INSTITUT INCA - 50 ANYS
DUES BALADES A L'ENTORN NATURAL
(Serra de Tramuntana)
Silenci de bruixes de porcellana.
Vèrtebres de moviment de dansa.
Entelades per pètals de l'oci dels déus.
Enyorança del vell voltor.
Extrems de migdia
acaricien l'adolescència d'un capvespre
que es tomba al somni d'una canastra d'olives.
Imatges que es fixen a la retina de la nit,
Es dilueixen i erosionen la fosca.
Antoni Gost. Alumne
******
FOTOS CELEBRACIÓ:
DIARI D'UN MISSIONER
"Dins els cors esqueixats
Se conserva, s’alimenta
una paraula que ja mai
s'esqueixarà "
Charles Peguy.
Jaume Mas Julia
Octubre 1993 ( I )
A nit passada a les 2, segons les informacions de Radio Rwanda i R.F.I. hi ha hagut un cop d'Estat al Burundi. Segons aquestes mateixes informacions els responsables del "putsh" son l'antic Cap d'Estat Bagaza, l'antic ministre de Buyoya, Cyprien Mbonimpa i Tactual Cap d'Estat Major Bikomagu. Radio Burundi no emet en tot el dia.
Sembla que durant la matinada i primeres hores del dia a Bujumbura hi ha combats entre els soldats "putchistes" i els lleials al Govern.
Devers les 6 de l'hora baixa, l'antic Administrador de Nyabikere Stani Ciza ha vingut a dir-me que té molta por, que li sembla que això desencadenarà una guerra civil. Me diu que la població ha començat a destruir els ponts a la carretera que va a Gatonde i afegeix "A nit la gent començarà a matar-se".
Ens demana si volem guardar el seu Taxi al garatge de la Parròquia, li dic que sí, que el guardaríem i ja veuríem que passa.
Devers les 7'30 del vespre Radio Burundi dóna un comunicat en nom del "Conseil de Salut Publique". Ningú firma aquest comunicat que ha estat precedit per L’Himne Nacional".
Segons el mateix comunicat el "Conseil de Salut Publique" nomena President en François Ngeze i els governadors de Província han d'estar a les ordres de les autoritat militars.
Divendres, 22.10.1993
El matí després de la Missa ens disposem per anar a Gatonde amb els metges Pep Forteza i Amalia. Els metges són a Nyabikere des de diumenge hora-baixa i cada dia van a Gatonde per ajudar al Dispensari. Arribats al pont de NYARWIRI no podem passar, hi ha arbres en mig de la carretera que impedeixen el pas, el pont esta destruït.
Jo tenia reunió de "Baserukira" que havia de comentar a les 9 del matí.
A Nyabikere, desolat durant tot el dia. Grups d'homes, armats amb llances, bastons, "imipanga", passen una i altra vegada per davant la parròquia, van a la caga dels Tutsi. Un grupet de Tutsi de Mazita i en Pascal que estaven reunits a l'ombra dels eucaliptus des de les 9 del matí s'han dispersat quan han vist els grups armats.
He pogut xerrar amb uns i altres durant el dia.
A partir de mig dia venen a refugiar-se a la parròquia dones Tutsi amb els seus infants, també vénen dos estudiants del Col.legi i un mestre de Gaharo. Un estudiant és hutu i el mestre també.
L'horabaixa xerrem amb els grups armats (hutu), volen que els mostrem la gent que han vingut a refugiar-se a la parròquia. Sobre tot cerquen un tal Lázaro, soldat que està de permís a ca-seva a Mazita. El grup armat esta molt enfadat amb nosaltres perquè no els deixem entrar a veure els refugiats, cerquen en Lázaro i pensen que es aquí.
A posta de sol, devers les 6, el grup armat vol entrar a ca les monges. Cerquen les dones Tutsi que han demanat refugi a ca les monges, cerquen, sobre tot, la dona de Kayinamura, diuen que tenen escopetes amagades. També diuen que hi ha homes (Tutsi) amagats. Xerrem amb els grups armats, els diem que deixin les monges tranquil.les, no hi ha manera. Impressió d'impotència total. Impossible tot diàleg. Forcen la porta del garatge, espenyen el pany amb una destral, les monges venen a obrir la porta interior que dona al garatge.
El Manescal Désiré ve a refugiar-se, s'amaga dins el "rugo" de la granja.
Dissabte, 23.10.1993 ( I I )
La matinada han descobert en Désiré que s'havia amagat per la granja. Segons el vetllador l'han vingut a cercar mentre celebràvem la Missa. Sembla que l'han mort al cementiri.
La desolació continua. Quants Tutsi hauran mort aquesta nit passada? A la nostra colina només queden les dones i els infants que s'han pogut refugiar aquí.
En Makobero ve a demanar posada per dues filles seves i una vaca, En Makobero és hutu però té por de les represàlies dels soldats) acceptem les nines i la vaca. Durant la Missa de les 12 peguen foc al bosc d'eucaliptus del costat de la església, al “rugo” de la granja, al "rugo" de ca les monges, al "trixacom" i al bosc de la fusteria, Tots els voltants de la parròquia cremaven al mateix temps. L'atmosfera estava carregada de fum com una calitja forta de l'estiu.
Hem apagat foc fins a les 3 de l'hora baixa. Les instal·lacions de la granja les hem salvades per centímetres, el foc ha cremat una part de l'estable del bou i per suposat la coberta de les sitges.
El vespre Radio Burundi que no emet més que música durant tot el dia, ha donat un comunicat firmat per F. Ngeze. No es poden dir més mentides ni coses tan confuses en l'espai de paper que ha emprat per escriure aquest comunicat.
Diumenge, 24.10.1993
Parlo amb Philibert, mestre, amb Philibert, obrer, amb Makobero i amb Johanni Ntahomvukiye. Els dic que deixin de matar, que almanco respectin les dones i els infants que queden.
Aquesta conversa la tinc el matí abans de començar la Missa primera, mentre me passeig per davant l'església. Hi ha grups de gent que diuen que els soldats són a Nyarunazi i que han començat a disparar.
A Missa primera la bancalada de les dones és quasi plena de dones i infants. Els homes omplen 5 o 6 bancs.
A l’acte penitencial de la Missa els dic que ens posem tots de genolls i amb silenci com el divendres sant estam una bona estona demanant perdó...
A la sortida de Missa surt davant l'església per parlar amb la gent, conten tot el que passa per les colines: maten, roben i es reparteixen tot lo dels Tutsi : vaques, cabres, doblers i tot lo que es troba dins les seves cases.
Na Maggy Ruhuna i altres dones de l'aristocràcia de Nyabikere que han passats aquests dies com ostatges a can Cassiano Gahungu han estat alliberades, després de pagar bones quantitats de doblers. Han anat de bell non a demanar posada a ca les monges. Moltes tensions durant tot el dia.
Devers les 5'30 de l'hora baixa venen a refugiar-se a la parròquia uns 15 al .lots entre ells hi ha els infants de Makobero.
Radio Bujumbura emet dos Comunicats: Un firmat i llegit per Mons. Bududira en nom de la Conferència Episcopal, dels Bisbes Protestants i dels Partits Polítics, l'altre firmat i llegit pel “Jefe” de Estat Major Bikomagu. En resum el que demanen un i altre comunicat és el mateix: Que el poder constituït legalment prengui les regnes de la situació.
Una dona tutsi (Na Catalina que viu devora el mercat) està refugiada a la parròquia des de divendres a vespre, vol anar a ca seva a veure el seu home que està ferit i l'han deixat mal ferit. Torna enrere abans de arribar a ca seva quan ven que la casa i el rugo tot crema.
En Lázaro Segishahu, obrer de la granja, me conta com estan les coses per Mikore. A ell i als seus fills els amenacen de mort com si fossin Tutsi si no s'ajunten als "escuadrones de la muerte".
Vull apuntar, per no oblidar, les mentides que m'han dit els "escuadrons de la muerte":
- Que en Lázaro soldat, natural de Mazita el tenim guardat a la Parròquia.
- Que les dones Tutsi que s'havien refugiat a ca les monges guardaven escopetes i
armes.
- Que els Tutsi que agafaven no les volien matar, volien dur-los a la Commune per presentar-los a les autoritats...
Devers les 6 de l'horabaixa vénen a refugiar-se a la parròquia les dones Tutsi i els infants que estaven a ca les monges. Els petits de en Ruhuna queden a ca les monges. No està bé que es mesclin amb la torba... Tanmateix no assolirem mai eliminar les classes socials...
Ni en temps de guerra...Deu meu!
( I I I )
Dilluns, 25.10.1993
El dematí amb en Pep Forteza-Rey i amb en Julià hem anat a fer una volta pels voltants de la parròquia per tal de veure un poc la situació.
Des dels baixos del "mwonga" colina amunt tot està cremat, les pastures del "trixacom", les plantacions d'arbres. Desolació i les pluges que no arriben i som a finals d'octubre.
Davant la sala de reunions de devora les escoles trobem grups dels "escuadrones de la muerte", tots són gent ben coneguda, ens saludem, jo els salut molt fredament. De on deuen venir a aquestes hores? A la cara duen escrites les morts que han fet i els desastres comesos, tenen les cares desfigurades.
En el camí que davalla cap al "mwonga" es veu un carrerany llarg de gotes de sang. La tensió continua durant tot el dia. No hi ha notícies clares a la Radio. En mans de qui està Radio Bujumbura?
La primera Ministre demana la intervenció de forces internacionals. Part del Govern es troba a Kigali i part refugiat a la Ambaixada de Franca. Les poques actuacions o els pocs missatges que donen ho fan com Govern a l'exili. Diuen que no s'atreveixen a prendre el “mando” per por a l'exercit.
Radio Bujumbura sembla que està en mans dels colpistes o dels qui sostenen els colpistes. Les notícies i inclús els Comunicats oficials en nom del Govern legal me semblen plens de hipocresia i de mentida.
Radio Rwanda s'ha fet portaveu del Govern legal però aquest fins ara no ha pres cap decisió. La situació segueix confusa i ben confusa.
Aquí la tensió s'ha fet forta devers les 4'30 del cap vespre. De totes les colines del voltant, sobre tot del Mercat es senten els tambors i els crits d'alarma (induru) de la gent. Es la senyal que els soldats vénen. La gent diu que han sentit que vénen de Kigora.
El vetllador, Lázaro, ha vingut a començar la feina amb una bona melopea -al manco li pot ajudar a passar la nit més tranquil- i fruit de la melopea té més xarrera que mai.
El matí les al·lotes de Butamenwa han vingut per agranar la església sense que ningú les enviés a demanar, també han dut herba pels animals de la granja. Els dic que me fan molt content i en veure aquestes obres bones que fan. Han rigut.
La gent segueix duent menjar pels refugiats, duen "amateke", mandioca. Encara queden cristians i gent de bona voluntat.
Seguim guardant els refugiats, els qui estan en més perill són els joves. Són els més cercats.
En François Xavier, seminarista, ha passat aquests dies a ca seva amb la seva mare que es Tutsi, però l'han respectada i no corre cap perill.
En François Xavier diu que li sembla que tot el que passa estava previst de qualque manera dins els plans estratègics del FRODEBU perquè la reacció -revolució- dels hutu ha estat la mateixa per tot el País i ha començat al mateix temps per tot arreu quan varen saber que havien matat el President Ndadaye.
En Justino, el nostre cuiner, me diu que els Tutsi de la contrada ja sabien que havien de matar el President i que posteriorment estava preparada una matança de Hutu com en ell.
Me conta que a les cases dels Tutsi han trobat molta cervesa preparada perquè havien de celebrar-ho el 25 d'octubre, segueix el nostre bon cuiner contant-me més coses que des de fa uns dies hi havia reunions de Tutsi a can Pascal Ntarataza, a cal Jutge i a altres cases de Tutsi.
A les 6 de l'horabaixa comencem a sentir tirs que venen del mercat de Nyabikere. Moments de molta tensió. Sembla que tots els homes i joves de la contrada han anat a Nyabikere per fer front als soldats. Es senten tirs de tant en tant. Els nostres refugiats a nit no han sopat, les mongetes que couen defora ningú s'ha atrevit a anar-les a cercar.
A partir de les 7 del cap vespre Radio Bujumbura anuncia que dins pocs moments donarà un Comunicat Oficial del Govern legal. Esper una estona i com que el Comunicat no arriba devers les 8'30 me en vaig a dormir. Els metges i els companys queden a jugar a cartes dins el menjador.
Abans d'entrar al "quarto" me passeig una estona per davall la porxada, prec i reflexiono; la pregària de Sant Ignasi "Tomad Señor y recibid..."
( IV )
Dimarts, 26.10.1993
A la Missa del matí mes gent que la que normalment sol venir els dimarts. Hi ha dos homes, la resta són dones i al·lots de Butamenwa i Kidimbwe.
Abans de començar la Missa ens duen el primer ferit pels soldats a Nyabikere la nit passada. Es en Berkimas de can Hari, alumne del Collegi. Té la ferida de bala a la cuixa, els metges Pep i Amalia comencen a actuar. Queda a la parròquia amb els altres refugiats. A mitjan dematí ens duen altres ferits de Mikore i Ngugo, en total son quatre.
Es senten mes tirs devers les 6 de l'horabaixa.
No es sap en mans de qui està Radio Bujumbura, sembla que en mans dels lleials al Govern. Desolació.
A mitjan cap vespre torn a parlar amb els "escuadrones de la muerte" que es passegen en grup nombrós per davant la parròquia diuen que per guardar l'orde (gucuengera umutekano). De bell nou els demano que al manco respectin les dones i els infants que queden.
Torna haver-hi foc davant la parròquia, posteriorment he sabut que han matat na Maria. Per ventura és el moment que m'he sentit més desanimat i més desconcertat de ençà que han començat els esdeveniments. Na Maria és una pobra dona en tots els sentits, si l'han matada a ella ja es poden atrevir amb qualsevol, no veig cap lògica en aquesta guerra.
El vespre un Comunicat del Govern per Radio Bujumbura sembla donar a en tindré que controla la situació a Bujumbura. Aquí les tensions continuen igualment fortes que els dies passats.
Dimecres, 27.10.1993
Des de bon matí ens duen ferits de bala i de baioneta.
Alguns dels ferits que vengueren ahir tornen a curar-se. N'hi ha que venen de Maranvya i de Kiyange. Són ferits pels soldats que dispararen o incendiaren les cases on estaven amagats.
En Longino de Mikore que té mig cervell defora encara es viu, l'han dut per curar-lo.
Hem passat tot el matí curant ferits. Intent posar disciplina entre els refugiats que tenim a la Parròquia: Tant els infants com els adults caguen per tot dins l' hortet de la casa.
A l'hora de la sesta sent xerrar en François Xavier, na Clemence i na Gloriosa amb els refugiats dins el pati. Els hi dono una bona passada, els dic que en aquests moments greus és necessari conservar la disciplina, els record que per entrar i per sortir de la casa ens han de demanar permís.
En François Xavier me fa un resum de lo tractat a la reunió de funcionaris que han constituït un Comité de Crisi per dirigir la Commune en absència del Administrador.
Van arribant mes refugiats Tutsi al llarg del dia, deuen ser a prop dels 60. En Temistocle, mestre de Gaharo, hutu, troba que a la Parròquia no hi ha seguretat que en qualsevol moment poden atacar-nos degut als Tutsi que tenim refugiats. Decideix partir i tornar a ca seva bastant influenciat pel seminarista que no ha quedat a romandre a la Parròquia cap dia des de que va començar la guerra.
La gent ve a demanar medicines per la diarrea i altres malalties, "cuento"? veritat? afrontar la situació?. En venen des de Maranvya.
Entre els refugiats hi ha molt poca disciplina. Na Maggy actua com a gran senyora que sempre ha tingut criats que la serveixen.
A la Missa del matí hi ha hagut gent com un dimecres normal i després de Missa
moltes confessions.
Les monges Bene Tereziya tenen molta por. No podem confiar-les treballs amb els refugiats. Necessiten molta ajuda de part nostra.
ADMIRABLE l'exemple de Eloide i Audacia, dues al·lotes que s'ofereixen per ajudar als refugiats: se en cuidaran de fer el dinar, de fer de "prefectes" i quedaran a dormir aquí.
A mig dia: Es veu el fenomen del Sol envoltat d'un gran cercle obscur, els contorns del qual son mes blanquinosos o com els del Arco Iris. El fenomen es veu des de les 11 h. fins a les 12*30.
Una dona de les que estan refugiades i que solia venir a contar-me visions i aparicions de la Mare de Déu me diu: Vet aquí el que te deia fa temps...
( V )
Dijous, 28.10.1993
Missa del matí: Hi ha moltíssims més gent que la que sol venir els dijous. Moltes confessions. Avui ens arriben les primeres noticies de Gatonde. Emilienne cura els ferits que li arriben al Dispensari. Molts de morts de la família de Ruhuna. Emilienne demana que si podem anar a Gitega que l'avisem i que la mos ne duguem... no sap que la carretera està tancada, els ponts destruïts, etc.
Vénen més refugiats a demanar estada a la Parròquia, ja passen els 60, la gran majoria dones i infants si bé hi ha bastants jovencells.
La nit passada els soldats han atacat Mutara, Gatonde, Rabiro. A cada atac dels soldats els Hutu responen matant més Tutsi que per un motiu o altre havien deixat vius, per això continuen venint a refugiar-se a la Parròquia.
A més deis ferits de guerra ens duen malalts de malalties com diarrea, rosa, etc. Podem enviar una carta a Emilienne dient-li que tot d'una que podrem anirem a veure-la.
Les Radios estrangeres parlen de 400.000 refugiats que es troben a Rwanda i Tanzania.
Sembla que el Govern encara no ha pres les regnes de la situació. Es parla d'un 60% de l'exèrcit que és lleial al Govern.
Els soldats que ataquen Mutara, Rabiro hi arriben amb els camions plens de civils Tutsi. Quan arriben a un lloc criden la població en so de pau i quan les tenen a prop i reunits les disparen i peguen foc a les cases.
Venen noviis que s'han de casar aquesta setmana a demanar que han de fer, els responc que dissabte, com estava previst, hi haurà celebració del matrimoni, que si es veuen amb coratge que venguin i si tenen por de venir i troben que no poden esperar que comencin a viure junts... que Déu compren més ses coses que nosaltres els homes.
Els soldats ataquen cap a Gaharo, la batalla es fa a la Gihinga.
Ens arriben tres ferits.
( VI )
Divendres, 29.10.1993
Avui abans de la Missa he conversat amb en Majobero per saber que havien decidit ahir cap vespre a la reunió del Comité.
El dit Comité no accepta donar-nos pas per arribar a Gatonde, a Gitega ni parlar-ne.
Devers les 8'30 del matí vénen en Néstor que és el Chef de Colina de Butamenwa –la nostra colina on vivim- i el seu germà Andreu, ens duen una carta de part del Comité on ens demanen el nombre de persones que tenim refugiades a la Parròquia. (La carta es conserva dins el dossier de “Esdeveniments”).
Parlo amb Tomeu sobre el contingut de la carta, en Tomeu i jo xerrem amb en Néstor i Andreu dins la sala de reunions anomenada entre nosaltres la Sixtina. Resposta nostra: Primer les contarem i ja tornareu més tard a rebre la resposta. Ho accepten.
Aprofitem aquesta trobada per demanar-los que ens deixin arribar en cotxe fins a Gitega per acompanyar els dos metges, Pep Xesc i Amalia que tenen billet d'avió per partir cap Europa el 31, diumenge de matí. Negociem aquest pla. Sembla que hi estan d'acord, alguns de ells ens acompanyarien fins a Gitega. Ells ho han de demanar als distints “comitès” que sembla s'han format per tot arreu, sobre tot a nivell de Commune.
Poc després d'aquesta entrevista, devers les 10 del matí, veiem l'helicòpter de l'ONU que sobrevola molt baix la parròquia, s'encamina cap a Nyabikere i el veiem aterrar al camp de futbol de la Commune. Veiem gent que davalla de l'helicòpter, després davalla un cotxe que passa pel mig del mercat, al cap de poc temps ja el sentim que arriba.
Mentre tant en Pep Xesc ja era partit cap al Mercat des de que va veure que l'helicòpter anava a aterrar per aquelles contrades. Vaig dir a Amalia que es quedés i que estàs tranquil.la.
Amb això arriba el cotxe, dins hi ha un militar francès de nom Allemand i el xofer que sembla al "gordo" de la pel·lícula "Le llamaban Trinidad". Nosaltres estàvem al camí just davant la Parròquia, a l'ombra dels bambús, ells davallen del cotxe i ens demanen quins comptes són els nostres, els diem que se en duguin els dos metges que són aquí de visita i que nosaltres ens quedem.
Continuem xerrant mentre anem al menjador a fer un cafè, ens demanen informació sobre el nombre de ferits, nombre de refugiats que tenim a la Parròquia. Tenen pressa per partir, tenen poca benzina. Però en Pep Xesc no és aquí, encara no ha tornat. Per "talki" el militar francès comunica amb la tripulació de l'helicòpter els diu que diguin al metge de tornar cap a la Parròquia. Mentre tant i veient que tenen pressa envií en Johanni al mercat a cercar el metge "muzungu", el troba que ja arriba devora la granja.
En Pep Xesc i Amalia preparen les maletes, els donam les nostres cartes i una bona aferrada pel coll i se en van en cotxe cap al mercat a prendre l'helicòpter que els espera.
Des del Mercat amb en Pep Xesc havia vingut un metge "senegalès", me ha demanat una llista dels medicaments més urgents que necessitem, ha filmat els refugiats. Ens diu que vindrà un equip de "Medecins sans Frontiéres" i que enviaran aliments.
A les 4'30 de l'hora baixa els del Comité encara no han vingut a cercar la llista de
persones refugiades.
Avui matí, a través de en Leónidas de Mazita, hem pogut enviar un segon missatge a n'Emilienne. Fins a l'hora d'ara no tenim resposta.
El darrer atac dels soldats fou a Gaharo i Rusi ahir a mig dia. Els darrers ferits vénen de Gaharo.
Les Radios estrangeres parles de (600.000 refugiats als països veïnats de Tanzania, Rwanda i Zaire).
Per Radio Burundi, el Govern demana insistentment forces militars estrangeres per arreglar la situació actual. Aquesta petició la sostenen els Caps de Estat de Tanzania, Rwanda i Zaire.
A la Missa del matí hi ha una gentada, després de Missa moltes però moltes confessions, la penitència que dono és la mateixa per a tots: ajudar en lo que sia als que queden vius.« Segueixen venint refugiats.
Resum del sermó:
- Que respectin el batiport de la Església, que en sortir no hi quedin a fer tertúlia perquè és al dispensari, on acollim els ferits.
- Agraeixo el bon esperit que tenen els qui en mig de totes les dificultats segueixen venint a Missa i a pregar.
- Que sàpiguen perdonar i demanar perdó.
Que en arribar a les seves cases diguin als veïnats i als familiars que recobrin la intel·ligència i la raó, que deixin de matar.
( VII)
Dissabte, 30.10.1993
Na Josephine que ve de Gatonde ens du una carta de na Emilienne. Hi ha 26 noviis que vénen per casar-se, segons el programa les noces havien d'ésser dissabte passat a Nyabikere i avui a Shombo. Malgrat la guerra la gent es vol casar.
El temps que en Tomeu celebrava la Missa de 12 amb els noviis arriba l'helicòpter de M.S.F., aterra davant l'església, jo me esgargamellava per posar ordre, a que no hi hagués cap accident.
El metge responsable de M.S.F. és un belga de nom Willy Janssens, el pilot és americà del nord, sols parla anglès. El pilot vol quedar a vigilar l'helicòpter, el metge i jo passem al menjador i dinem. En Willy vol que anem junts a Gatonde per veure la situació del dispensari. Partim cap a Gatonde a les 2h. de l'horabaixa seguint el camí normal amb totes les voltes per no despistar-nos. El paisatge es desolador, boscs cremats, cases destruïdes, ningú que cultiva els camps, així mateix les pluges dels darrers dies tornen donar el color verd als camps cremats.
A Gatonde una gentada esperava la davallada de l'helicòpter des que el sentiren a
Taire. Aterrem a l'esplanada.
Na Emilienne ens espera al Dispensari, la trobada fou emocionant, ens donam una forta abraçada. Parlem una estona, ella parla amb el metge sobre els plans del Equip M.S.F. La tornada a Nyabikere fou en línia recta, passem per damunt Bubogora i ja veiem Nyabikere, 3 minuts i mig.
A la parròquia ens arriben més ferits que no havien vingut abans per por, n'hi ha que han estat amagats, estan ferits, tres i quatre dies.
Diumenge 31.10.1993
A la Missa primera hi ha manco gent que els altres diumenges.
Punts de la homilia: els tres mateixos del dies passats.
Condemnació dels militars que han assassinat el President Ndadaye i els seus col·laboradors, ells son els principals culpables de tots els desastres que es produeixen al País de llavors ençà. Acull els refugiats que tenim dins el pati de la Parròquia.
Me demana si és ver que guardàvem armes dels Tutsi a la Parròquia, li responc que tinc escrites totes les mentides que els "escuadrones de la muerte" han dit durant aquests dies (Veure aquest diari el 24.10.93).
Vénen més refugiats: dones i infants de Taba R.F.I. parla de que continuen les massacres, avui a Gishubi.
Reflexió que me faig: Vivim enmig de un poble primitiu i salvatge tots els instints animals mes baixos s'han desbocat durant aquests dies. La bogeria és col·lectiva, la sensació d'impotència és tan gran com la "locura" que es veu i es toca amb les mans.
Malgrat tot, enmig d'aquesta "salvatjada" es troben i actuen els "10 justs" que Abraham no va trobar a Sodoma.
( VIII )
Dilluns, 1.11.1993 Tots Sants
Per radio Bujumbura donen un Comunicat de Premsa, la Primera Ministre diu que el Govern es troba a l'exili, part refugiat a la Ambaixada de Franca i part a Rwanda, els ministres que estan a Rwanda estan a les ordres de Bujumbura.
A Gitega, Karusi i Ruyigi els soldats continuen matant gent.
A les Províncies de la frontera molta gent ha partit cap als països veïnats, les autoritats administratives han fugit quasi totes.
Es qualifica de molt crítica la situació a les Províncies de Gitega, Karusi i Ruyigi.
Al mateix comunicat de Premsa es diu que Ngeze té una falta greu en tot això ja que va acceptar ser el Cap deis Putchistes.
Després de la Missa primera, al batiport de la església curam els ferits. Venen 14 refugiats més.
Dono una bona passada al seminarista François, és com una papallona. Li dic de guardar la disciplina, que en aquests moments és més necessària que mai i que mentre és aquí, a la Parròquia, en aquesta situació, jo som el seu Rector de Seminari.
Avui ha nascut el primer cabrit de les cabres murcianes i nosaltres que pensàvem que totes eren cabrides que encara no havien anat al boc...
Es d'admirar la dedicació, sacrificada i alegre de Audacia i Eloide.
Els treballadors de la granja s'han portat molt bé fins aquí demostrant que estimen la parròquia i les obres socials.
( IX )
Dimarts, 2.11.1993 Dia dels Morts.
A la Missa del matí hi havia manco gent que la que solia venir els altres anys tal dia com avui.
A les 5h. de la matinada toquen a la porta, ens duen un jove de Kiyange que té el coll destrossat de ferides de matxet, quasi es veu la faringe. Per arribar aquí ha fet uns 13 kms. a peu, l'acompanyen amics seus hutu, el ferit és Tutsi. Li fem neta la ferida, l'embenem i l'enviem a Gatonde on esperen un equip de M.S.F., des de la Parròquia fins a Gatonde encara li queden altres 13 kms.
Després de la Missa, com cada dia, curem els ferits al portal de l'església. Encara n'hi ha que avui vénen per primera vegada, els altres vénen per fer-se curar les ferides cada dia.
Acabem les cures a les 12 del migdia.
Una legionària de Mazita -beata i visionària- ve a dir-me que les autoritats la envien a mi per dir-me que si els refugiats tutsi no abandonen el recinte de la Parròquia, vindran a destruir l'església, la casa parroquial i a nosaltres ens mataran juntament amb els refugiats que tenim a la Parròquia.
Li contesto: Ves i digués a aquestes autoritats que t'envien que venguin ells mateixos a dir-me lo que tu me dius.
El Administrador envà una carta per en Zacharia, treballador del Dispensari de Nyabikere, la carta diu que la població no està d'acord de cap manera per obrir la carretera Nyabikere-Gatonde. Proposa com a solució que enviem una persona de confiança que vagi a Gatonde a cercar els medicaments que necessitem per curar els ferits.
Resposta verbal que dono a en Zacharia: Jo no contesto per carta, si El Administrador vol resposta que vengui ell personalment a cercar-la.
Mentre dinem, devers la 1 del migdia, sentim l'helicòpter de M.S.F. que arriba a la Parròquia. Abans de dinar el vérem que aterrava a Nyabikere, al mercat.
Vénen en Willy, una periodista informadora de Ambaixada de nom Samandre i el Director General de Sanitat, el motiu de la visita és per dur medicaments als dos dispensaris de Nyabikere i Gatonde.
Ens diuen que al dispensari de Nyabikere no hi ha ningú ni malalts, ni ferits ni infermers. En Julià i en Tomeu van amb ells en l'helicòpter a Gatonde. És una bona ocasió per tornar veure na Emilienne i donar-li coratge.
En Willy queda aquí, mengem un poc, prenem un cafè i fumem un cigarret mentre conversem de la situació dins el País. Me conta que encara avui des de l'helicòpter es veuen cases que cremen, i la gent que es desplaça sobre tot per la zona de Bugendana.
Li don una carta per entregar a Isabel Pozy, la nostra Cónsol honoraria. A la carta li dic que estam aquí tots tres aguantant el temporal, li dono els telèfons de les nostres famílies perquè es posi en contacte amb elles, que les digui que fins a l'hora d'ara aguantem a Nyabikere i que estam bé de salut. Li dic també a la Cònsol si pot contactar qualque organisme internacional que enviï aliments i vestits pels refugiats.
Segons en Willy la zona encara més calenta és la nostra de Karusi, juntament amb
Gitega i Ruyugi.
Les al·lotes de Butamenwa venen per agranar l'església, un altre grup, sense que ningú els hagi dit res, duen feixos d'herba pels animals.
Hi ha la possibilitat, segons en Willy, que dijous que ve 4 de novembre vengui un equip de cirurgians de M.S.F. per fer feina a Gatonde.
Avui matí, després de Missa, he tornat demanar al seminarista François X. que per favor respecti la disciplina que hem establert a la Parròquia referent a entrades i sortides i gent que ve a veure els refugiats.
La Radio Bujumbura dóna poques noticies sobre la situació del País, i les que dona no podem saber si son vertaderes. La gent diu que els soldats continuen matant i robant per Karusi i Kirmaya, ens diuen que hi ha un destacament de soldats amb carros blindats a Rusi i al pont de la Ruvubu (Pont Peke). El que sembla cert és que a Bujumbura hi ha calma.
El Govern segueix refugiat a la Ambaixada de Franca, ni es fien dels militars encara que aquests han manifestat públicament que accepten la Constitució i el Govern.
El Govern insisteix en demanar a l'ONU torces de l'exterior per a protegir les institucions democràtiques. Una altra cosa que sembla certa: Que si l'ONU envia forces militars entre els soldats de l'ONU no n'hi haurà ni del Zaire ni de Rwanda, mesura ben prudent i intel·ligent. Seria sortir d'un clot per caure dins un altre... més gros.
Avui Soeur Angelina me diu que des de fa una sèrie de dies hi ha una persona que va a fer por a ca les monges. Cada vespre passa una bona estona tocant a la paret de darrera i a les finestres, les monges sospiten del veïnat Philibert.
Un estudiant que ve de Giheta me confirma que els soldats amb els carros blindats son al pont de Ruvubu. L'estudiant amb altres han passat cap a Nyabikere en barca, travessant el riu per esquivar els soldats que son al pont.
Aquest mateix estudiant ens conta que a Gitega-ville hi ha calma, molts de desastres i morts a Giheta i voltants de Gitega.
( X )
Dimecres, 3.11.1993
En Julià, a mitjan matí, parteix a peu cap a Gatonde, l'acompanyen malalts i ferits que van al dispensari, va a Gatonde per fer companyia a na Emilienne i ajudar-li en les feines del Dispensari.
Per aquí no hi ha gaire novetats.
Un comunicat a la Radio dels diputats de la Província de Karusi on diuen que vindran per calmar la població. demanen que tots els funcionaris estiguin als seus llocs de treball i que la població deixi lliures totes les carreteres.
Dijous, 4.11.1993
Des de bon matí torna a haver-hi molta tensió dins la població. Sembla que soldats juntament amb civils Tutsi han atacat per Rugwiza.
Han tornat sonar els tambors d'alarma, i la població de Ngugo, Buramenwa i Masama han anat a ajudar als de Rugwiza.
Això produeix el efecte de sempre: quan els soldats ataquen, la població Hutu se venja matant els Tutsi que encara queden.
Ens amenacen de bell nou perquè guardem Tutsi a la Parròquia. Durant tot el dia es respira una tensió alta.
A Gatonde, un equip de metges de M.S.F. operen tot el dia. L'helicòpter aterra a la Parròquia amb el metge anestesista devers les 11 del matí, mentre parlem amb ell ens duen més ferits i ens diuen que els soldats ataquen per Rugwiza.
A la Radio cap noticia. Sembla que no anem ni avant ni enrrere. Cosa ben curiosa, dita a la Radio Burundi: Unes declaracions de Bagaza. Diu que no està d'acord amb el Cop de Estat, demana al Govern que surti del exili interior (Ambaixada de Franca) i que actuí a ple dia. Tot sona a mentida i hipocresia..
Horabaixa del tot tenim carta de en Julià que ha arribat bé i que ajuda al Dispensari.
Divendres, 5.11.1993
A la Missa del matí hi havia molta gent. Beneeixo el matrimoni de set parelles, n'hi ha que vénen de la Commune de Shombo.
Durant el dia la tensió. Continúen les amenaces contra nosaltres perquè guardem refugiats.
Avís una al.Iota de les treballadores que si dilluns hi ha pau que venguin dos grups per començar a sembrar el manis i les colocàsies.Horabaixa encara venen dos refugiats (mare i fill) altres que havien tornat a ca seva tornen aquí veient que hi ha poca seguretat per les colines.
En Julia envia una carta des de Gatonde. Els M.S.F. ens envien un paquet de medicaments pels ferits que vénen a curar-se a la Parròquia.
Dissabte , 6.11.1993
De bon matí, abans de la Missa, vénen tres refugiats més (homes joves), als dos casats els dic que esperin defora al garatge perquè la seva presència pot posar en perill la vida dels 90 (dones i infants que guardem dins la casa).
Després de la Missa ve molta fent a confessar-se, bé com un dissabte normal.
Ahir per Gaharo, els Hutu varen continuar matant Tutsi (Dones, infants i vells).
Sembla que de la família de Sor Blandina no queda ningú.
Al recompte d'avui dematí hi ha 90 refugiats a la Parròquia. L'Administrador ha convocat una reunió dels responsables dels Serveis de la Comuna i als "Bashingantahe". No són gaire de fiar.
Malgrat tot, val més que es faci qualque cosa, el diàleg i les trobades en vistes a prendre qualque mesura raonable són passes endavant. Estam enmig d'un temporal dins un “barco” sense timó, ni Govern, ni Administrador que tinguin una paraula d'autoritat dins la població. La única llei que està en vigor és la de la "selva".
Aprofito alguns moments de tranquil·litat per posat en ordre la comptabilitat de ”Mallorca Missionera”. Hem acabat l'herba seca que teníem segada per a les vaques, a partir de avui no queda més remei que treure-les a pasturar.Cap al vespre, de bell non, ens arriben rumors que a nit vindran a atacar la parròquia perquè guardem els refugiats Tutsi.
( XI )
Diumenge, 7.11.1993
A les Misses ha vingut mes o manco la mateixa gent que sol venir els altres
diumenges. Crec que manco. Sorprèn que hi havia molts homes.
Punts de 1'homilía: El dia del judici haurem de respondre personalment davant Déu del que haurem fet mentre érem aquí a la Terra. Pensar ens els Novíssims ens ajuda a viure bé i a seguir el bon camí. "Memorare novíssims tua et in aeternum non peccabis", ho he dit en llatí...
2) Dono els mateixos consells que he donat cada dia a la Missa de ençà que ham començat aquesta guerra salvatge.
devers les ¡Oh del matí arriba un helicòpter de la ONU, aterra al camp de futbol. Es
un helicòpter molt gros, no com el de M.S.F. que pot aterrat fàcilment davant l'església.
Amb en Tomeu anem cap al terreny de futbol per veure que hi ha de nou, qui ve i que volen. Tota la gent, en gran majoria joves, que han vingut per anar a la segona Missa, s'arreplega a l'entorn de l'helicòpter. Un vertader espectacle.
Els qui viatgen dins l'helicòpter són americans i burundesos, ens diuen que vénen de part de l'ONU per dos motius:
1) Venen a cercar na Veridiana i els seus infants. Aquesta Veridiana és una mestra d'escola, esposa de Zacharia Gahungu que altre temps havia estat Director de les Escoles de Nyabikere. Na Veridiana amb els seus infants estava refugiada a la Parròquia.
Els de la ONU estan ben informats sobre el que ha ocorregut a Veridiana des de que començaren els esdeveniments, saben que els primers dies havia estat presa a can Gihugu.
2) El segon motiu: Ens duen dues tones d'arròs i tres cartons d'oli per els refugiats.
Aquesta gent de l'ONU vénen acompanyats de dos periodistes, també americans, volen tenir informació de la situació.
Mentre en Tomeu parla amb els periodistes dins la casa, el americà de l'ONU me diu
que ve amb ordres estrictes de l'ONU (dels responsables burundesos de l'ONU) per rescatar Veridiana i els seus infants, que aquest és el principal motiu del viatge.
Li explic que treure una Tutsi en aquests moments pot provocar més matances, tal com està la població Hutu. I els qui estan en perill més immediat són els 90 refugiats (tots Tutsi) que tenim dins la Parròquia. L’americà insisteix en que son ordres superiors i estrictes, que sigui com sigui se n'han de dur na Veridiana i els seus infants. De l’helicòpter només han baixat els blancs, cap murundi ha gosat davallar. L'americà de l'ONU me diu que comprèn els meus arguments però que dins L’ helicòpter viatja un cunyat de na Veridiana que és el cap o el representant de l'ONU a Burundi, me diu que hauré de parlar amb ell.
Després de aquesta conversa amb en Neils (així se anomena aquest yankee) vaig a la parròquia a cercar la camioneta Toyota per carregar "Tarros" i l'oli. Després d'haver carregat el primer viatge (una tonelada), puig a l’helicòpter per parlar amb el cunyat de Veridiana.
Després de saludar amb molta amabilitat me diu que ell és natural de Karusi i que li han mort tota la seva família, fa tres dies (me diu) que vol en aquest helicòpter per tal de trobar i rescatar la meva cunyada Veridiana i els seus infants, són els únics membres que me queden de tota la meva família. Jo sé -continua - que ara està guardada a la Parròquia i que està bé, lo que ja és un pas important per salvar-la, després que ha estat presa a ca un tal Gihugu. Ara -continua- vénen a cercar-la en nom de l'ONU.
Li vaig respondre que comprenia molt bé la seva pena i l'interès per salvar aquesta mare i els seus infants. Li vaig dir que si avui jo era a Nyabikere era precisament per salvar aquesta persona i moltes altres. Li vaig dir que a mi com als meus companys un avió com aquest va venir a cercar-nos fa uns dies i que decidírem quedar precisament per salvar les persones que podíem salvar. Vaig continuar el argument que havia donat a Neils: Tal com jo veig la població Hutu d'exaltada, me sembla que si veuen que rescaten una Tutsi i la se en duen a Bujumbura, tornaran a matar i els qui primer rebran seran els qui tenim a la Parròquia. La nit passada encara ens havien tornat amenaçar que vendrien a atacar i matar els refugiats.
El tal cunyat de Veridiana va perdre la seva amabilitat del començament, me va dir que si no li entregava na Veridiana que ho tindria damunt la meva consciència sacerdotal. El vaig deixar dient-li que damunt la meva consciència me sentia responsable de més de 90 persones que es trobaven dins el recinte de la Parròquia.
Vaig davallar de l'helicòpter i amb la camioneta carregada vaig cap a la Parròquia per descarregar el primer viatge, a la altura de ca les monges, pel retrovisor veig en Neils que ve corrent darrera la camioneta, m'aturo perquè pugi. Me diu que m'acompanya per saludar na Veridiana. Entrem a la casa i crido na Veridiana perquè parlin. Sent que en Neils li diu: "Te venim a cercar a tu i els infants, l'helicòpter ens espera, anem tot d'una".
Torn a dir a Neils que es faci càrrec de la responsabilitat que nosaltres assumim i de les conseqüències que es poden seguir d'aquest acte. Li torn a dir que malgrat tot, malgrat la caparrudesa i el egoisme d'alguns dirigents de L’ONU, nosaltres quedem aquí únicament per salvar lo salvable dins aquesta "locura" col·lectiva . Li record que fa dues setmanes un avió com aquest havia vingut per cercar-nos i que decidirem quedar precisament per fer el que estam fent, salvar lo salvable.
Vaig donar les claus de la Toyota a Neils i li vaig dir que la se en duen baix la responsabilitat dels dirigents de l'ONU que l'enviaven. La vaig dir que una vegada arribats a l'helicòpter deixés les claus al contacte i jo aniria a cercar la camioneta quan l'helicòpter haurà "despegat". En Neils va partir cap baix, empegueït dient-me "jo te comprenc molt bé i comprenc el teu argument...
Vaig enviar en Cosme i en Josep que guardessin la camioneta mentre jo hi tornava per fer el segon viatge.
L'helicòpter partí, jo vaig anar a fer el segon viatge i ningú de la molta gent que es trobava al camp de futbol va reaccionar amb violència.
Tot d'una després vaig estar ben content que Veridiana i els seus infants haguessin pogut partir, en definitiva eren unes persones que es salvaven de la "locura"...
Jornada de molta tensió, quedo en pau si bé molts interrogants me venen al cap, com reaccionarà la població hutu? Hi haurà repressions contra els altres refugiats que queden a la Parròquia? Els interessos dels grossos no perjudiquen moltes vegades els interessos de la majoria pobra? Acabo la jornada amb pau interior.
( XII )
Dilluns 8.11.1993
Entrevista amb 1'Administrador, li proposem que els refugiats que es troben a l'interior de la Parròquia (Avui son 172) passin a viure dins les escoles, del Yaga Mukama, li proposem també que doni ordres a la població que obrin la carretera que va a Gatonde.
El Administrador està d'acord amb les dues proposicions que li fem, però no veu que sia possible dins l’immediat ni que els refugiats passin a les classes del Y.M., per manca de seguretat, ni que la gent estigui d'acord per obrir la carretera de Gatonde, ens diu que no té autoritat suficient per manar-ho. Els Hutu tenen por de les represàlies dels militars i per això mantenen las carreteres tallades. Es 1'única manera que tenen per defensar-se dels atacs dels soldats.
El Administrador me demana permís per convocar els "Baserukizi" a una reunió, me diu que té mes confiança en ells que en els consellers de la Commune. En Néstor se'n cuidarà d'avisar-los. Al cap vespre encara venen mes refugiats, son de la colina de Mbabazi.
Dimarts, 9.11.1993
A les dues del horabaixa que si no li entregava na Veridiana que ho tindria damunt la meva consciència sacerdotal. El vaig deixar dient-li que damunt la meva consciència me sentia responsable de més de 90 persones que es trobaven dins el recinte de la Parròquia.
Vaig davallar de l'helicòpter i amb la camioneta carregada vaig cap a la Parròquia per descarregar el primer viatge, a la altura de ca les monges, pel retrovisor veig en Neils que ve corrent darrera la camioneta, m'aturo perquè pugi. Me diu que m'acompanya per saludar na Veridiana. Entrem a la casa i crido na Veridiana perquè parlin. Sent que en Neils li diu: "Te venim a cercar a tu i els infants, l'helicòpter ens espera, anem tot d'una".
Torn a dir a Neils que es faci càrrec de la responsabilitat que nosaltres assumim i de les conseqüències que es poden seguir d'aquest acte. Li torn a dir que malgrat tot, malgrat la caparrudesa i el egoisme d'alguns dirigents de L’ONU, nosaltres quedem aquí únicament per salvar lo salvable dins aquesta bogeria col·lectiva . Li record que fa dues setmanes un avió com aquest havia vingut per cercar-nos i que decidirem quedar precisament per fer el que estam fent, salvar lo salvable.
Vaig donar les claus de la "Toyota" a Neils i li vaig dir que la se en duen baix la responsabilitat dels dirigents de l'ONU que l'enviaven. La vaig dir que una vegada arribats a l'helicòpter deixés les claus al contacte i jo aniria a cercar la camioneta quan l'helicòpter s'haurà enlairat. En Neils va partir cap baix, empegueït dient-me "jo te comprenc molt bé i comprenc el teu argument...
Vaig enviar en Cosme i en Josep que guardessin la camioneta mentre jo hi torno per fer el segon viatge.
L'helicòpter partí, jo vaig anar a fer el segon viatge i ningú de la molta gent que es trobava al camp de futbol va reaccionar amb violència.
Tot d'una després vaig estar ben content que Veridiana i els seus infants haguessin pogut partir, en definitiva eren unes persones que es salvaven de la "locura"...
Jornada de molta tensió, quedo en pau si bé molts interrogants me venen al cap, com reaccionarà la població hutu? Hi haurà repressions contra els altres refugiats que queden a la Parròquia? Els interessos dels grossos no perjudiquen moltes vegades els interessos de la majoria pobra? Acabo la jornada amb pau interior.
( XIII )
Dilluns 8.11.1993a arriben en cotxe des de Gitega l'Abbé Silvestre, en Franco, el Administrador de Shombo i el de Nyabikere. Vénen acompanyats de joves i homes de Muhororo que els ha ajudat a fer els ponts per poder passar i els han mostrat dreceres per dins les colines ja que a molts llocs encara hi ha arbres en mig de la carretera o síquies perquè els blindats dels soldats. Des del creuer de la carretera de Gitega fins a Nyabikere (18 Kms.) han emprat cinc hores.
Es el primer cotxe que arriba a Nyabikere des del dia del Cop d'Estat, avui fa 20 dies.
L'idea de venir a Nyabikere ha estat d'en Franco. Ens ha dit que fins a l'hora d'ara a Gitega de la única parròquia que no tenien noticies era de Nyabikere, totes les altres parròquies de la Diòcesi ja havien tingut contactes amb la capital.
En Silvestre queda per donar-nos informacions del que passa a altres parròquies i indrets del País. En Tomeu acompanya els altres fins a Gatonde. Per arribar-hi han tingut molts problemes: Han hagut de fer voltes per dins les colines, han de passar per Bubogora.
Pel camí tenen problemes amb la població, hi ha exaltats que no les volen deixar passar, els sorprèn que hagin pogut arribar en cotxe fins allà... pensen que els soldats també hi poden arribar i això és lo que els fa por. A la tornada els esperen els de Masama, són els qui els varen posar mes dificultats.
Malgrat tot, aquesta visita a Gatonde va ser ben positiva ja que va ser una injecció de moral per na Emilienne i en Julià.
Dimecres, 10.11.1993
Avui és Sant Martí de Tours. Devers les 8 del matí reben dues cartes que venen de Gatonde, una de en Julià i l'altre de en Miquel Parets que l'ha feta arribar a Gatonde per un equip de M.S.F.
En Julià ens diu a la seva carta que l'equip de M.S.F. de Gatonde ha decidit enviar tots els ferits de guerra que havien operat aquests dies a l'hospital de Muyinga. Una decisió que a en Julià li sembla ben arbitrària. Sembla que ve del Cirugià de l'equip. Quins motius hauran tingut per decidir enviar els operats a Muyinga?, Per atendre’ls millor? com? Perquè na Emilienne quedés lliure de Gatonde i així pogués anar a fer feina amb ells a un Hospital? O perquè estant lliure de Gatonde pogués anar a descansar uns dies a Gitega i sortir de l'infern de Gatonde?
De fet varen preparar tot un pla: Traslladar tots els ferits de guerra a l'hospital de Muyinga, traslladar els refugiats que es trobaven al Dispensari de Gatonde a la Parròquia per helicòpter, i amb el mateix helicòpter dur se'n na Beatrice i na Emilienne a Gitega.
El capvespre s'organitza tota aquesta moguda, na Emilienne se’n va a descansar uns dies a Gitega. El dispensari segueix obert i funcionant amb els obrers que hi queden.
L'altre carta que rebem avui - al mateix temps que la de en Julià- és de en Miquel Parets, ens comunica que els seus bisbes li aconsellen que prengui cinc mesos de vacances a Mallorca, el motiu és que la seva vida està en perill, els Tutsi el poden fer matar en qualsevol moment.
En Miquel ens diu que li costa molt haver de partir en aquestes circumstàncies que li sembla que es abandonar el lloc com home i com a Pastor. Comprenc molt bé el dolor que li deu suposar haver de partir.
Dijous, 11.11.1993
Avui fa tres setmanes del Cop de Estat. El pla que ahir varen preparar els M.S.F. no compleix tal com estava preparat: A mitjan horabaixa, l'helicòpter de M.S.F. ens duu els refugiats que es trobaven al Dispensari de Gatonde, en Julià els acompanya i se en torna per quedar a Gatonde.
Des de Gatonde l'helicòpter parteix cap a Gitega, amb l'equip de metges parteixen n'Emilienne i na Beatrice. Na'Emilienne se en va per descansar uns dies i veure la seva família, a na Beatrice la se’n duen amagada dins una caixa de cartó, era la més cercada pels "escuadrones de la muerte" de Gatonde, des del començament l'han tinguda amagada dia i nit a diferents dependències del Dispensari i de la Sucursal.
En Julià queda a Gatonde per guardar el Dispensari, els matons al cap dels quals sembla que hi ha el Chef de Zone, amenacen amb destruir
( XIV )
Divendres, 12.11.1993
Venen en Claudio i en Franco a dur-nos aliments per els refugiats. El CISV s'ha posat a la disposició de la Diòcesi per a la distribució d'aliments als refugiats.
De Gitega a Nyabikere han de passar per Rusi i davallar la Gihinga. El camí normal, el que passa per Maranvnya encara està tancat.
Els veïnats duen les cabres a pasturar dins el "trixacom" cremat que amb les pluges dels dies passats torna a treure, l'horabaixa - després d'haver avisat als pastors i no haver volgut creure- anem amb els obrers a cercar les cabres que segueixen pasturant dins el "trixacom" i les duem a tancar dins els corrals de la granja de la Parròquia. Esperant que els amos venguin a cercar-les.
A posta de sol venen el Governador, el Comandant de Karusi -Gitega- Ruyigi, acompanyats de vuit soldats.
El comandant ens diu que a Bujumbura li han dit que estam amenaçats i que desitjaríem partir, ens demana en què ens pot ajudar i quins son els nostres plans i els nostres desitjos.
Li contestem que efectivament també nosaltres sentim rumors que volen venir a atacar perquè hem donat refugi als Tutsi, però nosaltres hem decidit quedar i seguir ajudant en lo que podem o en lo que ens deixen... Ens sembla que la informació del Comandant sobre les amenaces va a través de la ONU per tot lo que va suposar la partida de na Veridiana.
Durant tot el dia gent de Maranvya ha dut a guardar a la Parròquia els materials de construcció de l'escola Primària de Maranvya que estava en construcció al moment de començar la guerra, tot el material que hem pogut recuperar: Portes, finestres, taxes, taulons etc. ho guardem al local de la ferreria..
Per lo que veiem i ens diuen els qui han pogut arribar a Nyabikere sembla que dilluns que ve, dia 15, podrem anar a Bujumbura i així telefonar a Mallorca.
Dissabte, 13.11.1993
A la Missa del matí, ha vingut moltíssims gent, la església estava plena de gom a gom.
Una vegada acabada la Missa, casi tothom es vol confessar.
No puc manco de fer-me preguntes com aquestes: On era tota aquesta gent en el moment de les matances? Com es pot conjugar tanta religiositat i tant de paganisme al mateix temps?
Aquest que venen a Missa i a confessar-se son la majoria silenciosa que callen perquè no tenen veu? Es la por que els feia i els fa callar davant tantes barbaritats) Es que són dels qui callen i consenten? Es que ja no poden aguantar més la tirania dels qui sempre han guanyat i els han trepitjat? Quina Pastoral fem? Quina hauríem de fer? Que hem de predicar?
Parlant en termes ignasians, la nostra predicació, la nostra catequesi hauria de ser de la primera Setmana dels Exercicis.
Després de l'homilia els dono una bona passada sobre el respecte que haurien de tenir i no tenen als camps de la Parròquia com a les distintes obres socials que la Parròquia du entre mans.
De on deuen treure aquest instint destructor? son bojos que apedreguen les seves pròpies teulades?
( XV )
Diumenge, 14.11.1993
En Julià torna a Gatonde, ha vingut a peu. A Missa, a les dues Misses hi ha molta gent. L'horabaixa amb en Tomeu anem a veure com està la carretera de Maranvya.
Fins a la Sucursal no trobem cap problema, per tot es pot passar molt bé.
A partit de la sucursal de Maranvya, baix mateix de la sucursal hi ha arbres en mig de la carretera, així mateix podem passar, abans d'arribar a Muhororo una síquia enorme talla la carretera. La gent ens din que l'arreglaran perquè puguem passar però després la tornaran a cavar per defensar-se dels soldats. La gent ens acompanya dins el cotxe perquè puguem passar per camins per dins les colines. En torner dir que a nosaltres ens ajuden a passar perquè cerquem el seu bé però que no poden obrir les carreteres perquè els soldats que guarden els refugiats del Ruvubu segueixen matant gent i van a robar per les colines.
Veiem que per dilluns anar a Bujumbura es millor anar a passar per Rusi, cap a la Gihinga.
Dilluns, 15.11.1993
En Tomeu i en Julia van a Bujumbura. Avui és la primera vegada després del cop d'Estat, que algú de nosaltres surt de Nyabikere.
Avui hem començat la distribució d'aliment als desplaçats que es troben per les colines i a la gent que quedant a viure a les seves cases ha tingut dificultats com per exemple: camps cremats, cases cremades o destruïdes, bens de la casa robats. Els qui han quedat a les seves cases son la majoria Hutu. Hi ha bastants Tutsi que han demanat estada a cases de Hutu que els hi han donat posada.
Hem confiat el treball de confeccionar les llistes dels sinistrats als catequistes i baserukira. El problema és que l'ajuda ve per Commune, es a dir aquí ens arribarà l'ajuda només per la Commune de Nyabikere i la nostra parròquia s'estén dins la Commune de Shombo i part dins la de Mutumba.
Dins la sala de reunions de la sagristia (Capella Sixtina) es fa una reunió de tots els Administradors de la Província amb el Governador i un "Jefe" militar. Els soldats que acompanyen les autoritats esperen defora, a l'ombra dels bambús devers el despatx parroquial.
Els nervis i el mal estar de la població augmenta quan veu els soldats. Trobo uns soldats que venen a guaitar per la granja, els dic que estiguin allà on els han dit i que no venguin a emprenyar per aquí on hi ha el obrers que fan feina. Obeeixen al instant i sense més problemes se en tornen a l'ombra dels bambús.
Estadístiques de refugiats i morts fins a l'hora d'ara segons les radios estrangeres:
Refugiats a Rwanda,Tanzania i Zaire: ............................................................800.000
Desplaçats a l'interior del País: .......................................................................150.000
Morts ........................................................................................... 200.000 o 500.000?
( XVI )
Nyabikere, 22.11. 1993
Avui fa un mes i un dia que va haver-hi el Cop de Estat.
Avui he sortit de Nyabikere per primera vegada de llavors ençà.
El Bisbe ens ha convocat una reunió a Gitega. La reunió es fa a ca les monges Bene-Tereziya de Mushasha perquè el Bisbat està ocupat pels desplaçats que són més de mil. Funcionaris de Gitega la majoria de l'ètnia Hutu i gent senzilla, la majoria de l'ètnia Tutsi. La reunió es desoladora. Tenim ocasió de sentir i comentar el que s'ha passat a altres llocs de la Diòcesi i del País.
La situació és desastrosa en tot el País manco a la Província de Bururi. Cada
parròquia fa una descripció dels fets com s'han passat. A mitja reunió en Yayo me fa senya i sortim defora a fumar un cigarret, estam cansats de sentir desastres i comentem que a vegades donaven la impressió que se provaven a veure qui la contava més grossa.
Teníem previst anar a Bujumbura en haver acabat la reunió, així ho havíem planificat amb en Yayo i Arconada, però ens diuen que la carretera està tallada a la altura de Muranvya, sembla que el dia abans un grup de Tutsi havia atacat a un Hutu.
Així es que decideixo anar a dormir a Ntita per tal de canviar un poc d'aires i amb comptes del sendemà (dimarts) telefonar a ca nostra des de Gitega. Durant tot aquest temps no havia pogut telefonar per donar notícies.
Passant per Gushubi he pogut veure les ruïnes del Mercat. La sortida a Ntita
encara que tan curta m'ha fer bé he pogut descansar.
PRESIDENTS DEL BURUNDI
(1966-2020)
