IMATGES DE DÉU
LA REPRESENTACIÓ
Les imatges de Déu són les "interpretacions" amb les quals l'èsser humà sempre s'enfrenta sense poder "abastar" mai una solució "definitiva"...
Totes les "tradicions de la Humanitat" tenen la tendència a representar l'invisible...UNA ABSÈNCIA imprescindible per a "la vida quotidiana"...
literats, músics, pintors, poetes, escultors... moguts per la inacceptibilitat del "món" tal com és, volen construir el rostre de l'invisible...la geografia-mítica del més-enllà de la realitat palpable...
La "capacitat simbòlica" manifesta aquest "voler-i-no-poder" que ens acompanya sempre: transpassar els límits del merament visible... Mai, però, l'home és capaç d'assolir la "coincidència" entre la imatge i el que "representa".
L'home, capax symbolorum, = tensió entre el "possible-impossible" = entre representacións i carències...
Viure és adonar-se de les carències, absències, "forats"...de nostra vida quotidiana
S'albira "qualque cosa"....camina cap a la salvació o perdició mitjançant "representacions" i símbols... (actualment té lloc "una manipulació icònica" que fa molt mal...)
En tota "tradició religiosa" hi ha: "centre" i "perifèries"...
Les perifèries = factor decisiu = quan religió-oficial està "saturada"... La tensió entre centre i perifèries és condició de vida i de creativitat...No es poden establir "formulacions definitives" (ortodoxia i heterodoxia són dos estats que han de co-existir en "harmonia tensa", com a formes diferents i sempre "provisionals" d'emparaular la realitat de Déu...)
La "disidència doctrinal", com a crítica, és art de "trobar criteris" i desafiar la inadequació de les "ortodoxies de torn"...la "marginalitat imaginal" és important per a renovar l'art , també "el religiós" com a experiència de Déu...
Les relacions de l'home amb l'Infinit han d'expressar-se, necesàriament, amb imatges físiques o mentals, figures concretes, preses de l'entorn cultural i la història...vinculació del religiós i del cultural en totes les formes de pensament...
No és possible formular una teoria de la religió que abarqui i doni sentit al conjunt dels diferents universos religiosos...
La qüestió de la representació
L'èsser humà necessita de l'absent, com un "negatiu" indissociable de la positivitat de la vida...Representar és substituir un "absent" , donar-li presència-confirmar l'absència... La representació és un "tret" central de la vida humana... Parlar és representar... Representar és la "lluita" quotidiana contra el "pas del temps", l'oblit... La re-presentació mai és presentació....Representar fer present l'absent passat o futur...
Característiques de la representació
- transparent i opaca
- presència-absència del "representat"
- referència - no còpia
- risc de "confusió"
- teatralitat = un mateix és l'escenari on es representa...
Tres tipus de representació:
a) semblamça: exemple = una fotografia
b) causal-metonímica = una relació que evoca (el mocador que duia l'estimada)
c) convenció = previ acord (exemple = el "semàfor vermell o verd"
La representació en la Biblia
En la tradició "bíblica" les prohibicions de la idolatria = intent perquè els individus i el Poble no caiguin en "idolatria"
- proscripció total de culte a altres "déus" i prohibició absoluta de confeccionar "efígies" i imatges... (Dt. "...a Horeb no vereu cap "figura" quan Déu us va parlar...")
- Déu pot sentir-se, però no veure...
- Els Profetes del A.T. entenen per "idolatria" la representació per "substitució" o equivalència...(identificar el "déu" amb la imatge de pedra o metall...
- s'oposen a qualsevol "fetitxe" o signe "aureolat" de força i dignitat... Un erro fatal: la substitució del mateix Déu, únic i vertader, per la seva representació o símbol ("el sòtil" de la Capella Sixtina no seria admès...)
- Dogma fonamental del "monoteisme" = Déu no té cap imatge
(és complicat discernir bé = Exodo: "l'home no pot veure a Déu i seguir amb vida..." Nombres: "Moisès contemplà la imatge de Yahveh..." )
- L'afirmació de que Déu no té cap imatge, pilar del "Judaïsme" no reflexa la tradició bíblica ni la "rabínica"...
- Els escrits bíblics repudien sense contemplacions les representacions de Déu "per semblança", però admeten i utilitzen les "representacions metonímiques": exemple l'Arca de l'Aliança...
- Les representación visials de Déu estan "prohibides" però no, les lingüístiques (Càntic dels Càtics: Déu és "un amant",...un pastor,, l'amo d'una vinya...)
Per què estan prohibides les visuals i no "les lingüístiques" ???
- La imatge visual no és un "trampolí" per anar a Déu...
- Déu mateix imposa les lingüístiques... i el llenguatge pot ser més perillós ja que "emet judicis"...
- L'incorrecte és "acceptar literalment" el llenguatge bíblic (la comprensió "literal" d'una expressió figurada és una "gran fal.làcia"
- Cal recorre a l'alegorització....
- En tot cas, tan les imatges visuals o lingüístiques només poden ser al.lusives i elusives
- El dilema de Karl Barth: no poder parlar de Déu i haver de parlar de Déu...
En la darrera etapa del desenvolupament del "judaïsme" ja no és la "idolatria" el problema..., siní la contraposició "veritat-mentida", i per això agafà importància "L'Escriptura" i la "codificació" de la veritat: íntima conexió entre "prohibició de imatges" = formació del "canon bíblic" = primacia de "l'oïda" sobre "la vista"...
Israel, (s. VII a.C) es decidí per:
- iconoclàstia
- L'Escriptura
- La Paraula
- el "canon" bíblic
La seva Teologia: un sol Déu, un Poble, un Llibre, un Temple.
LA IMATGE
La imatge és conseqüència directa de la "situació"... L'home no existeix sense una "imatge de l'home"...La Història de la Humanitat és la historia de les imatges de l'home,... també "la història de les imatges de Déu"
Imaginar és co-extensiu al fet de ser home o dona... Les imatges concretes estan sotmeses però a les vicisituds de la "història" dels individus... L'èsser humà es relaciona amb la naturalesa mitjançant determinades formes culturals i històriques..."Culturadependència". de la imatge de Déu ... (un grec del s. VIII a.C. vivia "el diví" de forma diferent a un cristià de Roma del s. V d.C., i aquest , de un monjo irlandès de l'Edat Mitjana, o un "calvinista" de començaments de l'època moderna...)
Imatge i "religions del Llibre"
"quelcom finit, que per ell mateix és bo, demana una exigència infinita, i, llavors, es converteix en dolent; més encara: es converteix en un "ídol" i, finalment, en un dimoni"
En les religions del Llibre, la qüestió de Déu està sintetitzada amb la "regulació-estricta-ortodoxa" de l'ús de imatges de la "divinitat", està centrada en la contraposició: "idolotria-iconoclàstia"... (el bon o mal ús de les imatges no són qüestions perifèriques) Confusió del "sagrat" amb "el profà"... Per tant "fora imatges visuals de la divinitat"
El "demoniac" com a servici als "deus" expressa ...la totalitat de la realitat de Déu, de l'home i del món...Les imatges sofreixen la "sort" comuna a totes les formes de vida: és imprescindible la mort perquè la vida continuï Les imatges, perquè mantenguin en actiu el poder creador de nous horitzons precisen sometre's a la "crítica" i contextualització...
No es tracta de destruir-les,... sinó com a dinàmica pròpia de l'experiència de Déu...
Tots els que et cerquen, et tenten
I els que així et troben
Et fermen a imatges i gestos...
La divinitat ha estat objecte de imnombrables representacions... totes elles deficients i inadequades: el Déu desconegut ha estat representat i emparaulat de mil maneres distintes,...pròpies de qui es troba en statu viae...En tots els temps i situacions - "relacions" entre idolatria-iconoclàstia... la qual cosa garantitza "la supervivència del desig de Déu... malgrat Déu és semper maior...
L'èsser humà no pot prescindir de les "concrecions" que ofereixen les imatges... només així pot superar la "llunyania" de Déu i tenir ·"despert" el desig d'ELL...
Tota imatge de Déu perquè no es converteixi en idolatria s'ha de sotmetre a la "crítica"...
L'emparaulament definitiu és impossible...
Crítica religiosa i profecia són dos noms de la mateixa activitat de l'esperit...
Aproximació a la imatge
La imatge és "mixta", desconcertant... entre: "concret-abstracte", "real-pensable", "sensible-intel.ligible"....Funcions diverses segons el "trajecte històric"...
GRÈCIA: "el visible" més impotant que "l'audible", la vista més fiable que l'oïda"...L'ull prefereix l'antropològic, el figuratiu...
CULTURA SEMITA: dóna la primacia a "l'oïda", la paraula... d'aquí la dràstica prhoibició de imatges en la "Bíblia"...
El veure humà és una "resposta", és acollir l'esguait de les coses mateixes...el nostre veure completa les "coses mateixes" "el vist" té caràcter global..."l'escoltat", fragmerntari...
La "paraula dita" i escoltada porta a l'ètica... L'obertura religiosa del monoteïsme bíbic és inseparable de l'ètic...
Les "imatges" són arxius de la "memòria externa" d'individus i comunitats... precisen ser desxifrades i interpretades... provoquen que el "fictici" pugui convertir-se en real...
L'home s'enfronta al món per "les mediacions" que són "artefactes mediadors" que conjuguen i harmonitzen les "experiències" sensorials i les "significacions" que organitza l'activitat mental...El "real" només és pensable en forma de imatges : "l'experiència"...
El món és una "totalitat" d'imatges en potència"... les disposicions "afectives" del subjecte, els seus traumes, desitjosi inquietuds... Tota "imatge" és un complexe "objectiu-afectiu"....
(La colonització "europea" agafà el "Continent" en una "trampa" de imatges...)
La imatge en el vocabulari
- El grec
"eikon" icono (imatge) = una ampla "equivocitat semàntica":
-representació "plàstica" dels déus (segons la concepció que tenia la "ciutat")
- parescut o semblança = experiència "òptica" = interpretació (l'ull mai és innocent : veure és un procés actiu "no-neutral" )
.- visió = representació (representacions mentals)
- "eidos" és derivat d'eikon = aspecte de les coses (inclús un "substitut-devaluat)
- Els LXX
La traducció "grega" de la BÍBLIA hebrea. Molta influència en el "món jueu" i en "el cristià"
ELS LXX tradueixen 30 "veus" hebrees per "eidolon" , paraula que té un sentit despectiu i polèmic = oposició a la "realitat suprema": YAHVEH...La "Vulgata" traduirà eidolon per "idolium"
- El llatí
"Imago" (imatge en la nostra llengua) significa:
- especies
- simulacrum
- forma
- figura
(en canvi el "grec" eikon = ídol, fantasma...)
En les llegües occidentals "imatge" tres aspectes:
a) representació sensible
b) experiència "empírica"
d) percepció que es guarda a la "memôria" i es manipulada per la imaginació
IMATGE és un vocable que vacil.la entre "el sensible" i "el intel.ligible"...Sempre és però, una representació mediata (el factor "biogràfic del perceptor té una "influència" important en les imatges "percebudes")
En relació a la "Imatge de Déu" fàcilment es cau en el factor biogràfic: la nostra imatge, els desitjos més íntims...En certa manera, "nostra imatge de Déu" = nostre auto-retrat
- Imatge de Déu en la Bíblia
Problemàtica de la "imatge" de Déu del cristianisme, de la cultura occidental = Problemàtica del "monoteïsme"...
