dimecres, 29 de maig de 2019

AUCA FER LA FI DELS CAGAELÀSTICS


Resultat d'imatges de fer la fi del cagaelastics


AUCA DE L'ENFADÓS (O LA FI DEL CAGAELÀSTICS)
Pel Sant de la Pilarica
a dintre del llit es fica.
Diuen que és un refredat
que ja el tenen controlat.
Quan agafa la gripota
té por d'estirar la pota,
perquè el cor se li ha embalat
i el ronyó se li ha parat.
Tot el "bunker" s'esvalota
i ja no toquen pilota.
La família i el Marquès
diuen que no serà res,
però criden amb urgències
moltes doctes eminències.
Tots els metges de l'equip
diuen: "Pobre! Ja està RIP!"
Però com que són manats,
controlats i ben pagats,
va i l'entuben i l'injecten,
i l'enxufen i el connecten,
tot dient: "es fa el que es pot
mal que ens quedi un trist "robot".
I així es queda dia i nit,
tot ben "lúcid" i ... adormit!
Però, ai! que un mal matí
amb la caca i el pipí
la mala sang concentrada
se li'n va d'una bufada.
Valga'ns Sant Nin i Sant Non!
Tot l'equip es descompon.
L'Arquebisbe ho vol curar
amb el "manto" del Pilar.
Quan l'hi planten al damunt
es pot dir que és mig difunt.
El Marquès diu: "Prou folló!
Li farem l'operació".
I en un lloc provisional
ja me l'obren en canal.
Li han trobat al païdor
més forats que a un colador.
El sargeixen ben sargit
i el tornen a ficar al llit.
Per ràdio i televisió
diuen Visca! ja està bo!
Tots els "ultres" del país
van bevent glopets d'anís
bo i dient: "Miracle gran!
viu i tot, el farem Sant".
Mes ... l'eufòria es va acabar
quan se'ls hi torna a escolar.
L'equip creix i ell empitjora:
vint doctors i una doctora.
(La doctora que és tanoca
per si cal fer un boca-a-boca.)
I tots diuen: "Tu-ru-rut!
ja hem fet tot el que hem pogut".
Però el Marquès diu: "Cabrons!
ja en tinc plens els collons!
Tant si us pesa com si us plau,
el portarem a la PAU.
Allà hi tinc més maquinetes
i enfermeres molt maquetes
i amb una mica de sort
ressuscitarem el mort".
Dit i fet. Ben embalat
a la PAU l'han facturat:
Han escombrat els malalts
de les sales principals.
Un dia, amb gran cerimonial
l'han tornat a obrir en canal.
Per si un sí o per un no
li tallen el païdor.
(Tan d'estómac que tenia
ai, Senyor, ves qui ho diria!)
Quan el tenen ben cosit
el tornen a ficar al llit.
Això sí: ben entubat,
enxufat i connectat.
La maquinària a tot gas
el fa viure al seu compàs.
Si es parés un sol minut ...
"qui gemega ja ha rebut"!
La família mentrestant
guarda joies tot resant.
Van i vénen tots els dies
les més altes jerarquies,
preguntant pel Carcamal
de la sala principal.
També escriuen, puntuals,
llepaculs habituals
(adherències d'ajuntaments
i associacions innocents).
Però allò tan esperat:
un "Què tal?" d'un Cap d'Estat ...
no els arriba al teletip;
i és que el món n'està molt tip!
Mentrestant els reporters
que es gelaven pels carrers,
ara, dins de l'edifici
avorrits de tant desfici
van dient que ja n'hi ha prou
de tant "parte" amagant l'ou.
De tant en tant un "xou" de donacions,
de floretes i ronyons.
(De les Urdes un gallut
li ha cedit el seu canut.)
I així els dies van passant
i la mòmia es va aguantant.
Aguantant? Torna a fer el ruc
i als tres dies: Catacruc!
Ara, els sucs tan mal païts
se li'n van pels descosits.
El Marquès, fora de si,
decideix tornar-lo a obrir.
Diu, quan veu el mullader:
"mala peça té el teler".
I tallant d'aquí i d'allà
li treuen el budell culà.
I altre cop tot ben cosit
el tornen a ficar al llit.
I el deixen drogat i sol
com un "hippi" qualsevol.
Passa un dia, dos i tres
i els "partes" no diuenres.
Res més que dorm com un soc
i que tot va a poc a poc.
Les beates i els merdetes
van portant-li medalletes;
els normals i els eixerits
conten "xistos" divertits.
I entre el qui plora i qui riu
passa el post-operatiu.
(Algun dia es morirà
i ningú no s'ho creurà.)
Però al tomb dels quatre dies
tornen les anomalies.
Diuen que es torna a escolar
i ningú no ho pot parar.
Tothom prepara el xampany
que està en fresc fa més d'un any.
I que si això no s'acaba
ja tindrà "bouquet" de cava.
Amb l'orella al transistor,
l'ull ficat a la televisió,
tots els nervis en tensió
i el xampany dintre el porró,
esperem el gran final
d'aquest "xou" fenomenal.
L'últim "parte" demencial
de l'equip de l'hospital
diuen que l'han "invernat"
com un mero congelat.
El cas és fer-lo durar;
ningú sap per què serà.
Hi ha una explicació concreta:
és per fer-nos la punyeta!
Ens consola que ha patit
com pertoca a un mal parit.
 
VINT DE NOVEMBRE GLORIÓS
S'HA ACABAT EL _GRAN MERDÓS_.
I aquests són els quatre fàstics
de la fi del Cagaelàstics!
Anònim del segle XX.
 

             (enllàç   a  "ESCRITS  CATALANS"...

dimarts, 16 d’abril de 2019

INTERESSANTS






*    *    *    *    *




CREMA   PARIS...   CREMA  NOTRE  DAME



L'AGULLA CAU...








Ho considero rellevant perquè l’arquitecte, caracteritzat per dissenyar estacions ferroviàries arreu del territori francès, és el màxim exponent del que podríem anomenar “enginyeria litúrgica francesa” i ha comptat amb intervencions destacables com Saint Françoise de Molitor i l’església de Saint Ignace, totes dues a París, o la reforma dels presbiteris de les catedrals d’Estrasburg o Nantes. Potser sigui aquest autor un dels millors situats per respondre al repte de la reconstrucció de Notre-Dame de París
.





*   *   *   *   *   *   *   *



LES BENAURANCES i EL MAGNÍFICAT DE LA CREU
Josep Lligadas – 16/abril/2019


La idea no és meva. La vaig treure d’una novel·la, o una obra de teatre, o una pel·lícula, no ho recordo. Però és una molt bona intuïció, que des que la vaig descobrir m’acompanya cada Setmana Santa.
I és que la creu, aquell ambient de tragèdia i de liquidació d’esperances i il·lusions, és, per al creient, el millor lloc on recordar i proclamar dos dels textos més potents que tenim als evangelis.
A la creu, davant Jesús que mor, té el màxim sentit recordar aquelles paraules que ell mateix havia proclamat: “Feliços els pobres, perquè vostre és el Regne de Déu!”. Ell, allà a la creu, en una situació de màxima pobresa, ens tornava a refermar la seva aposta, i la refermava vivint-la ell, en la seva persona, amb la màxima cruesa. Feliços els pobres, feliços els qui passen fam, feliços els perseguits per causa de la Bona Nova... I els nets de cor, i els qui busquen la justícia, i els qui treballen per la pau...
Allà, davant Jesús que mor a la creu, aquestes paraules, aquesta aposta, té més sentit que mai. Jesús l’ha viscuda, i ara, contemplant-lo clavat a la creu, i recordant la manera com va viure i les causes i els criteris d’actuació que va defensar, la primera cosa que qualsevol ésser humà amb sensibilitat i amant de la dignitat i la decència se sent cridat a dir, és que aquella vida i aquella mort, encara que objectivament siguin un fracàs, són infinitamenmt valuosos, i són infinitament fecunds. La vida val la pena ser viscuda així. I, amb Jesús, són igualment fecundes i immensament valuoses totes les vides viscudes així.
Però els creients, aquí diem una cosa més. Una cosa que fa més ple, definitivament ple, el sentit d’aquesta vida. Diem que Déu és al costat de Jesús en la seva mort, i porta aquesta mort tràgica cap a una vida definitiva, una vida on serà possible viure tota la riquesa que té el fet de ser home o dona en aquiest món, i on el fracàs quedarà definitivament clar que no és fracàs, sinó total fecunditat.
I hi ha encara un segon text. Al peu de la creu, diu l’evangeli de Joan, hi ha Maria, la mare de Jesús. Maria, quan bo i embarassada se’n va anar a visitar la seva cosina Elisabet, havia esclatat en un càntic de lloança a Déu perquè les seves preferències estaven en els humils i perquè el seu projecte era un capgirament de tot allò que fes que uns éssers humans aixafessin les vides d’uns altres éssers humans.
Ara, aquell fill que llavors portava al ventre era allà, morint a la creu, després d’haver anunciat les preferències de Déu i el projecte de món que Déu volia. I allà, Maria podia tornar a magnificar el Senyor que obra meravelles i estén el seu amor de generació en generació. El Senyor que derroca els poderosos del soli i exalça els humils. El Senyor que omple de béns els pobres mentre els rics se’n tornem sense res. Sí, és cert, la creu de Jesús mostrava tot el contrari: els poderosos continuaven en els seus solis, i els humils continuaven morint a les creus alçades fora de les muralles de les ciutats. Però la proclamació de Maria, l’anhel que expressava el seu càntic, l’esperança que transmetia, no quedava en absolut anul·lada per la tragèdia del Calvari: el camí era aquell, fer el que Jesús va fer mostrava allò de millor que els homes i dones podem fer, i no quedava desqualificat perquè el sistema d’aquest món continués mostrant la seva força inhumana: la dignitat i la riquesa del ser persona es troba en Jesús, la victòria que humanitza es troba en Jesús.
I aquesta victòria va molt més enllà. Ho va dir també Maria, i ho continuava proclamant amb la seva presència al peu de la creu: “Déu s’ha recordat del seu amor a Abraham i a la seva descendència per sempre”. Déu ressuscitarà Jesús i ens convidarà a nosaltres a seguir el seu mateix camí.
Bona Pasqua!





dijous, 17 de gener de 2019