SETMANA SANTA 2017

PROGRAMA

http://www.confraries.es/pagines/programes/2017.pdf

http://www.confraries.es/pagines/programes/2017.pdf

AMOR PER COMPRAR TOT EL MÓN

Preguntaren a l'amic si volia

vendre el seu desig. I ell respongué

que l'havia venut per

tants diners que es podia comprar

tot el món.

(Ramon Llull. Llibre d'amic i amat, vers 280.)

Meditació

(D'una carta figurada de Maria Magdalena a Josep d'Arimatea)

Ahir Jesús va venir a casa nostra acompanyat dels seus deixebles. Ja saps els rumors que corren, que l'estan encerclant per matar-lo. Jerusalem en va ben ple. Fins es diu que entre els seus deixebles hi ha un traïdor. Per això el volíem obsequiar. La Marta, des del dia abans, ho va organitzar tot amb aquella capacitat que té de preparar un dinar de manera que tothom se senti satisfet i la conversa sigui ben animada.

Jo, des que Jesús va entrar a casa, em vaig adonar que estava molt cansat. Potser poques vegades l'havia vist tan esgotat, per molt que ell ho dissimulava. No és només perquè no para de fer el bé, sinó per la certesa que deu tenir que van per ell i el mataran. Deu ser terrible, no creus? Ell, que ho dona tot, i que està al servei de tothom, sempre amb el seu sí i comunicant la fe a la gent! Que injust! Els nostres dirigents només pensen en el poder i a defensar-se de la veritat que Jesús porta, especialment aquella que remou els cors.

A mig dinar vaig sentir dintre meu un intens amor. Plorava per Ell. Vaig sortir corrent cap a l'armari on guardem les coses més preuades i, agafant aquell perfum especial que tenim guardat pels grans moments, entro a la sala, em postro als peus del Mestre i hi buido el perfum tot plorant d'agraïment per tant i tant de bé que ha fet i fa per tots nosaltres. Vaig sentir que Jesús rebia la meva ofrena i l'acceptava de tot cor. Ell, que sempre dona, ja era hora que se sentís regalat amb tot l'amor de la nostra família. La casa va quedar impregnada de l'intens aroma i jo sentia que Ell em mirava amb absolut agraïment. Tots els diners del món no valen ni de lluny per poder servir i ajudar el meu Mestre i Senyor. En mig de l'emoció vaig escoltar com Ell em defensava de la crítica de Judes.

SOM BEN A PROP DE LA SETMANA SANTA. EXPRESSEM A JESÚS EL NOSTRE AGRAÏMENT D'UNA MANERA MOLT ESPECIAL, ENTREGANT ELS MILLORS PERFUMS DEL NOSTRE COR A AQUELLS QUE MILLOR EL REPRESENTEN: ELS PETITS, POBRES I EXPLOTATS.

DIUMENGE   DE   RAMS:

RES EL DETURA

La mort del Baptista no fou casual. Era una idea molt extesa dins el poble jueu que el destí que espera el profeta és la incomprensió, el rebuig i, sovint, la mort. Probablement, prest Jesús comptà amb la possibilitat d'un final violent.

Jesús no fou un suicida ni un que cerca el martiri. Mai volgué el sofriment ni per a ell ni per a ningú. Esmerçà la seva vida per a combatre'l en la malaltia, les injustícies, la marginació o la desesperança. Va viure entregat a “cercar el regne de Déu i sa justícia”: aquest món digne i feliç per a tots que vol el Pare.

Si accepta la persecució i el martiri és per fidelitat al projecte de Déu que no vol veure sofrir els seus fills i filles. Per això, no corre cap a la mort, però tampoc es fa enrera. No fuig de les amenaces, tampoc modifica ni suavitza el seu missatge.

Hauria estat fàcil evitar l'execució. Era suficient callar i no insistir en el que podia irritar al temple o al palau del prefecte romà. No ho va fer. Segueix el seu camí. S'estima més esser executat abans que trair la seva consciència i esser fidel al projecte de Déu, son Pare.

Va aprendre a viure en clima d'inseguretat, conflictes i acusacions. Dia rera dia s'afirma en sa missió i segueix anunciant amb claretat el seu missatge. Gosa difondre'l no sols als llogarets apartats de Galilea, sinó a l'entorn perillós del temple. Res el detura.

Morirà fidel al Déu en el qual sempre ha confiat. Acollirà a tots, inclosos els pecadors i indesitjables. Si el rebutgen, morirà com un “exclòs” però amb la seva mort confirmarà el que ha estat tota la seva vida: total confiança en el Déu que no rebutja ni exclou ningú del seu perdó.

Cercarà el regne de Déu i la seva justícia, identificant-se amb els més pobres i menyspreats. Si un dia l'executen en el suplici de la creu, reservat als esclaus, morirà com el més pobre i menystingut, però la seva mort segellarà per a sempre la seva fe en el Déu que vol l'alliberació de l'esser humà de tot el que l'esclavitza.

Els seguidors de Jesús descobrim el Misteri últim de la realitat encarnat en el seu amor i entrega extrema a l'esser humà. En l'amor d'aqueix crucificat està Déu mateix identificat amb tots els que sofreixen, cridant contra totes les injustícies i perdonant els botxins de tot temps. Se pot creure o no creure en aquest Déu, però no mofar-se d'ell. En ell confiem els cristians. Res l'atura en el deler per salvar els seus fills.

"És evident que l’Església oficial s’ha equivocat"

RAMS, Cicle A

Només una senzilla observació.

Després del que acabem d’escoltar és evident que l’Església oficial s’ha equivocat.

Per què s’ha equivocat?

Perquè s’ha allunyat dels seus orígens: Jesús va pujar a un burret.

I què fan avui els seus representants a la terra?

Pugen en carrosses luxoses

en altars encimbellats

en trons monumentals

i aparatosos i caríssims mitjans de transport.

Quedi ben clar que això

-no és secundari

-no és accidental

Això sí que té importància. I molta.

Les nostres estúpides vanitats han escombrat, han anul·lat la senzillesa i la humilitat a la qual Jesús va donar tanta importància, tanta transcendència.

I, per què hi va donar tanta importància i transcendència?

Per dir-nos, ben clarament

-qui era Ell

-i què és el que pretenia.

Ell era servidor, no amo ni dominador com ho pretenen els dèspotes i els infatuats.

 Ell era transparent i sincer, no embolicaire i aprofitat com ho fan els egoistes i mesquins.

Què fem nosaltres?

Com som nosaltres?

Som servidors dels germans o aprofitats?

Som sincers o bé mentiders?

Aquí tenim plantejada la nostra veritable reforma.

La nostra sincera conversió.

Hi serem fidels?

O no en farem ni cas?

Josep Llunell

PER   A   AMBIENTAR

Semana Santa: El miedo al Evangelio

JoséMaríaCastillo

Una de las cosas que quedan más claras, en los relatos de la pasión del Señor, que la Iglesia nos recuerda en estos días de Semana Santa, es el miedo que da el Evangelio. Sí, la vida de Jesús nos da miedo. Porque, a fin de cuentas, lo que no admite duda alguna es que aquella forma de vivir – si es que los evangelios son el verdadero recuerdo de lo que allí pasó – llevó a Jesús a terminar sus días teniendo que aceptar el destino más repugnante que una sociedad puede adjudicar: el destino de un delincuente ejecutado (G. Theissen).

La muerte de Jesús no fue un “sacrificio religioso”. Es más, se puede asegurar que la muerte de Jesús, tal como la relatan los evangelios, fue lo más opuesto que, en aquella cultura, se podía entender como un sacrificio sagrado. Todo sacrificio religioso, en aquel tiempo, debía cumplir dos condiciones: se tenía que realizar en el templo (en lo sagrado) y se tenía que hacer cumpliendo las normas de un ritual religioso. Ninguna de estas dos condiciones se dio en la muerte de Jesús.

Más aún, Jesús fue crucificado, no entre dos “ladrones”, sino entre dos “lestaí”, una palabra griega de la que sabemos que se utilizaba para designar, no sólo a los “bandidos” (Mc 11, 17 par; Jn 28, 40), sino además a los “rebeldes políticos” (Mc 15, 27 par), como advierte F. Josefo (H. W. Kuhn; X. Alegre). Por eso se comprende que, en su hora final y decisiva, Jesús se vio traicionado y abandonado por todos: el pueblo, los discípulos, los apóstoles… Aquello, de religioso, tuvo los sentimientos del propio Jesús. Y sabemos que su sentimiento más fuerte fue la conciencia de verse abandonado incluso por Dios (Mt 27, 46; Mc 15, 34). La vida de Jesús aconteció de forma que acabó así: solo, desamparado, abandonado.

¿Qué nos viene a decir todo esto? La Semana Santa nos viene a decir, en los textos bíblicos que leemos estos días, que Jesús vino a poner en cuestión la realidad en que vivimos. La realidad violenta, cruel, en la que se impone “la ley del más fuerte” frente a “la ley de todos los débiles”.

Sabemos que Pablo de Tarso interpretó el relato mítico del pecado de Adán como origen y explicación de la muerte de Jesús, para redimirnos de nuestros pecados (Rom 5, 12-14; 2 Cor 12-14). Es la interpretación de la que echan mano los predicadores, que centran nuestra atención en la salvación del cielo. Eso es bueno. Pero tiene el peligro de desviar esa atención nuestra de la trágica realidad que estamos viviendo. La realidad de la violencia que sufren los “nadies”, la corrupción de los que mandan y, sobre todo, el silencio de quienes saben estas cosas y se las callan para no perder su poder, sus dignidades y sus privilegios.

La belleza, el fervor, la devoción de nuestras liturgias sagradas y de nuestras cofradías nos recuerda la pasión del Señor. Pero, ¿nos pone en cuestión la durísima realidad que están viviendo tantos millones de seres humanos? ¿Nos recuerda la vida que llevó a Jesús a su fracaso final? ¿O nos distrae con devociones, estéticas y tradiciones que utilizan la “memoria passionis”, el “recuerdo peligroso” de Jesús, para pasarlo bien con buena conciencia ?

DIJOUS    SANT :  

1.- LA VIDA TAMBÉ ÉS PATIMENT

El patiment és una realitat en tota vida humana

Patiments d’origen físic: malalties, accidents, cansaments...

Patiments psicològics: desequilibris, soledats, aïllaments...

Patiments morals: separacions, morts d’altres, injustícies...

Patiments solidaris: dels altres, compartir, injustícies...

Una societat que amaga el patiment

Tema tabú a les escoles. Amagar una realitat que hi és.

Per molt que el pal·liem no el podem anul·lar.

Sentit del dolor? Símptoma, solidaritat, amor...

Estar al costat de la persona que pateix, ajuda insubstituïble.

Jesús és llum per al nostre patiment

Ell no va esquivar el patiment, va patir com qualsevol home.

Va afrontar el sofriment (oració de l’hort).

Va ser solidari amb el dolor dels altres. Ser solidaris.

Ens acompanya quan patim. Sap de què va.

DIVENDRES   SANT :

2.- LA MORT SEMPRE PRESENT

La vida porta a la mort

Volem viure, ens agrada viure, som fets per a la vida.

Però la mort és la part final de la vida. Sort que morim!

Mort sobtada, mort accidentada, final per malaltia o desgast.

Incògnites: quan, com, de quina manera, què passa realment?

Jesús il·lumina la nostra mort

Ell va passar per la mort. Un Déu que sap el que és morir.

La seva mort i la total donació de la seva vida.

Experiència dels cristians: va morir per nosaltres.

Morint Jesús ens obre el camí vers una nova vida.

Prendre compromís per la vida

Ajudar a viure, ajudar a sofrir, ajudar a morir.

Treball per la qualitat de vida dels altres.

Compromís per la vida de la natura i de la terra.

Deixar el món una mica millor. Procés d’una nova evolució.

Vers el cel nou i la terra nova.