El Déu "monoteista" és "trancendent" al món, a les estructures o a la societat (cultura)
La idolatria és "central" en les religions monoteïstes ("l'ídol" prové de conjugar l'Antic Testament, l'Aristoltelisme, el Pares de l'Església, el tomisme...) El monoteisme depèn de les formes concretes que adopta "la negació" militant de la idolatria...
En la "cultura occidental", el "monoteisme" bíblic ha fruit de plausibilitat durant més de 2.000 anys. En el "panteó grec", en canvi, "Zeus" tenia un "centralitat" discutible...
En l'actualitat, diverses perspectives: "feminisme", gnósis, atracció per l'Orient, crisi de la raó i de la història,...fan el "monoteisme" més precari... Diuen que el monoteisme és causa de:
- perversió del poder
- marginació de la dona
- crisi "ecològica"
Les tres grans "religions" monoteistes: judaisme, cristianisme, islam.. han articulat de manera diferent el discurs sobre "Déu": Judaisme i Islam rebutgen la doctrina "cristiana trinitària". El judaisme està en desacord amb l'Islam sobre la "unicitat" de Déu: (Déu és "un" per a tots, però "únic" per al "Poble" d'Israel)
- Imatge de Déu i relacions conjugals
En l'Antic Testament, la descripció de les relacions de Déu amb l'home s'ajuden de imatges de les relacions humanes...( Déu és pare, rei, amant, espòs, jutge...) No hi ha una concepció "abstracta" de la divinitat... sinó interpersonalitat, relacionalitat, "capacitat responsorial" que permet conéixer el que són en cada moment l'home i la dona concrets...
La idolatria és descrita amb imatges negatives i degradants de les institucions humanes..., especialment les relacions :espòs-esposa (la idolatria és un pecat a porteriori...és una resposta "negativa" Si la relació de Déu amb el seu "poble" és la "metàfora" de la relació marit-muller..., la "idolatria" serà "adulteri" (El Déu d'Israel és "passional" i "gelós")
Res millor que aquest texte del Profeta Osees per a veure'l:
La "conversió" és tornar als "dies primaverals del primer amor"
- Imatge de Déu i sentits corporals
La "idolatria" és "apostasia" respecte de Yahveh... L'ídol és una imatge que "funciona" malament...l'èsser humà, (caiguda original) té els sentits debilitats i es deixa enganyar fàcilment per la "magia" de les representacions... l'ídol és un "fetitxe"...
La lluita contra la idolatria és una lluita contra les "imatges" fetes per mà d'home i les que es troben en la naturalesa (En el món grec s'adoraven els "astres") La Bíblia, no... (desencantament radical de la naturalesa) Tot és "creació"...Només l'home ha estat crat a "imatge i semblança de Déu", i a l'home se li ha otorgat l'administració de la naturalesa al seu servei...Paradoxa = l'home creat a imatge de Déu que no té "imatge"... Qualitats específiques que fan l'home creat a imatge de Déu: l'esperit, la paraula, la saviesa (tot condicionat) Aquesta"imatge i semblança de Déu" es manté a través de totes les peripècies de la història...(Creació, després del "Diluvi"...)
La radical diferència entre Déu i el món:
- El món amb sa injustícia és objecte de la ira de Déu
- Pel Profeta Amós Déu és transcendent pels "seus judicis".: Déu jutge absolut...
- Déu "transcendent" es fa present en el món per "La Llei" i la "Promesa"
- El Déu bíblic pot ser "escoltat" (oït) no-vist
- la "nostàlgia" del rostre de Déu el "centre" de la pregària (Salm 27,8)
Excepcions:
- al cim del Sinaí, Moisès i els "setanta ancians" veuen el trono de Déu
- Ezequiel veu el "carro diví"
- Déu es "revela" al vertader "Profeta"...
- Imatge de Déu en el "cristianisme": l'Encarnació
L'ENCARNACIÓ és la "pedra de toc" del "Cristianisme": EL DÉU ÚNIC S'AFIRMA EN EL "MEDIADOR ÚNIC"...La invisibilitat i irrepresentabilitat de Déu es concreten, adquireixen presència en l'home Jesucrist: Ell és la imatge del Déu invisible...
Els primers segles, acometre la "tasca" de comprendre (contra el paganisme i el judaisme) com l'èsser inefable i incontenible de Déu es féu "imatge", es féu "carn" en aquest món i, lliurement es va sotmetre a les limitacions (incloïda la mort) que són pròpies de la condició humana...
(Aquesta "reflexió" és imprescindible per a donar raó del retorn de "la Humanitat" sencera a la perfecció "original"...
Tot esperit que no confessi a Jesús, no-és-de-Déu
El Pares de l'Església, a partir de l'Encarnació del Fill de Déu, harmonitzant alguns temes procedents del judaïsme amb categories "gregues" posen l'accent en el "vincle-icònic", concretat en la persona del Verb fet carn, entre el Creador i la creatura...L'activitat "creadora" és pròpia de la Saviesa divina (Sophia) que, en contacte amb el "Logos" grec o amb el Verbum llatí, és portadora de les imatges "arquetípiques" de tot el que "ella" ha creat...les coses que ja havien estat predeterminades per Ell de manera immutable...D'acord amb la mentalitat grega la "causa" és superior a la "còpia"... només s'afirma una "participació" d'aquesta en Aquell...
Paradoxa: "el cristianisme" usa el "pensament grec" per acceptar el que és més "oposat" a aquest pensament... La "des-helenització" s'opera en el moment que el "llenguatge" es fa "helenista"...El cristianisme primitiu (Nicea 324) confià als "conceptes" grecs la comprensió de la veritat més "anti-grega"...
El cristianisme proposa una "innovació singular" i revolucionària per quant la salvació consisteix en la restauració de la "connaturalitat-ontològica" entre la humanitat i Déu recolzant-se en una figura "mediadora" : Déu encarnat...
Trànsit de la religió patriarcal de Yahveh a la religió fatriarcal en l'amor... Per això la doctrina de l'Encarnació ocupa un "lloc central" en l'economia cristiana: Déu extramundà i transcendent entra en la història humana propter nos et propter nostram salutem...Un capítol nou en la història de la "participació" de Déu en els "assumptes humans"...
Jesucrist és la condició imprescindible per el "coneixement de Déu" i de el "nostre propi èsser cristià" No ceneixem a Déu si no és per Jesucrist...no ens coneixem a nosaltres mateixos si no és per Jesucrist...
- Monoteisme, imatges i política
Akhenaton (s.XIV a.C.) un "faraó" que intentà una reforma política i religiosa fonamentada en el "culte" a un sol Déu: ATON. És pot considerar com el "primer reformador" del qual es tenen coneixements històrics ( Hi ha qui ha volgut "veure" un cert paral.lalisme amb Moisès..i Akhenaton....)
El monoteisme "bliblic" té en Egipte el seu moment inicial: positivament, perquè els "intents" d'Akhenaton influïren en el "monoteisme hebreu" impulsat per Moisès...negativament, perquè els "déus egipcis" i el seu culte és el referent negatiu del culte a Yahveh, practicat per les "tribus" d'Israel, que els egipcis consideraven "enemic" fins al punt que els "israelites" tingueren que fugir al "desert"...
La "religió egípcia" i la "religió hebrea" es relacionen segons el "patró" de l'inversió normatica...Egipte fabrica esplendoroses "imatges" dels seus "déus" i Israel les prohibeix absolutament...(intenció clarament "anti-egípcia")
A EGIPTE: l'Estat (el Faraó) era el "representant" del "diví" (els déus havien fuit de la terra i estaven "llunyans") llunyania de Déu - "proximitat" de l'Estat : aquesta era la visió religiosa a l'antic Egipte Déu representat pels Faraons, amos de la vida i de la mort
L'organització religiosa i política de l'Egipte "antic" = talment "una institució esglesiàstica" = missió de promoure i mantenir "les relacions" amb el món dels déus llunyans baix les condicions de "teofania-negativa" = l'Estat era la institució "substitutòria" i representativa que "articulava" la "proximitat dels déus" = l'ídol fa "proper", protector i promissor el "déu" que s'identifica amb l'Estat (Faraó), la ciutat = mediatesa del culte religiós-estatal
(Així en Egipte i, en general, en el món-antic) Aquesta "idea" és la que "modernament" promourà Rousseau amb "la religió-civil"....
El "monoteisme-bíblic" condemnava com a "falsedat" les representacions en "imatges" (el rebuig de les imatges = negació explícita de la falsa política practicada per Egipte)
La guerra contra la "idolatria" en la Bíblia és el relat d'una lluita contra els països voltants que tenien "ídols" que seduïen als israelites
La prohibició de les "imatges" és la voluntat de separar-se de les "altres religions"
la "Idolatria" = rebel.lió "política-religiosa" contra "YAHVEH"
Yahveh es revela "quan" vol i "com" vol...no està sotmès a cap imatge o tècnica "màgica". No necessita cap sobirà que el representi...
MOISÈS I EL "U" (Yahveh) = contra = Egipte i els "Molts" (déus)
Moisès, com a figura de la "memòria" significa un canvi de "rumb" en la història de la Humanitat de gran importància en la "cultura occidental"
- Rebuig de les "imatges"
- Rebuig del "cosmoteisme"
- L'èsser humà és l'amo del "cosmos" per a administrar-lo en sentit ètic
Monoteisme bíblic:
- Distinció entre Déu (Yahveh) i la realitat mundana
- Disponibilitat de tots els "recursos" del món ja que no tenen "divinitat"
- Disposar és el contrari d'adorar
- Destruir l'esfera de "representació" de la qual es servia "l'Estat"
- Desencantar la "naturalesa" (tot és "creació")
- Mostrar "el nihilisme" del món
- Una "contra-religió" = una alternativa radical a totes les "formes religioses"
Relació entre el "monoteisme" d'Akhenaton i "monteisme" de Moisés...???
- és un "problema" no resolt...
- segurament hi hagué "influència"...
- Akhenaton (s.XIV a. C.)
- Moisès també, però el monoteisme-bíblic "radical" aparagué més tard (s.VIII a.C)
- Per Akhenaton Déu no és "transcendent" = és el Sol
- Monoteisme-bíblic és "transcendent"...
El monoteisme-bíblic ha impactat la "Cultura Occidental"
conseqüències negatives:
- ha suprimit l'ambi-valència "simbòlica"
- pre-valència teològica
- monarquia en relació a les persones socials
- falo-cràtic respecte als "objectes sexuals"
- logo-cèntric respecte a les mutacions dels signes
- "capitalista" respecte als productes del treball
- Iconoclàstia
A Egipte i Mesopotàmia, la destrucció de les imatges dels "déus" comportava l'allunyament d'aquests d'aquest món...i, en conseqüència, quedar a mercè de les "forces del mal"
Pels grecs i llatins, la prohibició de les "imatges", significava la "recerca" d'un concepte de Déu purificat...
Les "religions politeïstes" són interpretades pel "monoteisme" com "donar culte a un món diví" que no té res a veure amb l'únic Déu...
El "món diví" del politeisme no està "en front" del "món humà"... sinó que el "penetra", estructura i ordena...i a tot dóna sentit . El politeisme s'articula amb els caràcters d'una teologia "còsmica", política, mítica... Hi ha continuïtat i inclús identitat entre "el món diví" i el "món humà"...
La distinció "mosaïca" entre "vertader i "fals"
La religió de Moisés troba la seva expressió en la "història de l'Éxode": el que ajuda a passar de l'esclavitud a la llibertat = vertader....el que "no", fals...
Per tant la "distinció mosaica" no és una "nova religió", sinó una contra-religió, que transforma completament les relacions entre la "divinitat" i la "humanitat"....La distinció mosaica s'oposa radicalment a totes les religions i culttes existents...
(En les religions antigues, els "déus" tenien una equivalència funcional....les religions tenien sempre una base comú... els déus eren "internacionals" perquè tots es referien al "cosmos"
El monoteisme és una "contra-religió" ...se li poden posar "crítiques" quan de religiós ha passat a "polític" i ha suposat una perversió religiosa, política, cultural... El monoteisme és "absolut", intransigent, intolerant...El politeisme és pacífic, obert, amb capacitat d'integració...
Per al jueus, la idolatria és "ateisme" ...Pels grecs l'ateisme és la "negació" del culte a tots els déus...Els pilars bàsics del "paganisme" són el record i actualització dels "deures" amb tots els déus (Pau de Tars trobà a Atenes un altar "al déu desconegut" )
Per al paganisme el "cosmos" és immutable i diví...per als jueus les "calamitats" provenen de la infidelitat a la "Aliança"... Es pot arribar a considerar i posar en un mateix "nivell" la "idolatria" i la "lepra" (malaltia), la qual cosa no deixa de ser un poc "aberrant" (Nm 5, 1-4)
El monoteisme-bíblic està fortament "lligat" a la sortida d'Egipte...per tant no pot escapar-se de l'aspecte polític"....Israel creu en Yahveh que els ha fet sortir d'Egipte i els ha portat a la "llibertat", a ser poble lliure...
Tant en el "monoteisme" com en "la iconoclastia" és dificil separar el religiós del polític...Inclús, en tots els intents fets, des de la Revolució Francesa (segle XXVIII), per a separar el religiós del polític és difícil trobar el camí.....La "iconoclàstia" preten retirar les "imatges" d'un ordre antic que es voll substituir....Però és posen altres "imatges" substitutives... No es pot oblidar que l'èsser humà, el mateix, és el subjecte del "polític" i del "religiós"...Aleshores, conscient o inconscientment, és molt probable que resolgui políticament els "assumptes" religiosos...i religiosament "els assumptes" polítics...
REFLEXIÓ ANTROPOLÒGICA SOBRE LA RELACIÓ
"IDOLATRIA-ICONOCLÀSTIA"
"A disposició de l'home només hi ha aquelles possibilitats que són pròpies d'un èsser ambigu, finit i contingent, però que, paradoxalment, té desitjos d'infinitud i plenitud "
L'èsser humà es pot "abandonar-se" a la multiplicitat de "manifestacions" (idolatria)...
pot, també, pretenir superar l'engany dels sentits, mitjançant "l'abstracció" (iconoclàstia) ...
oblidant que:
- les imatges de Déu no són Déu
- els conceptes de Déu no són Déu
El Déu de les relgions "monoteistes" no és un Déu abstracte ni s'adabta all "trets" que els estudiosos de la "Il.lustració" agafaren de la filosofia grega...
L'abstracció de Déu és un error idolàtric del mateix tipus que la "corporització" en un ídol
S'intenta rebutjar "l'equivocitat" de les percepcions sensorials per "mediació" de la "unicitat" i veracitat que, ingenuament, s'atribueix als conceptes...
(En darrer terme, l'esperança de la "immediatesa" mai es fa efectiva)
La "realitat", que ella mateixa ja és "una construcció" psico-socio-simbòlica de l'èsser humà
Evitar la "falsa alternativa" entre:
- filodoxia acrítica i sensualista
- sobre-valoració del logos, igualment "acrítica" i intel.lectualista...
perquè in statu viael la realitat i la veritat de Déu només són accesibles a l'home i a la dona per "mediacions": concurs d'imatges i gramàtica "històricament" situades...
l'èsser humà només és capaç de assolir "meres representacions" de Déu a partir del "patró" o model que li ofereix la cultura, la llengua materna...en les quals es troba "ubicat"...mediacions que omplen els "forats" de l'absència de Déu, que es fa present només en "forma d'absència" i del desig que estimula el "cor inquiet" de l'èsser humà, sempre omplerts per les "representacions"...
Idolatria: confusió del "simbolitzant" amb el "simbolitzat"
Iconoclàstia: una sobre-valoració del "logos" i pretensió d'arribar al concepte essencial i pur, prescindint de l'experiència sensible...només en la "forma pura" i el llenguatge no contaminat.. ( la forma pura i el lenguatge no deixen de ser "mediacions")
la immediatesa és quelcom inabastable mentre l'home es trobi "in statu viae"
Dues perilloses seduccions:
- la idolatria que preten fer coincidir el significant amb el significat
- la iconoclàstia que s'imposa la tasca d'eliminar mediacions d'imatges amb un propòsit va: assolir la immediatesa amb Déu
la persona humana és un èsser ambigu, finit i contingent...
La problemàtica de la mística
La mística: un intent de transgredir els límits del llenguatge i assolir "l'immediatesa" (fusió) amb la divinitat....
la inefabilitat de la seva experiència sempre és un llenguatge social, determinat per la gramàtica i les imatges que tenen vigència en una determinada societat...també "el factor biogràfic"
L'itinerari del místic és una dolorosa constatació d'una mancança fonamental en sa pròpia existència, però al mateix temps una inesgotable font de "creació espiritual". El místic no es pot "aturar" en el camí , amb la certesa del que li manca, i sap que cada lloc i cada objecte "no és això" ( n'est pas ça )
El llenguatge "místic" és fonamentalment "traducció", mai instal.lat, sempre obert i ambigu "oscura-claretat"..."suau-cremada" ..."descans-cruel"... al.lusió a "l'inexpressable-sense expressar-lo"
L'exotèric (imatges, proposicions dogmàtiques, culte, legislacions) és "necessari" "superflu" i "perillós" ...
La construcció històric-cultural de Déu
L'ús de noms "propis" no exigeix un contexte ample...Una "minima informació" basta...
En el cas de "Déu", el nom propi amaga "interrogants" i "enigmes"...premisses de caràcter "cultural-filosòfic-teològic-emocionall"...
En Déu res és "accidental"...quan se li dóna "un atribut", ja no estam parlant de "Déu"...també és inexacte nomenar a Déu per raons co-textuals...
Tomàs d'Aquino escriu: "podem comprendre a Déu pel "que no és"... I "Déu és Un i simple", però nostre enteniment el comprèn per "representacions"...
"Nomenar a Déu no és una tasca del pensament ni un gest de pietat. És una realització creadora cultural" (J.S. O'Leary), supera les capacitats de l'individu i requereix els esforços d'una comunitat creent"...
PARADOXA: Hem de parlar de Déu i totes les nostres paraules són inadequades...Hem de traduir els noms antics perquè el "nostre llenguatge religiós s'està morint"...Tenir un nom és existir...( els que no tenen "nom" per Déu, per a "ells" Déu no existeix )
La imatge de Déu és una "construcció humana" que es fa "eco" de determinacions politico-culturals...
El NOM de Déu no és el seu "nom", sinó la manera de nomenar-lo que ELL proposa a l'home...Aquí el "Nom" està del costat del que nomena i no del "nominat"
EL-NOM-DE-DÉU és un NOM-PER-AL-HOME... (en un contexte de fe el nom de Déu pot ser considerat com la "marca" de la seva irreductibilitat a les dimensions de l'enteniment humà) El "NOM" també s'ha distingir dels "atributs substantivats" (el Fort, el Terrible, e Gran...)
En el "TALMUD" es diu que "el Nom diví reb el sentit a partir de les situacions humanes en les quals és invocat"
El "noumenon" diví és un postulat necessari de la "vida religiosa pluralística", premissa que fonamenta l'autenticitat de l'espectre de les "experiències religioses"
En la tradició monoteista, la frase: "hi ha un sol Déu " s'enten com un enunciat en relació amb el Déu personal...
L'experiència mostra "la incompatibilitat" entre la utilització de Déu com a nom propi i la utilització de "Déu" com a predicat
Des de la perspectiva de l'èsser humà, "Déu" no pot aïllar-se del conjunt del llenguatge... Res és distint abans de l'aparició del llenguatge. Cap "idea" de Déu és anterior al "joc" de signes amb el quals intentam parlar de Déu... "Déu" adquireix sentit amb el conjunt de significants que ens ofereix la "cultura" ...En cada "època històrica" la tasca de fixar la noció de Déu té una "forma peculiar"...cap estratègia, cap noció... poden pretenir estable "definitivament" el seu sentit...
En cada "hic et nunc", és necessari contextualitzar la infinitud i la inefabilitat de Déu, i la finitud i temporalitat de l'home...
En l'actualitat, "el nom propi de Déu per excel.lència" s'ha convertit en el nom "impropi" per excel.lencia" (O'Leary)
En cada llengua, Déu es situa "en funció" d'un espai situcional que "l'imaginari" religiós intenta re-estructurar segons les pecularietats de cada temps....
Actualment, les "retòriques cristianes" tendeixen a col.locar el terme "Déu" en la proximitat del terme: "alliberació", "justícia"...
Un sistema religiós cedeix el pas a la "consciència" diacrònica del canvi...
El terme Déu està sofrint els efectes de "la subversió" generalitzada de la "gramàtica"....En un món pluralista, la presència divina no s'associa a una única "economia metafísica" ni tampoc a una sola comunitat....es disemina en indicacions "fragmentàries".... Déu s'encarna en el plural...perquè inclús la Bíblia i la litúrgia estan afectades pel "pluralisme"....
Tots els "noms divins" ha estat eleborats amb una "intenció polèmica":
Quan Jesús designa a Déu com Abba...ho fa perquè altres denominacions no s'interpossin en el camí dels creients "cap a la relació íntima i alliberadora" amb el Déu que Jesús vol apropar als homes....
Déu mai és un terme neutre... demana un judici polèmic, una decisió, una resposta més o menys encertada als desafiaments presents...
"Tota invocaió a Déu significa el rebuig d'un fals déu"...
Dues vessants:
a) de caràcter absolut: els altres "déus" són ídols...( aquesta "vessant" metafísica-religiosa es troba des de "Filon d'Alexandria" (segle I) fins a "Spinoza" (segle XVII)
b) de rostre concret: aquesta "vessant" rebutja les construccions abstractes i de valor universal de la divinitat....intenta donar a Déu una forma concreta i "revelada", i definitiva, amb fisonomia pròpia
Històricament, el discurs monoteista ha mantingut una forta tensió entre "aquestes dues vessants": tensió entre filòsof i profeta, "entre Atenes-Jerusalem" entre "immutabilitat-història" (el teòleg es troba entre "el filòsof" i "el profeta"...) "necessitat-superfluitat" de les imatges
Des dels inicis del cristianisme, l'expressió bíblica s'ha vist sotmesa a les exigències metafísiques procedents de la "tradició grega"....
vida contemplativa-vida activa... Actualment, l'opció preferencial per als oprimits i la "narració" ha de fer possible: des-fer-se'n de la "idolatria"-induïda per l'abstraccio de les "tipologies metafísiques"...
Seria beneficiós per a la fe cristiana reconduir les proposicions dogmàtiques del "Credo" a les fonts narratives... El logos-metafísic seguiria a la narració i no li aniria al davant ni "anularia"....
deus incarnatus (formes narratives...) centre insuperable de la fe cristiana...
No coneixem a Déu.... només "encarnacions de Déu"...
Reflexió
L'existència de l'èsser humà pot "prendre" dues direccions:
a) la imatge com "icona"
b) la imatge com "ídol"
ICONA
- transitivitat (in statu viae)
- presència de Déu en forma d'absència (Deus semper maior)
- Déu és, ha estat i serà "radicalment altre"
- Déu "en si" és irrepresentable
- Paradoxalment: Per a nosaltres (propter nos et propter nostram salutem) ha entrat en una imatge com la nostra
- sempre el "miracle" de l'Encarnació"
- idolatria és un "pecat" anàleg a: deslleialtat, traició, adulteri...
- el que es fa a una "persona qualsevol" es fa a Déu...
ÍDOL
- intransitivitat de les representacions
- cosificació i enduriment "com a final de trajecte canònic"
- no activitat crítica
- afirmar-se i tancar-se
- caiguda en la "serialitat"
- autosuficiència del "significant"
- disponible per part de l'èsser humà
- tensió entre "llunyania-proximitat"
- tensió entre "Deus absconditus-Deus revelatus" (entre amagat-manifest)
Per a discernir la "veracitat" de les imatges de Déu, Paul Tillich proposa la categoria : autodistinció
L'autodistinció és configurada i "codificada" per la "tradició", la història, els reptes del moment present... (l'hermenèutica-"religió-crítica" és un procés indispensable i inacabable, sempre "in fieri"...perquè mai ens trobam davant la realitat de Déu...sinó davant les "més variades" representacions...La tasca d'interpretar "permet" el pas de la imatge al seu inefable "més-enllà"... permet "mantenir la "tensió entre idolatria-iconoclàstia"...
De fet, l'idòlatre pur i l'iconoclaste pur tenen una cosa en comú: la renúncia a la "tasca" d'interpretar", la renúncia a cercar Déu...
Recordem les paraules de Rainer Maria Rilke:
Totes les "tradicions de la Humanitat" tenen la tendència a representar l'invisible...UNA ABSÈNCIA imprescindible per a "la vida quotidiana"...
literats, músics, pintors, poetes, escultors... moguts per la inacceptibilitat del "món" tal com és, volen construir el rostre de l'invisible...la geografia-mítica del més-enllà de la realitat palpable...
La "capacitat simbòlica" manifesta aquest "voler-i-no-poder" que ens acompanya sempre: transpassar els límits del merament visible... Mai, però, l'home és capaç d'assolir la "coincidència" entre la imatge i el que "representa".
L'home, capax symbolorum, = tensió entre el "possible-impossible" = entre representacións i carències...
Viure és adonar-se de les carències, absències, "forats"...de nostra vida quotidiana
S'albira "qualque cosa"....camina cap a la salvació o perdició mitjançant "representacions" i símbols... (actualment té lloc "una manipulació icònica" que fa molt mal...)
En tota "tradició religiosa" hi ha: "centre" i "perifèries"...
Les perifèries = factor decisiu = quan religió-oficial està "saturada"... La tensió entre centre i perifèries és condició de vida i de creativitat...No es poden establir "formulacions definitives" (ortodoxia i heterodoxia són dos estats que han de co-existir en "harmonia tensa", com a formes diferents i sempre "provisionals" d'emparaular la realitat de Déu...)
La "disidència doctrinal", com a crítica, és art de "trobar criteris" i desafiar la inadequació de les "ortodoxies de torn"...la "marginalitat imaginal" és important per a renovar l'art , també "el religiós" com a experiència de Déu...
Les relacions de l'home amb l'Infinit han d'expressar-se, necesàriament, amb imatges físiques o mentals, figures concretes, preses de l'entorn cultural i la història...vinculació del religiós i del cultural en totes les formes de pensament...
No és possible formular una teoria de la religió que abarqui i doni sentit al conjunt dels diferents universos religiosos...
La qüestió de la representació
L'èsser humà necessita de l'absent, com un "negatiu" indissociable de la positivitat de la vida...Representar és substituir un "absent" , donar-li presència-confirmar l'absència... La representació és un "tret" central de la vida humana... Parlar és representar... Representar és la "lluita" quotidiana contra el "pas del temps", l'oblit... La re-presentació mai és presentació....Representar fer present l'absent passat o futur...
Característiques de la representació
- transparent i opaca
- presència-absència del "representat"
- referència - no còpia
- risc de "confusió"
- teatralitat = un mateix és l'escenari on es representa...
Tres tipus de representació:
a) semblamça: exemple = una fotografia
b) causal-metonímica = una relació que evoca (el mocador que duia l'estimada)
c) convenció = previ acord (exemple = el "semàfor vermell o verd"
La representació en la Biblia
En la tradició "bíblica" les prohibicions de la idolatria = intent perquè els individus i el Poble no caiguin en "idolatria"
- proscripció total de culte a altres "déus" i prohibició absoluta de confeccionar "efígies" i imatges... (Dt. "...a Horeb no vereu cap "figura" quan Déu us va parlar...")
- Déu pot sentir-se, però no veure...
- Els Profetes del A.T. entenen per "idolatria" la representació per "substitució" o equivalència...(identificar el "déu" amb la imatge de pedra o metall...
- s'oposen a qualsevol "fetitxe" o signe "aureolat" de força i dignitat... Un erro fatal: la substitució del mateix Déu, únic i vertader, per la seva representació o símbol ("el sòtil" de la Capella Sixtina no seria admès...)
- Dogma fonamental del "monoteisme" = Déu no té cap imatge
(és complicat discernir bé = Exodo: "l'home no pot veure a Déu i seguir amb vida..." Nombres: "Moisès contemplà la imatge de Yahveh..." )
- L'afirmació de que Déu no té cap imatge, pilar del "Judaïsme" no reflexa la tradició bíblica ni la "rabínica"...
- Els escrits bíblics repudien sense contemplacions les representacions de Déu "per semblança", però admeten i utilitzen les "representacions metonímiques": exemple l'Arca de l'Aliança...
- Les representación visials de Déu estan "prohibides" però no, les lingüístiques (Càntic dels Càtics: Déu és "un amant",...un pastor,, l'amo d'una vinya...)
Per què estan prohibides les visuals i no "les lingüístiques" ???
- La imatge visual no és un "trampolí" per anar a Déu...
- Déu mateix imposa les lingüístiques... i el llenguatge pot ser més perillós ja que "emet judicis"...
- L'incorrecte és "acceptar literalment" el llenguatge bíblic (la comprensió "literal" d'una expressió figurada és una "gran fal.làcia"
- Cal recorre a l'alegorització....
- En tot cas, tan les imatges visuals o lingüístiques només poden ser al.lusives i elusives
- El dilema de Karl Barth: no poder parlar de Déu i haver de parlar de Déu...
En la darrera etapa del desenvolupament del "judaïsme" ja no és la "idolatria" el problema..., siní la contraposició "veritat-mentida", i per això agafà importància "L'Escriptura" i la "codificació" de la veritat: íntima conexió entre "prohibició de imatges" = formació del "canon bíblic" = primacia de "l'oïda" sobre "la vista"...
Israel, (s. VII a.C) es decidí per:
- iconoclàstia
- L'Escriptura
- La Paraula
- el "canon" bíblic
La seva Teologia: un sol Déu, un Poble, un Llibre, un Temple.
LA IMATGE
La imatge és conseqüència directa de la "situació"... L'home no existeix sense una "imatge de l'home"...La Història de la Humanitat és la historia de les imatges de l'home,... també "la història de les imatges de Déu"
Imaginar és co-extensiu al fet de ser home o dona... Les imatges concretes estan sotmeses però a les vicisituds de la "història" dels individus... L'èsser humà es relaciona amb la naturalesa mitjançant determinades formes culturals i històriques..."Culturadependència". de la imatge de Déu ... (un grec del s. VIII a.C. vivia "el diví" de forma diferent a un cristià de Roma del s. V d.C., i aquest , de un monjo irlandès de l'Edat Mitjana, o un "calvinista" de començaments de l'època moderna...)
Imatge i "religions del Llibre"
"quelcom finit, que per ell mateix és bo, demana una exigència infinita, i, llavors, es converteix en dolent; més encara: es converteix en un "ídol" i, finalment, en un dimoni"
En les religions del Llibre, la qüestió de Déu està sintetitzada amb la "regulació-estricta-ortodoxa" de l'ús de imatges de la "divinitat", està centrada en la contraposició: "idolotria-iconoclàstia"... (el bon o mal ús de les imatges no són qüestions perifèriques) Confusió del "sagrat" amb "el profà"... Per tant "fora imatges visuals de la divinitat"
El "demoniac" com a servici als "deus" expressa ...la totalitat de la realitat de Déu, de l'home i del món...Les imatges sofreixen la "sort" comuna a totes les formes de vida: és imprescindible la mort perquè la vida continuï Les imatges, perquè mantenguin en actiu el poder creador de nous horitzons precisen sometre's a la "crítica" i contextualització...
No es tracta de destruir-les,... sinó com a dinàmica pròpia de l'experiència de Déu...
Tots els que et cerquen, et tenten
I els que així et troben
Et fermen a imatges i gestos...
La divinitat ha estat objecte de imnombrables representacions... totes elles deficients i inadequades: el Déu desconegut ha estat representat i emparaulat de mil maneres distintes,...pròpies de qui es troba en statu viae...En tots els temps i situacions - "relacions" entre idolatria-iconoclàstia... la qual cosa garantitza "la supervivència del desig de Déu... malgrat Déu és semper maior...
L'èsser humà no pot prescindir de les "concrecions" que ofereixen les imatges... només així pot superar la "llunyania" de Déu i tenir ·"despert" el desig d'ELL...
Tota imatge de Déu perquè no es converteixi en idolatria s'ha de sotmetre a la "crítica"...
L'emparaulament definitiu és impossible...
Crítica religiosa i profecia són dos noms de la mateixa activitat de l'esperit...
Aproximació a la imatge
La imatge és "mixta", desconcertant... entre: "concret-abstracte", "real-pensable", "sensible-intel.ligible"....Funcions diverses segons el "trajecte històric"...
GRÈCIA: "el visible" més impotant que "l'audible", la vista més fiable que l'oïda"...L'ull prefereix l'antropològic, el figuratiu...
CULTURA SEMITA: dóna la primacia a "l'oïda", la paraula... d'aquí la dràstica prhoibició de imatges en la "Bíblia"...
El veure humà és una "resposta", és acollir l'esguait de les coses mateixes...el nostre veure completa les "coses mateixes" "el vist" té caràcter global..."l'escoltat", fragmerntari...
La "paraula dita" i escoltada porta a l'ètica... L'obertura religiosa del monoteïsme bíbic és inseparable de l'ètic...
Les "imatges" són arxius de la "memòria externa" d'individus i comunitats... precisen ser desxifrades i interpretades... provoquen que el "fictici" pugui convertir-se en real...
L'home s'enfronta al món per "les mediacions" que són "artefactes mediadors" que conjuguen i harmonitzen les "experiències" sensorials i les "significacions" que organitza l'activitat mental...El "real" només és pensable en forma de imatges : "l'experiència"...
El món és una "totalitat" d'imatges en potència"... les disposicions "afectives" del subjecte, els seus traumes, desitjosi inquietuds... Tota "imatge" és un complexe "objectiu-afectiu"....
(La colonització "europea" agafà el "Continent" en una "trampa" de imatges...)
La imatge en el vocabulari
- El grec
"eikon" icono (imatge) = una ampla "equivocitat semàntica":
-representació "plàstica" dels déus (segons la concepció que tenia la "ciutat")
- parescut o semblança = experiència "òptica" = interpretació (l'ull mai és innocent : veure és un procés actiu "no-neutral" )
.- visió = representació (representacions mentals)
- "eidos" és derivat d'eikon = aspecte de les coses (inclús un "substitut-devaluat)
- Els LXX
La traducció "grega" de la BÍBLIA hebrea. Molta influència en el "món jueu" i en "el cristià"
ELS LXX tradueixen 30 "veus" hebrees per "eidolon" , paraula que té un sentit despectiu i polèmic = oposició a la "realitat suprema": YAHVEH...La "Vulgata" traduirà eidolon per "idolium"
- El llatí
"Imago" (imatge en la nostra llengua) significa:
- especies
- simulacrum
- forma
- figura
(en canvi el "grec" eikon = ídol, fantasma...)
En les llegües occidentals "imatge" tres aspectes:
a) representació sensible
b) experiència "empírica"
d) percepció que es guarda a la "memôria" i es manipulada per la imaginació
IMATGE és un vocable que vacil.la entre "el sensible" i "el intel.ligible"...Sempre és però, una representació mediata (el factor "biogràfic del perceptor té una "influència" important en les imatges "percebudes")
En relació a la "Imatge de Déu" fàcilment es cau en el factor biogràfic: la nostra imatge, els desitjos més íntims...En certa manera, "nostra imatge de Déu" = nostre auto-retrat
- Imatge de Déu en la Bíblia
Problemàtica de la "imatge" de Déu del cristianisme, de la cultura occidental = Problemàtica del "monoteïsme"...
El Déu "monoteista" és "trancendent" al món, a les estructures o a la societat (cultura)
La idolatria és "central" en les religions monoteïstes ("l'ídol" prové de conjugar l'Antic Testament, l'Aristoltelisme, el Pares de l'Església, el tomisme...) El monoteisme depèn de les formes concretes que adopta "la negació" militant de la idolatria...
En la "cultura occidental", el "monoteisme" bíblic ha fruit de plausibilitat durant més de 2.000 anys. En el "panteó grec", en canvi, "Zeus" tenia un "centralitat" discutible...
En l'actualitat, diverses perspectives: "feminisme", gnósis, atracció per l'Orient, crisi de la raó i de la història,...fan el "monoteisme" més precari... Diuen que el monoteisme és causa de:
- perversió del poder
- marginació de la dona
- crisi "ecològica"
Les tres grans "religions" monoteistes: judaisme, cristianisme, islam.. han articulat de manera diferent el discurs sobre "Déu": Judaisme i Islam rebutgen la doctrina "cristiana trinitària". El judaisme està en desacord amb l'Islam sobre la "unicitat" de Déu: (Déu és "un" per a tots, però "únic" per al "Poble" d'Israel)
- Imatge de Déu i relacions conjugals
En l'Antic Testament, la descripció de les relacions de Déu amb l'home s'ajuden de imatges de les relacions humanes...( Déu és pare, rei, amant, espòs, jutge...) No hi ha una concepció "abstracta" de la divinitat... sinó interpersonalitat, relacionalitat, "capacitat responsorial" que permet conéixer el que són en cada moment l'home i la dona concrets...
La idolatria és descrita amb imatges negatives i degradants de les institucions humanes..., especialment les relacions :espòs-esposa (la idolatria és un pecat a porteriori...és una resposta "negativa" Si la relació de Déu amb el seu "poble" és la "metàfora" de la relació marit-muller..., la "idolatria" serà "adulteri" (El Déu d'Israel és "passional" i "gelós")
Res millor que aquest texte del Profeta Osees per a veure'l:
- Imatge de Déu i sentits corporals
La "idolatria" és "apostasia" respecte de Yahveh... L'ídol és una imatge que "funciona" malament...l'èsser humà, (caiguda original) té els sentits debilitats i es deixa enganyar fàcilment per la "magia" de les representacions... l'ídol és un "fetitxe"...
La lluita contra la idolatria és una lluita contra les "imatges" fetes per mà d'home i les que es troben en la naturalesa (En el món grec s'adoraven els "astres") La Bíblia, no... (desencantament radical de la naturalesa) Tot és "creació"...Només l'home ha estat crat a "imatge i semblança de Déu", i a l'home se li ha otorgat l'administració de la naturalesa al seu servei...Paradoxa = l'home creat a imatge de Déu que no té "imatge"... Qualitats específiques que fan l'home creat a imatge de Déu: l'esperit, la paraula, la saviesa (tot condicionat) Aquesta"imatge i semblança de Déu" es manté a través de totes les peripècies de la història...(Creació, després del "Diluvi"...)
La radical diferència entre Déu i el món:
- El món amb sa injustícia és objecte de la ira de Déu
- Pel Profeta Amós Déu és transcendent pels "seus judicis".: Déu jutge absolut...
- Déu "transcendent" es fa present en el món per "La Llei" i la "Promesa"
- El Déu bíblic pot ser "escoltat" (oït) no-vist
- la "nostàlgia" del rostre de Déu el "centre" de la pregària (Salm 27,8)
Excepcions:
- al cim del Sinaí, Moisès i els "setanta ancians" veuen el trono de Déu
- Ezequiel veu el "carro diví"
- Déu es "revela" al vertader "Profeta"...
- Imatge de Déu en el "cristianisme": l'Encarnació
L'ENCARNACIÓ és la "pedra de toc" del "Cristianisme": EL DÉU ÚNIC S'AFIRMA EN EL "MEDIADOR ÚNIC"...La invisibilitat i irrepresentabilitat de Déu es concreten, adquireixen presència en l'home Jesucrist: Ell és la imatge del Déu invisible...
Els primers segles, acometre la "tasca" de comprendre (contra el paganisme i el judaisme) com l'èsser inefable i incontenible de Déu es féu "imatge", es féu "carn" en aquest món i, lliurement es va sotmetre a les limitacions (incloïda la mort) que són pròpies de la condició humana...
(Aquesta "reflexió" és imprescindible per a donar raó del retorn de "la Humanitat" sencera a la perfecció "original"...
Tot esperit que no confessi a Jesús, no-és-de-Déu
Paradoxa: "el cristianisme" usa el "pensament grec" per acceptar el que és més "oposat" a aquest pensament... La "des-helenització" s'opera en el moment que el "llenguatge" es fa "helenista"...El cristianisme primitiu (Nicea 324) confià als "conceptes" grecs la comprensió de la veritat més "anti-grega"...
El cristianisme proposa una "innovació singular" i revolucionària per quant la salvació consisteix en la restauració de la "connaturalitat-ontològica" entre la humanitat i Déu recolzant-se en una figura "mediadora" : Déu encarnat...
Trànsit de la religió patriarcal de Yahveh a la religió fatriarcal en l'amor... Per això la doctrina de l'Encarnació ocupa un "lloc central" en l'economia cristiana: Déu extramundà i transcendent entra en la història humana propter nos et propter nostram salutem...Un capítol nou en la història de la "participació" de Déu en els "assumptes humans"...
Jesucrist és la condició imprescindible per el "coneixement de Déu" i de el "nostre propi èsser cristià" No ceneixem a Déu si no és per Jesucrist...no ens coneixem a nosaltres mateixos si no és per Jesucrist...
- Monoteisme, imatges i política
Akhenaton (s.XIV a.C.) un "faraó" que intentà una reforma política i religiosa fonamentada en el "culte" a un sol Déu: ATON. És pot considerar com el "primer reformador" del qual es tenen coneixements històrics ( Hi ha qui ha volgut "veure" un cert paral.lalisme amb Moisès..i Akhenaton....)
AKHENATON
El monoteisme "bliblic" té en Egipte el seu moment inicial: positivament, perquè els "intents" d'Akhenaton influïren en el "monoteisme hebreu" impulsat per Moisès...negativament, perquè els "déus egipcis" i el seu culte és el referent negatiu del culte a Yahveh, practicat per les "tribus" d'Israel, que els egipcis consideraven "enemic" fins al punt que els "israelites" tingueren que fugir al "desert"...
La "religió egípcia" i la "religió hebrea" es relacionen segons el "patró" de l'inversió normatica...Egipte fabrica esplendoroses "imatges" dels seus "déus" i Israel les prohibeix absolutament...(intenció clarament "anti-egípcia")
A EGIPTE: l'Estat (el Faraó) era el "representant" del "diví" (els déus havien fuit de la terra i estaven "llunyans") llunyania de Déu - "proximitat" de l'Estat : aquesta era la visió religiosa a l'antic Egipte Déu representat pels Faraons, amos de la vida i de la mort
L'organització religiosa i política de l'Egipte "antic" = talment "una institució esglesiàstica" = missió de promoure i mantenir "les relacions" amb el món dels déus llunyans baix les condicions de "teofania-negativa" = l'Estat era la institució "substitutòria" i representativa que "articulava" la "proximitat dels déus" = l'ídol fa "proper", protector i promissor el "déu" que s'identifica amb l'Estat (Faraó), la ciutat = mediatesa del culte religiós-estatal
(Així en Egipte i, en general, en el món-antic) Aquesta "idea" és la que "modernament" promourà Rousseau amb "la religió-civil"....
El "monoteisme-bíblic" condemnava com a "falsedat" les representacions en "imatges" (el rebuig de les imatges = negació explícita de la falsa política practicada per Egipte)
La guerra contra la "idolatria" en la Bíblia és el relat d'una lluita contra els països voltants que tenien "ídols" que seduïen als israelites
La prohibició de les "imatges" és la voluntat de separar-se de les "altres religions"
la "Idolatria" = rebel.lió "política-religiosa" contra "YAHVEH"
Yahveh es revela "quan" vol i "com" vol...no està sotmès a cap imatge o tècnica "màgica". No necessita cap sobirà que el representi...
