divendres, 19 de maig de 2017

CONCERT "FESTES SANT DOMINGO"

































Església de Sant Vicenç Ferrer - MANACOR


----


 Església de Sant Josep - Manacor.   (enllaç  a  Esglésies   de   Mallorca)




dissabte, 13 de maig de 2017

LA GRAN REGRESSIÓ






Santiago  Alba  Rico






Arjun Appaddurai


Zygmunt  Bauman


S’ha de desmuntar aquesta idea que no podem fer res, que només podem viure matant-nos’

Entrevistem Marina Garcés, que acaba de publicar, conjuntament amb més autors, el llibre 'La gran regressió'



Marina Garcés participa en el llibre La gran regressió (Empúries). Ho fa al costat de pensadors diversos, com ara Zygmunt Bauman, mort fa poc. Si l’anàlisi que fa Garcés en el llibre aprofundeix sobre la ‘condició pòstuma’ i això fa que no hi hagi gaires concessions a la realitat que vivim, a l’entrevista la filòsofa obre alguna finestra. Hi deixa entrar claror per a l’esperança. Creu que s’ha de derrotar el catastrofisme del ‘no hi ha res a fer’: ‘Si anem dient que res no serveix, qui haurà guardat les llavors quan passi la tempesta.’ Reclama la necessitat de la paciència i veu indicis de futur, que explica amb convicció mentre es declara cada vegada més anarquista.
Parlant de regressió, és inevitable parlar de les eleccions franceses. Què en penseu ?

—El que havien de triar els francesos eren les dues cares d’un mateix món que es va destruint a si mateix i d’una Europa on les violències s’han externalitzat durant molts anys. Ara aquestes mateixes violències es manifesten dins mateix del projecte europeu.

En el llibre parleu de condició pòstuma. Tot s’acaba?

—En aquesta situació de crisi civilitzatòria, el relat dominant ens ofereix gairebé una condemna. Davant una condemna, qualsevol salvació és bona. Tota la gestualitat és salvacionista. La Le Pen ve a salvar França i en Macron ve a salvar de l’hecatombe de l’altra. Quan el discurs és de salvació no hi ha política. La política és la possibilitat d’elaborar decisions col·lectives en conflicte i amb conseqüències corresponsables i en alguna manera assumides per parts diverses. Això s’anul·la quan tot el que ens pot passar és o salvar-nos o condemnar-nos. Aquesta situació crea la sensació que anem contra rellotge. Tot va contra un temps que es va esgotant: recursos, decisions… Hi ha una desproporció entre allò que podem decidir i les conseqüències que té. És una mena de desbandada, en què compta aquest compte enrere, aquest temps de pròrroga. Temps contra el temps. La pregunta és com prendre posició en aquesta guerra contra el temps que vivim.

En el llibre expliqueu com passem de ‘Barcelona posa’t guapa’ a ‘Barcelona, ciutat morta’. Tot va tan de pressa? Passa tot de cop?
—Aquest és l’efecte més sorprenent i més inquietant. Sembla que tot allò que ara assenyalem com a símptomes d’aquesta catàstrofe, d’aquesta fi de la civilització, d’aquest món en perill sigui una regressió que té lloc ara, quan en realitat són els efectes d’una història que té unes quantes dècades de duració. Són els efectes del que ha estat el projecte del capitalisme mundial i neoliberal sobre les condicions de vida del planeta, sobre les relacions geopolítiques, econòmiques, extractivistes… del món. Aquest gran desbocament del capitalisme planetari fa molts anys que és en marxa. Si ho llegíssim no des dels relats que fan els poders econòmics i polítics sinó des de la narració del que els moviments socials han dit i han fet, tindríem molt clar que això que passa ara s’ha gestat durant aquests vint-i-cinc anys.









Donatella della  Porta







Nancy Fraser       
Ens havien venut un relat feliç.

—Tot això que passa té a veure amb una configuració de les relacions de poder, que s’havien apoderat del món amb un relat d’èxit. El que hi ha hagut és una operació ideològica molt forta, de venda i de màrqueting del que havia de ser la globalització feliç. El problema és que el despertar només sigui en termes de malson.

Hi ha un moment que dieu que l’únic que ajunta el segle XX amb el XXI és la mort.

