dijous, 24 de desembre de 2015

LES FIGURES DEL PESSEBRE










Les figuretes del pessebre 

Per què estaven tan immòbils, dintre la capsa, les figuretes de pessebre? Per què no es bellugaven com abans, deleroses de fugir de la presó de fusta? Es passaven tot l'any oblidades, quietes, plenes de fred i de tedi. Quina llàstima que feien, les pobres, quan els nens les espiaven durant les curtes visites, breus parèntesis d'avorriment dels soldats de plom i del tren de corda.


Però arribava el dia, i elles saltaven amb pressa, àvides d'establir contacte amb les muntanyes de suro i de trepitjar la sorra i la flaire íntima de la molsa. Les arrengleraven segons categories, i les jerarquies eren restablertes, i la barreja anàrquica de dintre la capsa era esmenada. Vells pastors, terrassans, el pescador, la filadora, el grup de la cova: tots molt llampants, vestits a l'hebraica, amb turbants capritxosos. Elles eren refinades, erudites, i es mofaven de la simplicitat dels pagesos a la catalana. Totes, amb personalitat pròpia. Els nens les distingien prou bé i mai no s'oblidaven dels noms. Cada dia, fins a la Candelera, eren mogudes de lloc i traslladades a través de llargues distàncies. Això permetia de conversar les unes amb les altres, i es contaven aleshores xafarderies a la menuda. A la nit, acataven el nascut i distreien els seus pares, als quals el càrrec obligava a quedar-se en la cova. Durant l'adoració assabentaven el patriarca (la marededeueta no estava gens d'humor) de totes les anècdotes quotidianes: que si avui els reis havien avançat sols uns quants passos, que si a un camell se li havia trencat una pota; que si un be havia caigut en una timba, que si el pescador gallejava la vanaglòria d'una pesca contínua, amb el mateix peix sempre penjat de la canya. El patriarca fuster somreia en escoltar-les, i la vara embadocada li floria. Venien després les cançons i les ingènues pregàries infantils. L'estrella guiadora emprenia una cursa folla cap a l'establa, potser ja cansada del seu paper, amb frisança de l'ocàs definitiu, i els reis galopaven de sobte, per atrapar-la. Els nens removien tota aquella sàvia arquitectura, sortida de les mans maternals, i prosseguien l'enrenou fins a l'hora de dormir. Més tard, ja a les fosques, una pau de mort s'estenia per damunt del pessebre. Els ferits es queixaven i esperaven amb paciència, per a l'endemà, la panacea de la goma. A l'alta nit, un ratolí baixava del cau i es passejava per les avingudes i els camins, sota l'ordre dels arbrets de galzeran, i tombava els pastors en marxa cap a la cova. Es deia que el ratolí era gran menjador de la neu farinera, i al dia següent calia nevar de nou el pessebre.

Els nens escollien cada any els predilectes, les víctimes propiciatòries, uns màrtirs innocents. Aquells herois passaven per cruels aventures esgarrifoses, d'una primitiva ferocitat. Eren llançats des dels cims de suro, per provar la duresa dels cossos, o submergits dintre les aigües en calma de l'estany, fins que el fang es començava a malmetre, o cremats en garbes, després de judicis injustos i sumaríssims. Clares vegades tornaven al silenci i a l'oblit de la capsa, però es guanyaven, en canvi, un enterrament honrosíssim, amb gori-gori i parades militars. A través dels anys el panteó s'engrandia, i l'alarma econòmica de la mare s'escruixia de la destrossa, de la inevitable reposició.

Pocs es perpetuaven sencers. Qui més qui menys, tots, fins les santes persones, havien de plorar el trenc d'un braç, del cap o d'una cama, la pèrdua d'un ull, un rostiment o un bany prolongat. Els mags i el llaurador dels bous eren els més afectats. Els nens en recordaven, a través dels anys, dinasties senceres, i eren alabades les excel·lències dels desapareguts. I així cada any. Cada any, l'arquitectura feble del pessebre, la il·lusió del camp en ple desembre a ciutat. Desembre de pis, amb la nuesa dels plàtans a fora. Plàtans municipals, captius, tristíssims. Evocació d'una mica de primavera falsa, amb molsa, galzeran i bruc, atzavares i neu de farina.

Per què estaven tan immòbils, dintre la capsa del malson de Salom, les figuretes de pessebre, i no es bellugaven com abans, deleroses de fugir de la presó de fusta? Una pastora contava el diàfan secret a l'envellit, cansat i totalment escèptic Salom, i li deia plorant el desengany de la història, i el plor mullava la goma, remei d'enormes ferides, i el cap li rodolava fins als peus. Un patge negre de Baltasar reprenia la relació, i Salom s'hi emmirallava. Elles, sense nens ni remor ni trencadissa, no volien sortir. Com, però, havien de sortir, qui les ajudaria a sortir? I en aquell trivial malson d'un home solitari, Salom apuntava un somriure. Potser no venia massa a tomb, però recordava com les figuretes que es lamentaven, amb un anacronisme pretensiós guarnides a la pseudo-hebraica, havien anat a poc a poc bandejant dels pessebres d'estima, quan ell era petit, l'anacronisme modest de les pageses figuretes endreçades a la catalana.






Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada