diumenge, 11 de desembre de 2011

LA MEMÒRIA













DÉU    I      LA    MEMÒRIA







RECORDAR
"Viure en  més d'un món,  impedir  que el passat s'extingeixi,  reclamar   l'avenir  per  a  il.luminar-lo (...)  salvar  èssers  desapareguts,  il.luminar  rostres    i   esdeveniments  amb  una  llum  blanca  i  negra,  és   fer    que   torni   enrere  la sorra   que   cobreix  la   faç  de les coses,  combatre  l'oblit,   rebutjar  la   Mort"   (E.WIESEL) 





ÉS   POSSIBLE   PARLAR  DE DÉU ??

El  símptoma  més característic  de la crisi  del nostre  temps  és  "la problemàtica  situació  de la memòria"
L'atròfia  de la memòria  és un "tret"  dominant  de l'educació i la cultura, des de meitats del segle XX...perdre l'oïda, la memòria  i la capacitat del goig  literari...

Cap pensament  es pot construir  damunt  "la  patologia"  de  l'oblit... Pràticament, des de finals del segle XIX,  dins la cultura occidental hi ha hagut un exercici   endegat   a posar en qüestió  la memòria  col.lectiva...

En el segle passat, hi hagué  autors, precisament jueus,  que eleboraren "grans" obres  filosòfiques,  terapèutiques, novel.lístiques,  musicals...sobre la memòria...Els movia segurament  una crisi d'identitat   dins una societat que els era estranya, imcomprensible i hostil...

Memòria  i construcció de l'humà
la  fragilitat de la memòria  individual i col.lectiva fa que sigui la "religió" qui tengui una especial "comesa" en  la continuació i conservació de la memòria...Quan es minen els fonaments de la religió  la memòria col.lectiva hi perd...i, tanmateix, entre  record i oblit, és com l'èsser humà  construeix l'espai i temps...on habitar...
Construir el nostre "espai"..."d'on venim ?",  "on estam ?"   "on anam ?"   es treball específic de la memòria...
La memòria  és un factor essencial  per a l'edificació  i culturització de l'èsser humà...La memòria és el sentit social per excel.lència... El  "re-acord"  genera  unitat i harmonia...

Construir un  espai i un temps humans i habitar en ells  és un exercici sempre  in  fieri...Per la memòria l'home i la dona duen a terme la tasca de  contextualitzar la seva  presència... i crear  solidaritat  amb les "víctimes"  i   impartir   justícia...salvar en el present  el que ha fracassat en el passat...
Els records que millor poden  nodrir el somni de la  utopia són els de la  infància.  Els moments felices de la infància...són els que millor permeten adivinar com  seria una societat  utòpica  en la qual  els èssers humans fossin feliços... 





Aproximació  teòrica  a la memòria

La   réalité ne se forme
que  dans la  mémoire

Marcel  Proust

La tradició grega  i la semita donaren sempre importància a la memòria:  La "humanitat" es fonamenta en el "bon  o  mal  ús"  de la memòria...
Èsser  és, essencialment, ser  memòria... Per la memòria entram  en nostra  vida "interior",  i hi posam orde i estructura...Recordar és establir "orde" i sentit emmig d'un món   "tendent  al caos"...
Memòria  relaciona:  imatge  i  raó
                                     temps   i   eternitat
                                     passat  i  present 
                                     afectiva  i  racional
La memòria és un "antidot"   contra l'envelliment,  contra  el pas  "envilidor"  del temps
Quan  la memòria "s'ancora"  en el passat   es  tanca al  present  és   memòria  ressentida:  no perdonar...
 M. Proust                  

Pedagògicament,  es poden dintingir dues  classes de memòria: semàntica,  episòdica.


Menòria semàntica
Són tots el coneixements  que  hem "emmagatzamat"   per les transmissions, aprenentatges, factors biogràfics, positius i negatius ...al llarg de la vida...tenen un sentit i    "abast"  socials...La memòria "semàntica" és com  "fullatjar" un llibre  de imatges...


Memòria  episòdica   
   vinculada a les nostres "vivències" i experiències  més íntimes,  records que ens afecten profundament,  fantasies,   evocacions,   una certa nostàlgia... aquesta memòria  està  esqueixada de la nostra base social habitual:  els records tenen sentit per a nosaltres...a)  memòria  organitzada escènicament...b)  organitzada narrativament....  La "narrativa" té més  coherència  i sentit  (altres distingeixen memòria voluntària  i involuntària... La memòria escènica afecta a nivells més profunds...ara bé,  aquesta distinció: escènica i narrativa és merament pedagògica  ja que estan sempre en intercanvis i inter-accions  les imatges i les narracions...el  passat és pot "reconstruir"  o "retrobar"  (intervenen la voluntat, l'oblit,  la repressió...)   ara el passat mai  es fa  "normatiu"...
En la memòria "col.lectiva"  el que intervé no és el poder, sinó l'amor... la memòria col.lectiva té  un fons  afectiu...






Memòria individual  i memòria social    

La  memòria "individual"  és  eminentment "social", com  ho són el llenguatge, la consciència,  la personalitat...     Mai estam completament tot-sols ...Els nostres records  sempre estan "socialment" determinats,    La memòria "individual" és  "un punt de mira" sobre la memòria col.lectiva,...que  canvia i altera...La memòria  "social" es pot dir també  "memòria comunicativa",   que no destaca per la seva neutralitat  o objectivitat...  Els   afectes hi tenen  una funció important...Per a la memòria comunicativa, l'oblit  és  tan decisiu com  el record...Pels afectes "el diferent" entra en el nostre transfons vital  i  es fa,   en certa manera, interpretatiu...
Els records d'un passat terrible i angoixant,  com la shoah...,  es converteixen en experiències personals que ens determinen posteriorment...
La nostra memòria es recolza  sobre la història viscuda...i,  malgrat hi hagi un abisme entre  el viscut  per un altre  i no-viscut  per nosaltres...pot ser compartit i participat  simpàticament...La memòria comunicativa estableix  bases ètiques   que  es   converteixen   en  con-viure...En sentit cristià, la memòria "comunicativa"  fa possible  el que deim   "comunió-dels-sants"...



Memòria   cultural  

La memòria "cultural"  té afinitats amb  la intel.ligència  de  la  "memòria col.lectiva",  ...ni  el  grup  ni  la "cultura" tenen memòria...el "portador"  de la memòria és l'èsser humà concret, que està determinat  social  i culturalment...la  memòria sempre és  mémoire  vécue...
Potser  seria millor dir:  tradició...
La "tradició" s'incorpora, sense parar, en  el  subjecte que recorda... El que  la comunicació és per  a  "la memòria comunicativa",  "la tradició"  ho és per a la memòria cultural...La "tradició"  pot comprendre's  com un "cas especial" de comunicació...  els seus efectes en el "present" tenen una dinàmica  vertical    al  llarg de les generacions =  distància  espai-temporal entre "els  qui recorden"  i "el recordat"...la memòria "cultural"  configura  "un eix" diacrònic  d'aquelles  tradicions  llunyanes  en el temps... (inter-accions  entre simbolisme-record)   El "record"  no seria "tal"  si l'home  no fos  "un animal  simbòlic"...que té necessitat de "fer present"  simbòlicament "l'absent  passat-futur"
Allò  que pensam continuament necessita  els  "recolzaments"  de la memòria...
Les tradicions  (lieux de mémoire),  records de comunitats  "nacionals",  "religioses"...incorporen l'individu  a la comunitat... En la  tradició, la comunitat es fa "lloc" de transmissió-aprenentage-memòria-culte-cultura...inter-acció entre: "psíquic-conscient-social-cultural"...


L'èsser que pot "ser recordat"  és  texte...La "cultura" és pròpia  dels  pobles amb "escriptura",   en els quals tenen gran  importància: els arxius...

La "memòria  cultural" obri   espais de memòria  que tenen  "antiqüitat"   mil.lenària... i dóna a un grup determinat  "consciència" d'unitat,  especificitat,  pertanyença.







Memòria, herència, tradició
Des  de totes les perspectives l'èsser humà és  un hereu: inscrit en "una comunitat" de memòria cultural...En cada "aquí-i-ara"  el món dels "predecessors" = relació dialèctica =   el  món  dels  "coetanis"...  (no es poden borrar  les "herències"  rebudes:  positives-negatives )

"el des-arrelament  és un factor important  en la configuració  de les societats modernes"  (Simone WEIL) 

L'herència  és  ambigua  com tot l'inherent a la  "condició humana"....(un cert determinisme, ja que  l'herència actua de manera "reflexa"  (no reflexiva)...Nostres "herències",  lastrades per "interessos creats", ens condicionen...De manera "insconcient" dirigeixen nostra existència a hàbits i preferències,  "com el més natural del món",  socialment sancionat...
Cal la "responsabilitat"  d'una memòria  que,  endemés de conservar,  repari les injustícies comeses  pels "predecessors"... La  tradició i l'herència  no són el mateix,  si bé estan relacionades.  La "tradició"  no és el resultat d'una continuïtat "necessària"  sinó del  "desig, de la "lliure voluntat"...
L'home i la dona  són "essers imitatius":  necessitat de referències externes per"emparaular" la realitat  per a aprofitar "les herències"... La capacitat  "imitativa"   és  "ambigua", el sentit crític es deteriora,   sotmetre's  al  semper idem....
En el moment actual,  s'ha romput   "la capacitat  crítica",   es rebutja  "la tradició"  i, en canvi, hi ha molta "credulitat".    En termes religiosos diríem que manca "el discerniment d'esperits"...  La "credulitat" és una expressió  "desenquadernada" de la  imitació humana,  té per base la necessitat de "seguretat"... "L'home prefereix la seguretat a  la "llibertat"  (ARANGUREN)

 Es rebutja la "tradició"   i es deixen "agafar"  pels models imposat pel   "star-system"...

Tanmateix,  no podem "rebutjar"  senzillament   "nostres herències culturals, religioses, socials...  "tabula rassa",     partir  de "zero"...és  inviable...
"L'herència"  no es pot rebutjar,  però  s'ha de rebre,   sense inèrcia,   ...És  quelcom "obert",  necessari per a contextualitzar "el present",  el "aquí-i-ara",  amb sentit crític...Mantenir "les grans línies" però  "afrontar"  la tasca,  mai acabada definitivament, de  "con-textualitzar"  les "herències"   o,  dit d'una altra manera, respondre als "desafiaments" del moment present amb l'ajut  de "les herències"...

Memòria  i   tradició
Tota cultura  és  una  "movilització"  de la memòria  col.lectiva,  de la "tradició" que és "ambigua":  expressa el  "vell-caduc"  però  també l'autèntic-perenne-immune...
La  Cultura "Occidental"  ha "begut"  de l'herència  "grega"  i  "semita"...

"És impossible invocar, avui, la tradició...ja que ha estat disolta, ha perdut vigència.  Però aquesta  dissolució  és el començament d'un procés que duu a la  "inhumanitat"  (ADORNO)
La "tradició"  és important en referència a Déu  i a l'èsser humà...però un  "mal-ús" de la tradició ha provocat les reaccions i comportaments més inhumans i des-humanitzadors, especialment en el nostre "país".   Alerta:  una cosa és la tradició i una altra, "el tradicionalisme" que  no deixa de ser un projecte religiós-polític  "fonamentalista"...El "mal-ús" de la tradició (tradicionalisme) , a nivell religiós-polític  és  una "ideologia" que imposa  "barreres"  i tanca portes...

La "tradició" és fonamental per a l'existència humana perquè  l'home és "tradicional",   però no és un mecanisme de conservació del  "passat",  sinó   "un trampolí"  per  a  "la recreació", per a l'invenció  del "present".  La tradició  autèntica "assumeix"  i "rebutja"  el passat  en un mateix moviment...
"la conservació  és un acte de la raó...la transformació, la innovació  també és un acte de la raó,  i de la "llibertat"
La paradoxa de la "vida humana": conserva  en el canvi,  i canvia en la conservació...el "dret" a  la tradició  i el "dret"  al  canvi  no  tendrien  que excloure's  entre-si...
La "tradició"  pot donar lloc a autèntiques recreacions, a espectacuilars  innovacions...que no neguen el  "passat", sinó  que descobreixen  "les possibilitats" desconegues  i inexplorades...
Mai  "la innovació" ha de ser  "obra" dels guanyadors de torn...mai han  triomfat completament  sobre  "els derrotats"  i vençuts  de la "història"...El passat segueix viu, gràvid de possibilitats...
L'univers  de la tradició:  privilegia  l'orde
              no s'oposen
L'univers de la modernitat: privilegia el  moviment











OCCIDENT   I    SECULARITZACIÓ


DUES  METÀFORES   OPOSADES,  SEMBLEN      IRRECONCILIABLES:

Dret  a la tradició   =    orde    =   pre-modern     =     OCCIDENT


Dret al  "Progrés"  =  moviment   =   post-modern  =   SECULARITZACIÓ

I  en canvi, malgrat les característiques oposades,  tenen  trets comuns  :   "eurocentrisme",  la nefasta "ideologia   colonial",   afany   "expansiu",   utilització  del "sagrat"   com a forma política,  comprensió de l'experiència  humana  "a partir del mercat",  negació  "del diferent",  negació  "de l'altre"...


Occident
Ve  a ser una "metàfora"  romàntic-restauracionista.  camps de pensament  com a "continuítat"...Retorn a la "idea  europea original"  (Edat Mitjana)  ja que les "querelles confessionals" del segle  XVI,  la "Il.lustració"... han donat unes "ruptures"  deñ teixit d'identitat religiosa, política i cultural...Una reconstitució  de la "cultura cristiana" que repari  la "identitat cristiana"  original  d'Europa...I  la "fotut"  és que presenten la "cristiandat medieval" com el model ideològic  i insuperable per a la reconstrucció de la "ferida" identitat occidental...."cants de sirena"...  (només miren el "subversiu"... sense valorar: les llibertats públiques, la qualitat de vida, la medicina, l'accés a l'educació  de la  majoria de la població...que a Europa  s'ha assolit...
(és un rebuig de la modernitat, per a reafirmar  el "principi d'autoritat"  sobre  el "saber racional".. Es tracta, des d'una perspectiva religiosa-política,  d'una memòria petrificada  i a-històrica)    Recordar i translladar "els orígens"  a   l'Edat Mitjana, com a temps de plenitud  i harmonia, pau i benestar... Des d'aquesta perspectiva  la "memòria" no és  un "trampolí"  sinó un "tancament"   i   Déu es converteix en un   "Déu de morts", inerte i sepultat  "dins l'esglésies"   com si aquestes fossin les seves "tombes"  (com deia Nietzsche...)   No hi ha "interpretació"  sinó "repetició"... hi ha respostes  sense haver-hi preguntes...
( Aquestes "idees", que semblen  molt "vaticanes"????  formen:  "la teoria de la caiguda":  la història humana  no està en l'àmbit  de l'ambigüitat  ( bo i dolent)  sinó que és una successió  de situacions  que tendeixen al "caos" i la degradació  moral...(pel "pecat original")...  Sembla  "mentida"  però hi ha qui té aquest  "ideari"....
                                                                                 




                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                        
Secularització  
La "metàfora" de la secularització  posa l'accent  en "les discontinuïtats".  entre les antigues referències religioses, social i polítiques..."desconectada "   del passat...Un  "salt" qualitatiu des de les formes de vida tradiconals, des de la matreixa  constitució humana..."indiferent a déus i profetes"...La   "transitorietat"  substitueix  la "taula de valors"...Cada  moment és auto-suficient     "el  passat"   =   irrelevant   per al  present;     "el present"     =    irrelevant  pel moment posterior ...
"destradicionalització  total"       tirar  el   "llast" del  passat:  supersticions...  Totes les societats, antigues  i modernes, orientals  i  occidentals  han adoptat aques "canvi social"... a velocitats  diferents...

Cal dir  que l'home i les societats  no poden existir en un "marc" regulat  per les discontinuïtats...sense memòria activa no hi ha existència humana possible...per a canviar  és necessari recordar..."Endemés:  la metàfora de la secularització  provoca  el  "retorn  del reprimit...   a voltes, en funcions destructives  i desmoralitzadores... 
  

Les "metàfores":    Occident     -      Secularització    són nefastes si  es prenen "en exclussiva"    però  necessàries  agafades  en conjunt: perquè  l'home i la dona  estant en   statu viae   i   el camí  és fer-les  "inseparables:    Una  és expressió del   "dret a la tradició"  i,  l'altra,  del "dret al progrés"   i  cal una  "harmonia"   amb  ambdós, escara que sigui precària...
L'èsser   humà   es fa entre:     passat     =     present     =    futur

Així és la vida humana




 


                                                                                                                                                                                                                                                                                                                     
 TRENCAMENT   DE   LES    TRANSMISSIONS
"Sense  la memòria comunicativa  "no és  pot  EMPARAULAR   la realitat"   No es pot   donar resposta a  l'interrogants  fonamentals:   QUI  SOM ?    Mitjançant les   "transmissions" , en el present,  l'èsser  humà   construeix   logomiticament    la realitat   ( l'avenir  depèn  del "provenir")     "pas  del  caos   al   cosmos    =   dominació   de la contingència"    =    transmissions  culturals     =    orde    biològic  i   social"

L'acollida  experimentada,  oferta,  facilita   "la  integració"...
Estructures  d'acollida    =     les transmissions necessàries    =     construir     =   espai-temps
Estructures d'acollida    =     marc   necessari     =    dominar la contingència    
Estructures  d'acollida   =    bon ús  de la memòria     =    transmissions   adequades

La crisi actual de les "estructures d'acollida"    es concreta en la incapacitat de "vincular" les joves generacions  als marcs de referència  lingüístics, socials,  culturals, religiosos
Aquest trencament  implica una  "interrupció",  en casos,  traumàtica  de la   memòria,  especialment  en l'àmbit  religios...L'individu desmemoriat     no pot   recorre   a  Déu...
 s'aferra a "déus" (prestigi, diners, sexe, poder...)


Hi  ha  també   un "trecament"   de  la confiança
"El món donat per  garantitzat", "social"  i "socialitzador" es fonamenta  en una "memòria compartida", "una xarxa racional, emocional, social"  =  s'ha mostrat  vàlid   fins avui, i   continuarà  "essent-ho"  i nosaltres mateixos  o altres  semblants a nosaltres,  assolirem  els "mateixos resultats"....
Actualment,    una  dissolució   d'aquest  "món-donat-per-garantitzat".   Dissolució també  de la  "memòria"  que  el sostenia....Es presenta  "ara"   com  si  recordàs  "aquella  dissolució del  "jo", que R. Musil i altres novel.listes de començament del segle XX   "profetitzaren"....

Espai- temps:   la velocitat
L'atribut  més  destacat  de la modernitat és:   "el  canvi de "relació" entre  l'espai-temps"      La "Modernitat"   comença  quan, en la pràctica vital,  "l'espai"   i  "el temps"  es separen   i  s'independitzen com a "categories"  estranyes   una  de l'altra...
L'espai  =  aspecte   sòlid, estable, pesat...
El temps =  aspecte actiu, dinàmic, en canvi  constant, moviment
La  velocitat del moviment   és  l'instrument de poder i dominació...

La  "tradició"   =  font de seguretat    =   relació amb el passat   =   co-acció   =   esborra  l'acció  transformadora del "temps"     =   reté   els moments  "fundacionals"      =   ordena

La  "modernitat"   =  una categoria  de moviment    =    "mer-èsser-que-genera-moviment"   =  una "moral" canònica  del canvi    =   un imperatiu del canvi....   La qual cosa significa  que, en tots els àmbits  de l'existència humana  "la velocitat"    té una importància que mai havia tingut...  No hi ha "imperatius ètics"  que no siguin "cinètics"....En la "modernitat" s'ha realitzat la  "utopia"   =    l'auto-movilització   completa
"l'home, al volant del seu "auto-mòbil",   constitueixen, metafísicament,   el "cos-ànima"   =  el subjecte  actiu  per principi"...
"La mobilització-total"   anul.la  la diferència  entre "guerra-treball",  "estar a la reserva-estar en acció",   transllat al "front"  totes les reserves, efectiu tot el que és potencial...
La   societat moderna  ha  generat:  "civilització-de-l'oblit"   =  l'apatia   = el renou   =   la competència....    La misericòrdia  i el perdó  =  passions inútils  ...

El "provissional"  més provissional que mai...

L'anti-dot:   "assossec",   "pausa",   "silenci"    (no confonddre  amm "mutisme")

L'augment del  tempo  vital accelera  la rapidesa del canvi,    des-accelera el treball  de la "memòria",   "la desaparició  de les societats de memòria",   les transmissions,  les "herències",  el marc  "espai-temporalitat"...

L'espai  i el temps  humans  són factors constitutius  de la humanitat  o de la  "inhumanitat"...
Les  relacions entre   interioritat-exterioritat  es veuen afectades...El   "passat"  i el "futur" es veuen afectats..."Definir  aïlladament  "el present"  és matar-lo..."    Afecta  la "precària" harmonia  entre memòria-oblit... No hi ha temps per a res... "la civilització  de l'efímer" ,  es  "fa  pols" la memòria col.lectiva",   s'aïlla efectivament i afectivament a les persones ...No hi ha temps per a  pensar en Déu ni en el proïsme...   "atmòsfera d'anonimat"...

Metàfora  de la "Parabola  del Bon Samarità"   aplicable  al nostre temps:
 "L'home   està ferit  a   la vora del camí...
- el  sacerdot i el levita  tenen pressa   (la velocitat), no tenen  "temps",  passen de  llarg...
- el samarità  no té pressa, té  "assossec", pausa, "silenci"...veu  el ferit, s'atura,  s'apropa,  li cura les ferides...  el duu a "l'hostal"...  És  proïsme,   es troba amb Deu...























MEMÒRIA   I     QÜESTIÓ    DE    DÉU 
La  memòria  "jueu-cristiana"  ha estat   "feta pols"...
Hi  ha  dues  "minories"
a)  cristians  practicants
b)  no creients convençuts

La  "majoria" està dins "una  nebulosa", una  "maresma" de  "creènces", pràctiques... "flotants", imprecises,  "eclecticisme",  "bricolage" ,  "balboteig  místic-esotèric"...  poc clar...
El "vertiginós" augment  del "tempo  vital"  obtura el "recordar"...   "Recordar" es troba  sotmès   a la "velocitat  del "tempo"  de l'existència  humana,...la qual cosa vol dir que, en la pràctica,  el temps i l'espai de Déu, del proïsme  s'obliden,   no  es tenen en compte,  deixen d'existir...   Això  pot  ser "el  final  de la història",  "el final de l'ètica"...
El recordar de l'home  es centra  en les peripècies intimistes,  vivències   i   novetats...

Tanmateix, per a la salut física  és important  recuperar  la  "juste mémoire"....










Israel   i   la   memòria
En Israel,  la "memòria"  té una importància  "normativa"...és el present.  "re-atualització,  resurrecció de l'acció de Déu....Perspectiva bíblica:    només  importen el "actes" de Déu   i  la "resposta" d'Israel...La Bíblia "hebrea"  no  vacil.la  quan mana "recordar"...incondicionalment...  La memòria és  sempre essencial:   "l'home ha de recordar"  pequè Déu s'ha recordat...recordar les "aliances"  i els   "signes"... Recordar és el fonament  "original"   i  "originant"   =    garantia de "supervivència"    =   reconeixement  i fedelitat"....   El poble d'Israel no és un conjunt  d'historiadors,   sinó "sacerdots"   i   "profetes"  que  mostre  el  halakhah  (el camí)...
Per al   Poble  "hebreu"    =  la història  la  "teofania-per-excel.lència"....La memòria no és l'exaltació  d'un passat exemplar, sinó  la "presència  selectiva de   l'impostergable   =   compliment inexorable d'un destí,  d'una promesa,...que els "guanyadors de torn"  posen a un costat...     La memòria és una força religiosa i cultural,...per això el "judaïsme"  s'ha afirmat en el "món"...malgrat la "Diàspora", les persecucions,  ... La "raça", el poble...es manten....RECORDAR  ÉS VIDA  I    OBERTURA AL FUTUR...  "Guarda't  d'oblidar a Yahvé, el teu Déu..."  (Dt. 8,  11)    El record no és un punt fixe en el passat  sinó un "record"  sempre proper..., eternament present...Recordar degudament és "la clau"  de futur...












La memòria  en el cristianisme
  Les  "acta-et-passa-Christi"  com a  memòria col.lectiva desenvolupen una funció  fundadora  i insuperable,  en el sentit que la seva "actualització" , aqui-i-ara,   té una força dinàmica per als creients  de tots el temps  i latituds.    No és "opcional"  ni relatiu...és fonamental....Les "Celebracions"  cristianes  són  memorial   =  re-actualització   de  l'original i originant... Crist  és el "nostre contemporani",  com a presència amorosa de  Déu  en un món constantment   "amenaçat" per el "caos", l'angoixa, la negativitat...


Memòria  i   Nou   Testament
La "memòria"  no és tan explícita  en el  Nou Testament   com en   "l'Antic",  però té una importància excepcional...
Punt de partida:  L'Encarnació del Fill de Déu....
Els "apòstols" es dirigeixen al jueus  perquè "recordin" que en Jesús  s'han complert  el que anunciaven els "profetes"
Als pagans:  evoquen  la vida del Senyor, en Ell  s'han realitzat les antigues profecies,  (al marge de fronteres  racials,  religioses, lingüístiques...i s'extenen a tos els pobles de la terra)  La raó dels Evangelis, com a testimoni de fe:  "fixar el record"   de les paraules  i accions del  Senyor... Fixació-transmissió  =  objectiu  la  consolidació   de la fe  de milions d'homes i dones...   La "tradició" (memòria)  i el testimoni  són les  pedres  "angulars"  de la  "memòria  cristiana"   La missió del Nou Testament    =    guardar les  paraules de Crist    =   el testimoni dels apòstols...   (Recorda't de Jesucrist...1 Tim 6,20)...
En el Nou Testament  la memòria  cristiana  és un tret important... El "record" de "acta-et-passa"  Christi   no està confiat   en exclussiva a l'home, "èsser   oblidadís"... Aquesta memòria  és "obra de l'Esperit"  =   Defensor de la memòria  cristiana...

La memòria en la  tradició agustiniana
Sant  Agustí fa la més important reflexió  filosòfica-teològica  sobre  la "memòria"... utilizant   el   gènere:  confessions  Sobre els seus pecats , la seva conversió, les "festes cristianes"...en els llibres  X i XI  de "LES CONFESSIONS":   Veu en la memòria "la font de l'Esperit, la presència de Pare,..."la saviesa", la justícia,,,(en la memòria el pensar es converteix en "deiforme" )
La presència de Déu i l'acció de l'Esperit es manifesten  a l'èsser humà davant els camps i amples sis  de la memòria,   on es troben  els tresors d'mnombrables imatges...La meditació sobre la memòria és una etapa fonamental en el "camí  de l'ànima cap a Déu"....El moviment "ascendent" d'Agustí  és "una recerca de Déu"  pel desig més profund de sa memòria..."consciència d'un mateix",  "consciència del món",  "font de l'Esperit",...
La memòria fa possible que l'intel.lecte humà  "fluï" de l'intel.lecte diví...



Memoria Dei  en Sant  Agustí
Paradoxa d'Agustí:  Déu està  "més-enllà"  de la memòria...però  s'ha d'encontrar  en la "memòria" i per ella...
Relacions entre  reminiscències  i "oblit" :   L'oblit  no és  "total"  =  els esdeveniments viscuts  deixen  "petjades"...   en el  contexte vital ...Mitjançant  el "contexte" podem recobrar, en part, el que havien oblidat...
Déu  no es dóna  "ell-mateix" sinó a través d'una  altra cosa...   Per la "memòria" descobrim que aquesta "altra cosa"  és el desig  "universal"  de felicitat    =     tohom  vol ser feliç....=    Déu  és el goig perfecte... =    goig   de "la veritat"      (  el que passa és que molts s'equivoquen   en   cercar  la  felicitat   allà on no hi és)

La "memòria cultural"   insconscient      =         la    gràcia  conscient....

Seguidors del "pensament agustinià":   Guillem  de Saint-Thierry,  Pere Lombardo, Alexandre de Halès,  Joan de Rochela, Sant Bonaventura,  Ludolf de Saxònia....












  CONCLUSIÓ
La  fràgil situació  de la memòria   =    decisiva      =   crisi de   Déu

Nostres  contemporanis tenen  desconeixement, desídia,  indiferència...  cap al Déu de nostres pares  i les seves exigències "ètiques"... Rotura "ampla"  de les "transmissions"

EL  DÉU  DELS NOSTRES PARES       =       UN   "ESTRANY"   A CASA   NOSTRA
Factors:
vertiginós augment  del tempo social
ruptura  de "confiança"  en les "institucions"
cultura  del  "jo"
recerca  "fòllia" de vivències  emocionants
ineficàcia   de les "transmissions" 
"crisi  gramatical",   qüestionabilitat  de "les tradicions-rebudes"...

La  capacitat religiosa   de  l'èsser huma ,  però,  no s'ha extingit
culturalment està sotmesa a l'oblit  creixent... i aquesta memòria    és substituïda   per memòries  històrica-religiosa-culturals   procedents d'universos   d'altres llocs, (especialment d'Orient)

Hi ha qui diu: "rebutjar  la memòria cristiana  per a obrir-se a una  memòria   universal, a-històrica, a-cultural...Això  equival   a  una "no-memòria"    =   al NO-RES




La revelació  jueu-cristiana  és històrica    =     Déu    s'ha encarnat en  la història  

Pel "record" de Jesús,  hic-et-nunc,  per la caritat responsable,  per la pregària...cal mantenir la "memòria-viva-actual"  del  Crist...  En la resposta cristiana   la "memòria-estructural"  de Jesucrist és essencial,  que s'encarna en l'existència dels cristians...
La rotura de la memòria,  comunicativa i cultural,  té per conseqüència  que les  "arrels",  les referències...  són incapaces de donar fruit...

La "cultura de l'oblit"  causa l'analfabetització  "cultural"

Al 1.975, al nostre país, es féu  un plantajament,  "deficient"  per ambdues parts,   sobre la "religió  a l'escola":
-  Polític:  l'oblit  del  no-oblidable  (just culturalment es tiraven a perdre el legat artístic, històric, conceptual,  festiu del país)
- Esglesiàstic:  reclamar el  "maximalista-estatus-confessional"
El gran  vençut  fou la "memòria-col.lectiva"

Tenir  clar:
-  el locus  de la "transmissió de Déu"  és  la  "COMUNITAT  CRISTIANA"
-  el  locus de la transmissió -cultural   és  L'ESCOLA


OBLIT  DE   DÉU         =        DÉU    UN   ESTRANY   A   "CASA NOSTRA"





























   

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada