"déus" o DÉU
(Confuci...)
Crisis de les "esglésies cristianes"
Les decisions i advertències de la jerarquia esglesiàstica tenen una incidència "mínima" i , sovint, inspiren desconfiança...
La modernitat posa en "berlina" la tradició...La cultura europea mostra una profunda mutació de les referències "ètiques" i una disgregació dels vincles i controls tradicionals...
S'ha donat "un gir copernicà": El Déu, donat per suposat , s'ha convertit en un "estrany", aliè, distant, llunyà...i, per a molts, inexistent.
La confessió de Déu i la teologia...segueixen camins cada cop més divergents de la realitat del món...Crisis de "Déu" en un ambient de "retorn del religiós"... Separació entre la qüestió de Déu i la qüestio de la religió
La "Religió" era considerada quasi sense excepcions com la intermediària: estructural (religare), històrica (relegere), cofessional (reelegere)...
Si, a finals del segle XX, pensaven en "un Déu", una fe, un cristianisme...sense "religió", ara es dóna el "contrari": es cerca "una religió a la carta" (ni Déu, ni fe,...)
"la religió sense Déu: es viu a "l'interior",... "esotèric"... només amb una sola preocupació: "còm em trobo...?"
La qüestió de Déu
no són "les respostes"...és la pregunta...
Per què ? per què aquest estrany "ésser", que sempre està "acomiadant-se", deixa de fer-se la pregunta sobre Déu ? i tanmateix, mai podrà deixar d'interrogar-se d'on ve i a on va... "hi ha qualcú que m'espera a "l'altra riba" ? (Unamuno)
"la pèrdua de Déu...transforma el temps en una uniforme monotonia,... i tots els sentiments en melàngia...en "dol" per la pèrdua de qualcú que ni tan sols pot identificar..."
Les suposades demonstracions "apol.logètiques" d'altre temps eren "cabrioles" verbals...fictícies i quasi-grotesques...que només servien per a rebaixar el misteri del Déu "inefable"...
El que es deia de Déu adoleix ara de manca d'incidència existencial...però sabem o intuïm que ens manca "quelcom substancial"...
La experiència social de la comunitat, a través d'aquest cos de sentit que era l'Església, ha deixat de ser la norma i la normalitat...
Les "calamitats" del segle XX han problematitzat el "discurs" sobre Déu i les seves imatges i han duit a posicions a-tees en relació amb la imatge oferta per la "religió oficial"
per altra part: recerca de "noves" deïtats en universos religiosos no cristians o en "herències de cristians" qualificats d'heterodoxes...
Procés de desinstitucionalització...
Recurs a històries, poesia, pregàries, càntics...potser sia la possibilitat perquè Déu deixi de ser un estrany a casa seva...
CAL RESCATAR LA "QÜESTIÓ DE DÉU" DEL MARC DE LA TEOLOGIA CONVENCIONAL que s'ha limitat a ser "un agent" per a la reproducció del sistema...
El Déu de nostre Senyor Jesucrist es troba "segrestat" i, amb freqüència reduït a un idol
Cal una oferta vàlida que doni un testimoni d'esperança
l'autèntica esperança sempre es troba just a la vora de la desesperació...
Per a l'ésser humà no hi ha "possibilitat extra-cultural...
El cultural és imprescindible i irrenunciable per a la humanització o "deshumanització" de l'home...
El cultural no pertany a l'àmbit del que és definitiu o plenament realitzat...es troba en contacte directe amb la trans-gressió...inherent a la condició humana,... no és un a priori...
El "cultural" estableix el que a cada moment històric està disponible per a l'ésser humà concret. Déu, en canvi, és radicalment indisponible...
PARADOXA CRISTIANA: Déu està a disposició dels humans per "l'Encarnació" de Jesucrist.
La seva "aparició" està lligada a una "espaci-temporalitat" específica, vint segles lluny de nosaltres, però... continua passant i manifestant la seva eficàcia en el aquí-i-ara que vivim... EMPARAULAMENT actual de l'Encarnació...
La imatge de Déu s'ha de configurar no com una "elaboració amb regulació ortodoxa", sinó a partir de l'emparaulament present de l'encarnació del fill de Déu en les "variades històries" dels homes i dones del nostre temps...
la religió també ha experimentat el "retall" instrumental de la raó...
la història política i filosòfica d'Occident , amb intents, més o menys sistemàtics, més o menys violents..., ha omplert el "buit" de l'erossió de la teologia...
"Ens trobam sumergits en una època d'epileg, de post-paraula, d'absència dels déus..."
Llur absència ja no és "un pes sentit"... és un oblit...una impossibilitat de "formular" la pregunta "sobre" Déu... banals manifestacions culturals... Inclús la "metàfora" s'ha trencat...
la desarticulació lingüística del "més-enllà" és un "retall" de l'humà..., de la capacitat de fer "present" l'absent...
La desaparició del "metafísic" i del teològic...deixa un "buit" que reclama la "creació d'una nova mitologia"...
l'exili és la condició comú de tots els éssers humans...
però la condició humana, que ha perdut "els punts de referència" tradicionals, segueix abrigant el "desig" que sempre es manifesta com a desig ...
PARADOXA: la modernitat que "soscava" les estructures de tots els "sistemes religiosos" fa sorgir noves formes del "creure religiós"
El "teològic" pre-suposa l'antropològic...l'antropològic sempre és "obertura" cap al desconegut...
"Cap home pot llegir plenament, pot respondre de forma responsable a l'estètic, si el seu coratge i la seva sang es troben en harmonia amb la racionalitat escèptica" (STEINER)
Malgrat es donàs per suposat que les arrels "cristianes" estaven en el cor dels habitants del país nostre... el Déu de la tradició judeo-cristiana s'ha convertit en "quelcom" bastant irrevelant per a molts que han nascut en ambients convencionalment "cristians"...
DÉU EN EL MOMENT PRESENT
La perenne actualitat de Déu...demana "la perenne actualitat" de les seves imatges...
PARADOXA del "llenguatge": la realitat com un tot s'expressa amb les paraules que són un "tros" del món i expressen el seu tot com a conscient..
L'ésser humà té la capacitat d'emparaular la realitat, manipular-la i acomodar-la al seus objectius... així, la realitat és polifacètica...tota la vida s'està en aprenentatge... que exigeix adonar-se de les dimensions "simbòliques" i ètiques de cada present...
Hi ha un "desencantament" de la jerarquia com a fonament i principi de l'orde religiós... estam, per tant, en una situació d'absència de fonaments...
Déu està en el nivell dels interrogants i no de les certeses... Cal la recerca d'una resposta possible per a l'homo-viator... resposta provisòria per altra banda...si bé hem de partir de la certesa que Déu és sempre el "nostre contemporani"... El que cal cercar és la imatge vàlida
LA SITUACIÓ
L'ésser humà = homo-loquens i capax-symbolorum es situa pels diferents llenguatges de que disposa... LA POST-MODERNITAT una "fragmentació" i disolució de les experiències...La "llei-del-U" (ésser = Déu = fonament) s'ha disolt... No hi ha centre, sinó multiplicitat de "centres" provisionals... que es combinen, es super-posen, s'anul.len...som éssers ex-cèntrics...
(l'ésser humà té possibilitat de cercar sense trobar, afirmar-se negant-se, retrobar-se... en un procés d'autoconfiguració...)
La situació no existeix com a concepte abstracte... sempre és ma situació..."la situació és la forma bàsica de l'existència" (ROMBACH) .
És impossible concretar a priori el que és l'ésser humà,...les dimensions de l'humanitat...El mateix passa amb les nostres imatges de Déu... El que Déu és per a nosaltres en cada moment es veu afectat per les respostes que donam a la diversitat de "situacions"... Arribar al llunyà i desconegut sempre és "a partir del proper i familiar" Sempre in statu viae...Necessitam re-actualitzar constantment les relacions i expressions en funció de les variants con-textuals...
Déu no és una dada metafísica coneguda i estipulada a priori, sinó una presència sorprenent...absència i presència (Deus absconditus-Deus revelatus)... La interioritat tampoc és un "a-priori", sempre...a partir de l'experiència...Incideix el l'exterioridat (responsabilitat)
Molts pensadors actuals aboguen per "l'auto-reconeixement", "l'auto-salvació" ..."L'ànima humana s'ha convertit en "el temple" d'un politeisme modern" (BERIAIN)
Estar-en-situació com a situació habitual = la contingència = inèrcia del "passar"
NO HI HA EXPERIÈNCIA DE DÉU AL MARGE DE "LA SITUACIÓ" Déu no és "una idea", sinó ALGÚ que em descobreix i a qui jo responc en el meu quefer quotidià...
CONTEXTE
Els "textes" sempre son textes en un "contexte"... El contexte "aquí-i-ara" de qualsevol llenguatge està format per: la memòria, els interrogants del moment present, les peculiaritats psicològiques dels individus, el temps "vital" de cadascú, la situació econòmica, la incidència real de les transmissions rebudes...
LA IMATGE DE DÉU sempre és "una construcció" de caràcter simbolic, psicològic i social...està ubicada en un "contexte"... "la veritat està sempre a l'espera de ser "veritat" (JABÉS) "la primera forma històric-individual del cristianisme no es pot considerar com "quelcom" definitiu, sinó com a "punt de partida" (E.TROELTSCH) (ara bé, és possible continuar mantenint la presència de les "preguntes fundacionals de l'ésser humà...)
Cap articulació de sentit és autònoma, autosuficient...els significants no remeten a un "significat adquirit i estabilitzat una vegada per totes"...
DÉU ÉS UN "PER A L'HOME" inagotable, inassible, incomprensible... "Si comprehendis, non est Deus" (SANT AGUSTÍ)
el texte jurídic-filosòfic-religiós... és un "pre-texte" per a concretar les dimensions de l'existència humana en el "contexte-actual"....Un aforisme medieval deia: "El nostre és passar"...El sentit d'un texte depèn del seu con-texte...i aquest sempre està en "procés"...
La fixació d'un texte xoca amb la dinamacitat pròpia del "contexte" ...els successius contextes estàn al servei del sentit del "concepte viu"
L'home és "indefinició"...Déu és "L'obert" per excel.lència, accessible només pel desig que sempre "és desig"...
SANT AGUSTÍ: "Cerquem a Déu com els que l'han d'encontrar...encontrem-Lo com els que han de seguir cercant, perquè l'home que arriba al "final" no fa sinó "començar"
La "rotura" de confiança amb "els legisladors"...es mostren incapaços de configurar un "món" possible i "vivible" amb ofertes "pràctiques" per a orientar en la vida de cada dia...
La crisi de les Esglésies cristianes d'Occident es concreta en una creixent distància respecte al "context actual" d'autoritat... Déu ha emigrat dels espais que, en altre temps, oferien de manera mecànica i al marge de les creences concretes dels individus...
INCAPACITAT D'EMPARAULAR LA REALITAT (Es donen respostes que res tenen a veure amb els interrogants que, en nostres dies, es planteja l'ésser humà...
El politeisme funcional de la (pos)modernitat
Les societats modernes tenen "una naturalesa descentrada" i en elles irrompen imnombrables "déus" com a poders impersonals i anònims... "Quan es surt de l'empiria es cau en el "politeisme" (el Vell Miill)..."quelcom" pot ser vertader sense que sigui ni bell, ni sagrat, ni bo..." els déus dels distins sistemes de valors...
Manca de "valors" = politeisme dels valors....
tota opció o decisió implica una cadena de "decisions" ...per les qual l'ànima escolleix el propi destí...El Déu cristià és substituït per una pluralitat de "daimons"...com un imperatiu "herètic" és l'horitzó comú i obligatori dels "humans"... Yahveh, Brahman, Zaratustra, Jesús de Natzaret... són substituïts per realitats "transcendents intermitges" ubicades dintre del profà, com: la nació, la raça, la classe social, el partit...o un mateix
"ja no hi ha una instància central "integradora"...Un desafiament al Déu personal de la tradició jueva-cristiana...
"el politeisme és una realitat indiscutible i acaparant..." (WEBER)
El Déu personal i amb exigència ètica, deia Aranguren, és interessant i capaç de satisfer el desig de Déu dels humans...
PERÒ, ACTUALMENT ENS TROBAM AMB EL DILEMA: o Déu o els déus...
L'emocionalitat
El "desencant", amb les seves i variades fisonomies...per una banda
"el nirvana" de la condició post-moderna...per l'altra
ha sorgit una religiositat (sense Déu) que es mou davant l'emotiu, un cert "romanticisme", intimisme, misticisme, emocions fortes... (tot manco un Déu amb exigències ètiques...)
L'emoció té el "lloc" primordial en "molts" . És una psicologització del diví, i de tots els sistemes...El que emociona "val", el que no emociona no té importància...
les espiritualitats clàssiques apuntaven a canviar un mateix per a tranformar el món...modernament el que cal és "trasnsformar-se" un mateix per l'emoció... Una espiritualitat "immanent" (sense Déu). Per a molts l'emoció és una expressió eufemística en referència a les "noves experiències-sexuals"...
L'experiència interior de l'ésser humà que entra en contacte amb "un orde invisible" en el qual els enigmes de l'orde natural troben solució...(una espècie de religió-a-la-carta )
En un cert sentit és la reacció davant la fredor burocràtica de les "religions oficials", mancades de tot calor emocional...
Un abisme entre la fredor de les religions oficials i la necessitat "d'emoció" que homes i dones senten, sotmesos, durament, als imperatius de l'anonimat, la racionalització progressiva de totes les esferes de l'existència humana i les exigències de "l'econòmic" com a llenguatge únic i polivalent de les relacions humanes...
"moltes persones no comprenen l'apel.lació a la conformitat insatitucional ...un temps en que no només sembla un error sinó un "absurd contradictori": la idea d'adaherir-se a un model d'espiritualitat que no es presenta com el teu camí...
Es cerca el contacte emocional directe i sense mediacions quan la secularització i la desconfiança destrueixen la "capacitat" de les institucions religioses per a orientar, integrar i expressar degudament l'experiència religiosa de les persones...
Recerca impetuosa d'expressions emocionals i efervescents -des d'un punt de vista catòlic pensam en la "renovació carismàtica"- que intenten expressar les vivències del subjecte al marge o en contra de la fe regulada per la institució esglesiàstica... No és una nova "romantització"...és quelcom més significatiu... La "nebulosa mística-esotèrica" és una manifestació del caràcter inoperant i obsolet dels actuals "sistemes religiosos"
En el cristianisme la resposta ètica és la "prova de foc" per a verificar la veracitat i bondat de l'emocionalitat...
Una "gauche divine" espiritualista dedica ses energies a cercar noves i excitants vivències enmig d'un món cansat, àrid i gris...
Texte i comentari
"Comentar" és tornar donar la "paraula" a la paraula...Per mijà del comentari el texte com a món ja constituit i solidificat (lletra morta) pren vida i és il.luminat en i per mediació de l'entorn...
Texte = comentari = tradició: la continua relació per a afirmar, negar o recrear-la...
El trajecte del Texte per a fer-se "tradició" passa pel comentari i esdevé "texte cultural" amb caràcter normatiu i formatiu, inclús accentuant unilateralment les "posicions ortodoxes". Les "Sagrades Escriptures", en el marc de les "religions del Llibre", són textes culturals...Mitjançant conflictius "procesos històrics" de canonització s'els ha otorgat una total intangibilitat i la funció de legitimació i promulgació de "jurispridència"
"Biblia omnium seditionum ocassio" (LUTER) Aquest "Libre" permet que cadascú hi cerqui el seus "dogmes" i cadascú hi trobi els seus dogmes... El texte és un pre-texte per als comentaris que depenen dels reptes del moment: estat actual del texte, biografia del comentador, apetències de poder...La fixació del texte dóna lloc a múltiples variacions con-textuals
Texte, con-texte i comentari depenen del "tempo" vital que viu una determinada societat...
El comentari permet el pas del texte a la vida...
El comentari sempre és una forma d'interpretació del texte...Interpretació és un procés de repetició que mai diu el mateix però és mantèn en "el mateix"...és passar d'un ex-centre a un altre "centre" (a partir del segle XVIII s'ha donat un "gir copernicà" en relació a la interpretació de les "escriptures sagrades" cristianes ) Però no ha tingut el "pes específic" de la seva "missió": el pas del texte a la vida...
En l'home, ésser "tradicional", en un mateix temps coincideixen "permanència" i "canvi"...permanència en el canvi i canvi en la permanència...així es desenvolupa la "veritat" ...no és pensable ni desitjable "un final de camí canònic"... Per això, per la mania de fixar "el cànon" ha passat que la interpretació de La Biblia, segons els estudis exegètics recents, hagi tingut poca incidència en la vida quotidiana dels cristians d'avui... La majoria de la població cristiana s'ha mantingut, si és que s'hagi mantingut..., en "la fe del carboner"
"Oblidar" és el "telò de fons" de la vida cristiana a OCCIDENT...? Manca d'hermètica ?
Hermètica: quan l'home no només és creatiu, sinó "con-creatiu"...L'hermètica mostra la forma idònea de con-creativitat: home=naturalesa, home=situació, home=home, home=Déu
Hermètica és el contrari d'Hermenèutica...
Hermèutica: un moviment de "comprensió"
Hermètica: un moviment de l'èsser
El "professor" fa "hermenèutica": ensenya coses...
El "mestre" fa "hermètica": transforma els "alumnes"
Al nostre temps, hi ha molts "professors",...pocs "MESTRES"
En referència als "Textes Sagrats" (Sagrada Escriptura) molta i bona "hermenèutica"...Nul.la hermètica... (sobretot en "els referits a Déu i la persona humana)
Després de "Auschwitz ", Yosef Hayim Yerushalmi indica que la memòria jueva no ha fallat pel desconeixement de les "fonts literàries", sinó per l'absència d'una halakhah ( camí)...
La crisi de l'historicisme és un reflexe de la crisi de la nostra cultura, de la nostra vida espiritual... La transmissió sapiencial s'ha trencat...
Culturalment, Déu s'ha copnvertit en "un estrany" a casa seva...
SIMBOLISME I MEDIACIONS
El símbol és un element imprescindible per a l'existència humana. El "treball" del símbol és apropar la persona humana a l'invisible, "l'absent". Per a habitar en el "seu espai" ha d'apel.lar a la "capacitat simbòlica"...El símbol fa mediatament present el que està inmediatament absent El símbol "per a superar" els límits de la "pròpia finitud" ...el treball del símbol possibilita el status patriae en el status viae.
CORBIN: la noció: imaginació creadora. Déu inspira al creient...en la imaginació creadora de l'home de fe...Aquesta imaginació té una funció: "psico-còsmica" i psicològica... (per als místics és imaginació activa i comunicativa, que la raó controla)
L'acte de simbolització = acte diví - imaginació creadora: el símbol aflora espontàniament en l'ànima...El símbol = una encarnació de l'infinit en l'ànima del creient...a) només pel símbol és possible recorre el camí de la interiorització,...b) aquest camí porta a l'Esdeveniment original...La imatge simbòlica no és un artefacte a priori, és el resultat d'un acte de simbolització entre Déu=ànima...El símbol és "quelcom" rebut...
Les mediacions són necessàries i comporten ambigüitat i la tasca d'interpretar i interpretar-se, i "elegir"
L'ambigüitat de la persona humana es manifesta especialment en "relació" amb les imatges de Déu com a mediacions...La imatge de Déu és sempre "una construcció" de l'èsser humà, en l'espai i el temps propis, que cerca apropar l'eternitat estant lligat al temps. Temps i espai concrets (amb el seus perills, incerteses, reptes afanys, angoixes). Les imatges només permeten un accés mediat i condicional a Déu... L'Absent es fa mediatament present (sovint de manera epifànica).
Les diverses fisonomies del cristianisme ha existit com una sèrie de "construccions" estratègiques, a partir de circunstàncies culturals, polítiques, socials... imprevisibles "a priori"...Les idees religioses, com les musicals o literàries, són efectives si adopten el to, color, accent...del temps i espai concrets...La Universalitat, que pretén el cristianisme, només és possible en diàleg constant amb el particular, propi i autònom...
L'Evangeli contemporani encara està per inventar.
La presència "pneumàtica" de Crist certifica la continuïtat entre el passat i el present, però només existeix com a "vitalitat" contemporània de la tradició. No és una dada ja definitivament assegurada, sinó un esdeveniment viu que, aquí i ara, ens ha de convertir...
L'Encarnació de Jesucrist és una "mediació" revolucionària...perquè ha revolucionat el mateix concepte de Déu...A partir de l'Encarnació, la relació Déu=home no és asimètrica, sinó simètrica: Déu=el món=la persona humana estan al mateix "nivell"
La "mort" de Déu: significa el final del pensament en un Déu aliè al destí de l'home...
En les "històries concretes" dels humans, el treball del símbol és que en cada aquí i ara construim la presència de "l'Absent"... EMPARAULA el "en-sí" diví en els esdeveniments humans...
LA PARAULA HUMANA
REALITAT és una paraula que sempre s'hauria d'escriure entre "cometes" (V.NABOKOV)
L'ensorrament del "positivisme" dóna especial importància a aquestes "cometes". El somni del Positivisme era trobar una realitat sense cometes...fets purs i dades objectives en l'àmbit de la "ciència": capaç de precissar amb exactitud el que era la "realitat nua" (l'art, l'ètica, la religió, la metafísica només donaven interpretacions...)
Ja fa temps que les ciències "dures" són una empresa "hermenèutica"...no poden prescindir d'expressions lingüístiques...no hi ha teoria ni experimentació sense procés interpretatiu...mai es troben "fora" de les paraules...el "positivisme" com a interpretació racional es troba en "fallida"...El que diem "realitat" es troba entre un "texte" i un "intèrpret" ( la relació entre el "mon" immovible i la movibilitat d'aquest èsser de paraules que és la persona humana)
La irrupció de l'home és la capacitat de "emparaular" la realitat i emparaular-se a si mateix La "paraula" manifesta la soberania de l'home...El llenguatge és l'èsser de la persona humana.
L'home és l'intermediari indispensable per a accedir a un mateix, als altres i a Déu...i la paraula humana "crea" l'èsser humà...L'acció "genial" és emparaular perquè "allò" sia...la paraula crea el temps...la paraula nomena l'absent...les coses només "existeixen" en el llenguatge...el mateix "món" és llenguatge...i tanmateix sempre són paraules en un "temps" i un "espai" concret...Les paraules humanes, conseqüència de l'ambigüitat poden ser "jardins" o "presons". La paraula és imprescindible perquè l'home continuï damunt la terra...perquè represent "el que som" ("ces absences qui nous font vivre" RILKE)
L'home és "el que és capaç d'interpretar i expressar"
la qualitat de la paraula humana = relacionada = qualitat de la seva relacionalitat...
Sovint les paraules orals ( musicals, estètiques, lùdiques) estan en "disonància" amb les paraules "ètiques"... L'ètica és l'humà "com a tal"
També "falta d'equivalència" entre experiència i expressió...Les expressions lingüístiques fan possible i limiten les preguntes que es pot fer, la realitat que es capaç de concebre...i els modes en que pot fer-ho...
L'expressió de la seva essència és la pròpia existència...
En relació amb la imatge de Déu aquesta "logodependència" és més evident perquè el "en-sí" de Déu és més inaccessible a l'èsser humà que el "en-sí" de les creatures....
Les paraules humanes estan sempre en la "corda fluixa" entre el que diuen i el que volen dir...un fluir inesgotable de "traducció" i reinterpretació...
Paraula humana i fi d'"un món"
Estam enfangats en un "fi de món"...Això ja ha passat altres vegades: "mons" i "cultures" s'han desfet i estat fets "pols"...Com els "organismes": neixen, creixen i pereixen. La defunció d'un "món" sol ser, al mateix temps, la defunció d'un univers lingüístic perquè les paraules, que són síntomes de la finitud i precarietat de l'èsser humà, necessiten ex-pressar (sortir fora)
La nostra condició d'animals lingüístics està canviant els desenvolupaments tecnològics confirmen aquesta suposició...El "llenguatge" ha perdut la capacitat de pensar o parlar coherentment sobre qualsevol cosa (Lord CHANDOS)
Un món, abans familiar i amistós, s'ha convertit en estrany i impenetrable...El llenguatge ha quedat reduït a "funcionalitat" mecànica, sense cap força evocadora i transfiguradora de la "realitat"...(el que altres generacions creien ferm es realitat es das Gleitende ( el que rellisca ) (HOFMANNSTHAL)
La meravellosa polifonia de la paraula s'havi convertit en l'expressió d'un món el sentit del qual i la seva justícia han deixat d'existir...
Els "desastres" de la Primera Guerra Mondial (principis del segle XX), afegint "els" de la Segona, han provocat tots aquests pensaments i realitats...
Algú ha tildat a la "PRIMERA GUERRA MUNDIAL" com l'inici del finis Europae i el "crepúscul" de la Cultura Occidental i l'extinció del que "humà" hi havia en ella, amb la corresponent corrupció de "la paraula"...La "veritat" ha quedat privada de "veu"
Els "Camps de Concentració" = "l'anti-llenguatge"
El llenguatge ha perdut "caràcter ètic" i amb "el Positivisme" caràcter "estètic", "religiós", "amorós"...(temes que no tenen "proves")
No hi ha cap asserció filosòfica, cap imatge poètica...susceptible de ser "verificada" (STEINER)
Escenaris existencials, dilemes morals, situacions sentimentals, qüestions religioses, l'imaginari... no poden ser degudament expressats per la "paraula humana"
Només cal "el silenci" (que no és "mutisme")
DÉU és "tautologia"
Així la persona humana es troba "en un carreró sense sortida" perquè l'ésser humà, per bé i per mal, no pot deixar de ser homo loquens...L'home és "un esperit encarnat" sotmès a moltes lògiques...necessitat de llenguatges per a expressar a Déu, al món i a "sí-mateix"... la sortida silenciosa o iconoclasta pot ser comprensible enmig de "verborrea" i propaganda de tot tipus... que ha convertit les "grans paraules" en "indecències ètiques"...
A Occident, el lèxic i sintaxis relatius a l'amor, tan antics com el Quart Evangeli i Dante, s'han convertit en "mendaces" (STEINER) ...En l'actualitat som "egos" des-orientats...des-centrats...fractura dels llenguatges... Alguns han dit que "la mort del dir de Déu", correlat inevitable de la "mort de la paraula humana"...
NIETZSCHE va escriure: "En el món, hi ha més déus que realitats"
Per altra banda, Europa (i la seva religió) ha deixat de ser "el centre de la cultura mundial" i, a poc a poc, el Vell Continent s'ha convertit en una provincia marginal d'un Imperi el centre del qual es troba més enllà "dels mars"...
La crisi de la paraula és un fenómen global, utilitzat per a imposar la "globalització econòmica" i cultural a totes les religions del planeta...Versió moderna de la "ideologia colonialista"...
Endemés, el vertiginós augment del tempo vital provoca que el dit es dissol en una total insignificància, sense deixar "petjades"
A Occident, al manco, la paraula humana s'ha tornat "irrelevant"...el llenguatge no seria mai més adequat a l'experiència humana, degut a les "fal.làcies polítiques" i la vulgaritat "del consum" (STEINER)...
Manca d'incidència de les paraules: "polítiques", "jurídiques" "educatives", "culturals", "religioses"...
Paraula i testimoni
A l'escenari problemàtic i fosc...cal afegir el trencament de la confiança... Eficàcia de la "paraula" = confiança = testimoni...
En el passat, L'Església era "un sitema-social" que tenia pes...Ara, no...Els "sistemes-socials" provoquen, actualment, una total "desconfiança"...
L'Església s'ha deixat captivar per l'espectacularitat=teatralitat...que els mas-media posaven al seu abast...Reducció del "teològic" al "televisiu"...i ha trobat resposta "emocional"...
El Cristianisme és una religió-ètica = unió discurs-acció = Déu "implicit" en l'altre...
S'ha reduit el "Déu-explicit" a la categoria d'ídol...
Paraula i història
El cristianisme assolí fer coincidir: comprensió de Déu = experiència de la realitat fundant (que ho determina tot)
Actualment, no és així: crisi dramàtica del concepte de Déu
Il.lustracions
modernitat triomfant
pèrdua de les senyes d'identitat religiosa...
De manera inexorable: el final d'un món
TRIOMF de: imatge racional del món
sistema capitalista
rebuig de tota fe revelada
no tendència "al altre món"
preponderància de l'econòmic
el Progrés
oblit de "Providència de Déu"
Després de la Segona Guerra Mundial (1.945)
qüestionament de: la raó, la història, el "progrés", la "utopia", l'anonimat, la massificació...( suposades bondats bàsiques de la "Modernitat")
Tres perspectives "històriques": Cristiana (historia salutis)
Marxista (progressiva desalienació)
Liberal (progrés material)
CRISI DE LA HISTÒRIA: Despertar del "mite" i de la "gnosis" (HANS BLUMENBERG)
Contraposicions actuals: fe - religió
fe - articulació institucional
missatge cristià - religió cristiana establerta
El "cristianisme" ha deixat de tenir el "monopoli religiós" (a Occident)
Però, la nostra època és també "religiosament productiva", ja que les fisonomies que adopta La Contingència provoca situacions que es resisteixen a "l'explicació-racional". Ara bé, els "actuals productes religiosos" tenen poc a veure amb el "cristianisme en sentit tradicional"...Les manifestacions religioses sorgeixen en "àmbits desinstitucionalitzats"...
l'homo christianus està en perill d'extinció, no així, l'homo religiosus...
("...l'home modern, secularitzat, que es creu "ateu", "arreligiós", "indiferent" no ha assolit "abolir" l'homo religiosus,...la societat arreligiosa encara no existeix, (per la meva part, crec que no pot existir) i, si arribàs a existir, periria..." MIRCEA ELIADE)
La traducció
La paraula és un do gratuit...L'èsser humà, com que no és extra-cultura, és un hereu...l'herència rebuda per la veu humana és una "ofrena del món"....El do és la llengua materna, però no és un do tancat...pot ser transportat, traduit...Per la traducció l'ofici d'home i dona es fa "comunicació i fraternitat"...La llengua materna no reclou, s'obri a altres tres llengües...per la traducció... "el plurilingüisme" té un peril: visió instrumental del lleguatge...(fer-ne informació, no-comunicació)
la condició finita, la tensió entre universalitat i finitud,... es resolen per la "traducció"
La traducció és un moment privilegiat del discurs humà... és el camí per a l'hospitalitat...
El perill del nostre llenguatge sobre Déu i sobre l'home és la inhabitabilitat...La llengua és "habitable" si permet un desplaçament dels usuaris a través d'ella...si propicia la transformació, el diàleg i la convivència harmònica... Aquests viatges destrueixen i construeixen i mostren la vitalitat per a expressar i experimentar l'etern en l'home...
Traduir és contextualitzar "Continuau tradruint per a evitar la caducitat i la irrelevància..." No hi ha una "darrera" paraula que posi "punt i final" al procés traductor...Ens movem sempre en l'àmbit del "penúltim"...
Pregar a Déu no és un problema...El problema és el discurs sobre Déu, traduir-lo en paraules que aquí i ara siguin significatives...
l'èsser humà, com a emissor i recptor és fonamentalment un "traductor"-intérpret"...el fet de ser finit amb apetències d'infinit... La no coincidència entre l'ésser i les seves manifestacións imposa a l'home la "penosa" tasca de traduir, desxifrar, rememorar, anticipar...La història de les "imatges de Déu" mostra aquesta precarietat... inadequació del llenguatge humà per conceptualitzar en "termes" manejables... i el constant perill: traduttore-traditore... El nom de Déu o la seva imatge ha estat posat, sovint, a disposició d'interessos humans... Les "ortodoxies esglesiàstiques" han vigilat les traduccions dels noms divins... Cal sempre, una tasca hermenèutica, crítica...que hauria de ser "discernement de l'esperit"...
No menysprear cap manifestació...però no identificar-ne cap com "la veritat absoluta" ...
Tota imatge lingüística o pictòrica... manifesta i amaga...Molt més la imatge que mostra a Déu... mostra i amaga i amagant, manifesta...
Sempre cal tenir present Deus revelatus i absconditus...La Presència de Déu en forma d'absència...
Les religions es tornen "banals" perquè volen dona per "previsible" El que sempre és "imprevisible"
La presència de Déu mai és "en-si" Sempre és "per a nosaltres"
Déu i la narració
"El que narra com "quelcom" ha efectivament esdevingut... L'esdevenir de Déu aquí-i-ara....
La teologia "negativa" i la teologia "positiva escolar" aïllen a Déu de la realitat històrica. Fabriquen un "Absolut" "indiferent" en la mesura que els des-historitzen... i mostren la vacuïtat i indiferència de les "idees pures" o del "silenci"... No diuen res del Deus propter nos...
Vivim enmig de la història i això és el que ens importa fonamentalment...Les obres més grans tenen "històries"...
Passar del Déu abstracte al Déu encarnat, del nom impropi al nom "propi", del Déu impassible al Déu passible, de la idea o silenci de Déu a la "història de Déu amb el homes" és "feina de la narració": "les històries de Déu amb els homes", acta et passa Christi...Establir una nova relació dels enunciats del Credo amb les "fonts narratives"...
La humanitat de Déu només adquereix consistència a través d'una narració... La narració és el terme vinculat a l'experiència...L'ÈSSER DE DÉU CONTINUA VENINT..."
PODER I RELIGIÓ
El que en si mateix és poderós constitueix la "font" i "fonament" decisiu de tot el que existeix...
La "fenomenologia" sobre la religió mostra que el "fonamental" de la religió no és "la fe incondicional", sinó l'experiència original i originant del poder irresistible i irrebatible de l'Èsser suprem...i la delegació d'aquest als seus representants a la terra... L'auto-regulació i l'afirmació en front de l'altre: "religiós", "polític", "cultural"....Confusió entre "poder" i "sagrat"...
El cristianisme ha cercat "una relació" amb el poder (desitjada i exercida) i ha pretès també tenir el "poder" de la comprensió de Déu...
En canvi, el Déu cristià és transcendent i no pot ser identificat amb cap poder "natural"...
Els prínceps i "emperadors" cristians pretenien exercir una dominació sobre els súbdits "per la gràcia de Déu"...
Déu és el Senyor...les cultures impregnades per el cristianisme han trobat analogies entre el poder visible del sobirà i el poder invisible de Déu...
Còm les referències a un Crucificat...? s'han pogut utilitzar com a legitimació i criteri de l'exercici del poder...??? per molt que es digui: "per la gràcia de Déu...?
I en canvi, la tradició cristiana ha establert un vincle entre Déu i l'exercici de la "sobirania" (mitjançant la "ex-comunió" en referir-se al religiós...)
DÉU ÉS VERTADERAMENT EL SENYOR...però aquesta "concepció del poder"...és, en termes evangèlics una falsificació del "Déu cristià"...
El poder religiós, encara que hi possin "l'afegitó": "per la gràcia de Déu", implica un dèficit en l'afirmació de l'alteritat i trancendència de Déu...
Actualment, és inaceptable el discurs sobre Déu i l'exercici del poder... malgrat això suposi que el cristianisme deixi de ser "una religió"...
ara bé, difícilment el "cristianisme" assolirà "alliberar-se del tot" del poder....
En el catolicisme
el Déu de la teologia natural = la realitat última de tot el que existeix
el poder infinit = la creació
OMNISCIÈNCIA i OMNIPOTÈNCIA tenen el mateix argument...
Comprensió de Déu = poder de Déu
Poder de Déu = funció legimitadora dels "poders públics"
Després de "Auschwitz"
el que està de manifest és "la impotència de Déu"
la "teologia natural" irrelevant
el poder "estatal", "militar", "econòmic" no es poden justificar remetent-se a Déu de la fe cristiana...
L'expressió: "tots denominen Déu" no significa res
s'acudeix a Déu com..."déu a la carta..."
"per la gràcia de Déu" ha estat utilitzat per a legitimar tota classe d'extorsions i estralls "als súbdits"...
Les societats pre-modernes "occidentals" eren socialment teistes
Les societats actuals són: atees o poli-teistes...
Dietrich BONHOEFFER.- "una iterpretació no-religiosa" del cristianisme: renúncia "voluntària" al poder... ("voluntària" és el més important ) per a poder experimentar "Qui és Crist avui per a nosaltres..."
Les "Esglésies" no han educat, sinó "pervertit", la capacitat de ressistència dels fidels per enfrontar-se a les bàrbàries perpretades "des del poder"...
Incompatibiltat entre "cristianisme" i "religió"...El futur del "missatge cristià" dependrà de la capacitat de desprendiment del "poder" com atribut de Déu..."Només salva un Déu que pot morir"
Déu s'ha fet "home" i ha assolit el més propi de l'home: l'ambigüita..., la contingència...
Llegint "amb rigor" la Bíblia es veu que no cal la distinció "sagrat-profà" (tot és sagrat o tot és profà...)
Déu no es adorat ni a Garizim ni a Jerusalem, sinó en "esperit i veritat" (Jn. 4)... El Déu "desconegut" només pot intuir-se a través d'Aquell que, lliurement, acceptà ser un de nosaltres, "fent-se semblant a l'home"
La "Religió" era considerada quasi sense excepcions com la intermediària: estructural (religare), històrica (relegere), cofessional (reelegere)...
Si, a finals del segle XX, pensaven en "un Déu", una fe, un cristianisme...sense "religió", ara es dóna el "contrari": es cerca "una religió a la carta" (ni Déu, ni fe,...)
"la religió sense Déu: es viu a "l'interior",... "esotèric"... només amb una sola preocupació: "còm em trobo...?"
La qüestió de Déu
no són "les respostes"...és la pregunta...
Per què ? per què aquest estrany "ésser", que sempre està "acomiadant-se", deixa de fer-se la pregunta sobre Déu ? i tanmateix, mai podrà deixar d'interrogar-se d'on ve i a on va... "hi ha qualcú que m'espera a "l'altra riba" ? (Unamuno)
"la pèrdua de Déu...transforma el temps en una uniforme monotonia,... i tots els sentiments en melàngia...en "dol" per la pèrdua de qualcú que ni tan sols pot identificar..."
Les suposades demonstracions "apol.logètiques" d'altre temps eren "cabrioles" verbals...fictícies i quasi-grotesques...que només servien per a rebaixar el misteri del Déu "inefable"...
El que es deia de Déu adoleix ara de manca d'incidència existencial...però sabem o intuïm que ens manca "quelcom substancial"...
La experiència social de la comunitat, a través d'aquest cos de sentit que era l'Església, ha deixat de ser la norma i la normalitat...
Les "calamitats" del segle XX han problematitzat el "discurs" sobre Déu i les seves imatges i han duit a posicions a-tees en relació amb la imatge oferta per la "religió oficial"
per altra part: recerca de "noves" deïtats en universos religiosos no cristians o en "herències de cristians" qualificats d'heterodoxes...
Procés de desinstitucionalització...
Recurs a històries, poesia, pregàries, càntics...potser sia la possibilitat perquè Déu deixi de ser un estrany a casa seva...
CAL RESCATAR LA "QÜESTIÓ DE DÉU" DEL MARC DE LA TEOLOGIA CONVENCIONAL que s'ha limitat a ser "un agent" per a la reproducció del sistema...
El Déu de nostre Senyor Jesucrist es troba "segrestat" i, amb freqüència reduït a un idol
Cal una oferta vàlida que doni un testimoni d'esperança
l'autèntica esperança sempre es troba just a la vora de la desesperació...
Per a l'ésser humà no hi ha "possibilitat extra-cultural...
El cultural és imprescindible i irrenunciable per a la humanització o "deshumanització" de l'home...
El cultural no pertany a l'àmbit del que és definitiu o plenament realitzat...es troba en contacte directe amb la trans-gressió...inherent a la condició humana,... no és un a priori...
El "cultural" estableix el que a cada moment històric està disponible per a l'ésser humà concret. Déu, en canvi, és radicalment indisponible...
PARADOXA CRISTIANA: Déu està a disposició dels humans per "l'Encarnació" de Jesucrist.
La seva "aparició" està lligada a una "espaci-temporalitat" específica, vint segles lluny de nosaltres, però... continua passant i manifestant la seva eficàcia en el aquí-i-ara que vivim... EMPARAULAMENT actual de l'Encarnació...
La imatge de Déu s'ha de configurar no com una "elaboració amb regulació ortodoxa", sinó a partir de l'emparaulament present de l'encarnació del fill de Déu en les "variades històries" dels homes i dones del nostre temps...
la religió també ha experimentat el "retall" instrumental de la raó...
la història política i filosòfica d'Occident , amb intents, més o menys sistemàtics, més o menys violents..., ha omplert el "buit" de l'erossió de la teologia...
"Ens trobam sumergits en una època d'epileg, de post-paraula, d'absència dels déus..."
Llur absència ja no és "un pes sentit"... és un oblit...una impossibilitat de "formular" la pregunta "sobre" Déu... banals manifestacions culturals... Inclús la "metàfora" s'ha trencat...
la desarticulació lingüística del "més-enllà" és un "retall" de l'humà..., de la capacitat de fer "present" l'absent...
La desaparició del "metafísic" i del teològic...deixa un "buit" que reclama la "creació d'una nova mitologia"...
l'exili és la condició comú de tots els éssers humans...
però la condició humana, que ha perdut "els punts de referència" tradicionals, segueix abrigant el "desig" que sempre es manifesta com a desig ...
PARADOXA: la modernitat que "soscava" les estructures de tots els "sistemes religiosos" fa sorgir noves formes del "creure religiós"
El "teològic" pre-suposa l'antropològic...l'antropològic sempre és "obertura" cap al desconegut...
"Cap home pot llegir plenament, pot respondre de forma responsable a l'estètic, si el seu coratge i la seva sang es troben en harmonia amb la racionalitat escèptica" (STEINER)
Malgrat es donàs per suposat que les arrels "cristianes" estaven en el cor dels habitants del país nostre... el Déu de la tradició judeo-cristiana s'ha convertit en "quelcom" bastant irrevelant per a molts que han nascut en ambients convencionalment "cristians"...
DÉU EN EL MOMENT PRESENT
La perenne actualitat de Déu...demana "la perenne actualitat" de les seves imatges...
PARADOXA del "llenguatge": la realitat com un tot s'expressa amb les paraules que són un "tros" del món i expressen el seu tot com a conscient..
L'ésser humà té la capacitat d'emparaular la realitat, manipular-la i acomodar-la al seus objectius... així, la realitat és polifacètica...tota la vida s'està en aprenentatge... que exigeix adonar-se de les dimensions "simbòliques" i ètiques de cada present...
Hi ha un "desencantament" de la jerarquia com a fonament i principi de l'orde religiós... estam, per tant, en una situació d'absència de fonaments...
Déu està en el nivell dels interrogants i no de les certeses... Cal la recerca d'una resposta possible per a l'homo-viator... resposta provisòria per altra banda...si bé hem de partir de la certesa que Déu és sempre el "nostre contemporani"... El que cal cercar és la imatge vàlida
LA SITUACIÓ
L'ésser humà = homo-loquens i capax-symbolorum es situa pels diferents llenguatges de que disposa... LA POST-MODERNITAT una "fragmentació" i disolució de les experiències...La "llei-del-U" (ésser = Déu = fonament) s'ha disolt... No hi ha centre, sinó multiplicitat de "centres" provisionals... que es combinen, es super-posen, s'anul.len...som éssers ex-cèntrics...
(l'ésser humà té possibilitat de cercar sense trobar, afirmar-se negant-se, retrobar-se... en un procés d'autoconfiguració...)
La situació no existeix com a concepte abstracte... sempre és ma situació..."la situació és la forma bàsica de l'existència" (ROMBACH) .
És impossible concretar a priori el que és l'ésser humà,...les dimensions de l'humanitat...El mateix passa amb les nostres imatges de Déu... El que Déu és per a nosaltres en cada moment es veu afectat per les respostes que donam a la diversitat de "situacions"... Arribar al llunyà i desconegut sempre és "a partir del proper i familiar" Sempre in statu viae...Necessitam re-actualitzar constantment les relacions i expressions en funció de les variants con-textuals...
Déu no és una dada metafísica coneguda i estipulada a priori, sinó una presència sorprenent...absència i presència (Deus absconditus-Deus revelatus)... La interioritat tampoc és un "a-priori", sempre...a partir de l'experiència...Incideix el l'exterioridat (responsabilitat)
Molts pensadors actuals aboguen per "l'auto-reconeixement", "l'auto-salvació" ..."L'ànima humana s'ha convertit en "el temple" d'un politeisme modern" (BERIAIN)
Estar-en-situació com a situació habitual = la contingència = inèrcia del "passar"
NO HI HA EXPERIÈNCIA DE DÉU AL MARGE DE "LA SITUACIÓ" Déu no és "una idea", sinó ALGÚ que em descobreix i a qui jo responc en el meu quefer quotidià...
CONTEXTE
Els "textes" sempre son textes en un "contexte"... El contexte "aquí-i-ara" de qualsevol llenguatge està format per: la memòria, els interrogants del moment present, les peculiaritats psicològiques dels individus, el temps "vital" de cadascú, la situació econòmica, la incidència real de les transmissions rebudes...
LA IMATGE DE DÉU sempre és "una construcció" de caràcter simbolic, psicològic i social...està ubicada en un "contexte"... "la veritat està sempre a l'espera de ser "veritat" (JABÉS) "la primera forma històric-individual del cristianisme no es pot considerar com "quelcom" definitiu, sinó com a "punt de partida" (E.TROELTSCH) (ara bé, és possible continuar mantenint la presència de les "preguntes fundacionals de l'ésser humà...)
Cap articulació de sentit és autònoma, autosuficient...els significants no remeten a un "significat adquirit i estabilitzat una vegada per totes"...
DÉU ÉS UN "PER A L'HOME" inagotable, inassible, incomprensible... "Si comprehendis, non est Deus" (SANT AGUSTÍ)
el texte jurídic-filosòfic-religiós... és un "pre-texte" per a concretar les dimensions de l'existència humana en el "contexte-actual"....Un aforisme medieval deia: "El nostre és passar"...El sentit d'un texte depèn del seu con-texte...i aquest sempre està en "procés"...
La fixació d'un texte xoca amb la dinamacitat pròpia del "contexte" ...els successius contextes estàn al servei del sentit del "concepte viu"
L'home és "indefinició"...Déu és "L'obert" per excel.lència, accessible només pel desig que sempre "és desig"...
SANT AGUSTÍ: "Cerquem a Déu com els que l'han d'encontrar...encontrem-Lo com els que han de seguir cercant, perquè l'home que arriba al "final" no fa sinó "començar"
La "rotura" de confiança amb "els legisladors"...es mostren incapaços de configurar un "món" possible i "vivible" amb ofertes "pràctiques" per a orientar en la vida de cada dia...
La crisi de les Esglésies cristianes d'Occident es concreta en una creixent distància respecte al "context actual" d'autoritat... Déu ha emigrat dels espais que, en altre temps, oferien de manera mecànica i al marge de les creences concretes dels individus...
INCAPACITAT D'EMPARAULAR LA REALITAT (Es donen respostes que res tenen a veure amb els interrogants que, en nostres dies, es planteja l'ésser humà...
El politeisme funcional de la (pos)modernitat
Les societats modernes tenen "una naturalesa descentrada" i en elles irrompen imnombrables "déus" com a poders impersonals i anònims... "Quan es surt de l'empiria es cau en el "politeisme" (el Vell Miill)..."quelcom" pot ser vertader sense que sigui ni bell, ni sagrat, ni bo..." els déus dels distins sistemes de valors...
Manca de "valors" = politeisme dels valors....
tota opció o decisió implica una cadena de "decisions" ...per les qual l'ànima escolleix el propi destí...El Déu cristià és substituït per una pluralitat de "daimons"...com un imperatiu "herètic" és l'horitzó comú i obligatori dels "humans"... Yahveh, Brahman, Zaratustra, Jesús de Natzaret... són substituïts per realitats "transcendents intermitges" ubicades dintre del profà, com: la nació, la raça, la classe social, el partit...o un mateix
"ja no hi ha una instància central "integradora"...Un desafiament al Déu personal de la tradició jueva-cristiana...
"el politeisme és una realitat indiscutible i acaparant..." (WEBER)
El Déu personal i amb exigència ètica, deia Aranguren, és interessant i capaç de satisfer el desig de Déu dels humans...
PERÒ, ACTUALMENT ENS TROBAM AMB EL DILEMA: o Déu o els déus...
L'emocionalitat
El "desencant", amb les seves i variades fisonomies...per una banda
"el nirvana" de la condició post-moderna...per l'altra
ha sorgit una religiositat (sense Déu) que es mou davant l'emotiu, un cert "romanticisme", intimisme, misticisme, emocions fortes... (tot manco un Déu amb exigències ètiques...)
L'emoció té el "lloc" primordial en "molts" . És una psicologització del diví, i de tots els sistemes...El que emociona "val", el que no emociona no té importància...
les espiritualitats clàssiques apuntaven a canviar un mateix per a tranformar el món...modernament el que cal és "trasnsformar-se" un mateix per l'emoció... Una espiritualitat "immanent" (sense Déu). Per a molts l'emoció és una expressió eufemística en referència a les "noves experiències-sexuals"...
L'experiència interior de l'ésser humà que entra en contacte amb "un orde invisible" en el qual els enigmes de l'orde natural troben solució...(una espècie de religió-a-la-carta )
En un cert sentit és la reacció davant la fredor burocràtica de les "religions oficials", mancades de tot calor emocional...
Un abisme entre la fredor de les religions oficials i la necessitat "d'emoció" que homes i dones senten, sotmesos, durament, als imperatius de l'anonimat, la racionalització progressiva de totes les esferes de l'existència humana i les exigències de "l'econòmic" com a llenguatge únic i polivalent de les relacions humanes...
"moltes persones no comprenen l'apel.lació a la conformitat insatitucional ...un temps en que no només sembla un error sinó un "absurd contradictori": la idea d'adaherir-se a un model d'espiritualitat que no es presenta com el teu camí...
Es cerca el contacte emocional directe i sense mediacions quan la secularització i la desconfiança destrueixen la "capacitat" de les institucions religioses per a orientar, integrar i expressar degudament l'experiència religiosa de les persones...
Recerca impetuosa d'expressions emocionals i efervescents -des d'un punt de vista catòlic pensam en la "renovació carismàtica"- que intenten expressar les vivències del subjecte al marge o en contra de la fe regulada per la institució esglesiàstica... No és una nova "romantització"...és quelcom més significatiu... La "nebulosa mística-esotèrica" és una manifestació del caràcter inoperant i obsolet dels actuals "sistemes religiosos"
En el cristianisme la resposta ètica és la "prova de foc" per a verificar la veracitat i bondat de l'emocionalitat...
Una "gauche divine" espiritualista dedica ses energies a cercar noves i excitants vivències enmig d'un món cansat, àrid i gris...
Texte i comentari
"Comentar" és tornar donar la "paraula" a la paraula...Per mijà del comentari el texte com a món ja constituit i solidificat (lletra morta) pren vida i és il.luminat en i per mediació de l'entorn...
Texte = comentari = tradició: la continua relació per a afirmar, negar o recrear-la...
El trajecte del Texte per a fer-se "tradició" passa pel comentari i esdevé "texte cultural" amb caràcter normatiu i formatiu, inclús accentuant unilateralment les "posicions ortodoxes". Les "Sagrades Escriptures", en el marc de les "religions del Llibre", són textes culturals...Mitjançant conflictius "procesos històrics" de canonització s'els ha otorgat una total intangibilitat i la funció de legitimació i promulgació de "jurispridència"
"Biblia omnium seditionum ocassio" (LUTER) Aquest "Libre" permet que cadascú hi cerqui el seus "dogmes" i cadascú hi trobi els seus dogmes... El texte és un pre-texte per als comentaris que depenen dels reptes del moment: estat actual del texte, biografia del comentador, apetències de poder...La fixació del texte dóna lloc a múltiples variacions con-textuals
Texte, con-texte i comentari depenen del "tempo" vital que viu una determinada societat...
El comentari permet el pas del texte a la vida...
El comentari sempre és una forma d'interpretació del texte...Interpretació és un procés de repetició que mai diu el mateix però és mantèn en "el mateix"...és passar d'un ex-centre a un altre "centre" (a partir del segle XVIII s'ha donat un "gir copernicà" en relació a la interpretació de les "escriptures sagrades" cristianes ) Però no ha tingut el "pes específic" de la seva "missió": el pas del texte a la vida...
En l'home, ésser "tradicional", en un mateix temps coincideixen "permanència" i "canvi"...permanència en el canvi i canvi en la permanència...així es desenvolupa la "veritat" ...no és pensable ni desitjable "un final de camí canònic"... Per això, per la mania de fixar "el cànon" ha passat que la interpretació de La Biblia, segons els estudis exegètics recents, hagi tingut poca incidència en la vida quotidiana dels cristians d'avui... La majoria de la població cristiana s'ha mantingut, si és que s'hagi mantingut..., en "la fe del carboner"
"Oblidar" és el "telò de fons" de la vida cristiana a OCCIDENT...? Manca d'hermètica ?
Hermètica: quan l'home no només és creatiu, sinó "con-creatiu"...L'hermètica mostra la forma idònea de con-creativitat: home=naturalesa, home=situació, home=home, home=Déu
Hermètica és el contrari d'Hermenèutica...
Hermèutica: un moviment de "comprensió"
Hermètica: un moviment de l'èsser
El "professor" fa "hermenèutica": ensenya coses...
El "mestre" fa "hermètica": transforma els "alumnes"
Al nostre temps, hi ha molts "professors",...pocs "MESTRES"
En referència als "Textes Sagrats" (Sagrada Escriptura) molta i bona "hermenèutica"...Nul.la hermètica... (sobretot en "els referits a Déu i la persona humana)
La crisi de l'historicisme és un reflexe de la crisi de la nostra cultura, de la nostra vida espiritual... La transmissió sapiencial s'ha trencat...
Culturalment, Déu s'ha copnvertit en "un estrany" a casa seva...
SIMBOLISME I MEDIACIONS
El símbol és un element imprescindible per a l'existència humana. El "treball" del símbol és apropar la persona humana a l'invisible, "l'absent". Per a habitar en el "seu espai" ha d'apel.lar a la "capacitat simbòlica"...El símbol fa mediatament present el que està inmediatament absent El símbol "per a superar" els límits de la "pròpia finitud" ...el treball del símbol possibilita el status patriae en el status viae.
CORBIN: la noció: imaginació creadora. Déu inspira al creient...en la imaginació creadora de l'home de fe...Aquesta imaginació té una funció: "psico-còsmica" i psicològica... (per als místics és imaginació activa i comunicativa, que la raó controla)
L'acte de simbolització = acte diví - imaginació creadora: el símbol aflora espontàniament en l'ànima...El símbol = una encarnació de l'infinit en l'ànima del creient...a) només pel símbol és possible recorre el camí de la interiorització,...b) aquest camí porta a l'Esdeveniment original...La imatge simbòlica no és un artefacte a priori, és el resultat d'un acte de simbolització entre Déu=ànima...El símbol és "quelcom" rebut...
Les mediacions són necessàries i comporten ambigüitat i la tasca d'interpretar i interpretar-se, i "elegir"
L'ambigüitat de la persona humana es manifesta especialment en "relació" amb les imatges de Déu com a mediacions...La imatge de Déu és sempre "una construcció" de l'èsser humà, en l'espai i el temps propis, que cerca apropar l'eternitat estant lligat al temps. Temps i espai concrets (amb el seus perills, incerteses, reptes afanys, angoixes). Les imatges només permeten un accés mediat i condicional a Déu... L'Absent es fa mediatament present (sovint de manera epifànica).
Les diverses fisonomies del cristianisme ha existit com una sèrie de "construccions" estratègiques, a partir de circunstàncies culturals, polítiques, socials... imprevisibles "a priori"...Les idees religioses, com les musicals o literàries, són efectives si adopten el to, color, accent...del temps i espai concrets...La Universalitat, que pretén el cristianisme, només és possible en diàleg constant amb el particular, propi i autònom...
L'Evangeli contemporani encara està per inventar.
La presència "pneumàtica" de Crist certifica la continuïtat entre el passat i el present, però només existeix com a "vitalitat" contemporània de la tradició. No és una dada ja definitivament assegurada, sinó un esdeveniment viu que, aquí i ara, ens ha de convertir...
L'Encarnació de Jesucrist és una "mediació" revolucionària...perquè ha revolucionat el mateix concepte de Déu...A partir de l'Encarnació, la relació Déu=home no és asimètrica, sinó simètrica: Déu=el món=la persona humana estan al mateix "nivell"
La "mort" de Déu: significa el final del pensament en un Déu aliè al destí de l'home...
En les "històries concretes" dels humans, el treball del símbol és que en cada aquí i ara construim la presència de "l'Absent"... EMPARAULA el "en-sí" diví en els esdeveniments humans...
LA PARAULA HUMANA
REALITAT és una paraula que sempre s'hauria d'escriure entre "cometes" (V.NABOKOV)
L'ensorrament del "positivisme" dóna especial importància a aquestes "cometes". El somni del Positivisme era trobar una realitat sense cometes...fets purs i dades objectives en l'àmbit de la "ciència": capaç de precissar amb exactitud el que era la "realitat nua" (l'art, l'ètica, la religió, la metafísica només donaven interpretacions...)
Ja fa temps que les ciències "dures" són una empresa "hermenèutica"...no poden prescindir d'expressions lingüístiques...no hi ha teoria ni experimentació sense procés interpretatiu...mai es troben "fora" de les paraules...el "positivisme" com a interpretació racional es troba en "fallida"...El que diem "realitat" es troba entre un "texte" i un "intèrpret" ( la relació entre el "mon" immovible i la movibilitat d'aquest èsser de paraules que és la persona humana)
La irrupció de l'home és la capacitat de "emparaular" la realitat i emparaular-se a si mateix La "paraula" manifesta la soberania de l'home...El llenguatge és l'èsser de la persona humana.
L'home és l'intermediari indispensable per a accedir a un mateix, als altres i a Déu...i la paraula humana "crea" l'èsser humà...L'acció "genial" és emparaular perquè "allò" sia...la paraula crea el temps...la paraula nomena l'absent...les coses només "existeixen" en el llenguatge...el mateix "món" és llenguatge...i tanmateix sempre són paraules en un "temps" i un "espai" concret...Les paraules humanes, conseqüència de l'ambigüitat poden ser "jardins" o "presons". La paraula és imprescindible perquè l'home continuï damunt la terra...perquè represent "el que som" ("ces absences qui nous font vivre" RILKE)
L'home és "el que és capaç d'interpretar i expressar"
la qualitat de la paraula humana = relacionada = qualitat de la seva relacionalitat...
Sovint les paraules orals ( musicals, estètiques, lùdiques) estan en "disonància" amb les paraules "ètiques"... L'ètica és l'humà "com a tal"
També "falta d'equivalència" entre experiència i expressió...Les expressions lingüístiques fan possible i limiten les preguntes que es pot fer, la realitat que es capaç de concebre...i els modes en que pot fer-ho...
L'expressió de la seva essència és la pròpia existència...
En relació amb la imatge de Déu aquesta "logodependència" és més evident perquè el "en-sí" de Déu és més inaccessible a l'èsser humà que el "en-sí" de les creatures....
Les paraules humanes estan sempre en la "corda fluixa" entre el que diuen i el que volen dir...un fluir inesgotable de "traducció" i reinterpretació...
Paraula humana i fi d'"un món"
Estam enfangats en un "fi de món"...Això ja ha passat altres vegades: "mons" i "cultures" s'han desfet i estat fets "pols"...Com els "organismes": neixen, creixen i pereixen. La defunció d'un "món" sol ser, al mateix temps, la defunció d'un univers lingüístic perquè les paraules, que són síntomes de la finitud i precarietat de l'èsser humà, necessiten ex-pressar (sortir fora)
La nostra condició d'animals lingüístics està canviant els desenvolupaments tecnològics confirmen aquesta suposició...El "llenguatge" ha perdut la capacitat de pensar o parlar coherentment sobre qualsevol cosa (Lord CHANDOS)
Un món, abans familiar i amistós, s'ha convertit en estrany i impenetrable...El llenguatge ha quedat reduït a "funcionalitat" mecànica, sense cap força evocadora i transfiguradora de la "realitat"...(el que altres generacions creien ferm es realitat es das Gleitende ( el que rellisca ) (HOFMANNSTHAL)
La meravellosa polifonia de la paraula s'havi convertit en l'expressió d'un món el sentit del qual i la seva justícia han deixat d'existir...
Els "desastres" de la Primera Guerra Mondial (principis del segle XX), afegint "els" de la Segona, han provocat tots aquests pensaments i realitats...
Algú ha tildat a la "PRIMERA GUERRA MUNDIAL" com l'inici del finis Europae i el "crepúscul" de la Cultura Occidental i l'extinció del que "humà" hi havia en ella, amb la corresponent corrupció de "la paraula"...La "veritat" ha quedat privada de "veu"
Els "Camps de Concentració" = "l'anti-llenguatge"
El llenguatge ha perdut "caràcter ètic" i amb "el Positivisme" caràcter "estètic", "religiós", "amorós"...(temes que no tenen "proves")
No hi ha cap asserció filosòfica, cap imatge poètica...susceptible de ser "verificada" (STEINER)
Escenaris existencials, dilemes morals, situacions sentimentals, qüestions religioses, l'imaginari... no poden ser degudament expressats per la "paraula humana"
Només cal "el silenci" (que no és "mutisme")
DÉU és "tautologia"
Així la persona humana es troba "en un carreró sense sortida" perquè l'ésser humà, per bé i per mal, no pot deixar de ser homo loquens...L'home és "un esperit encarnat" sotmès a moltes lògiques...necessitat de llenguatges per a expressar a Déu, al món i a "sí-mateix"... la sortida silenciosa o iconoclasta pot ser comprensible enmig de "verborrea" i propaganda de tot tipus... que ha convertit les "grans paraules" en "indecències ètiques"...
A Occident, el lèxic i sintaxis relatius a l'amor, tan antics com el Quart Evangeli i Dante, s'han convertit en "mendaces" (STEINER) ...En l'actualitat som "egos" des-orientats...des-centrats...fractura dels llenguatges... Alguns han dit que "la mort del dir de Déu", correlat inevitable de la "mort de la paraula humana"...
NIETZSCHE va escriure: "En el món, hi ha més déus que realitats"
Per altra banda, Europa (i la seva religió) ha deixat de ser "el centre de la cultura mundial" i, a poc a poc, el Vell Continent s'ha convertit en una provincia marginal d'un Imperi el centre del qual es troba més enllà "dels mars"...
La crisi de la paraula és un fenómen global, utilitzat per a imposar la "globalització econòmica" i cultural a totes les religions del planeta...Versió moderna de la "ideologia colonialista"...
Endemés, el vertiginós augment del tempo vital provoca que el dit es dissol en una total insignificància, sense deixar "petjades"
A Occident, al manco, la paraula humana s'ha tornat "irrelevant"...el llenguatge no seria mai més adequat a l'experiència humana, degut a les "fal.làcies polítiques" i la vulgaritat "del consum" (STEINER)...
Manca d'incidència de les paraules: "polítiques", "jurídiques" "educatives", "culturals", "religioses"...
Paraula i testimoni
A l'escenari problemàtic i fosc...cal afegir el trencament de la confiança... Eficàcia de la "paraula" = confiança = testimoni...
En el passat, L'Església era "un sitema-social" que tenia pes...Ara, no...Els "sistemes-socials" provoquen, actualment, una total "desconfiança"...
L'Església s'ha deixat captivar per l'espectacularitat=teatralitat...que els mas-media posaven al seu abast...Reducció del "teològic" al "televisiu"...i ha trobat resposta "emocional"...
El Cristianisme és una religió-ètica = unió discurs-acció = Déu "implicit" en l'altre...
S'ha reduit el "Déu-explicit" a la categoria d'ídol...
Paraula i història
El cristianisme assolí fer coincidir: comprensió de Déu = experiència de la realitat fundant (que ho determina tot)
Actualment, no és així: crisi dramàtica del concepte de Déu
Il.lustracions
modernitat triomfant
pèrdua de les senyes d'identitat religiosa...
De manera inexorable: el final d'un món
TRIOMF de: imatge racional del món
sistema capitalista
rebuig de tota fe revelada
no tendència "al altre món"
preponderància de l'econòmic
el Progrés
oblit de "Providència de Déu"
Després de la Segona Guerra Mundial (1.945)
qüestionament de: la raó, la història, el "progrés", la "utopia", l'anonimat, la massificació...( suposades bondats bàsiques de la "Modernitat")
Tres perspectives "històriques": Cristiana (historia salutis)
Marxista (progressiva desalienació)
Liberal (progrés material)
CRISI DE LA HISTÒRIA: Despertar del "mite" i de la "gnosis" (HANS BLUMENBERG)
Contraposicions actuals: fe - religió
fe - articulació institucional
missatge cristià - religió cristiana establerta
El "cristianisme" ha deixat de tenir el "monopoli religiós" (a Occident)
Però, la nostra època és també "religiosament productiva", ja que les fisonomies que adopta La Contingència provoca situacions que es resisteixen a "l'explicació-racional". Ara bé, els "actuals productes religiosos" tenen poc a veure amb el "cristianisme en sentit tradicional"...Les manifestacions religioses sorgeixen en "àmbits desinstitucionalitzats"...
l'homo christianus està en perill d'extinció, no així, l'homo religiosus...
("...l'home modern, secularitzat, que es creu "ateu", "arreligiós", "indiferent" no ha assolit "abolir" l'homo religiosus,...la societat arreligiosa encara no existeix, (per la meva part, crec que no pot existir) i, si arribàs a existir, periria..." MIRCEA ELIADE)
La traducció
La paraula és un do gratuit...L'èsser humà, com que no és extra-cultura, és un hereu...l'herència rebuda per la veu humana és una "ofrena del món"....El do és la llengua materna, però no és un do tancat...pot ser transportat, traduit...Per la traducció l'ofici d'home i dona es fa "comunicació i fraternitat"...La llengua materna no reclou, s'obri a altres tres llengües...per la traducció... "el plurilingüisme" té un peril: visió instrumental del lleguatge...(fer-ne informació, no-comunicació)
la condició finita, la tensió entre universalitat i finitud,... es resolen per la "traducció"
La traducció és un moment privilegiat del discurs humà... és el camí per a l'hospitalitat...
El perill del nostre llenguatge sobre Déu i sobre l'home és la inhabitabilitat...La llengua és "habitable" si permet un desplaçament dels usuaris a través d'ella...si propicia la transformació, el diàleg i la convivència harmònica... Aquests viatges destrueixen i construeixen i mostren la vitalitat per a expressar i experimentar l'etern en l'home...
Traduir és contextualitzar "Continuau tradruint per a evitar la caducitat i la irrelevància..." No hi ha una "darrera" paraula que posi "punt i final" al procés traductor...Ens movem sempre en l'àmbit del "penúltim"...
Pregar a Déu no és un problema...El problema és el discurs sobre Déu, traduir-lo en paraules que aquí i ara siguin significatives...
l'èsser humà, com a emissor i recptor és fonamentalment un "traductor"-intérpret"...el fet de ser finit amb apetències d'infinit... La no coincidència entre l'ésser i les seves manifestacións imposa a l'home la "penosa" tasca de traduir, desxifrar, rememorar, anticipar...La història de les "imatges de Déu" mostra aquesta precarietat... inadequació del llenguatge humà per conceptualitzar en "termes" manejables... i el constant perill: traduttore-traditore... El nom de Déu o la seva imatge ha estat posat, sovint, a disposició d'interessos humans... Les "ortodoxies esglesiàstiques" han vigilat les traduccions dels noms divins... Cal sempre, una tasca hermenèutica, crítica...que hauria de ser "discernement de l'esperit"...
No menysprear cap manifestació...però no identificar-ne cap com "la veritat absoluta" ...
Tota imatge lingüística o pictòrica... manifesta i amaga...Molt més la imatge que mostra a Déu... mostra i amaga i amagant, manifesta...
Sempre cal tenir present Deus revelatus i absconditus...La Presència de Déu en forma d'absència...
Les religions es tornen "banals" perquè volen dona per "previsible" El que sempre és "imprevisible"
La presència de Déu mai és "en-si" Sempre és "per a nosaltres"
Déu i la narració
"El que narra com "quelcom" ha efectivament esdevingut... L'esdevenir de Déu aquí-i-ara....
La teologia "negativa" i la teologia "positiva escolar" aïllen a Déu de la realitat històrica. Fabriquen un "Absolut" "indiferent" en la mesura que els des-historitzen... i mostren la vacuïtat i indiferència de les "idees pures" o del "silenci"... No diuen res del Deus propter nos...
Vivim enmig de la història i això és el que ens importa fonamentalment...Les obres més grans tenen "històries"...
Passar del Déu abstracte al Déu encarnat, del nom impropi al nom "propi", del Déu impassible al Déu passible, de la idea o silenci de Déu a la "història de Déu amb el homes" és "feina de la narració": "les històries de Déu amb els homes", acta et passa Christi...Establir una nova relació dels enunciats del Credo amb les "fonts narratives"...
La humanitat de Déu només adquereix consistència a través d'una narració... La narració és el terme vinculat a l'experiència...L'ÈSSER DE DÉU CONTINUA VENINT..."
PODER I RELIGIÓ
El que en si mateix és poderós constitueix la "font" i "fonament" decisiu de tot el que existeix...
La "fenomenologia" sobre la religió mostra que el "fonamental" de la religió no és "la fe incondicional", sinó l'experiència original i originant del poder irresistible i irrebatible de l'Èsser suprem...i la delegació d'aquest als seus representants a la terra... L'auto-regulació i l'afirmació en front de l'altre: "religiós", "polític", "cultural"....Confusió entre "poder" i "sagrat"...
El cristianisme ha cercat "una relació" amb el poder (desitjada i exercida) i ha pretès també tenir el "poder" de la comprensió de Déu...
En canvi, el Déu cristià és transcendent i no pot ser identificat amb cap poder "natural"...
Els prínceps i "emperadors" cristians pretenien exercir una dominació sobre els súbdits "per la gràcia de Déu"...
Déu és el Senyor...les cultures impregnades per el cristianisme han trobat analogies entre el poder visible del sobirà i el poder invisible de Déu...
Còm les referències a un Crucificat...? s'han pogut utilitzar com a legitimació i criteri de l'exercici del poder...??? per molt que es digui: "per la gràcia de Déu...?
I en canvi, la tradició cristiana ha establert un vincle entre Déu i l'exercici de la "sobirania" (mitjançant la "ex-comunió" en referir-se al religiós...)
DÉU ÉS VERTADERAMENT EL SENYOR...però aquesta "concepció del poder"...és, en termes evangèlics una falsificació del "Déu cristià"...
El poder religiós, encara que hi possin "l'afegitó": "per la gràcia de Déu", implica un dèficit en l'afirmació de l'alteritat i trancendència de Déu...
Actualment, és inaceptable el discurs sobre Déu i l'exercici del poder... malgrat això suposi que el cristianisme deixi de ser "una religió"...
ara bé, difícilment el "cristianisme" assolirà "alliberar-se del tot" del poder....
En el catolicisme
el Déu de la teologia natural = la realitat última de tot el que existeix
el poder infinit = la creació
OMNISCIÈNCIA i OMNIPOTÈNCIA tenen el mateix argument...
Comprensió de Déu = poder de Déu
Poder de Déu = funció legimitadora dels "poders públics"
Després de "Auschwitz"
el que està de manifest és "la impotència de Déu"
la "teologia natural" irrelevant
el poder "estatal", "militar", "econòmic" no es poden justificar remetent-se a Déu de la fe cristiana...
L'expressió: "tots denominen Déu" no significa res
s'acudeix a Déu com..."déu a la carta..."
"per la gràcia de Déu" ha estat utilitzat per a legitimar tota classe d'extorsions i estralls "als súbdits"...
Les societats pre-modernes "occidentals" eren socialment teistes
Les societats actuals són: atees o poli-teistes...
Dietrich BONHOEFFER.- "una iterpretació no-religiosa" del cristianisme: renúncia "voluntària" al poder... ("voluntària" és el més important ) per a poder experimentar "Qui és Crist avui per a nosaltres..."
Les "Esglésies" no han educat, sinó "pervertit", la capacitat de ressistència dels fidels per enfrontar-se a les bàrbàries perpretades "des del poder"...
Incompatibiltat entre "cristianisme" i "religió"...El futur del "missatge cristià" dependrà de la capacitat de desprendiment del "poder" com atribut de Déu..."Només salva un Déu que pot morir"
Déu s'ha fet "home" i ha assolit el més propi de l'home: l'ambigüita..., la contingència...
Llegint "amb rigor" la Bíblia es veu que no cal la distinció "sagrat-profà" (tot és sagrat o tot és profà...)
Déu no es adorat ni a Garizim ni a Jerusalem, sinó en "esperit i veritat" (Jn. 4)... El Déu "desconegut" només pot intuir-se a través d'Aquell que, lliurement, acceptà ser un de nosaltres, "fent-se semblant a l'home"
..................
Ens trobam davant el final d'un "món"
Melàngia, desencant, pesimisme és el que més es respira...
La "Imatge" de Déu, el "discurs" sobre Déu que hem heretat es troben en "les mateixes condicions"...
La "indiferència", un dels trets més propis del començament del segle XXI, és la característica de l'individu... "L'individu" és l'enemic número "u" del ciutadà...
Les necessitats religioses de l'èsser humà són inesgotables...
El seguiment de Crist, la despossessió voluntària de Déu, la renúncia a la seva omnipotència... es concreten de manera tangible en cada rostre humà, en cada rostre d'home o dona que, en cada moment present, ho sàpiguen o no, els agradi o no, són l'encarnació del "Fill de Déu", emmig de les vicitituds de les seves "històries"...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada