EL PRIMER NADAL

El primer Nadal

El primer Nadal és el que dóna sentit a tots els altres. Amb el pas del temps, la celebració s’acoloreix, s’idealitza, es vesteix d’oripells. Avui el Nadal pateix assetjament en el seu nucli essencial. No importa tant el que va passar sinó els avantatges que, en l’actualitat, es poden extreure en l’àmbit comercial. Altres pugnen per suprimir del calendari el sentit religiós de la festa per substituir-lo pel reclam del solstici d’hivern. Mantenir l’envàs buidant-ne el contingut. En alguns llocs, els pessebres molesten perquè recorden el primer Nadal. Les nadales se senten menys en el nostre context social immediat. En altres països no és el mateix.

El primer Nadal va passar socialment inadvertit, com acostuma a passar en grans esdeveniments de la història. La seva importància es va descobrir després. Segles d’espera al poble d’Israel. Per a Maria i Josep l’esdeveniment no va ser clar des de l’inici. Fe i confiança sense aiguaitar-ne tot l’abast. No és estrany que la mare de Jesús conservés totes aquestes coses al seu cor per meditar-les i desentranyar-ne el sentit.

El naixement de Jesús va ser festejat per uns pastors, somnolents, d’aquella zona, gràcies a la intervenció dels àngels. Els savis van ser buscadors que llegien els signes i discernien el moment de l’aparició messiànica. Ni mags ni reis. Persones inquietes que van seguir el trajecte d’una estrella. Un viatge iniciàtic darrere la font de l’espiritualitat.

Els poders de tot tipus es van comportar com sempre. El poder polític romà va promulgar un edicte per empadronar tots els habitants de Palestina. Un control al servei del poder i un recurs per recaptar impostos. El poder econòmic va generar exclusió: no hi havia lloc per a ells a l’hostal. El poder local va dissenyar una estratègia de mort per al nen Jesús amb la finalitat d’evitar l’amenaça d’un Messies que el pogués enderrocar. Si el preu era un assassinat col·lectiu, es va afrontar sense por ni remordiments. El plor de les famílies va esquinçar el silenci de la zona rastrejada. Josep, Maria i Jesús es van haver d’exiliar a Egipte i es van convertir en refugiats polítics (i religiosos). Només van poder tornar quan el tirà va morir. Les decisions van recaure sobre Josep, que va seguir les indicacions rebudes en somnis.

Els camins de Déu són inescrutables, sorprenents, discrets. Sembla que no passa res, però la gràcia divina entra com un llamp en la vida de les persones. Obertura a l’evangeli que canvia els cors: un cor de pedra en un cor de carn. Misericòrdia, compassió, proximitat... Escolta del missatge, discerniment espiritual, celebració comunitària. Encarnació. Un com nosaltres, menys en el pecat. Nadal: l’aposta de Déu a favor de la humanitat. El primer pas: no el darrer. El meu desig d’un bon Nadal conté una invitació a contemplar aquest misteri d’amor.
 

El Nadal ens estimula a no deixar-nos aturar per les nostres pors

 

"No tinguis por!" és el títol del missatge de Nadal d'aquest any del superior general dels germans Maristes, el català Emili Turú.

(Emili Turú) Ens trobàvem a l’estació de tren d’una ciutat de la Xina, lluny de la capital i força a prop de Mongòlia. Els tres europeus que viatjàvem junts érem el centre d’atenció de la gent, que no dissimulava la seva curiositat. Un nen de tres o quatre anys es va quedar plantat davant meu mirant-me fixament amb els seus ulls enormes. Probablement era la primera vegada que veia un estranger amb uns trets tan diferents als seus, i amb barba! Tant aviat com vaig moure la mà, tot saludant-lo amb una gran rialla, el nen es va posar a plorar desconsoladament, fent riure a tots els que estaven al seu voltant.

Tinc la impressió que sovint alguns de nosaltres reaccionem, com el nen d’aquesta anècdota, amb por davant de qui és diferent, probablement perquè desestabilitza les nostres seguretats. Algunes indústries i alguns governs s’aprofiten d’aquesta reacció instintiva i fomenten allò que el filòsof Zygmund Bauman anomena por líquida davant els qui aparentment no són com a nosaltres, especialment els estrangers que arriben com a immigrants o refugiats.

Encara que sembli contradictori, els pobles que viuen més confortablement i amb les millors mesures de seguretat i protecció de la història de la humanitat són els qui se senten més amenaçats, insegurs i temorosos, més propers al pànic i a l’ansietat que qualsevol altra societat del passat o del present.

La por és una emoció que serveix per protegir-nos dels perills, però quan no es basa ens riscos reals sinó en la nostra pròpia imaginació o en el que altres diuen, llavors ens bloqueja i genera, al mateix temps, més por i ansietat. El president Franklin Roosevelt deia en la seva presa de possessió: "Deixeu-me proclamar la meva ferma convicció que l’única cosa a la que hem de tenir por és a la pròpia por".

No només hi ha persones que es deixen emportar per la por. Moltes altres, afortunadament, no es deixen manipular fàcilment i prefereixen veure els que són diferents com éssers humans que cerquen una vida millor i que poden enriquir la cultura local, en lloc de percebre’ls com una permanent amenaça.

L’expressió "no tinguis por" es repeteix de manera literal més de cent vegades a la Bíblia i, segons algunes persones, més de trescentes si tenim en compte expressions semblants. És com si el Senyor, coneixedor profund de la natura humana, volgués estimular-nos a no deixar-nos aturar per les nostres pors i a actuar amb la santa llibertat dels fills i les filles de Déu.

Aquesta expressió apareix ja a les primeres pàgines dels evangelis, sobretot en el moment del naixement de Jesús: "No tingueu por, perquè vinc a anunciar-vos una bona notícia, que serà causa de gran alegria per a tot el poble".

Jesús, nascut en els marges de la ciutat perquè els seus pares foren rebutjats quan demanaren hostatge, fou durant tota la seva vida un exemple d’acollida cordial i respectuosa de totes les persones. El seu cor misericordiós el va portar a identificar-se amb elles: era estranger i m’acolliren (Mt 25,35).

Que la celebració d’aquest Nadal, recordatori d’Aquell que nasqué i morí en la perifèria, eixampli els nostres cors fins als límits del món i ens ajudi a ser plenament humans.

Amb els meus millors desitjos per a tu i per als teus, bon Nadal!

LA NAVIDAD, “MUCHO RUIDO Y POCAS NUECES”
 

MIGUEL ESQUIROL VIVES, esquirolrios@gmail.com
COCHABAMBA (BOLIVIA).

ECLESALIA, 28/12/15.- Otra vez Navidad, pero hoy ha perdido el sentido profundo que alguna vez tuvo. Se ha quedado vacía por dentro y ha sido suplantada por el Papa Noel y la Coca cola.

La Navidad, sin embargo, nos descubre algo muy importante, la unión de lo humano y lo divino. Jesús no necesitó un templo para nacer, nace en un establo, sin sacerdotes, sólo con sus padres, en un parto como tantos otros y la compañía de unos miserables pastores, verdaderos ángeles para aquella pobre familia.

Pero las iglesias tradicionales, han cometido el más grave divorcio, el de separar lo que Dios había unido, lo humano y lo divino, lo sagrado y lo profano. Así se han fabricado personas sagradas, lugares sagrados y tiempos sagrados, como en la religión que encontró Jesús en su tiempo, dejando a todo lo demás como profano. Como consecuencia, un cristianismo separado de la realidad, la fe de la vida y con miedo al mundo, al cuerpo y al placer.

Y por eso la religión cada día interesa menos a mucha gente. Y como las religiones se habían considerado las únicas dueñas del espíritu y de su manifestación la espiritualidad, el pueblo en general considerado profano y el cristiano en particular se ha quedado ignorante de la dimensión más profunda de su ser, dimensión tan suya como su cuerpo, como es su espíritu.

Y así nos estamos quedando mutilados en nuestro ser. Con un vacío enorme que necesitamos llenar de alguna forma, a veces errónea, como cuando los jóvenes lo buscan en el ruido, la velocidad, el sexo y el alcohol desmedidos o en las drogas.

Y los adultos en el dinero y las cosas, de ahí el consumismo, el materialismo y la corrupción. O en el poder y de ahí la decadencia de la clase política que lo busca para servirse a sí misma o caer en el terrorismo o en el belicismo.

Otros siguen buscando su espiritualidad, pero sin nadie que los oriente, y sin embargo está tan cerca, por ejemplo, creando buen ambiente en la familia, en la amistad, en el trabajo, en sanos esparcimientos, gozando de la naturaleza y el arte, en la fiesta, en la alegría y el placer, en la política sincera, la educación o el estudio con ganas, la justicia, la honradez y la solidaridad.

La espiritualidad de Jesús no es la espiritualidad del sacrificio, la perfección, el pecado y la culpa, es la espiritualidad de la felicidad y la alegría para la gente. La predicaba con hechos, asistiendo a bodas, comidas festivas y banquetes que le servían como símbolo de ese otro mundo diferente que enseñaba, repartiendo vida, dando su lugar a las mujeres y demás excluidos y liberando a los oprimidos por la causa que fuera. No acudía a rezar al templo, pues para él todo era sagrado, el lago, los cerros y sobre todo la gente. Para Jesús tan sagrado era comer como rezar. Es la alegría del evangelio del papa Francisco