REFLEXIONS DES D'UNA LLENGUA

Reflexió a partir de les curiositats d’una Llengua

En el Burundi, nosaltres hi érem especialment per a anunciar la Paraula de Déu o dit amb altres “paraules”, proclamar la Bona Nova, que això és el que significa Evangeli. Per tant les “paraules” que més sovint dèiem a la gent, en els nostres “sermons”, homilies o explicacions eren: Déu és Pare.

Per dir-ho les paraules “correctes” en la llengua del Burundi eren: Imana n’Umuvyei. Imana vol dir Déu en kirundi. Umuvyei, en kirundi, vol dir “qui engendra”: pare o mare, perquè en aquesta rica llengua no existeixen el masculí ni el femení, com en les nostres llengües, gèneres que distingim amb els articles el i un per al masculí, i la i una per el femení, i així, posant article a totes les coses les fem femenines o masculines, segons l’article del davant i ja me’n direu ¡ que un baró sigui masculí és lògic i que una vaca sigui femenina també, però…. Què té de femení una cadira o una carretera, o un camí de masculí….? O sia que si per allà on passem és ample el fem femení i si és estret masculí…. Per que els astres, uns tenen nom masculí: un estel, i altres femení : la lluna….? Per què l’horitzò cobert de núvols ha de ser femení “nuvolada” i, si plou poc, femení i si molt, masculí…ploguda…. ruixat….? La llengua kirundi no tenia articles: femení i masculí...

No és que no tenguessin el concepte de masculí i femení, però només l’aplicaven als animals i a les persones: Per als animals, paraula diferent si era mascle o femella, per a les persones, quan volien expressar explícitament que era una persona femenina hi afegien al darrera kazi.

Per exemple: umurundi tant volia dir una dona com un home del Burundi. Si volies precisar que era una dona, havies d’afegir “kazi”: umurundi-kazi era una dona.

Avesats al nostre llenguatge d’articles femenins i masculins, al principi ens dúiem moltes sorpreses…. La paraula bàsica era ntu, que vol dir persona humana. Fou la primera que vaig aprendre… però, freqüentment quan em deien un umuntu et cerca… Espontàniament esperava trobar un “home” i les més de les vegades qui trobava era una dona.

I ara me ficaré en una sèrie de reflexions de les quals potser no convenci nimgú, però…. No heu pensat mai que hem fet una religió cristiana massa “masculina”…. I això va des de que pensem sempre en Déu com un home, com a “mascle” i hem menyspreat la dona, des de creure que Déu creà primer l’home i la dona sortí d’una “costella”.

Al Burundi, quan dèiem Imana n’Umuvyei nosaltres pensàvem dir “Déu és un Pare”. Potser ells entenguessin Déu és una Mare, i això és molt més bell …¡

No és que en la societat burundesa les dones estassin més ben considerades, ans el contrari molt més oprimides que en la nostra cultura, però sí que el terme umuvyei l’empraven més sovint per a referir-se a la “mare”. Record que una vegada vaig parlar amb un que havia fugit a Rwanda, quan els “esdeveniments” del 72, perquè no el matessin…. Allà es trobava ben situat… però havia tornat exposant-se al perill de ser “assassinat”… Quan li vaig demanar per què havia tornat….? La seua resposta fou simple però profunda: “Enyorava tant ma mare…¡” i va dir: “umuvyei”.

Burundi era si voleu molt més “masclista” que Europa, però en sentir parlar de Déu ho captaven més en femení.

Si penséssim més en Déu com a Mare, no seria més tendre, més dolça, més humana, més meravellosa la nostra Fe…?

Però, penso que no és cap desbarat pensar que el Diví, que està part damunt dels gèneres, bé s’hagués pogut encarnar en una dona…

I també és cert que si mirem al Jesús històric, sense prejudicis, veurem que les persones que més confiaren en Jesús, que més cregueren en Ell, que més l’estimaren i en qui Jesús més confià foren dones: Marta, Maria de Betania, Maria de Magdala, Salomé, Maria de Natzaret…

Els primers testimonis de la Resurrecció foren dones i elles foren les que ho anunciaren als altres deixebles…., malgrat la proto-tradició cristiana les esborrés llavors, com diríem, del “mapa”

Eckhart Tolle diu: “el Déu tradicional és una figura autoritària, controladora i patriarcal, un home que sol estar enfadat i al qual s’ha de témer, com suggereix l’Antic Testament. Aquest Déu és una projecció de la ment humana. Per anar més allà de la ment i connectar amb la realitat més profunda del Ser es necessiten altres qualitats molt diferents: rendició, absència de judici, una obertura que permeti ser a la vida en lloc de resistir-se a ella i la capacitat de contenir totes les coses en l’abraçada amorosa del teu coneixement.Totes aquestes qualitats són més afins al principi femení…”

El principi femení fa temps que es relegà a segons terme dins la nostra Cultura i Societat, rompent l’equilibri humà: femení-masculí.

Goso pensar que si el “principi femení” hagués estat més present hi hauria hagut menys guerres en el nostre Món, i també penso que s'hauria solucionat el Problema de la Fam.

No es tracta d’un “feminisme barater” , com tants feminismes que corren i que a la pràctica no són més que les dones volen ocupar els llocs dels homes.

Es tracta de recuperar la presència del femení que impregni més tots els substrats socials i vitals.

Potser si penséssim i parléssim del Diví més en femení i no tant en masculí…. La Religió fos de gran ajuda per a la recuperació d’aquest principi femení que, segur, ens donaria una societat millor.

Postdata.

El “Neolític” (del grec νέος, néos, "nou", i λίθος, íthos, "pedra") és el període de la prehistòria (10. 000 a 4.000 a C ) en el qual van tenir lloc innovacions d'una gran transcendència: els éssers humans descobreixen l'agricultura i la ramaderia, i es fan sedentaris, comencen a habitar en construccions de “pedra”. Es pensa “científicament” que la “societat humana” era “aleshores”: Matriarcal .. Idò, dins totes les excavacions fetes en “jaciments” neolítics no s'han trobat cap “cosa” que sembli una “arma”.... Podem pensar que durant més de 6.000 anys les persones humanes no conegueren les “guerres”.... quan “manaven” les dones...

Joan Perelló Sansó,

ex-missioner a Burundi