—Parlo de condició pòstuma, com una manera d’anomenar els nostres temps. Hi ha aquesta acceptació de la irreversibilitat del col·lapse produït, en el que la nostra mort, sigui com a civilització o com a forma de vida o com a espècie en extinció, ha ingressat en el nostre imaginari. No parlo de la mort en el sentit de la finitud mortal sinó de la mort de matar. Per mi, és important distingir morir de matar. Que ens morim és allò que ens fa humans, que ens matem és allò que com a humans hem intentat no fer o fer menys, o només en situacions d’excepcionalitat. Ara, en canvi,  tornem a acceptar la normalitat que vivint ens matem i això avui potser no és matar el veí del costat però és acceptar que només podem viure contaminant. Llegim els índexs de contaminació de Barcelona i no aturem la ciutat! Què vol dir, això? Per mi, això és condició pòstuma, acceptem que només podem viure produint mort. Quina renúncia és aquesta, com a humans? Això és la cosa més trasbalsadora del nostre segle.
Fotografia: Albert Salamé
Podem fer-hi res, per sortir d’aquí?
—Sí.
Al llibre dieu que hi ha indicis, però més aviat llegir el vostre capítol no anima gaire..
—Jo he trobat més desoladors alguns altres articles del llibre.

Per què?

—Són articles que acaben amb ‘no sabem què hem de fer però l’esquerra s’hauria de refundar’. Estiren imaginaris del passat més que portar les coses a l’arrel del que és fonamental a la vida humana, que és aquesta idea que pensar és sempre poder tornar a pensar.

Això ho dieu en el llibre citant Aleksiévitx.

—Sí, perquè això sí que és a la mà de tots. Dirigir la política mundial se m’escapa. I quina seria l’esquerra que no fos la mateixa que ens ha venut quaranta vegades i forma part d’aquesta decepció actual de la impotència col·lectiva? Tant jo com altres autors anem cap al que seria avui realment una revolució cultural. Sembla el més abstracte i és el més concret. Un dels grans indicis d’esperança és que hi ha hagut un canvi de consciència profund. Des de llenguatges i formes de vida molt diferents gairebé tothom té consciència que això no va.
Això cada dia és més evident…

—Fa vint anys molta gent s’havia lliurat a la promesa de felicitat global. Ara aquesta narració ha caigut. Gairebé tots som conscients què ens fem mal. No esperar res del sistema que vivim i ser conscients dels seus límits és un gran salt de consciència. Ara el repte és què en fem, d’aquesta consciència.

Eva Illouz










Ivan Ktastev










Bruno Latour

No és pas un repte fàcil.

—No hem sabut encara elaborar aquesta consciència en termes d’acció col·lectiva. D’acció individual, n’hi ha de moltes menes, hi ha molta gent que deserta de les formes de col·laboració amb aquest sistema. Vides que es posen al marge, maneres de sobreviure. Però, és clar, la salvació individual no és mai una veritable transformació.
Narro aquest fatalisme per apartar-nos-en. S’ha de desmuntar aquesta idea que no podem fer res, que només podem viure matant-nos, que qui dia passa any empeny i que si pots estar millor que el veí del costat queda-t’hi i no arrisquis . Totes aquestes formes tan novament conservadores, són defensives.

Marina Garcés durant l’entrevista. Fotografia: Albert Salamé
Però també són fruit d’un dia a dia, cada vegada més dur i hostil per molta gent que té dificultats per a sobreviure.

—Les condicions objectives, per dir-ho en llenguatge clàssic, i les subjectives són on s’elaboren les maneres com ens sentim situats nosaltres respecte a una expropiació de drets socials. Ens situem els uns contra els altres o els uns amb els altres, contra qui realment ha portat a terme tota aquesta operació extractiva i expropiadora. Tot això s’elabora ideològicament. Aquí és on la dreta guanya la partida. La dreta ha sabut elaborar aquest malestar social.


Paul  Mason




PankajMishra   










Robert Misik    
I mentrestant l’esquerra què ha fet?

—Mentrestant, l’esquerra ha continuat jugant que no canviï res i això la gent, molt sàviament, no s’ho creu. Realment aquí el malestar s’ha elaborat en termes de revenja i ressentiment. Elaborant les pitjors passions humanes: ara es va alimentant la guerra de pobres contra pobres. Els pobres europeus contra els de fora. Això és molt fàcil d’explotar políticament. En canvi, un projecte d’aliança, de solidaritat entre empobrits diversos del món, entre les víctimes diverses d’aquesta globalització capitalista és molt difícil d’articular i això és el que hi ha en joc.

Per què?

—Aquí sí que hi ha una reflexió a fer, fins i tot des del moviments socials. Les eines no han estat prou fortes. Potser no vam arribar a pensar que tot es trencaria tant. En condicions de certa normalitat es podia anar obrint un espai d’experimentació que podia anar fent…

Però hem arribat al precipici?

—Ara és un moment molt reactiu, en què dominen les passions reactives, reaccionàries, xenòfobes, de defensa i ofensiva de mons. A vegades, per situar-me, parlo d’un imaginari en què hem de fer de guardaboscos, que hem de continuar cultivant aquelles formes de vida de solidaritat i de comunitat que realment seran necessàries en el món que ve. Sí aquest món el projectem només en termes de qui és més fort, les potències destructives són tan altes que pot ser molt nociu. Des del moviment zapatista fins al 15-M s’ha parlat molt de les relacions lentitud-velocitat. Anem lents perquè anem lluny. Aquest treball de la paciència no té els resultats més immediats com té ara l’extrema dreta però en depèn la vida col·lectiva, finalment. L’altra opció només és destructiva. La construcció de vida habitable no ha de perdre la virtut de la paciència. Tampoc no es pot quedar en letargia ni latent.






Cesar Rendueles

Wolfgang Streeck

Voleu dir que no és massa difícil tenir paciència, en aquest moment?
—Jo sí que percebo aquesta idea que a vegades he fet servir de créixer als marges i ampliar els marges. Els centre de la vida política i econòmica són deserts i arrasen tota la vida política. Des d’una aparent marginalitat, però no des de la marginació, és on realment es pot cultivar allò que necessitarem per a viure junts. És imprescindible.
Però…
—Sí, sembla inútil o descoratjador, però em sembla absolutament necessari perquè seran les eines que tindrem. Per molts pòstums que estiguem disposats a ser, voler viure és allò que mourà les coses. Si no hi ha eines i anem dient ‘això no serveix, res no serveix’, qui haurà guardat les llavors per quan passi la tempesta.
La tempesta? Parleu d’una destrucció total inevitable?
—No, no, precisament crec que és molt evitable.

I com ho evitem?

—S’ha d’ interrompre el discurs de la condemna, de l’apocalipsi, de l’acceptació de matar com a part de la condició humana. No és admissible l’acceptació, fins i tot antropològica, que ara torna a impregnar-ho tot que per naturalesa som dolents, som el mal. Sí, no som perfectes, i per tant som millorables. En això es basava una certa idea de la transformació social. Es terrible veure com això es desmobilitza i decidim que ens salvin els robots. El discurs dominant ara és aquest. Si no, fixeu-vos-hi, cada dia a El País hi ha un apartat que explica que en el futur els robots decidiran coses estupendes per nosaltres. És un reflex de la desconfiança amb nosaltres mateixos.

També dieu que hi ha molta gent que, davant de tanta agressió, pren l’opció de tenir cura de si mateix… Però que poden ser cures pal·liatives. Ens desorientem donant tanta importància a la qüestió personal?

—Hi ha hagut un tomb necessari en els moviments socials –i el feminisme hi ha contribuït molt i jo me’n sento part i còmplice–, que han  introduït aquesta dimensió menys èpica i més curosa a l’hora de pensar la vida col·lectiva. No pensar només des de les avantguardes sinó des de la rereguarda. No pensar en victòries o derrotes sinó en termes de sostenibilitat de la vida. Hi ha tot un univers que és el que considero indicis de futur. Què passa quan aquesta dimensió curosa o alimentadora de món comença, com sento que a vegades passa, a tancar-se en si mateixa i a convertir-se gairebé en una mena d’autoteràpia merament reparadora del dany, que pren cura de les ferides que ens fa aquesta forma de vida? Aquí hi ha hagut un cert replegament. Finalment som terapeutes de nosaltres mateixos. I ho considero important, sempre que no es converteixi en l’única acció possible sobre la vida col·lectiva .
Vaja, que no ens despistem?
—Exacte, que no es converteixi en una mena d’autoreferencialitat, d’autocura. Amb això ja es va avançar amb la indústria de l’autoajuda: vés-te cuidant per no canviar res.

També hi ha el factor velocitat, que ho accelera tot.

—Ara hi ha com una desproporció. Tot va molt més ràpid d’allò que som a temps d’assumir i, per tant, les conseqüències destructives de qualsevol acció són molt més intenses. Hi ha acceleració i intensificació. És molt important què fa cadascú, però alhora l’acció individual té molt menys impacte en termes polítics. Estem atrapats en aquesta impotència: vivint faig molt de mal. Ara resulta que tots som criminals a mans d’un volant dièsel i no ho sabíem. Al mateix temps, tenim aquesta sensació que facis el que facis no has canviat res. Aquí hi ha la clau d’on hem d’intervenir ara: a repensar què fem i poder valorar d’una altra manera l’impacte de la nostra acció.
Descriviu molt bé aquesta sensació d’impotència, d’estar atrapats, que segurament molts dels qui llegeixen l’entrevista han sentit alguna vegada. Aquesta sensació a vegades origina com una violència interior.
—Aquesta violència és la que canalitza l’extrema dreta i en sap fer un motor. Recordo que després de la gran impotència que va ser la lluita contra la guerra, el 2004, uns col·lectius de Barcelona vam fer una manifestació amb una pancarta que deia: ‘Ens queda la ràbia.’ La ràbia és una emoció activa i, per tant, és molt fàcil d’instrumentalitzar-la. El problema és quan de la ràbia en surt depressió o autodestrucció. Fa poc, vaig acabar una conferència en què deia: com ens podem enfadar seriosament sense que l’únic que en surti malparat no sigui una mateixa?
Quina resposta té?
—Hi ha una frase de Nietzsche que m’agrada molt que diu: ‘Cal enfadar-nos seriosament alguna vegada perquè les coses canviïn realment.’ És aquest moment de poder trencar una lògica, una forma de vida de subordinació, que s’ha de trencar. El fet d’enfadar-se realment, aquesta negativitat activa. Però la sensació que tenim avui és que qui s’enfada de veritat alguna vegada acaba amb alguna depressió o acaba malament o a la presó.
Llavors, què en fem, de la ràbia?
—D’entrada, que ens quedi. A partir d’aquí elaborar maneres perquè aquesta ràbia no se la mengi cadascú a casa seva o que no només sigui reconduïble per l’extrema dreta, que és la que dóna una sortida política a tot això. S’ha de transformar aquest malestar en una altra direcció.
Perdoneu que hi insisteixi, però en el llibre dieu que ja no hi ha llum al final del túnel, parleu d’ombres… Però en les vostres paraules hi ha moltes ganes de llum. En els altres autors, hi heu trobat esperança?—Jo també sóc lectora del llibre perquè me l’he trobat fet. Cadascun dels autors som receptors dels de la resta. He trobat anàlisis molt fines, però em descoratja bastant aquesta tendència a dir que tot s’arregla trobant un projecte per a l’esquerra. En alguns sí que he trobat aquest plantejament de situem-nos radicalment en el que som i en el que estem, en aquesta guerra contra la història i el temps. A mi aquests em semblen més difícils, però em semblen més esperançadors.
Per exemple, algun autor?

En Bauman, que parla de revolució cultural. Jo acabo parlant d’aquesta poètica en combat contra la delimitació del que pot aconseguir una ànima humana. Pels politòlegs, això són posicions decebedores. A mi, en canvi, em sembla cansat continuar recorrent a una narrativa de l’esquerra clàssica que en realitat és part del problema, perquè forma part d’aquesta història de tancament polític d’una certa idea d’Europa. Les tradicions emancipadores per a mi són una altra cosa. No és la història de l’esquerra parlamentària, ni socialdemòcrata, ni… Hi ha unes tradicions emancipadores més radicals, de les quals es pot aprendre l’arrel i crec que és en això que s’ha de treballar.

Això és molt eteri.

—Però interpel·la a cadascú amb els altres. Se’ns ha construït una subjectivitat molt delegativa. Ens diuen: ‘ara que surti un nou partit i ens ho solucioni, ara que surti una nova líder i ens porti…’. Una de les coses importants que va explicar el 15-M va ser la fi d’aquesta delegació, reapropiem-nos de la condició fonamental de la vida, que és poder elaborar junts les condicions de dignitat d’allò que considerem una vida vivible dins el temps i el context històric que ens correspon i que vagi més enllà. La vida, la fem nosaltres. És la condició política fonamental. No és tracta que reformulem una mica el projecte d’un partit i ens el tornen a creure.
Però el 15-M, en certa manera, també ha estat devorat.

—Per mi està en aquesta latència conscient que s’han manifestat els límits del món el que vivim en tots els seus aspectes. El que pugui passar de rellevant té a veure amb la feina que es pugui fer en aquests límits. Això és molt micro i molt planetari alhora, però per mi és vigent. Hi ha un canvi radical en la mirada: aquest ‘ja no ens representen’, aquest ‘fins aquí hem arribat’. Després hi ha opcions polítiques X que gestionen el llegat del 15-M per a mi molt parcialment i molt temptativament. Em sembla molt bé que hi siguin, però crec més en una resposta multiescala i multiestratègica que no en un projecte únic d’alternativa global al sistema.

Hi ha moltes paradoxes o contradiccions. Un exemple podria ser això que passa amb el turisme i el govern Colau. Diu prou a l’excés de turisme i n’hi ha més que mai.

És que volem solucions màgiques, som clients de Mr. Proper, passarem i quedarà tot net. No, no va així. Aquesta concepció clientelar de la vida ens ha desarmat com a subjectes polítics. Tampoc els polítics no les haurien de vendre així, ni la vella política ni la nova. Tot aquest solucionisme que forma part de la cultura de ‘comprem solucions i si demà no neteja prou bé ens han estafat’ no serveix. No podem vendre solucions fàcils des d’institucions fetes per no donar-les. Tot això, tant el que volen vendre com qui ho vol comprar, cau en el joc de la compra-venda. Des d’aquesta posició no farem cap canvi radical ni els uns ni els altres. La problematització ens molesta i ens incomoda perquè no ven i no dóna vots, ni satisfà com a ciutadà. Des de la lògica de satisfacció ràpida, doncs, mira Black Friday cada setmana. Això sí que és molt pòstum.
Parlant de la regressió d’Europa, un nou estat català com el veuríeu?
—El procés independentista no sé on acabarà, però bascula entre les dues ànimes o tendències. Està entre un desbordament dels marcs estatals tal com els hem coneguts i el que menys importa és si Catalunya ha d’acabar essent un estat com els altres o no. Hi ha una cara de l’impuls independentista que coincideix amb aquest desig de desbordament dels marcs institucionals establerts durant la segona meitat del segle XX. Alhora també hi ha una estatització del moviment independentista que s’identifica amb la idea d’estat propi.  Aquí hi ha un reforçament de la lògica estatista dels que tenen estat. De reconfiguració del nosaltres només des de la idea d’estat i només podem ser allò que un estat reconegui i que ens doni un espai de propietat entorn de la idea de l’estat. Veig que hi ha aquestes dues condicions gens coincidents i que responen a lògiques antagòniques.

Però sumen…

—No ho sé, tot ho mirem a curt termini. Jo en tinc dubtes. Aparentment hi ha una unitat de relat que jo no crec que políticament, en el sentit radical de la paraula, sumin. Encara que el significant sigui Catalunya, són gairebé dues concepcions antagòniques del sentit de la vida política i del nosaltres. I no estic identificant CUP i Junts pel Sí.

La gent ho interpretarà així.

—Molt d’allò que no es manifesta, que no se sap on és, que no sap què dir, no és el que injustament se’n diu els indecisos, jo crec que hi ha molt d’allò irrecognoscible en totes aquelles concepcions de lloc polític que no es volen deixar estatitzar ni per Espanya ni per una idea estatitzadora de Catalunya.
Però si és defensiva pot ser més bona?
—Les pràctiques defensives no són bones.

Bé, és un defensiu que diu ‘prou’ com a única alternativa.

—Per mi la suma d’ideologies defensives que és ara mateix Europa –i Catalunya és Europa– no és bona, encara que es faci amb la millor intenció. Defensant-nos no ens farem millors. Construint i obrint, sí. I si això implica desbordar els marcs dels estats coneguts, Espanya i els altres, tant de bo els altres també es repensessin.

Fer un nou estat també podria ser creatiu en el sentit que heu explicat de desbordament…?

Tant de bo, però jo cada vegada sóc més anarquista. Cal fer un anàlisi de quin paper juguen els estats actuals, no els del XIX, els de la globalització: què són, què representen com a subjectes polítics. Són els promotors de la globalització. Construir un estat més, que sigui un petit promotor del mateix desastre, no treu cap a res. Si hi ha cap horitzó que tingui sentit de proposar-se és precisament el de crear formes d’organització col·lectiva polítiques antagòniques al projecte de la
 globalització capitalista i als seus estats. Siguin vint, trenta o quaranta, i es diguin com es diguin.


David Van Reybrouck






















Slavoj  Zizek






dimecres, 10 de maig de 2017

QUINT DE PASQUA




JO SOM EL CAMÍ”...
A les acaballes del darrer sopar, els deixebles comencen a intuir que Jesús ja no estarà molt de temps amb ells. La sortida a l'aviat de Judes, l'anunci de que Pere prest el negarà, les paraules de Jesús parlant de partida pròxima, els han deixat a tots desconcertats i abatuts ¿ Què serà d'ells ?
Jesús capta llur tristesa i torbament. Son cor es commou. S'oblida d'ell mateix i del que li espera, i cerca donar ànims: “No us amoïneu. Confieu en Déu i confieu en mi”. Més tard, seguint la conversa, Jesús fa aqueixa confessió: “Jo som el camí, la veritat i la vida. Ningú pot arribar al Pare sinó és per mi”. No l'oblidem mai. “Jo som el camí”.
El problema, per a moltes persones, no és que visquin extraviats o fora del camí. Simplement viuen sense camí, perduts dins un laberint: fent i desfent els mil viaranys que, de defora, indiquen consignes i modes del moment.
¿ I què pot fer un home o una dona quan es troba sense camí ? ¿ A qui pot adreçar-se ? ¿ A qui recórre? Qui camina per les passes de Jesús podrà tenir amb problemes i dificultats, però està en el camí encertat que mena al Pare. Aquesta és la promesa de Jesús.
JO SOM LA VERITAT”
Aquestes paraules amaguen una invitació escandalosa per les orelles modernes. I, tanmateix, també avui hem d'escoltar Jesús. No tot es redueix a la raó. El desenvolupament de la ciència no conté tota la veritat. El misteri últim de la realitat no es deixa agafar pels anàlisis més sofisticats. L'esser humà ha de viure davant el misteri últim de la seva existència.
Jesús es presenta com a camí que mena i apropa a aquest Misteri últim. Déu no s'imposa. No força ningú amb proves ni evidències. El Misteri últim és silenci i atracció respetuosa. Jesús és el camí que ens pot menar a confiar en llur bondat.




JO SOM LA VIDA”
Jesús pot transformar la nostra vida. No com a mestre llunyà que ha deixat un legat de saviesa admirable a la humanitat, sinó com algú viu que, des del més pregó del nostre ser, infon en nosaltres un germen de vida nova.
Aquesta acció de Jesús en nosaltres es dóna quasi sempre de forma discreta i callada. El mateix creient sols intueix una presència imperceptible. A voltes, tanmateix, ens invadeix la certesa, l'alegria incontenible, la confiança total: Déu existeix, ens estima, tot és possible, inclús la vida eterna. Mai entendrem la fe cristiana si no acollim Jesús com el camí, la veritat i la vida.




https://www.facebook.com/Esgl%C3%A9sies-de-Mallorca-1202057783221061/?pnref=story

enllaç   a   ESGLESIES  DE   MALLORCA



dimarts, 9 de maig de 2017

SI VOLS QUE SURTI EL SOL

SI VOLS QUE SURTI EL SOL



La felicitat diu que es multiplica per cinc després de patir. Cal que plogui abans de veure l'arc de Sant Martí. No hi ha res que encengui la vida millor que entendre que ens hem de morir. I ja em teniu cantant-ne la tornada: si vols que surti el sol, abans s'haurà de fer de nit.

El dia que vaig fer trenta-cinc anys, un perruquer incompetent em va cremar els cabells. L'única solució va ser tallar-me'ls ben curts, tant que m'havia costat arribar a lluir una cabellera llarga. L'endemà, un company de la redacció del diari on treballava em va etzibar: "Mira-t'ho pel cantó positiu, només pots fer que millorar". Soc tan positiva, ehem, que han passat tretze anys i encara no l'hi he perdonat. Al perruquer, tampoc.

Que sí, que ja veig per on va la cosa. Sense l'hivern no estimaríem tant la primavera, quan vens de la foscor la llum de l'alba et sembla una meravella i després d'una migranya de les que em tomben estic eufòrica perquè em trobo normal. Però a mi dona'm dies sense dolor, el sol desacomplexat del migdia i un maig que duri tot l'any. Jo ja estava prou contenta amb els cabells llargs abans que me'ls socarrimessin, la lliçó de valorar el que tenim en lloc de desitjar el que ens falta feia temps que l'havia paït (la prova és que aleshores ja havia recomanat unes deu mil vegades els assajos d'André Comte-Sponville).

Em temo que confonem consols amb benediccions. És un consol que hi hagi llum al final del túnel, però seria millor no haver-hi entrat. A sobre, hi ha túnels sense sortida. I si t'asseguren que després d'una pujada sempre ve una baixada, t'enganyen: també pot venir una pujada més gran.


La vida és cíclica però cadascun de nosaltres, no. Em dic que potser han tornat les abelles a la vinya verge de la casa de prop del mar, però no serien les mateixes: per a les abelles de l'abril, no existeix la tardor. Les abelles d'avui, si hi són, han vingut per primer cop.

Amics de Mishima, continuaré cantant la vostra cançó perquè fa hores que escolto el disc sencer en bucle i ja se m'ha enganxat. Però no, jo no vull que surti el sol. El que voldria, digueu-me capritxosa, és que no es pongués mai



. Ara que et trobes enmig de la merda
no em vinguis amb allò de què hi foto aquí
si vols que surti el sol
abans s'haurà de fer de nit.

La felicitat diu que es multiplica
per cinc després de patir
si vols que surti el sol
abans s'haurà de fer de nit.

Cal que plogui abans 
de veure l'arc de Sant Martí
si vols que surti el sol
abans s'haurà de fer de nit.

No hi ha res que encengui la vida
millor que entendre que ens hem de morir
si vols que surti el sol
abans s'haurà de fer de nit.

Sé que encara conserves tota la set
de cantar de venjança d'escriure o de dir
si vols que surti el sol
abans s'haurà de fer de nit.

Mira com brilla la llum dels estels
que fa milers d'anys es van extingir
si vols que surti el sol
abans s'haurà de fer de nit.

Cal que plogui abans 
de veure l'arc de Sant Martí
si vols que surti el sol
abans s'haurà de fer de nit.

No hi ha res que encengui la vida
millor que entendre que ens hem de morir

si vols que surti el sol
abans s'haurà de fer de nit.

diumenge, 7 de maig de 2017

TERCERA PARAULA DE PASQUA




DE QUÈ PARLEU ENTRE VOSALTRES TOT CAMINANT?” (Lluc 24, 17)
No és que caminem massa, Senyor, per molt que ens ho recomanin. Tenim tantes coses a fer! O potser a vegades tan poques, i agafem tota mena de vehicles, o segons com amb prou feines sortim de casa. Aquells dos deixebles podien parlar i desfogar-se, anaven a peu. Ara els que van a peu generalment hi van amb molta pressa. I els que omplen els vehicles gairebé sempre estan pendents del mòbil... pica que pica a veure si hi ha sort i algú es recorda de mi!!
Però ja que ens preguntes; que potser no saps el que passa? Nosaltres pensàvem que vivíem en la societat del benestar, però hi ha molta gent que viu en un notable malestar. Uns perquè passen gana, els fan fora de casa, no tenen feina i estan amb l'aigua fins al coll. Altres perquè, per mantenir el ritme de benestar excel·lent segons els paràmetres del sistema, han de gastar-se el que tenen en estridències, neguits, trencaments, estafes, mals humors... i moltes vegades acaben habituats a la injustícia, com si fos la cosa més normal del món.
Nosaltres pensàvem que amb els drets humans, les constitucions, la globalització i les llibertats entraríem en un món nou, obert a tothom, respectuós, amable i sobretot just. I ja veus, ara marxem de tot, ja n’estem ben tips.
Feixucs d’enteniment i de cor per a creure tot el que havien anunciat els profetes!“
(Som a Pasqua, el Senyor és viu entre nosaltres. Ha destruït la mort i ens comunica esperança personal i social. No marxeu, torneu a la comunitat, escolteu aquells i aquelles que el troben en el seu cor, en els altres, que lluiten per la justícia, l’amor, la reconciliació, la pau i l’alegria. Ara us toca a vosaltres. No perdeu el temps en pessimismes i sensacions que tot està perdut. Teniu un temps limitat, que són quatre dies! Vinga, som-hi, que Ell és amb nosaltres, li importa aquest món. Hem de fer un canvi, primer en el cor, després en les relacions de tota mena, també a l’Església, i sempre per millorar la societat. És que no veieu tanta bondat i capacitat de vida que hi ha arreu...? Anem a partir el pa, que és hora de deixar tant de pessimisme... i actuem, actuem i actuem.)





dimarts, 2 de maig de 2017

MORIR COM CAL...

Joan Carles Trallero, metge de malalts terminals
Tinc 55 anys. Soc de Barcelona. Soc metge, especialista en cures pal·liatives i acompanyament espiritual. Estic casat i tinc tres fills, Política? Diàleg, sempre! Creences? Soc cristià. Prepara’t per morir bé... i segur que viuràs millor!



Estem morint malament.

Destellos de luz’

Pensa-hi: has de morir. La principal qüestió de la filosofia és com viure bé, i això inclou morir bé. El doctor Trallero viu amb la mort cada dia, i per això conversar amb ell és un curs accelerat de bona vida, la corona de la qual és una bona mort. Llegir el seu acabat de publicar llibre Destellos de luz en el camino ( Libros de Vanguardia) és una il·luminació emanada de la seva dotzena d ’històries d’acompanyament de malalts terminals: casos dels quals ha estat testimoni com a director mèdic de cures pal·liatives del programa Suanity ( www.suanity.com) i de la Fundació Paliaclinic ( www.fundacionpaliaclinic.com). Què hi ha més important que morir bé després d’haver viscut  feliç


A què es dedica?
A fer més suportable a altres éssers humans el camí cap a la seva destinació final.
Malalts terminals.
Intento pal·liar el seu patiment, ajudo a morir bé.
Se’n diu cures pal·liatives, no?
Una especialitat en la qual haurien de ser mínimament formats tots els metges.
No ho estan?
Ens formen per evitar la mort..., quan és inevitable que tots morirem!
La medicina no accepta la mort?
Ningú. I estem morint malament, no morim bé, morim amargats. Hauríem de morir feliços, integrar la mort, viure-la bé: fins a l’últim segon, tot és vida.
La medicina l’allarga: això està bé.
Si és sense intervencions desproporcionades, sense aferrissament terapèutic.
I on és el límit?
Pal·liem el dolor físic fins on sigui possible. Però queda el dolor espiritual...
Que estrany sentir dir això a un metge!
Morim patint per un patiment relacional, ­social, íntim..., per incomunicació.
Expliqui-m’ho.
El pacient terminal sempre es pregunta: “I ara què?”. I si no pot pal·liar aquest desassossec interior se sentirà molt sol, patirà, i per ­això tindrà una mala mort.
I com es pal·lia aquest patiment?
Amb diàleg, amb bona comunicació amb els metges i amb els familiars.
Morirà”: l’hi diu així al malalt i família?
El pacient té a dret a saber..., però també a no saber, si prefereix no saber.
Què ha de fer el bon metge, llavors?
No mentir, però dosificar la veritat per ajudar que sigui assumida.
Donar terminis del final inevitable?
Sense sentenciar, donar forquilles àmplies de temps probable.
Tots tenim tanta por de morir...
Normal. Però cal travessar-la: el pitjor de morir no és morir, és morir malament.
I què és morir malament?
Adonar-te massa tard que et mors... i que jano tens temps per preparar-te. Així hi perdem tots!
Millor morir sense adonar-se’n...
Això no és morir bé.
Què és morir bé?
Sense patiment innecessari, i podent tancarel cicle vital.
Com es tanca bé una vida?
Deixant anar llast, fins que el globus s’eleva. Sé que moro i em sento acompanyat per l’amor dels que estimo: puc preguntar al metge, puc parlar amb els meus, comparteixo pors i confidències, dic el que tinc pendent i necessito dir..., i ploro! I ric, riem junts!
Davant la mort..., riure?
Ho he vist en habitacions de terminals: tots ­rient! L’humor allibera, gran aliat! I l’amor..., l’amor és la medecina màxima!
A un nen que morirà, convé dir-l’hi?
Sí, perquè el nen ja ho intueix, i viu un present sense prejudicis: ho integra tot moltíssim millor del que suposem els adults.
I també li diem a un nen que la seva mare s’està morint?
Sí, amb tot el tacte necessari, ja que ocultar-l’hi és incitar-lo que imagini coses encara pitjors que la mateixa mort, i a sentir que li hem furtat una cosa decisiva per a la seva vida.
Solem apartar els nens del familiar que mor, de l’avi que s’ha mort...
Pregunta-li sempre al nen si vol anar al tanatori, al funeral... Tens dret tu a robar-li l’ocasió d’acomiadar-se? Carregaràs amb aquesta carència la resta de la seva vida?
Em sembla molt important el que està ­dient aquí, doctor.
Tots tenim emocions i el més saludable és expressar-les sense tants pudors. “No ploris”, diem al que plora, en comptes de donar-li un mocador, abraçar-lo, acompanyar!
Vull morir bé: aconselli’m.
Firma un document de voluntats anticipades: detalla què no vols que la medicina et faci i què sí, i designa qui et representarà quan tu ja no puguis decidir. I fet això, corre a comentar-ho amb familiars i amics.
Ara? Encara no tinc previst morir.
Ara, ara! És la clau: pensa en això ara, reflexiona, anticipa’t, parla, 
comunica’t, i reconcilia’t amb caps que tens per lligar... I viuràs millor, ja ho veuràs! Ah, i prepara’t per al més dur: deixar-te ajudar.
Sí, això a mi em costarà... La morfina m’ajudarà en el tràngol final?
La morfina és un analgèsic poderós: si la dosi necessària per calmar un dolor és alta, té efectes sedatius. Si és molt alta, pot accelerar el final, sense que sigui aquest l’objectiu.
Eutanàsia?
No hi ha una bona mort sense acceptació. És inexplicable fisiològicament, però he vist persones amb enormes dosis de morfina... continuar vives, patint molt, aferrades a alguna cosa aquí!
I quina és la seva hipòtesi, doctor?
Que no poden desprendre’s d’aquesta vida si els queda alguna cosa pendent de resoldre. Arriba un fill o certa persona..., i només ­llavors es donen el permís de morir. També he assistit a bonics casaments en aquests