MOISÈS I EL "U" (Yahveh) = contra = Egipte i els "Molts" (déus)
Moisès, com a figura de la "memòria" significa un canvi de "rumb" en la història de la Humanitat de gran importància en la "cultura occidental"
- Rebuig de les "imatges"
- Rebuig del "cosmoteisme"
- L'èsser humà és l'amo del "cosmos" per a administrar-lo en sentit ètic
- Distinció entre Déu (Yahveh) i la realitat mundana
- Disponibilitat de tots els "recursos" del món ja que no tenen "divinitat"
- Disposar és el contrari d'adorar
- Destruir l'esfera de "representació" de la qual es servia "l'Estat"
- Desencantar la "naturalesa" (tot és "creació")
- Mostrar "el nihilisme" del món
- Una "contra-religió" = una alternativa radical a totes les "formes religioses"
Relació entre el "monoteisme" d'Akhenaton i "monteisme" de Moisés...???
- és un "problema" no resolt...
- segurament hi hagué "influència"...
- Akhenaton (s.XIV a. C.)
- Moisès també, però el monoteisme-bíblic "radical" aparagué més tard (s.VIII a.C)
- Per Akhenaton Déu no és "transcendent" = és el Sol
- Monoteisme-bíblic és "transcendent"...
El monoteisme-bíblic ha impactat la "Cultura Occidental"
conseqüències negatives:
- ha suprimit l'ambi-valència "simbòlica"
- pre-valència teològica
- monarquia en relació a les persones socials
- falo-cràtic respecte als "objectes sexuals"
- logo-cèntric respecte a les mutacions dels signes
- "capitalista" respecte als productes del treball
- Iconoclàstia
A Egipte i Mesopotàmia, la destrucció de les imatges dels "déus" comportava l'allunyament d'aquests d'aquest món...i, en conseqüència, quedar a mercè de les "forces del mal"
Pels grecs i llatins, la prohibició de les "imatges", significava la "recerca" d'un concepte de Déu purificat...
Les "religions politeïstes" són interpretades pel "monoteisme" com "donar culte a un món diví" que no té res a veure amb l'únic Déu...
El "món diví" del politeisme no està "en front" del "món humà"... sinó que el "penetra", estructura i ordena...i a tot dóna sentit . El politeisme s'articula amb els caràcters d'una teologia "còsmica", política, mítica... Hi ha continuïtat i inclús identitat entre "el món diví" i el "món humà"...
La distinció "mosaïca" entre "vertader i "fals"
La religió de Moisés troba la seva expressió en la "història de l'Éxode": el que ajuda a passar de l'esclavitud a la llibertat = vertader....el que "no", fals...
Per tant la "distinció mosaica" no és una "nova religió", sinó una contra-religió, que transforma completament les relacions entre la "divinitat" i la "humanitat"....La distinció mosaica s'oposa radicalment a totes les religions i culttes existents...
(En les religions antigues, els "déus" tenien una equivalència funcional....les religions tenien sempre una base comú... els déus eren "internacionals" perquè tots es referien al "cosmos"
El monoteisme és una "contra-religió" ...se li poden posar "crítiques" quan de religiós ha passat a "polític" i ha suposat una perversió religiosa, política, cultural... El monoteisme és "absolut", intransigent, intolerant...El politeisme és pacífic, obert, amb capacitat d'integració...
Per al jueus, la idolatria és "ateisme" ...Pels grecs l'ateisme és la "negació" del culte a tots els déus...Els pilars bàsics del "paganisme" són el record i actualització dels "deures" amb tots els déus (Pau de Tars trobà a Atenes un altar "al déu desconegut" )
Per al paganisme el "cosmos" és immutable i diví...per als jueus les "calamitats" provenen de la infidelitat a la "Aliança"... Es pot arribar a considerar i posar en un mateix "nivell" la "idolatria" i la "lepra" (malaltia), la qual cosa no deixa de ser un poc "aberrant" (Nm 5, 1-4)
El monoteisme-bíblic està fortament "lligat" a la sortida d'Egipte...per tant no pot escapar-se de l'aspecte polític"....Israel creu en Yahveh que els ha fet sortir d'Egipte i els ha portat a la "llibertat", a ser poble lliure...
Tant en el "monoteisme" com en "la iconoclastia" és dificil separar el religiós del polític...Inclús, en tots els intents fets, des de la Revolució Francesa (segle XXVIII), per a separar el religiós del polític és difícil trobar el camí.....La "iconoclàstia" preten retirar les "imatges" d'un ordre antic que es voll substituir....Però és posen altres "imatges" substitutives... No es pot oblidar que l'èsser humà, el mateix, és el subjecte del "polític" i del "religiós"...Aleshores, conscient o inconscientment, és molt probable que resolgui políticament els "assumptes" religiosos...i religiosament "els assumptes" polítics...
REFLEXIÓ ANTROPOLÒGICA SOBRE LA RELACIÓ
"IDOLATRIA-ICONOCLÀSTIA"
"A disposició de l'home només hi ha aquelles possibilitats que són pròpies d'un èsser ambigu, finit i contingent, però que, paradoxalment, té desitjos d'infinitud i plenitud "
L'èsser humà es pot "abandonar-se" a la multiplicitat de "manifestacions" (idolatria)...
pot, també, pretenir superar l'engany dels sentits, mitjançant "l'abstracció" (iconoclàstia) ...
oblidant que:
- les imatges de Déu no són Déu
- els conceptes de Déu no són Déu
El Déu de les relgions "monoteistes" no és un Déu abstracte ni s'adabta all "trets" que els estudiosos de la "Il.lustració" agafaren de la filosofia grega...
L'abstracció de Déu és un error idolàtric del mateix tipus que la "corporització" en un ídol
S'intenta rebutjar "l'equivocitat" de les percepcions sensorials per "mediació" de la "unicitat" i veracitat que, ingenuament, s'atribueix als conceptes...
(En darrer terme, l'esperança de la "immediatesa" mai es fa efectiva)
La "realitat", que ella mateixa ja és "una construcció" psico-socio-simbòlica de l'èsser humà
Evitar la "falsa alternativa" entre:
- filodoxia acrítica i sensualista
- sobre-valoració del logos, igualment "acrítica" i intel.lectualista...
perquè in statu viael la realitat i la veritat de Déu només són accesibles a l'home i a la dona per "mediacions": concurs d'imatges i gramàtica "històricament" situades...
l'èsser humà només és capaç de assolir "meres representacions" de Déu a partir del "patró" o model que li ofereix la cultura, la llengua materna...en les quals es troba "ubicat"...mediacions que omplen els "forats" de l'absència de Déu, que es fa present només en "forma d'absència" i del desig que estimula el "cor inquiet" de l'èsser humà, sempre omplerts per les "representacions"...
Idolatria: confusió del "simbolitzant" amb el "simbolitzat"
Iconoclàstia: una sobre-valoració del "logos" i pretensió d'arribar al concepte essencial i pur, prescindint de l'experiència sensible...només en la "forma pura" i el llenguatge no contaminat.. ( la forma pura i el lenguatge no deixen de ser "mediacions")
la immediatesa és quelcom inabastable mentre l'home es trobi "in statu viae"
Dues perilloses seduccions:
- la idolatria que preten fer coincidir el significant amb el significat
- la iconoclàstia que s'imposa la tasca d'eliminar mediacions d'imatges amb un propòsit va: assolir la immediatesa amb Déu
la persona humana és un èsser ambigu, finit i contingent...
La problemàtica de la mística
La mística: un intent de transgredir els límits del llenguatge i assolir "l'immediatesa" (fusió) amb la divinitat....
la inefabilitat de la seva experiència sempre és un llenguatge social, determinat per la gramàtica i les imatges que tenen vigència en una determinada societat...també "el factor biogràfic"
L'itinerari del místic és una dolorosa constatació d'una mancança fonamental en sa pròpia existència, però al mateix temps una inesgotable font de "creació espiritual". El místic no es pot "aturar" en el camí , amb la certesa del que li manca, i sap que cada lloc i cada objecte "no és això" ( n'est pas ça )
El llenguatge "místic" és fonamentalment "traducció", mai instal.lat, sempre obert i ambigu "oscura-claretat"..."suau-cremada" ..."descans-cruel"... al.lusió a "l'inexpressable-sense expressar-lo"
L'exotèric (imatges, proposicions dogmàtiques, culte, legislacions) és "necessari" "superflu" i "perillós" ...
La construcció històric-cultural de Déu
L'ús de noms "propis" no exigeix un contexte ample...Una "minima informació" basta...
En el cas de "Déu", el nom propi amaga "interrogants" i "enigmes"...premisses de caràcter "cultural-filosòfic-teològic-emocionall"...
En Déu res és "accidental"...quan se li dóna "un atribut", ja no estam parlant de "Déu"...també és inexacte nomenar a Déu per raons co-textuals...
Tomàs d'Aquino escriu: "podem comprendre a Déu pel "que no és"... I "Déu és Un i simple", però nostre enteniment el comprèn per "representacions"...
"Nomenar a Déu no és una tasca del pensament ni un gest de pietat. És una realització creadora cultural" (J.S. O'Leary), supera les capacitats de l'individu i requereix els esforços d'una comunitat creent"...
PARADOXA: Hem de parlar de Déu i totes les nostres paraules són inadequades...Hem de traduir els noms antics perquè el "nostre llenguatge religiós s'està morint"...Tenir un nom és existir...( els que no tenen "nom" per Déu, per a "ells" Déu no existeix )
La imatge de Déu és una "construcció humana" que es fa "eco" de determinacions politico-culturals...
El NOM de Déu no és el seu "nom", sinó la manera de nomenar-lo que ELL proposa a l'home...Aquí el "Nom" està del costat del que nomena i no del "nominat"
EL-NOM-DE-DÉU és un NOM-PER-AL-HOME... (en un contexte de fe el nom de Déu pot ser considerat com la "marca" de la seva irreductibilitat a les dimensions de l'enteniment humà) El "NOM" també s'ha distingir dels "atributs substantivats" (el Fort, el Terrible, e Gran...)
En el "TALMUD" es diu que "el Nom diví reb el sentit a partir de les situacions humanes en les quals és invocat"
El "noumenon" diví és un postulat necessari de la "vida religiosa pluralística", premissa que fonamenta l'autenticitat de l'espectre de les "experiències religioses"
En la tradició monoteista, la frase: "hi ha un sol Déu " s'enten com un enunciat en relació amb el Déu personal...
L'experiència mostra "la incompatibilitat" entre la utilització de Déu com a nom propi i la utilització de "Déu" com a predicat
Des de la perspectiva de l'èsser humà, "Déu" no pot aïllar-se del conjunt del llenguatge... Res és distint abans de l'aparició del llenguatge. Cap "idea" de Déu és anterior al "joc" de signes amb el quals intentam parlar de Déu... "Déu" adquireix sentit amb el conjunt de significants que ens ofereix la "cultura" ...En cada "època històrica" la tasca de fixar la noció de Déu té una "forma peculiar"...cap estratègia, cap noció... poden pretenir estable "definitivament" el seu sentit...
En cada "hic et nunc", és necessari contextualitzar la infinitud i la inefabilitat de Déu, i la finitud i temporalitat de l'home...
En l'actualitat, "el nom propi de Déu per excel.lència" s'ha convertit en el nom "impropi" per excel.lencia" (O'Leary)
En cada llengua, Déu es situa "en funció" d'un espai situcional que "l'imaginari" religiós intenta re-estructurar segons les pecularietats de cada temps....
Actualment, les "retòriques cristianes" tendeixen a col.locar el terme "Déu" en la proximitat del terme: "alliberació", "justícia"...
Un sistema religiós cedeix el pas a la "consciència" diacrònica del canvi...
El terme Déu està sofrint els efectes de "la subversió" generalitzada de la "gramàtica"....En un món pluralista, la presència divina no s'associa a una única "economia metafísica" ni tampoc a una sola comunitat....es disemina en indicacions "fragmentàries".... Déu s'encarna en el plural...perquè inclús la Bíblia i la litúrgia estan afectades pel "pluralisme"....
Tots els "noms divins" ha estat eleborats amb una "intenció polèmica":
Quan Jesús designa a Déu com Abba...ho fa perquè altres denominacions no s'interpossin en el camí dels creients "cap a la relació íntima i alliberadora" amb el Déu que Jesús vol apropar als homes....
Déu mai és un terme neutre... demana un judici polèmic, una decisió, una resposta més o menys encertada als desafiaments presents...
"Tota invocaió a Déu significa el rebuig d'un fals déu"...
Dues vessants:
a) de caràcter absolut: els altres "déus" són ídols...( aquesta "vessant" metafísica-religiosa es troba des de "Filon d'Alexandria" (segle I) fins a "Spinoza" (segle XVII)
b) de rostre concret: aquesta "vessant" rebutja les construccions abstractes i de valor universal de la divinitat....intenta donar a Déu una forma concreta i "revelada", i definitiva, amb fisonomia pròpia
Històricament, el discurs monoteista ha mantingut una forta tensió entre "aquestes dues vessants": tensió entre filòsof i profeta, "entre Atenes-Jerusalem" entre "immutabilitat-història" (el teòleg es troba entre "el filòsof" i "el profeta"...) "necessitat-superfluitat" de les imatges
Des dels inicis del cristianisme, l'expressió bíblica s'ha vist sotmesa a les exigències metafísiques procedents de la "tradició grega"....
vida contemplativa-vida activa... Actualment, l'opció preferencial per als oprimits i la "narració" ha de fer possible: des-fer-se'n de la "idolatria"-induïda per l'abstraccio de les "tipologies metafísiques"...
Seria beneficiós per a la fe cristiana reconduir les proposicions dogmàtiques del "Credo" a les fonts narratives... El logos-metafísic seguiria a la narració i no li aniria al davant ni "anularia"....
deus incarnatus (formes narratives...) centre insuperable de la fe cristiana...
No coneixem a Déu.... només "encarnacions de Déu"...
Reflexió
Benaurats els que saben
que darrere de tots els llenguatges
es troba l'Inefable
El punt de mira de l'home, èsser finit i contingent
La realitat i veritat de Déu
no es troben al "marge" de les manifestacions
ni coincideixen amb les manifestacions
perquè
"el senyor l'oracle del qual és el que està a Delfos,
ni parla ni amaga res,
sinó que es manifesta per senyals"
(Heràclit)
Déu quan es manifesta, al mateix temps s'amaga...deus revelatus-deus absconditus
La raó s'ha cregut amb força per a destruir les manifestacions dels sentits...ha estat incapaç de reconéixer les limitacions pròpies...
"El més potent contra la raó = l'intent de voler determinar mitjançant la raó els límits de la raó" (Bernat de Claraval)
El gran desafiament de l'home : parlar de Déu que és inefable...
Parlar de Déu = concretar-lo i imaginar-lo per mediació dels recursos...
Tot emparaulament de Déu és provisional...
Els humans sempre estam acomiadant-nos ...sempre hem d'emparaular de nou la realitat i, molt més encara, Déu ...
amb el "perill" de tancar-lo en "formes i fórmules"
Som forasters i pelegrins: la provisionalitat és l'expressió més adequada de la realitat humana...fins arribar al "status patriae" i el final de l'ambigüitat, com a signatura específica de l'huma...
Idolatria i iconoclàstia (com a germanes-enemigues) es troben complicades i revelen la tensió insuperable (des de que neixem fins a la mort)
Home i dona = coincidentia oppositorum = mescla explosiva i creativa = neccessitat i superació de la imatge = interioritat-exterioritat = mística-política = vista-oïda = esperit-carn = esperit encarnat
amb el "perill" de tancar-lo en "formes i fórmules"
Som forasters i pelegrins: la provisionalitat és l'expressió més adequada de la realitat humana...fins arribar al "status patriae" i el final de l'ambigüitat, com a signatura específica de l'huma...
Idolatria i iconoclàstia (com a germanes-enemigues) es troben complicades i revelen la tensió insuperable (des de que neixem fins a la mort)
Home i dona = coincidentia oppositorum = mescla explosiva i creativa = neccessitat i superació de la imatge = interioritat-exterioritat = mística-política = vista-oïda = esperit-carn = esperit encarnat
L'existència de l'èsser humà pot "prendre" dues direccions:
a) la imatge com "icona"
b) la imatge com "ídol"
ICONA
- transitivitat (in statu viae)
- presència de Déu en forma d'absència (Deus semper maior)
- Déu és, ha estat i serà "radicalment altre"
- Déu "en si" és irrepresentable
- Paradoxalment: Per a nosaltres (propter nos et propter nostram salutem) ha entrat en una imatge com la nostra
- sempre el "miracle" de l'Encarnació"
- idolatria és un "pecat" anàleg a: deslleialtat, traició, adulteri...
- el que es fa a una "persona qualsevol" es fa a Déu...
ÍDOL
- intransitivitat de les representacions
- cosificació i enduriment "com a final de trajecte canònic"
- no activitat crítica
- afirmar-se i tancar-se
- caiguda en la "serialitat"
- autosuficiència del "significant"
- disponible per part de l'èsser humà
- tensió entre "llunyania-proximitat"
- tensió entre "Deus absconditus-Deus revelatus" (entre amagat-manifest)
Per influència de "PLATÓ" la posteritat a imposat dues exigències contraries:
1.- L'esguard s'ha de dirigir al "diví" únic digne de ser contemplat
2.- La representació del "diví" és vana, sacrílega, inconcebible
ISRAEL
Ha fet, al llarg de tota la seva història, L'ESCRIPTURA-LECTURA la font de "Salvació" fonamental... L'Escriptura és llegida, re-llegida, comentada, re-interpretada, Llegir i escoltar l'Escriptura és "font de salvació"...els textes bíblics són kosher... Els textes bíblics són, incansablement, llegits, re-interpretats, glosats, con-textualitzats, represos "a partir dels desafiaments i situacions" presents.... La fixació del texte és "sempre un horitzò obert"...LA PARAULA està "prenyada" de Déu...Les "interpretacions" és el gran imperatiu d'Israel i el secret de la seva història...
L'art, el món, la mateixa vida pública...són substituits per L'ESCRIPTURA...
CRISTIANISME
La doctrina de l'ENCARNACIÓ ha fet "donar marxa.enrere" a la "iconoclàstia" (si bé entre els primers cristians s'utilitzaven "signes abstractes", més tard s'introduiren les "representacions" de Jesucrist, dels Apòstols, de Déu-Pare )
Per estètica es decoraven els "temples"...Endemés, cal tenir en compte que "el poble senzill" no sabia llegir. LA PARAULA no era suficient...necessitaven "imatges visibles" representatives...
Per a discernir la "veracitat" de les imatges de Déu, Paul Tillich proposa la categoria : autodistinció
L'autodistinció és configurada i "codificada" per la "tradició", la història, els reptes del moment present... (l'hermenèutica-"religió-crítica" és un procés indispensable i inacabable, sempre "in fieri"...perquè mai ens trobam davant la realitat de Déu...sinó davant les "més variades" representacions...La tasca d'interpretar "permet" el pas de la imatge al seu inefable "més-enllà"... permet "mantenir la "tensió entre idolatria-iconoclàstia"...
De fet, l'idòlatre pur i l'iconoclaste pur tenen una cosa en comú: la renúncia a la "tasca" d'interpretar", la renúncia a cercar Déu...
Recordem les paraules de Rainer Maria Rilke:
Benaurats els que saben que,
més enllà de tots els llenguatges,
es troba l'Inefable.
L'èsser humà: un esperit encarnat, es mou entre "el sensible" i "l'intel.ligible"....in statu viae sense assolir status patriae....entre "necessitat de la imatge" i "necessitat de superació de la imatge"..., negativitat del present i "albir" d'un possible "completament altre"...mitjançant la construcció d'una nova imatge...accedir al devenir de Déu, però Déu sempre és "maior"
Actualment hi ha "crisi de Déu" però no crisi de "religió" ... Sembla no haver-hi espai pel "sagrat" Ara bé, en la tradició "jueu-cristiana" sempre ha estat així: el món és profà...el "sagrat és Déu...
El moment present és més religiós que fa trenta anys, però és més indiferent a Déu...
Cal retornar, si és que mai s'hagi "copsat" al "nucli cristià": La construcció de la imatge del Déu de Jesús de Natzaret passa per la construcció de la imatge del "pròxim"...
"El proïsme" és la vertadera imatge de Déu i això no és un "a priori", sinó un "a posteriori ètic"
EL DÉU DEL CAPITALISME
L'enigme dels "temps moderns":
On es troba la "religió" i els seus déus...???
- Primera opinió:
"la religió i els seus déus han desaparegut, senzillament, de l'horitzó dels humans
- Segona:
el seu "lloc" ha estat ocupat per l'home
- des de 1.648 ( final de les guerres de religió-Pau de Westfalia) l'econòmic plasma totes les formes de vida, creences, acció dels "europeus" i d'aquí per tot...
Perquè això fos possible seria "necessària" la vinguda o aparició d'un èsser que dominàs la contingència (Un èsser així...a nosaltres, èssers històrics i contingents, ens resultaria "molt estrany")
- Homes i dones de totes les "latituds" i condicions... segueixen mantenint les "senyes d'identitat que, sempre, han acompanyat als humans:
ambigüitat
finitud
condicionalitat
desig de plenitud
subjecció a la contingència...
- Les possibilitats religioses de l'èsser humà segueixen "intactes"
- Els sistemes religiosos han perdut "consistència", han deteriorat la seva "fiabilitat" i eficàcia que tenien...ha estona...
- Començaments del segle XXI: hi ha demanda i oferta religiosa... ("hiper-mercat" religiós)
- L'home d'avui ja no creu en una "força amagada i misteriosa" ...
- La ciència, la tècnica, la burocràcia, els processos de "legitimació"... han descarregat a Déu de "responsabilitats"... i de la capacitat d'haver de donar raó de tot...
Tot això són opinions que corren i no es corresponen amb "la realitat"
La veritat, però, és que "el capitalisme" és un visió esquemàtica que ho engoleix tot, com si fos la "nova religió del nostre temps"... Les mateixes "confessions religioses" han caigut en els "cants de sirena" del capitalisme... i han deixat la seva missió: èsser religions profètiques...
El "capitalisme" ha instituit una "visió del món" que pretén:
- donar raó de tot el que es fa
- de tot el que es pensa
- de tot el que "sent" (inclós "el religiós")
l'èsser humà...
el mateix "capitalisme" s'ha convertit en una religió...
El capitalisme com a religió
Walter Benjamin (1892-1940) és el primer que parla del "capitalisme com a religió" : "El capitalisme s'ha convertit en la nova religió de les masses del món occidental" : una formació condicionada...una manifestació essencialment religiosa...
les dues tesis de Benjamin:
a.- El capitalisme s'ha de veure com a religió
b.- El cristianisme s'ha transformat en capitalisme
(una interpretació de la "religió" funcionalista"...."el capitalisme serveix per a satisfer les mateixes inquietuds, transtorns, desficis als quals, antany, donaven resposta les religions...)
La religió no és una suma d'experiències, sinó la "concreta totalitat de l'experiència de l'èsser humà"...la font de l'existència humana es troba en la "totalitat de l'experiència" la qual s'expressa mitjançant la "religió"....
El "capitalisme" és el factor que "enmarca i determina la totalitat de l'experiència humana possible... determina la totalitat de tota experiència humana possible i expressa la unitat de l'experiència d'un èsser humà...centrada exclusivament en "l'econòmic"... Res queda al marge de la totalitat capitalista, tot quant existeix té la seva raó de ser en la totalitat capitalista...El diner és "el médium ontosemiològic" de la modernitat..."La mercàderia" simbolitza totes les relacions socials...totes les manifestacions culturals, polítiques, artístiques, literàries, s'equiparen a "meres mercaderies"....La mercaderia uneix en una mateixa experiència èsser i sentit...
El capitalisme és religió perquè no permet cap experiència, cap compòrtament al marge d'ell...Tot el que és i tot el que pot arribar a ser té una "funció econòmica"...
Primer
El "culte" del capitalisme és l'intercanvi entre els "fidels" mitjançant transaccions monetàries... guanyar diners, fabricar, vendre, comprar no són activitats motivades per la religió cristiana, sinó que elles mateixes s'han convertit en "religió"... El consumidor és "l'actor" principal de la modernitat
Segon
la duració del culte és permanent (sans rêve et merci) No distinció entre "temps i espais" sagrats i profans.... "La moda" és l'etern retorn del sempre igual com el més nou...
Tercer
Una "dogmàtica" camuflada: culpa, expiació...."el deute" que no s'expia" sinó que es fa més gran cada cop...fins que s'arriba a l'endeutament "universal". El "capitalisme" no existeix sense deutes...com que l'endeutament es fa "universal" no es pot culpar a ningú en "concret"...
Participació del cristianisme en el "capitalisme"...
- El "capitalisme" s'ha desenvolupat "parasitàriament" en el cristianisme...
- La "Reforma" tranfromà el cristianisme en "capitalisme"
- El cristianisme s'oposà "oficialment" als valors centrals de la modernitat: emancipació, igualdat, llibertat...
- des del segle IV, el cristianisme "pactà" amb el "poder"
- La coalició del "trono" i "l'Altar" de l'Edat Mitjana
- La "metafísica" cristiana de "L'ÈSSER" suprem està basada en el "poder i la glòria"
- El "cristianisme oficial" sempre ha cercat el "poder" per a major "glòria de Déu"
- Es viatges del "Papa" són una expressió del Déu del capitalisme....(no deixa de ser "xocant" la "valoració" de l'èxit del viatge darrer del Papa a Madrid s'hagi feta segons el barèmetre: despeses i entrades...)
- El cristianisme ha perdut la qualitat de religió o missatge "profètic" que tenia Jesús...
El cristianisme s'hauria de representar com el que és contrari a la "religió" que té vigència en la societat actual...
CONCLUSIONS:
- L'Èsser humà necessita imatges per a "albirar a Déu"
- Cap imatge és "adequada" (Déu és "L'INACCESSIBLE")
- Les imatges "visibles" són inadequades però diuen "qualque cosa" a les persones senzilles (tenen el perill de la "idolatria")
- Les imatges "metafisiques-dogmàtiques" són doblement inadequades: no expressen com "és Déu" i no diuen res a les persones humanes...
- El problema actual és trobar "imatges" que ajudin a "albirar Déu" i diguin qualque cosa a l'home de la "modernitat"
- La imatge de Déu de la tradició "judeo-cristiana" tornarà a ser "familiar" i afectuosament reconeguda en la mesura que la "lluita contra el capitalisme" tinga èxit...
- Per al "cristianisme" l'única imatge "vàlida" de Déu (creu en l'Encarnació del Fill de Déu) està en l'home, en el proïsme = l'home sofrent...La imatge de Déu serà interessant en la mesura que els cristians sien, i només sien, "Bons-samaritans"
L'enigme dels "temps moderns":
On es troba la "religió" i els seus déus...???
- Primera opinió:
"la religió i els seus déus han desaparegut, senzillament, de l'horitzó dels humans
- Segona:
el seu "lloc" ha estat ocupat per l'home
- des de 1.648 ( final de les guerres de religió-Pau de Westfalia) l'econòmic plasma totes les formes de vida, creences, acció dels "europeus" i d'aquí per tot...
Perquè això fos possible seria "necessària" la vinguda o aparició d'un èsser que dominàs la contingència (Un èsser així...a nosaltres, èssers històrics i contingents, ens resultaria "molt estrany")
- Homes i dones de totes les "latituds" i condicions... segueixen mantenint les "senyes d'identitat que, sempre, han acompanyat als humans:
ambigüitat
finitud
condicionalitat
desig de plenitud
subjecció a la contingència...
- Les possibilitats religioses de l'èsser humà segueixen "intactes"
- Els sistemes religiosos han perdut "consistència", han deteriorat la seva "fiabilitat" i eficàcia que tenien...ha estona...
- Començaments del segle XXI: hi ha demanda i oferta religiosa... ("hiper-mercat" religiós)
- L'home d'avui ja no creu en una "força amagada i misteriosa" ...
- La ciència, la tècnica, la burocràcia, els processos de "legitimació"... han descarregat a Déu de "responsabilitats"... i de la capacitat d'haver de donar raó de tot...
Tot això són opinions que corren i no es corresponen amb "la realitat"
La veritat, però, és que "el capitalisme" és un visió esquemàtica que ho engoleix tot, com si fos la "nova religió del nostre temps"... Les mateixes "confessions religioses" han caigut en els "cants de sirena" del capitalisme... i han deixat la seva missió: èsser religions profètiques...
El "capitalisme" ha instituit una "visió del món" que pretén:
- donar raó de tot el que es fa
- de tot el que es pensa
- de tot el que "sent" (inclós "el religiós")
l'èsser humà...
el mateix "capitalisme" s'ha convertit en una religió...
El capitalisme com a religió
Walter Benjamin (1892-1940) és el primer que parla del "capitalisme com a religió" : "El capitalisme s'ha convertit en la nova religió de les masses del món occidental" : una formació condicionada...una manifestació essencialment religiosa...
les dues tesis de Benjamin:
a.- El capitalisme s'ha de veure com a religió
b.- El cristianisme s'ha transformat en capitalisme
(una interpretació de la "religió" funcionalista"...."el capitalisme serveix per a satisfer les mateixes inquietuds, transtorns, desficis als quals, antany, donaven resposta les religions...)
El "capitalisme" és el factor que "enmarca i determina la totalitat de l'experiència humana possible... determina la totalitat de tota experiència humana possible i expressa la unitat de l'experiència d'un èsser humà...centrada exclusivament en "l'econòmic"... Res queda al marge de la totalitat capitalista, tot quant existeix té la seva raó de ser en la totalitat capitalista...El diner és "el médium ontosemiològic" de la modernitat..."La mercàderia" simbolitza totes les relacions socials...totes les manifestacions culturals, polítiques, artístiques, literàries, s'equiparen a "meres mercaderies"....La mercaderia uneix en una mateixa experiència èsser i sentit...
El capitalisme és religió perquè no permet cap experiència, cap compòrtament al marge d'ell...Tot el que és i tot el que pot arribar a ser té una "funció econòmica"...
Primer
El "culte" del capitalisme és l'intercanvi entre els "fidels" mitjançant transaccions monetàries... guanyar diners, fabricar, vendre, comprar no són activitats motivades per la religió cristiana, sinó que elles mateixes s'han convertit en "religió"... El consumidor és "l'actor" principal de la modernitat
Segon
la duració del culte és permanent (sans rêve et merci) No distinció entre "temps i espais" sagrats i profans.... "La moda" és l'etern retorn del sempre igual com el més nou...
Tercer
Una "dogmàtica" camuflada: culpa, expiació...."el deute" que no s'expia" sinó que es fa més gran cada cop...fins que s'arriba a l'endeutament "universal". El "capitalisme" no existeix sense deutes...com que l'endeutament es fa "universal" no es pot culpar a ningú en "concret"...
Participació del cristianisme en el "capitalisme"...
- El "capitalisme" s'ha desenvolupat "parasitàriament" en el cristianisme...
- La "Reforma" tranfromà el cristianisme en "capitalisme"
- El cristianisme s'oposà "oficialment" als valors centrals de la modernitat: emancipació, igualdat, llibertat...
- des del segle IV, el cristianisme "pactà" amb el "poder"
- La coalició del "trono" i "l'Altar" de l'Edat Mitjana
- La "metafísica" cristiana de "L'ÈSSER" suprem està basada en el "poder i la glòria"
- El "cristianisme oficial" sempre ha cercat el "poder" per a major "glòria de Déu"
- Es viatges del "Papa" són una expressió del Déu del capitalisme....(no deixa de ser "xocant" la "valoració" de l'èxit del viatge darrer del Papa a Madrid s'hagi feta segons el barèmetre: despeses i entrades...)
- El cristianisme ha perdut la qualitat de religió o missatge "profètic" que tenia Jesús...
El cristianisme s'hauria de representar com el que és contrari a la "religió" que té vigència en la societat actual...
CONCLUSIONS:
- L'Èsser humà necessita imatges per a "albirar a Déu"
- Cap imatge és "adequada" (Déu és "L'INACCESSIBLE")
- Les imatges "visibles" són inadequades però diuen "qualque cosa" a les persones senzilles (tenen el perill de la "idolatria")
- Les imatges "metafisiques-dogmàtiques" són doblement inadequades: no expressen com "és Déu" i no diuen res a les persones humanes...
- El problema actual és trobar "imatges" que ajudin a "albirar Déu" i diguin qualque cosa a l'home de la "modernitat"
- La imatge de Déu de la tradició "judeo-cristiana" tornarà a ser "familiar" i afectuosament reconeguda en la mesura que la "lluita contra el capitalisme" tinga èxit...
- Per al "cristianisme" l'única imatge "vàlida" de Déu (creu en l'Encarnació del Fill de Déu) està en l'home, en el proïsme = l'home sofrent...La imatge de Déu serà interessant en la mesura que els cristians sien, i només sien, "Bons-samaritans"
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada