" de les institucions religioses per a orientar, integrar i expressar degudament l'experiència religiosa de les persones...
Recerca impetuosa d'expressions emocionals  i efervescents  -des d'un punt de vista catòlic pensam  en la "renovació carismàtica"-   que intenten expressar les vivències del subjecte  al marge o en contra  de la fe regulada  per la  institució esglesiàstica... No és una nova "romantització"...és quelcom més significatiu...    La  "nebulosa mística-esotèrica"   és una manifestació  del caràcter inoperant i obsolet dels actuals "sistemes religiosos"
En el cristianisme la resposta  ètica  és  la  "prova de foc" per a verificar la veracitat   i  bondat de l'emocionalitat...
Una  "gauche divine"  espiritualista dedica  ses energies  a cercar noves i excitants  vivències  enmig  d'un món cansat, àrid i gris...


Texte  i comentari
"Comentar"  és tornar donar la "paraula"  a la paraula...Per mijà del comentari  el texte com a món ja constituit  i solidificat (lletra morta) pren vida i és il.luminat  en i per mediació de l'entorn...
Texte  =  comentari   =  tradició:  la continua relació  per a afirmar, negar o recrear-la...
El trajecte del Texte  per a fer-se "tradició"  passa pel comentari  i esdevé  "texte cultural"  amb caràcter  normatiu  i  formatiu,  inclús  accentuant  unilateralment les  "posicions  ortodoxes".   Les  "Sagrades Escriptures", en el marc de  les "religions del Llibre", són textes culturals...Mitjançant  conflictius  "procesos històrics" de canonització  s'els  ha otorgat  una total  intangibilitat  i la funció de legitimació  i promulgació  de "jurispridència"

"Biblia omnium  seditionum ocassio"  (LUTER)  Aquest  "Libre"  permet que cadascú hi cerqui el seus  "dogmes"  i  cadascú hi trobi els seus dogmes... El texte és un pre-texte  per als comentaris que depenen dels reptes del moment:  estat actual del texte, biografia del comentador,  apetències de poder...La fixació del texte  dóna lloc  a  múltiples variacions con-textuals

Texte, con-texte i comentari depenen   del "tempo" vital que viu una determinada societat...
El comentari permet el pas del texte a la vida...


 El comentari sempre és una forma d'interpretació del texte...Interpretació és un procés de repetició que mai diu el mateix  però és mantèn en "el mateix"...és passar d'un ex-centre  a un  altre "centre"   (a partir del segle XVIII  s'ha donat  un "gir copernicà" en relació a la interpretació de les  "escriptures sagrades"  cristianes )  Però no ha tingut el "pes específic" de la seva "missió": el pas del texte a la vida...

En l'home, ésser "tradicional",  en un mateix temps  coincideixen  "permanència"  i  "canvi"...permanència en el canvi i canvi en la permanència...així   es  desenvolupa la "veritat" ...no és pensable ni desitjable  "un final de camí  canònic"...   Per això, per la  mania de fixar "el cànon" ha passat que  la  interpretació de La Biblia, segons els estudis exegètics recents,  hagi tingut poca incidència en la vida quotidiana dels cristians d'avui... La majoria de la població cristiana s'ha mantingut, si és que s'hagi mantingut..., en  "la fe del  carboner"
"Oblidar"   és  el "telò de fons" de la vida cristiana  a OCCIDENT...?   Manca  d'hermètica ?
Hermètica:  quan l'home no només és  creatiu, sinó  "con-creatiu"...L'hermètica  mostra la forma idònea  de con-creativitat:  home=naturalesa,   home=situació,   home=home,   home=Déu

Hermètica  és el contrari  d'Hermenèutica...
Hermèutica:  un moviment de "comprensió"
Hermètica:   un  moviment de l'èsser
El "professor"   fa  "hermenèutica":  ensenya  coses...
El  "mestre"     fa    "hermètica":  transforma els  "alumnes"

Al nostre temps,  hi ha  molts  "professors",...pocs  "MESTRES"

En referència  als "Textes Sagrats" (Sagrada Escriptura)  molta i bona "hermenèutica"...Nul.la    hermètica... (sobretot  en  "els referits a Déu i la  persona humana)

Després de  "Auschwitz ",  Yosef Hayim Yerushalmi  indica  que la memòria  jueva no ha fallat  pel desconeixement  de  les "fonts literàries", sinó  per  l'absència  d'una  halakhah ( camí)...




La crisi de l'historicisme  és un reflexe de la crisi de la nostra cultura,  de la nostra vida espiritual...  La transmissió sapiencial   s'ha trencat...
Culturalment,  Déu  s'ha copnvertit  en "un  estrany"  a casa  seva... 






SIMBOLISME  I    MEDIACIONS

El  símbol és un element imprescindible   per a l'existència  humana.  El "treball"  del símbol  és  apropar la persona humana a l'invisible, "l'absent".   Per a  habitar  en el "seu espai"  ha d'apel.lar a la "capacitat simbòlica"...El símbol fa mediatament present el que està inmediatament absent   El  símbol  "per a superar"  els límits  de la "pròpia  finitud" ...el treball del símbol  possibilita el  status  patriae  en el  status viae.
CORBIN:  la noció:  imaginació  creadora.   Déu  inspira al creient...en la  imaginació creadora de l'home de fe...Aquesta imaginació té una funció:  "psico-còsmica"   i psicològica... (per als  místics  és imaginació activa  i comunicativa,  que la raó controla)
L'acte  de simbolització =  acte diví - imaginació  creadora:   el símbol  aflora espontàniament  en l'ànima...El símbol  = una encarnació de l'infinit  en l'ànima  del creient...a)  només pel símbol és possible recorre el camí de la interiorització,...b) aquest camí  porta a  l'Esdeveniment  original...La imatge simbòlica  no és un artefacte  a priori,   és el resultat d'un acte de simbolització  entre Déu=ànima...El símbol  és "quelcom"  rebut...
Les mediacions  són necessàries i comporten  ambigüitat   i la tasca  d'interpretar i interpretar-se,  i  "elegir"
L'ambigüitat de la persona humana  es manifesta especialment en "relació" amb les imatges de  Déu  com a mediacions...La imatge de Déu és sempre "una construcció" de l'èsser humà,  en l'espai i  el temps  propis, que cerca  apropar l'eternitat  estant lligat al temps.  Temps  i espai concrets (amb el seus perills, incerteses, reptes afanys, angoixes).   Les imatges només permeten un accés  mediat  i condicional  a Déu... L'Absent  es fa mediatament   present  (sovint de manera epifànica).
Les diverses  fisonomies del cristianisme   ha existit com una sèrie de "construccions"  estratègiques,  a partir  de circunstàncies culturals, polítiques,  socials... imprevisibles  "a priori"...Les idees religioses, com les musicals o literàries,  són efectives  si adopten  el to, color, accent...del temps i  espai concrets...La Universalitat, que pretén el cristianisme, només  és possible en diàleg  constant amb el particular, propi i autònom...
L'Evangeli  contemporani  encara està per inventar.

La presència "pneumàtica" de Crist certifica la continuïtat entre el passat i el present, però només existeix com a "vitalitat" contemporània de la tradició.  No és una dada ja definitivament assegurada, sinó un esdeveniment  viu  que, aquí  i ara,  ens ha de convertir...

L'Encarnació de Jesucrist  és una "mediació" revolucionària...perquè ha revolucionat el mateix concepte de Déu...A partir de l'Encarnació, la relació  Déu=home   no  és  asimètrica,  sinó  simètrica:   Déu=el món=la persona humana  estan al mateix  "nivell"

La "mort" de Déu: significa  el final del pensament en un Déu aliè al destí de l'home...

En les "històries concretes"  dels humans, el treball del símbol és  que en cada aquí i ara  construim la presència de "l'Absent"...  EMPARAULA  el "en-sí" diví  en  els esdeveniments humans...














LA    PARAULA   HUMANA

REALITAT  és una paraula que sempre s'hauria d'escriure  entre "cometes"  (V.NABOKOV)
L'ensorrament del "positivisme"  dóna  especial importància a aquestes  "cometes".  El somni del Positivisme era  trobar una realitat  sense cometes...fets  purs i  dades objectives  en l'àmbit de la "ciència": capaç de precissar amb exactitud el que era la "realitat nua" (l'art, l'ètica, la religió, la metafísica  només donaven interpretacions...)
Ja fa temps que les ciències "dures"  són una empresa "hermenèutica"...no poden prescindir d'expressions lingüístiques...no hi ha teoria ni experimentació  sense procés interpretatiu...mai es troben  "fora" de les  paraules...el  "positivisme" com a interpretació racional es troba en "fallida"...El que diem "realitat" es troba  entre un "texte"  i un  "intèrpret"  ( la relació  entre  el  "mon" immovible  i la movibilitat d'aquest  èsser de paraules que és la persona humana)
  La irrupció de l'home és la capacitat de "emparaular"  la realitat  i emparaular-se a si mateix    La "paraula"  manifesta la soberania de  l'home...El  llenguatge és l'èsser de  la persona humana.

L'home és l'intermediari indispensable  per a  accedir  a  un mateix, als altres i a Déu...i la paraula  humana "crea"  l'èsser humà...L'acció  "genial" és emparaular   perquè "allò" sia...la paraula crea el temps...la paraula nomena l'absent...les coses només "existeixen"  en el llenguatge...el mateix "món" és llenguatge...i tanmateix  sempre són paraules en un "temps"  i  un "espai"  concret...Les paraules humanes,  conseqüència  de l'ambigüitat  poden  ser  "jardins"  o "presons".  La paraula és imprescindible perquè l'home continuï  damunt la terra...perquè represent "el que som"   ("ces  absences qui nous  font vivre"  RILKE)

L'home  és   "el que és capaç d'interpretar i expressar" 
la qualitat de la paraula humana =  relacionada  =  qualitat  de la seva relacionalitat...
Sovint les paraules  orals ( musicals, estètiques, lùdiques)  estan en "disonància"  amb les  paraules  "ètiques"...  L'ètica  és l'humà  "com a tal"
També  "falta d'equivalència"  entre  experiència  i expressió...Les expressions lingüístiques fan possible  i   limiten  les preguntes que es pot fer, la realitat que es capaç de  concebre...i els modes en que pot fer-ho...
L'expressió  de la seva essència  és la pròpia existència...


En relació amb la imatge de Déu  aquesta  "logodependència"  és més evident  perquè  el "en-sí"  de Déu  és més inaccessible a l'èsser humà que  el "en-sí"   de les creatures....
Les paraules humanes estan sempre  en la "corda fluixa"  entre el que diuen i el que volen dir...un fluir inesgotable  de "traducció"  i reinterpretació...

Paraula  humana i fi  d'"un món"

Estam  enfangats  en un  "fi  de món"...Això  ja ha passat  altres  vegades: "mons"  i "cultures"  s'han desfet i estat fets "pols"...Com els "organismes": neixen, creixen  i pereixen.  La defunció d'un "món"  sol ser, al mateix temps,  la defunció d'un univers lingüístic  perquè les paraules, que són síntomes de la finitud i precarietat de l'èsser humà, necessiten  ex-pressar  (sortir fora)

La nostra condició  d'animals lingüístics  està  canviant  els desenvolupaments tecnològics  confirmen aquesta suposició...El "llenguatge" ha perdut la capacitat de pensar o parlar coherentment sobre qualsevol cosa (Lord  CHANDOS)
Un món, abans familiar i amistós,   s'ha convertit en estrany i impenetrable...El llenguatge ha quedat reduït  a  "funcionalitat" mecànica, sense cap força evocadora  i  transfiguradora  de la "realitat"...(el que altres generacions creien ferm es realitat es das   Gleitende  ( el que   rellisca )  (HOFMANNSTHAL) 
La meravellosa polifonia de  la paraula s'havi convertit en l'expressió d'un món el sentit del qual i la seva justícia han deixat d'existir...

Els "desastres" de la Primera Guerra Mondial (principis del segle XX),  afegint "els"   de la Segona,   han provocat  tots aquests pensaments i realitats...

Algú  ha tildat a la "PRIMERA GUERRA MUNDIAL"  com l'inici  del  finis  Europae  i el "crepúscul" de la Cultura  Occidental  i l'extinció del que  "humà" hi havia en ella, amb la corresponent corrupció de "la paraula"...La "veritat" ha quedat privada de "veu"
Els "Camps de Concentració"    =    "l'anti-llenguatge"

El  llenguatge ha perdut "caràcter ètic" i amb "el Positivisme"  caràcter  "estètic", "religiós", "amorós"...(temes que no tenen "proves")
No hi ha cap   asserció  filosòfica,  cap imatge  poètica...susceptible de ser "verificada" (STEINER)

Escenaris existencials,  dilemes morals, situacions sentimentals,  qüestions religioses, l'imaginari... no poden ser degudament expressats per la "paraula humana"
Només cal  "el silenci"  (que no és "mutisme")
DÉU  és  "tautologia"

Així  la persona humana es troba  "en un carreró  sense sortida"   perquè l'ésser humà,   per bé i per mal,   no pot deixar de ser  homo loquens...L'home  és "un esperit encarnat" sotmès a moltes lògiques...necessitat de llenguatges  per a expressar a Déu, al món  i   a  "sí-mateix"... la sortida silenciosa o iconoclasta  pot ser comprensible enmig de "verborrea"  i propaganda  de tot tipus... que ha convertit les "grans paraules" en  "indecències ètiques"...

A Occident, el  lèxic i sintaxis  relatius a l'amor, tan antics com el Quart Evangeli i Dante,  s'han convertit en  "mendaces" (STEINER) ...En l'actualitat  som  "egos"  des-orientats...des-centrats...fractura dels llenguatges...   Alguns han dit que "la mort del dir de Déu", correlat inevitable de la "mort de la paraula humana"...
NIETZSCHE va escriure:  "En el món, hi ha  més déus que realitats"

Per altra banda, Europa (i la seva religió) ha deixat de ser "el centre de la cultura mundial"  i, a poc a poc, el Vell  Continent  s'ha convertit en una  provincia marginal   d'un Imperi el centre del qual es troba  més  enllà  "dels mars"...

La crisi de la paraula  és un fenómen global, utilitzat  per a imposar  la  "globalització econòmica"  i cultural  a totes les religions del planeta...Versió moderna de la "ideologia colonialista"...
Endemés,  el  vertiginós augment del  tempo  vital  provoca que  el  dit  es  dissol  en una total insignificància, sense deixar "petjades"

A  Occident,  al manco, la paraula humana  s'ha tornat  "irrelevant"...el  llenguatge no seria mai més adequat  a l'experiència humana,  degut a les "fal.làcies polítiques"  i la vulgaritat  "del consum"  (STEINER)...
Manca d'incidència de les paraules:  "polítiques",   "jurídiques"   "educatives",    "culturals""religioses"...








Paraula  i testimoni 
A l'escenari  problemàtic i fosc...cal afegir  el trencament  de la confiança...  Eficàcia  de la "paraula"   =    confiança    =    testimoni...
En el passat, L'Església  era "un sitema-social"  que tenia pes...Ara, no...Els "sistemes-socials"  provoquen, actualment,  una total "desconfiança"...

L'Església s'ha  deixat captivar  per  l'espectacularitat=teatralitat...que els mas-media  posaven al seu abast...Reducció del "teològic"  al  "televisiu"...i ha trobat resposta  "emocional"...

El Cristianisme és una religió-ètica =  unió  discurs-acció  = Déu "implicit" en l'altre...
S'ha reduit  el "Déu-explicit"  a la categoria  d'ídol...





 










Paraula i història
El cristianisme assolí  fer coincidir:  comprensió de Déu   =    experiència de la  realitat  fundant (que ho determina tot)    
Actualment, no és així:  crisi dramàtica del  concepte de Déu
                                          Il.lustracions
                                          modernitat  triomfant
                                          pèrdua de les senyes d'identitat religiosa...

De manera inexorable:  el  final  d'un  món

TRIOMF de:  imatge racional del món
                         sistema capitalista
                         rebuig de tota fe revelada
                         no tendència "al altre món"
                         preponderància de l'econòmic
                         el Progrés
                         oblit de "Providència de Déu"

Després de la Segona Guerra  Mundial (1.945)
qüestionament de: la  raó, la història, el "progrés", la  "utopia", l'anonimat, la massificació...( suposades  bondats  bàsiques de la "Modernitat")

Tres perspectives "històriques":  Cristiana (historia salutis)
                                                                     Marxista (progressiva desalienació)
                                                                     Liberal  (progrés material)
CRISI DE LA HISTÒRIA: Despertar del "mite"  i de la  "gnosis"  (HANS  BLUMENBERG)

Contraposicions actuals:  fe -  religió
                                            fe  -  articulació  institucional
                                            missatge cristià  -  religió cristiana establerta

El "cristianisme"  ha deixat  de tenir  el "monopoli  religiós"  (a Occident)


Però,  la nostra època  és també "religiosament productiva",  ja que les fisonomies que adopta La Contingència  provoca situacions que es resisteixen a  "l'explicació-racional". Ara bé, els "actuals productes religiosos" tenen poc a veure amb el  "cristianisme  en sentit tradicional"...Les manifestacions religioses sorgeixen en "àmbits  desinstitucionalitzats"...

l'homo christianus  està en perill d'extinció,  no així, l'homo religiosus...

("...l'home modern, secularitzat, que es creu  "ateu",  "arreligiós", "indiferent"   no ha   assolit  "abolir" l'homo religiosus,...la societat arreligiosa  encara no existeix,  (per la meva part, crec que no pot existir)  i, si  arribàs a existir,  periria..."   MIRCEA  ELIADE)




La traducció 
La paraula  és un do gratuit...L'èsser humà, com que no és extra-cultura, és   un hereu...l'herència rebuda per la veu humana és una "ofrena  del món"....El do és la llengua  materna, però  no és un do tancat...pot ser transportat, traduit...Per la traducció l'ofici d'home i dona  es fa "comunicació i fraternitat"...La llengua materna no reclou,  s'obri  a altres  tres llengües...per la traducció...   "el plurilingüisme"  té  un peril:  visió instrumental del lleguatge...(fer-ne informació,  no-comunicació)
la condició finita, la tensió  entre universalitat i finitud,... es resolen per la "traducció"
La traducció és un moment privilegiat  del discurs humà... és el camí per a l'hospitalitat...

El perill del nostre  llenguatge sobre Déu i sobre l'home   és  la  inhabitabilitat...La llengua és "habitable" si permet un desplaçament  dels  usuaris a través d'ella...si propicia la transformació,  el diàleg  i la convivència harmònica... Aquests viatges  destrueixen i construeixen  i  mostren  la vitalitat  per a expressar i experimentar  l'etern  en l'home...

Traduir és contextualitzar  "Continuau tradruint  per  a  evitar la caducitat i la irrelevància..."     No  hi ha una  "darrera" paraula  que posi "punt i final"  al procés traductor...Ens movem sempre en l'àmbit del "penúltim"...
Pregar a Déu  no és un problema...El problema és el discurs sobre Déu, traduir-lo en paraules que aquí i ara  siguin significatives...

l'èsser humà, com a emissor i recptor és fonamentalment un "traductor"-intérpret"...el fet de ser finit amb apetències d'infinit...   La no coincidència entre l'ésser i les seves manifestacións  imposa a l'home la "penosa" tasca  de traduir, desxifrar, rememorar, anticipar...La  història de les "imatges de Déu"  mostra aquesta  precarietat...   inadequació del llenguatge humà per conceptualitzar  en "termes" manejables... i el constant perill:  traduttore-traditore... El nom de Déu o la seva imatge  ha estat posat, sovint, a disposició d'interessos  humans... Les "ortodoxies esglesiàstiques"  han vigilat  les traduccions dels noms divins...   Cal sempre, una tasca hermenèutica, crítica...que hauria de ser "discernement de l'esperit"...
No menysprear  cap   manifestació...però no identificar-ne cap com  "la veritat absoluta" ...
Tota imatge   lingüística  o pictòrica... manifesta  i amaga...Molt més  la imatge que mostra a Déu... mostra i amaga  i amagant, manifesta...
Sempre cal tenir present  Deus  revelatus  i absconditus...La Presència de Déu en forma d'absència...
Les religions  es tornen  "banals"  perquè volen dona per "previsible"   El que sempre  és "imprevisible"

La presència de Déu  mai és "en-si"   Sempre és "per  a nosaltres"




Déu  i la narració
 "El  que  narra com  "quelcom"  ha efectivament esdevingut...  L'esdevenir de Déu  aquí-i-ara....
La teologia  "negativa" i la teologia "positiva escolar" aïllen a Déu de la realitat històrica. Fabriquen  un "Absolut"  "indiferent" en la mesura que els des-historitzen... i mostren la vacuïtat i indiferència   de les  "idees pures"  o del "silenci"...  No diuen res del  Deus propter nos...

Vivim  enmig de la història  i això és el que ens importa fonamentalment...Les obres més grans tenen "històries"...
Passar del Déu  abstracte al Déu encarnat, del nom  impropi  al nom "propi", del Déu impassible al Déu passible, de la idea o silenci  de Déu   a  la  "història de Déu  amb el homes" és "feina de la narració":  "les històries de Déu amb els homes",  acta  et passa Christi...Establir una nova  relació dels enunciats del  Credo  amb les "fonts narratives"...


La  humanitat de Déu només adquereix  consistència a través  d'una  narració...  La narració és el terme vinculat a l'experiència...L'ÈSSER DE DÉU  CONTINUA VENINT..."







 
PODER    I     RELIGIÓ 

El  que  en  si mateix és poderós  constitueix la "font"  i   "fonament"  decisiu de tot el que existeix...
La "fenomenologia" sobre la religió mostra  que el "fonamental"  de  la religió  no  és   "la fe  incondicional", sinó  l'experiència original i  originant del poder  irresistible i  irrebatible  de l'Èsser  suprem...i la delegació d'aquest  als seus representants  a la terra...  L'auto-regulació i l'afirmació en front de l'altre: "religiós",  "polític",  "cultural"....Confusió entre  "poder"  i  "sagrat"...

El cristianisme  ha cercat   "una  relació"   amb el poder (desitjada  i exercida)  i ha pretès també  tenir el "poder" de la comprensió de Déu...
En canvi,  el  Déu cristià  és  transcendent  i  no pot ser identificat  amb cap poder "natural"...

Els  prínceps i "emperadors"  cristians  pretenien exercir una dominació   sobre els súbdits  "per  la gràcia de Déu"...

Déu  és el Senyor...les cultures impregnades  per el cristianisme  han trobat  analogies  entre  el  poder visible  del sobirà  i el  poder invisible  de  Déu...
Còm  les  referències  a  un Crucificat...?  s'han pogut  utilitzar com a legitimació i criteri  de  l'exercici del poder...???   per molt que es digui: "per la gràcia de Déu...?

I en canvi, la tradició cristiana  ha establert un vincle  entre Déu i l'exercici de la "sobirania"   (mitjançant  la  "ex-comunió" en  referir-se  al religiós...)

DÉU ÉS VERTADERAMENT EL SENYOR...però aquesta "concepció  del poder"...és, en termes evangèlics   una falsificació del  "Déu cristià"...

El poder  religiós, encara  que hi possin "l'afegitó":  "per la gràcia de Déu",  implica un  dèficit  en l'afirmació de l'alteritat i trancendència de Déu...
Actualment,  és inaceptable el discurs sobre Déu  i l'exercici del poder... malgrat això suposi  que el cristianisme  deixi de ser "una religió"...

ara bé, difícilment  el  "cristianisme" assolirà  "alliberar-se del tot"   del poder.... 




En el  catolicisme
el Déu  de la teologia natural    =    la realitat  última  de  tot el que existeix

el poder  infinit     =    la creació

OMNISCIÈNCIA   i   OMNIPOTÈNCIA   tenen  el mateix  argument...

Comprensió de  Déu       =     poder   de   Déu

Poder  de Déu     =    funció  legimitadora  dels  "poders  públics"





Després de  "Auschwitz"
el que està de manifest és  "la impotència de Déu"
la "teologia natural"   irrelevant


el poder  "estatal",  "militar",  "econòmic"   no es poden justificar  remetent-se  a  Déu de la fe cristiana...
L'expressió:   "tots denominen  Déu"    no significa  res

s'acudeix a Déu  com..."déu a la carta..."

"per la gràcia de Déu"  ha estat  utilitzat  per a legitimar  tota classe  d'extorsions i estralls  "als súbdits"...

Les  societats pre-modernes "occidentals"  eren  socialment  teistes
Les societats actuals  són:  atees  o   poli-teistes...

Dietrich  BONHOEFFER.-  "una  iterpretació   no-religiosa"  del cristianisme: renúncia  "voluntària"   al  poder...  ("voluntària" és el més important )   per a poder experimentar "Qui  és Crist avui  per a nosaltres..."


Les  "Esglésies"  no han educat,   sinó "pervertit",    la   capacitat  de ressistència  dels fidels  per enfrontar-se  a les bàrbàries  perpretades  "des del poder"...
Incompatibiltat  entre  "cristianisme"   i "religió"...El futur del  "missatge cristià" dependrà de la capacitat   de desprendiment del  "poder"  com  atribut de Déu..."Només salva un Déu que pot morir"

Déu  s'ha fet "home"  i ha assolit el més propi de l'home: l'ambigüita..., la contingència...

Llegint "amb rigor"  la Bíblia  es veu que  no  cal la distinció  "sagrat-profà"  (tot  és sagrat  o tot és profà...)

Déu  no es adorat ni a Garizim ni a Jerusalem, sinó en "esperit  i  veritat"  (Jn. 4)...     El Déu "desconegut" només pot   intuir-se  a través d'Aquell que, lliurement,   acceptà ser un  de nosaltres,  "fent-se semblant  a l'home"

..................

Ens  trobam  davant el final d'un  "món"

Melàngia, desencant,  pesimisme  és el que més es respira...
La "Imatge" de Déu,  el "discurs" sobre  Déu  que  hem heretat  es  troben  en "les mateixes condicions"...

La  "indiferència",  un dels trets més propis del  començament del segle XXI,   és la característica de l'individu...   "L'individu"  és l'enemic número "u"  del ciutadà...
Les necessitats religioses  de l'èsser humà són inesgotables...


El seguiment  de Crist,  la despossessió voluntària de Déu, la renúncia a la seva omnipotència... es concreten  de manera tangible  en cada  rostre humà, en cada rostre d'home o  dona que, en cada moment present, ho sàpiguen o no, els agradi o no, són l'encarnació del "Fill de Déu",  emmig de les vicitituds de les seves "històries"...
 



 
  






 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada