Pàgineshttps://www.catalunyareligio.cat/ca/pregariacat-celebra-seu-dese-aniversari-nova-web

divendres, 25 de març del 2016

DIVENDRES SANT CREU...








Viernes Santo, la fuerza de Dios
"Jesús se entrega al misterio de la voluntad divina"
Ángel Moreno, 25 de marzo de 2016 a las 08:44
Necesitamos sabernos mirados, acompañados, amados por Dios
(Ángel Moreno).- Si has llegado al límite de tus fuerzas,
si te acosan las circunstancias negativas
si te cercan noticias adversas,
si tu mente te anticipa un resultado fatal,
si crees que no hay remedio,
si te asalta la tentación de la desesperanza,
si cuanto sucede se opone a tu deseo,
EN ESA ENCRUCIJADA, TE RECOMIENDO:
Mira a Jesucristo en Getsemaní,
observa los movimientos del Maestro.
Fíjate que en su angustia se puso a orar.
Descubre el secreto de la fuerza de Jesús, su relación.
No te duermas para evadirte del problema.
No huyas ante la adversidad.
Contempla la reacción de quien sabemos que triunfó de la muerte.
OBSERVA LA ESCENA
- Jesús, en su angustia, acudió a su Padre.
- En medio de la noche recurrió a los suyos, pero no le acompañaron.
- En el silencio podemos escuchar las palabras más auténticas que pronunció:
"Abbá, que no se haga lo que yo quiero, sino lo que Tú quieres", palabras que anticipan las que pronunció en la Cruz: "Padre, a tus manos encomiendo mi espíritu".
- Jesús se levanta, no hace violencia.
- Jesús se fía de su Padre.
- Jesús se entrega al misterio de la voluntad divina
- Jesús intercede por sus amigos.
PROPUESTA
Necesitamos confiar.
Necesitamos abandonarnos, como Jesús, en manos de Dios.
Necesitamos dar fe a la Palabra divina, que nos asegura su fuerza.
Necesitamos creer en la Providencia
Necesitamos asociarnos a Jesucristo.
Necesitamos atrevernos a pronunciar: "Hágase tu voluntad".
Necesitamos sabernos mirados, acompañados, amados por Dios.









ENCUENTRO DE JESUS Y MARIA CAMINO DEL CALVARIO
CARMEN HERRERO MARTÍNEZ, Fraternidad Monástica de Jerusalén, E
ECLESALIA, 25/03/16.- «Vosotros, todos los que pasáis por el camino, mirad y ved si hay dolor semejante al dolor que me atormenta» (Lm 1, 12). Estas palabras de la Santas Escrituras, se las podemos aplicar hoy a la Madre Dolorosa, la Madre del Redentor del mundo, Jesús.
En el camino hacia el Calvario Jesús se encuentra con María, su madre; y María se encuentra con Jesús, su hijo amado, su predilecto, salido de sus entrañas. El intercambio de midas es intenso, profundo, lleno de amor y de ternura; desde el silencio amante y compasivo. La mirada es el lenguaje más profundo e intimo entre os seres que se quieren. En este encuentro no hay palabras, la sola palabra es la mutua mirada que expresan el dolor intenso y profundo que hijo y madre viven. El dolor de la madre por su hijo ajusticiado, llevado al suplicio de la muerte, sin causa alguna; es profundo, indecible. El inocente, es condenado por los culpables, y la madre conocedora de la mentira que traman, asume desde la fe y el abandono el designo del Padre. La profecía de Simeón se ha cumplido: “una espada traspasará tu alma” (Lc 2, 35). Pero María, mujer de fe y esperanza, asume este momento, desde la certeza de que la muerte no es el final para su hijo. ¿Cómo va a morir el que es la Vida? No, ¡esto es un absurdo! ¡Poderoso como es Dios, él vendrá en su ayuda!
«No temas María, Él será grande y será llamado Hijo del Altísimo, y el Señor Dios le dará el trono de David, su padre; reinará sobre la casa de Jacob por los siglos y su reino no tendrá fin” (Lc 1,32). Estas palabras, se las había dicho el ángel a María, y ella cree contra toda esperanza. Y desde esta certeza y esperanza, María, con su tierna mirada, infunde en su hijo, ánimo, fortaleza y confianza en el Padre que es quien sostiene su vida y dirige la historia de la salvación. María confía y adora el plan del Padre, aunque humanamente no lo comprenda. En medio de la profunda soledad de la Pasión de Jesús, María ofrece a su Hijo un bálsamo de ternura y una fidelidad incondicional. Madre e hijo están íntimamente unidos y nada podrá impedirles de llevar a cabo la voluntad del Padre. María dijo “Hágase en mí según tu palabra” y el hijo: “Heme aquí, Señor, para hacer tu voluntad” Y madre e hijo serán files hasta el extremos a este palabra dada.
Si el corazón de María está traspasado por la lanza del dolor, no es menos el dolor que atraviesa el corazón del Hijo, al ver a su madre tan afligida y sumergida en tan profundo dolor. El verdadero amor hace suyo el dolor del ser amado. Y este es el caso de Jesús y María: cada uno hace propio el dolor del otro. Madre e hijo se funden en un mismo hágase tu voluntad, ofrecido al Padre por la salvación del género humano. María al decir Fiat en la Anunciación, María asumió con todas las consecuencia, la historia de su propio hijo, haciéndola suya. Porque María es madre, sufre profundamente; y quiere abraza y llevar la cruz junto con su divino Condenado en el camino hacia el calvario. Pero no solamente abraza a Jesús, sino que en su corazón, abraza a los hombres y mujeres de todos los tiempos. Sintamos, pues, mirados con ternura y acompañados por María, nuestra Madre.
La Iglesia llama a María: “corredentora con Cristo”, porque, de alguna manera, ella también murió en la cruz con su Hijo. No de una manera cruenta; pero sí de una manera mística. María, recorrió el camino del calvario y estuvo al pie de la cruz acompañando a su hijo amado, haciendo suya la pasión y muerte del hijo, salido de sus entraña. La pasión del hijo es la pasión de la madre. Y la muerte del hijo es la muerte de la madre.
Señor, Jesús, como María tu madre, también nosotros queremos acompañarte, ofrecerte nuestra compañía y nuestro tierno amor, estando a tu lado en este camino en el que el dolor te desfigura y la cruz te aplasta.
En ti, también queremos acompañar a tantos hermanos y hermanas que el dolor los tiene hundidos, desfigurados, sin poderse levantar ni mirar al horizonte, sin encontrar una mirada que les dé fortaleza para seguir caminando. Para ellos te pedimos la fe y la esperanza, y una Madre buena que les mire con amor y les acompañe en su sufrimiento. Y a Ti, María, Madre del Fiat, del Amén, concédenos tu fe y confianza en los planes de Dios, Padre, aunque no siempre los comprendamos. Y consuela a tantas madres como sufren las “pasión” de sus hijos y ayúdales a llevar la cruz con tu presencia amante 

divendres, 18 de març del 2016

HA MORT "EL RECTOR" DE CATALUNYA...





Josep M.
Ballarín
Josep M. Ballarín

Barcelona, 1920. Capellà i escriptor. Va participar a la Guerra Civil, com a membre de la “Lleva del Biberó”. De la guerra en tornà tísic, i després d’una llarga recuperació, decidí fer-se capellà. Fou rector de Santa Maria de Queralt i ara viu a Gòssol. Autor de “Mossèn Tronxo” i d’un bon grapat de llibres. També ha col·laborat en publicacions i programes de televisió.









Mor mossèn Ballarín, el rector de Catalunya

(Jordi Llisterri –CR) No va ser rector que cap gran basílica, però l’èxit literari i la televisió el van convertir en el rector de Catalunya. El capellà de capçalera d’una generació. Josep Maria Ballarín ha mort la matinada d'aquest divendres als 96 anys a Berga. El funeral se celebrarà aquest dissabte a les quatre de la tarda a l'Església de Santa Eulàlia de Berga presidit pel bisbe de Solsona. Després serà enterrat a Gósol. 
La popularitat de mossèn Ballarín quedarà vinculada per sempre a dos fets. Primer, l’èxit de la novel·la Mossèn Tronxo, publicada el 1989 i un dels pocs títols en català que ha aconseguit trencar el sostre de vendes de 100.000 exemplars. S’ha reeditat durant anys. I, després, les tardes al sofà del programa de TV3 conduït per Mari Pau Huguet, la finestra per la qual va entrar a casa de molta gent a principis dels anys 90. Molt abans de l’arribada de les monges mediàtiques.
Però mossèn Ballarín és molt més que això. Primer de tot, un capellà. A la seva manera, però capellà del bisbat de Solsona. Els primers anys de la seva biografia, potser més oblidada, expliquen molt el personatge.



La desfeta del 1939
La trajectòria de mossèn Ballarín està marcada per la Guerra Civil. Va néixer el 8 de febrer de 1920 a Barcelona i va estudiar als Escolapis. Un dels primers records que tenia va ser acompanyar el seu pare a la Plaça Sant Jaume per veure com Macià proclamava la República.
Fill d’una família catòlica i catalanista va ser dels catalans que va perdre la Guerra Civil dues vegades. Els pares van arriscar-se acollint capellans perseguits i Ballarín va saber de l’assassinat de diversos companys seus de la Federació de Joves Cristians de la qual també va formar part. Després va partir el bombardejos a Barcelona. I, l’abril de 1938, després d’iniciar els estudis d’enginyeria, és cridat a files dins de “la lleva del biberó”.
Va tenir la sort de no ser destinat a la Batalla de l’Ebre, però des de Begues va ser obligat a iniciar la retirada del que quedava de l’exèrcit republicà cap al nord mentre les tropes franquistes conquerien el territori català. Just el dia que feia 19 anys va ser capturat i portat a una presó de Tarragona. Des de la cel·la sentia com companys seus eren torturats.
No va tenir cap denúncia i per això el van alliberar aviat i el van destinar a fer la mili a Zamora. Però el tràgic 1939 es va tancar primer amb la mort de la seva germana i després del seu pare. Malalt de tuberculosi, el van llicenciar i es va recloure amb la seva mare a Matadepera.
Passat el 1939, i agafat per la malaltia durant sis anys, va començar a aprofundir les seves lectura filosòfiques. El carmelita Bartomeu Xiberta és un dels seus guies intel·lectuals. Ballarín es planteja entrar a Montserrat, però finalment, el 1946, es decanta per l’orde de Sant Felip Neri, al barri de Gràcia, on va ser ordenat el 1951. En recaure de la tuberculosi és enviat a Solsona per procurar-li un ambient més saludable. Allà acaba fent classes al seminari i incardinant-se com a capellà diocesà.
Destitucions episcopals
La trajectòria de Ballarín dins de l’àmbit eclesial han estat marcada per dues destitucions de dos prelats ben rellevants: Vicente Enrique y Tarancón i Antoni Deig. Tarancón, que havia arribat a Solsona el 1945, no es va refiar de Ballarín pel seu esperit, que llavors veia massa catalanista i massa obert. Així, el 1958 el va destituir com a formador del Seminari de Solsona i el va enviar al Santuari de Queralt, a Berga. A un racó de la diòcesis que en aquell moment no tenia cap al·licient un mossèn culte i amb una suposada carrera eclesiàstica per davant com Ballarín.
Però Ballarín no era una home de carrera. Era un capellà de poble. I amb aquesta proximitat va convertir el Santuari de Queralt en un dels més visitats de Catalunya. Alhora, en un santuari de l’antifranquisme. Amb esperit benedictí, hi acollia tothom. Ja l’any 60 va contribuir a amagar els promotors dels Fets del Palau de la Música que fugien de la policia. Raimon Galí i Josep Benet són alguns dels seus contactes i és l’època en què coneix la generació de polítics que faran la transició a Catalunya. I també els dos futurs presidents de la Generalitat, Jordi Pujol i Pasqual Maragall, i amb els dos va mantenir l'amistat fins el darrer dia. Una activitat compromesa amb estudiants i intel·lectuals que el va portar a ser controlat per la policia. Fins i tot va tenir el telèfon intervingut, tot i que no ho va saber fins a finals dels anys vuitanta quan en una revisió el tècnic el va advertir que encara tenia la línia punxada. Jiniciada l'època democràtica, la seva implicació i lideratge en el GEN, el Grup d'Estudis Nacionalistes, on es van formar la majoria de quadres catalanistes del país. Ja iniciada l'època democràtica, va ser un dels promotors del GEN, el Grup d'Estudis Nacionalistes, on es van formar bona part dels dirigents que avui lideren el moviment sobiranista. 
Curiosament, durant l'etapa de resistència no va tenir gaires problemes amb el successor de Tarancón, el bisbe José Bascuñana. Fins i tot, el 1966 mossèn Ballarín va rebre Franco al Santuari, on va fer una visita amb motiu del 50 aniversari de la coronació de la Verge de Queralt i va inaugurar un ascensor inclinat que només va ser utilitzat aquell dia. 
Al mateix temps, la tasca al Santuari li va deixar més temps per escriure. De les primeres col·laboracions a Serra d’Or, passa a una intensa producció bibliogràfica que arriba a una quarantena de títols. Molts van ser publicats a partir dels anys 90 amb l’empenta que li dóna la seva popularitat. Però fonamentalment Ballarín ha estat un escriptor religiós.
Santa Teresina de Lisieux. Quaderns autobiogràfics (1964) i Francesco (1967) són els primers títols que recullen l’espiritualitat evangèlica de Ballarín i la influència en la seva obra d’aquests dos sants de la senzillesa. Durant els anys vuitanta a l’Abadia de Montserrat publica títols de caire religiós i espiritual com Pregària al vent, Torrent avall, De Nadal a Reis, Sant Benet, mil cinc-cents anys, Ai Francesc, si aneu a les valls d'Andorra..., i un dels més celebrats: Paràbola dels retorns.
I el 1989 arriba d’èxit de Mossèn Tronxo. I el 1996 el Premi Ramon Llull de novel·la amb Santa Maria, pa cada dia. I la popularitat. Però també n’ha de pagar un preu. Ell mateix explica que a la gent “carca” de Berga no li agradava aquesta popularitat i amb l’excusa que cada vegada s’ocupava menys del Santuari van demanar al bisbe Antoni Deig la seva destitució com a rector. Finalment, Deig claudica i el 1993 Ballarín és destituït per segona vegada, 36 anys després d’arribar desterrat a Queralbs.
De Gósol al cel 
“L’important no és Queralt, Gósol o Berga, l’important per a la gent és fer-los companyia. La fórmula és molt senzilla, és estar amb els que pateixen, i també, si passen un moment bo, alegrar-te’n”. Josep Maria Ballarín explicava així al cap d’uns anys com va entomar la sortida de Queralt. Creia que el bisbe Deig s’havia equivocat però no li guardava cap rancor. El 2004 va rebre la Medalla d'Or de l’Ajuntament de Berga i va ser proclamat fill adoptiu il·lustre, un reconeixement promogut pels mateixos sectors que van promoure la seva destitució deu anys abans. El 1995 també havia rebut la Creu de Sant Jordi.
Però, a més, la sortida de Queralt acaba proporcionat a Ballarín un nou paradís. El bisbe Deig li demana que continuï el seu “apostolat” literari i mediàtic i no li dóna cap responsabilitat parroquial. Ballarín pot anar a viure on vulgui i apareix l’Emilia. Santa Emilia, com li diu ell. Una vídua de Solsona que li ofereix un pis buit que té a Berga i que s’acaba convertint en la seva família, fins el darrer dia.
L’Emilia estiueja a Gósol, un petit poble al nord del Berguedà que ja pertany al bisbat d’Urgell. Allà Ballarín hi coneix el seu mossèn Tronxo: mossèn Ramon Anglerill. Des de l’any setanta està destinat a atendre diversos pobles de la zona i, el primer dia que es coneixen, Ballarín ja l’ajuda dient una de les moltes misses que ha fer cada cap de setmana. Una col·laboració amb Gósol que s’ha mantingut fins els darrer dia sense ser-ne mai rector. És l’època que retrata Albert Om en el capítol de El Convidat de TV3 dedicat a mossèn Ballarín.
Amb l’edat de jubilació l’activitat de Josep Maria Ballarín no s’atura. I fins fa pocs dies encara es mantenia intel·lectualment actiu amb les piulades diàries a El Matí Digital, i l’article quinzenal a El Punt Avui. I actiu en el seu compromís catalanista. En les darreres eleccions catalanes va tancar la llista de la demarcació de Lleida de Junts pel Sí.
Tampoc els darrers dies va prendre una de les qualitats que l'ha fet més fort: el sentit de l'humor. Quan rebia els amics que anaven a acomiadar-lo, en algun moment de lucidesa, els convidava al seu funeral.  
I de Gòsol al cel. Allà segur que hi espera mantenir la seva gran devoció. La de no perdre’s cap partir del Barça.








Josep M.
Ballarín
Josep M. Ballarín

Barcelona, 1920. Capellà i escriptor. Va participar a la Guerra Civil, com a membre de la “Lleva del Biberó”. De la guerra en tornà tísic, i després d’una llarga recuperació, decidí fer-se capellà. Fou rector de Santa Maria de Queralt i ara viu a Gòssol. Autor de “Mossèn Tronxo” i d’un bon grapat de llibres. També ha col·laborat en publicacions i programes de televisió. 



Què pensava mossèn Ballarín




No hi ha millor retrat de mossèn Josep Maria Ballarín que el que es fa ell mateix. Quan va complir els 90 anys la periodista Mònica Fulquet va publicar el llibre-entrevista Què pensa Josep Maria Ballarín. Recollim algunes cites que retraten la seva manera de ser capellà i la visió del país.
Ser capellà
"Si jo hagués entrat en una multinacional, hauria durat un any, i l’Església fa més de cinquanta anys que m’aguanta. Perquè el capellà té una llibertat que no us podeu imaginar i mentre no surtis d’uns certs paràmetres, i tinguis un mínim de respecte pel bisbe, el papa, etc. i no facis xafarderies clericals, vius molt tranquil i feliç".
"Una parròquia tan petita té una independència molt més gran que Navarra respecte d’Espanya"
"La solució és que els capellans creguem en Déu, que tinguem bon humor i anem tirant endavant, ens anem cuidant de la gent i sobretot saber que també tenim una missió cap a aquells que no van a missa, que això en un poble està claríssim. Mira, jo dic el següent: em vaig fer capellà perquè Déu ha volgut, em va fotre una empenta sense preguntar-me si m’agradava o no m’agradava, i cap allà. I no em reca gens, de manera que si et fas capellà és perquè Déu ho vol, i si no hi ha capellans, doncs que s’espavili.
"No em vaig fer capellà per arribar a bisbe ni cap bestiesa d’aquestes, em vaig fer capellà per agafar l’Església per sota, de manera que jo em vaig fer capellà per tu, per aquests d’aquí, els d’allà, per aquell altre i l’altre, i mentre els de dalt em deixin treballar ja no demano més. Que per cert m’ho deixen fer, perquè a més a més ja saps que hi va haver aquella mena de moda dels capellans casant-se..., i és clar, jo no ho he fet i aleshores tinc un carnet difícil d’obtenir, que és de boig no perillós, i així vaig tirant. Ara, el món del clero, com tot, està ple d’intrigues i de baralles".
L'Evangeli
"El nostre Evangeli et dóna uns mínims resumits en tres coses: les benaurances, el Parenostre i el Magnificat, càntic de la Mare de Déu. Aquests són els nuclis de l’Evangeli i d’això s’ha de viure".
"A mida que et vas fent vell, que veus que només et queda una cosa: el parenostre de quan t’adorms, que t’hi arrapes, i sobretot l’últim tros: 'perdoneu les nostres culpes així com nosaltres perdonem els nostres deutors'. Que s’ha de perdonar, en la meva opinió, ja no per santedat sinó per comoditat".
"No et pots ni imaginar com s’està de bé en un poble petit com Gósol, i què és un partit de futbol vist a Gósol i què és trobar-te la gent a plaça i què és anar de plaça fins a casa tot saludant la gent. Ara, també passes moltes penes, eh? Si vols que et digui la veritat, la pena més grossa que passo és veure les parelles que es desfan. És molt trist veure que el matrimoni no té la solidesa d’abans. Hem estat tan existencialistes que una promesa per a tota la vida no entra al cap de molta gent, quan és l’única manera de se feliç. Bé, de ser feliç no, de tenir una mica de pau".
"Has de viure d’esperança, però no d’esperança immediata sinó de llarga esperança, saber que tu només ets una baula més de la cadena i que després Déu dirà."
L'Església
"Jo, com que crec que l’Església és de Déu (...) i hem anat sobrevivint, doncs escolta, no ens hi amoïnem. Hem d’acceptar que vivim en una societat laica, oficialment, però que té l’obligació de respectar encara l’Església d’aquí."
"L’església s’aguanta pels sants desconeguts".
"A la guerra van matar el 40% dels capellans, i l’any 1946 ja eren més que al 1936. Hi va haver una explosió, però ara l’Església paga l’haver cregut, els de dalt, que havien guanyat la guerra. És a dir, que l’Església paga el Rouco, i a més a més al pobre Joan Pau II, que no va tenir mai un conseller català al costat, li van anar a inflar les orelles que Catalunya estava descristianitzant-se, que si patatim que si patatam, que el clero estàvem tot bojos, i aleshores ens va clavar uns bisbes que Déu el perdoni. Hi ha honroses excepcions, i fa patir molt".
"Si un cardenal es fiqués al llit amb una senyora faria menys pecat que aquests de la Cope creant odis".
La República
"Això del temps de la República ara ens ho pinten com un oasi però puc explicar una cosa molt personal: en cap dels cursos del col·legi, durant els anys que vaig fer el batxillerat, no vaig passar ni un sol any que no m’hagués de quedar a casa dos o tres dies sense poder anar a escola perquè hi havia merder als carrers".
"Cal dir que el Front Popular era un farrigo-farrago. Hi havia l’Esquerra, i el PSUC no sé si existia, però a Catalunya només hi havia un partit d’esquerres que era el del Companys. Jo, avui, la impressió que tinc de la República és que era can pixa i rellisca, no hi havia cap mena de seguretat política".
"La situació actual de divisió només es pot entendre a través d’aquella època. La República es va proclamar al crit de 'Visca en Macià i mori en Cambó!'”
Memòria històrica
"La República va ser una cosa horrible, Franco va ser una cosa horrible, i ara que no vinguin a santificar els comunistes, que són els que es van inventar les txeques, eh? (...)  Si volen remenar que ho remenin tot, que consti que a Barcelona s’esperava l’entrada de Franco només perquè es passava gana. Perquè la gent passava gana i perquè no podia anar a missa. Hi ha coses que no es poden esborrar: que van matar el 40 per cent de capellans i dels fejocistes –que jo n’era-, en van matar més de 200. (...) Ara volen tornar enrere i remenar un passat només per recordar els crims d’una banda".
"Durant la retirada hi va haver tants morts com a la batalla de l’Ebre. La retirada per mi va ser el pitjor (...) no es pot explicar, era una mena de tragèdia més humana perquè hi havia els civils entremig, que fugien dels pobles per anar-se a refugiar a França; va ser horrible".
Catalunya
"Ens fotran per totes bandes, aquest Estatut és una llufa, com els tres que s’han fet, i no hi ha res a fer".
"El que passa amb el tren de cercanías, que en diuen, perquè s’ha de dir en castellà, no passarà mai a Madrid, no. (...) No és que siguem separatistes, és que ells són separadors."
"Catalunya després del Compromís de Casp es va dedicar a l’esport nacional, que és barallar-se amb el veí, nyerros i cadells, la Biga i la Busca. Després, saltant uns segles, austriacistes i botiflers; després carlins i liberals, i sempre hem anat fent d’aquesta manera. És a dir, han pesat més els odis personals que el saber que tots som catalans".
Llengua
"A l'escola no els ensenyen català, els ensenyen el Fabra, que amb tots els respectes és barceloní. I aleshores jo tinc fama de posar en els meus llibres paraules que no són al Fabra però que l’Emília les gasta habitualment. Per exemple, em diu que després de fumar jo estic embutxat, oi que ho entens?"
"I això de tenir una ràdio i una tele en català, doncs mira, si fos un ens autònom, que no dominés cap partit, com la BBC, seria una cosa, però això aquí és impossible. Perquè tothom és d’un partit o l’altre i trobar uns paios que governin un ens així és impossible, no seran mai objectius, i entre altres coses, torno a dir, perquè estem governats culturalment pels nostàlgics del comunisme, que només saben rondinar. Pel que fa a la llengua, penso que s’està fent malbé. Si t’hi fixes, a la televisió el català s’està quedant només amb cinc vocals".
"La normativa d’en Fabra penso que s’hauria de superar. El Fabra va fer una cosa que li va encarregar justament el Prat de la Riba, una normativa catalana, almenys per als cossos oficials, i va fer una cosa que fins i tot es considerava interina, però després ho van canonitzar. A més a més, per què un de Lleida no pot escriure l’article 'lo', a veure, per què? És que el català l’estan destrossant. Em poso molt nerviós cada vegada que ho veig; als peatges de les autopistes hi diu “sols targetes”, mai no ho ha dit ningú en català, això, coi: 'només targetes', però com que el castellà diu 'solo tarjetas', doncs vinga!"
"Jo engego paraules que no sé si són al Fabra però que aquí a Gósol són d’ús comú, i després de tant en tant n’engego una de Lleida, però no crec que parli un català complicat".
Educació
"Penso que s’hauria de fer una llei sobre l’ensenyament, que diràs que és absolutament carca, que digués: primer, cal suprimir els consells de pares; segon, quan la canalla surt del col·legi els responsables són els pares i que no preguntin res més; tercer, que al mestre o la mestra els tractin de vostè. I recuperar l’autoritat del mestre, si cal fins i tot restaurant el castanyot pedagògic".
"Jo beneeixo els escolapis perquè a més a més de donar-te el gust de donar ciències espirituals jo allà era feliç. Si hi havia una bufetada perduda em tocava a mi, de fet em va tocar el deu per cent de temps d’estar més estones agenollat que no pas divertint-me, al col·legi. Però els agraeixo que animal hi vaig entrar i animal en vaig sortir, no em van canviar. Si hagués anat als jesuïtes m’haurien expulsat".

Antoni Deig
"Amb en Tom vam mantenir una profunda relació d’amistat, abans que el fessin bisbe anava sovint a casa seva a Menorca, i un dia, quan les coses anaven mal dades, el vaig trucar i el vaig anar a veure i vaig fer: 'què m’has de dir?', i es va quedar parat. Hi havia un grup de gent a Berga que considerava que no me’n cuidava prou, de Queralt. Realment no hi havia altres raons; a mi a Berga m’acceptava gairebé tothom, però la 'carcundia' no em volia. Això de sortir a la televisió segurament no hi va ajudar gaire. El Deig em va dir: 'vés a Barcelona, a la televisió, escriu llibres, tens carta blanca'. Pobre Ton, quan ens vam trobar i em va dir que marxés, va patir més ell que jo".
"No li retrauré mai de la vida; es va equivocar, jo penso que es va equivocar, però què vols fer-hi, tu. (...) Hi ha una cosa que diu el Parenostre i que és perdonar. Perdonar no s’ha de fer per virtut, s’ha de fer per comoditat.  A més, saps què passa? Hi ha una cosa: l’important no és Queralt, Gósol o Berga, l’important per a la gent és fer-los companyia. La fórmula és molt senzilla, és estar amb els que pateixen, i també, si passen un moment bo, alegrar-te’n".
El Barça
"El futbol té tres principis fonamentals: el primer, que la pilota és rodona; hi ha molt pocs jugadors que ho sàpiguen eh? Per exemple, al Barça qui ho sap és Messi. Segon, que la porteria és rectangular i és allà. I això ho sabia per exemple, com a ningú més ho he vist, el Romario. I tercer, que hi juguen 22. I al Barça, després de Kubala qui sabia això és Guardiola. Que sempre sabia on eren els 22 jugadors".
"Jo no he estat mai ficat dins del Barça, sóc parent d’en Montal, però mai m’hi he ficat. Acabada la guerra em vaig començar a llevar a Matadepera, un poble dividit, la gent no es tractava, els joves es miraven de reüll. I el Cisco de cal Valiró, que era de dretes, el Cisco de cal Trapet, que era d’esquerres, el Joan Sabiné, que també era d’esquerres, i jo, que havia fet la guerra amb els rojos, vam fer el Matadepera de Futbol, el vam reconstruir i allà s’hi van trobar tots".
Els polítics
"El noranta per cent dels polítics d’aquella època i que ara són de l’Esquerra i no van a missa, tots van passar per l’escoltisme, tots ".
"Jo de la política actual no llegeixo res al diari, perquè em poso massa trist, i aleshores em queda dir parenostres. Els polítics s’haurien de dir: primer: Catalunya és més important que el partit; segon: és més important el partit que el meu càrrec i els meus egoismes”.
"Uns paios com l’Adenauer, el De Gasperi i el Schuman no existeixen. Estem governats per mitjanies, tu! Pensa en la política catalana i l’espanyola, tots mitjanies, de polítics de raça només hi ha hagut en Pujol, els altres res".