PERE CASALDÀLIGA ALS 90 ANYS..

La primera forja de Pere Casaldàliga

Quan li vam demanar al bisbe Pere posar el seu nom a la sala d’actes de la Llibreria Claret va assentir amb aquestes paraules: “Podeu posar-hi el meu nom i posem-hi sobretot l’esperit de germanor, de comunió i d’esperança. Sempre en la recerca del Regne.”

Els darrers anys, els claretians gairebé hem tingut una fita anual de trobada i vinculació amb la persona i obra d’en Pere o sobre en Pere.

El 2016 la presentació de l’obra Casaldàliga, la seva gent les seves causes de Joan Guerrero, fotògraf. Un compendi d’art i missatge, compaginant l’art fotogràfic de l’autor i la narrativa i la poesia d’en Pere. El 2017 i coincidint en el 89è aniversari d’en Pere, un doble motiu. La inauguració, a la sala que porta el seu nom, del Memorial «Casaldàliga al cor», memorial de la persona i bisbe Pere Casaldàliga i reconeixement que ens evoca la figura d’en Pere i les seves causes. Memorial que vol ser, al mateix temps, crida i invitació a tots els que passin per la sala a abraçar aquestes causes i a descobrir-hi com fer-ne vida i gastar-hi la vida, amb i des de la mateixa força de l’Evangeli que mou i sosté en Pere. També l’any passat, van presentar el llibre Meditacions vora l’Araguaia. En companyia de Pere Casaldàliga, del també claretià Joan Soler.

Ara, el 2018, i en ocasió i joia dels 90 anys del nostre germà Pere, missioner, bisbe i pastor a São Félix, van inaugurar a la Llibreria Claret una exposició de fotografies i dels seus llibres.

Són gestos senzills i simbòlics, que no cerquen afalagar la persona sinó el reconeixement, al llarg de la seva vida i en cada circumstància, del seu actuar i de coherència. Com la vida del mateix Pere, són gestos que volen estimular-nos i convidar-nos a trobar la font i motivació més profunda, que brolla de la trobada del Déu-amb-nosaltres i de l’enamorament –fins a les darrers conseqüències- del missatge, compromís i seguiment de Jesucrist.

Vida i conviccions forjades al llarg de la seva història

Nat a Balsareny, comarca del Bages, el 16 de febrer de 1928, la seva infància coincideix amb la guerra civil espanyola. Són especialment interessants els seus records de joventut, la llavor del que després oferirà. “Amb la guerra vaig aprendre a escoltar la gent gran, que comentava coses molt greus, fins i tot vaig aprendre a callar com ells. A la vella casa pairal del meu pare, habitada aleshores per l’hereu, el meu oncle Josepet i els seus, moltes vegades vaig haver de silenciar -davant els milicians, ebris de vi i de preguntes- el parador de les monges de la primera escola o l’amagatall dels desertors, o el pas de qualsevol capellà o frare amb el nom canviat o indumentària sospitosa”, explica.

Després de la guerra -durant la guerra com a amateur i en furtives misses a les cases de camp dels meus oncles- vaig ser escolà. I fent d’escolà vaig començar a familiaritzar-me amb les coses de Déu, amb els capellans, amb els sagraments, amb la mort i amb l’altra vida (…) Aquesta familiaritat em va desmitificar, també, una mica la religió”, revela.

Acabada la guerra manifesta als pares el desig de ser capellà. El desig d’anar a “missions” fa que ingressi a la congregació claretiana dels Missioners de l’Immaculat Cor de Maria. Així comencen els anys de formació que el portaran a Cervera, Barbastre, Vic, Solsona i Valls fins a ser ordenat sacerdot durant el Congrés Eucarístic de Barcelona el 1952.

En tots aquests anys, i junt amb els companys claretians, li va tocar viure una formació comuna a tots els altres seminaris i noviciats. Crisis, discussions, desitjos de fer “revolució des de dins”, formadors a voltes formidables i de vegades desencertats però sempre ferms i generosos. Ell s’apuntava a tot el que fes olor a iniciativa compromesa, fos espiritual, cultural o artística. El seu somni, era escriure, entrar en el món de la premsa, la ràdio, el cinema; i la poesia “com a una amiga impossible” aleshores. “La ‘pietat’, el ‘deure’, la ‘mortificació′, l”ideal’, la ‘perfecció’, la ‘santedat’, van omplir les meves llibretes espirituals i l’esforç, sincer, brutal a vegades, dels meus anys de carrera”, diu.

Els anys de filosofia i teologia el van portar a descobrir Jesucrist, l’escatologia esperançada i la realitat de l’Església. Ja en el seu cor portava clara la seva opció per les missions i fins el seu desig pel martiri, una empremta missionera. Els aires del Concili Vaticà II i el que aquest portaria, eren ocasió d’esperó i empenta.

En repassar la vida d’en Pere, hi descobrim una inquietud constant per l’anunci –com a missioner- amb la paraula i el gest. Renovador, “transgressor”, compromès i alliberador. Inquietud i empenta ben present en cada instant i etapes de la seva vida: a Catalunya, a l’Aragó, a Madrid, a Guinea, a Brasil. I no deslligada de les circumstancies que l’envolten, de la gent que té a prop i amb els qui conviu, amb el seu fer i la complicitat de col·laboradors i companys, laics i religiosos, homes i dones.

Allà on ha estat en cada moment, “des del seu petit racó del món” i molt especialment des del seu São Félix d’Araguaia, en la mirada i capacitat de pensament d’en Pere hi ha tingut sempre cabuda tot l’Univers. Les seves causes arrelades i presents en el seu quotidià i actuar del dia a dia, han estat i són al mateix temps i des del concret, universals i compromeses. Ulls oberts al seu entorn i al món sencer, amb el seu ressò i denúncia arreu en la lluita en favor de la justícia i la dignitat dels pobles i persones.

El fil dels rius

Pere escriurà en un dels seus poemes:

Les nostres vides són els rius….
Els rius són aquest riu:
La meva vida és aquest Araguaia!
El riu indescriptible, indesxifrable, que es mira, s’accepta, es posseeix;
Ens posseeix,
s’estima, s’agraeix, es tem, es desitja…

Al Bages, poc abans d’arribar a Balsareny, trobem la vila de Sallent, referència dels orígens i història de Sant Antoni Maria Claret. En el museu claretià del Sant en aquesta població hi trobem un muntatge audiovisual que dona la benvinguda al visitant i presenta la seva historia al fil del riu Llobregat.

També la història d’en Pere es pot escriure al fil dels rius, signes de vida i de comunicació. Una vida transcorreguda des dels replecs i salts del riu Llobregat que voreja el seu poble, al riu cabalós, majestuós, que passa per São Félix do Araguaia. Rius que acompanyen i marquen les anades i vingudes de “riuades” de persones que busquen viure i sobreviure. I la cerca de mà estesa en les seves ribes, mà que els reconegui, estimi, ajudi i dignifiqui en si mateixos. Avui ho és també a Europa i per a tot nosaltres el nostre mar.

El riu Llobregat amb caudal saltejant, fugisser i amagadís, va portar la industrialització tèxtil que va configurar –amb d’altres factors- la seva conca. Desplaçat posteriorment a les ciutats industrialitzades del cinturó de Barcelona i de la mateixa Barcelona, els anys inicials del ministeri sacerdotal i missioner d’en Pere a Sabadell i Barcelona el feu trobadís amb la realitat i circumstancies del món obrer i de les onades d’immigració del sud de l’estat espanyol.

Després d’un breu pas per Galícia, Sabadell serà el seu primer destí. Comença a treballar al col·legi claretià -llavors anomenat del Cor de Maria-, però la dedicació a l’ensenyament no li va privar de dedicar algunes hores a la ràdio, fundar la revista Eufòria i realitzar activitats amb els immigrants murcians que van arribant a la ciutat: “Fou la primera forja en molts aspectes de la vida. Aquell Sabadell de les fàbriques, dels teixits i dels carrers inacabables, de les barraques de Ca n’Oriac, de Can Puiggener i de Torre Romeu, de les famílies nou vingudes i dels nois aprenents, del món obrer i de la migració”, ens dirà en Pere.

Destinat a Barcelona, exerceix una múltiple activitat pastoral. S’encarrega dels “Cursillos de Cristiandad”, escriu un programa de ràdio setmanal que és retransmès per diverses emissores i col·labora en diferents publicacions. Amb tot això, en el seu ritme de treball li queda temps per intentar fer alguna cosa per als immigrants que van arribant a Barcelona.

Cridat per anar a implantar els Cursets de Cristiandat a la Guinea, ho fa d’una forma innovadora. Escriurà: “Vaig sentir furiosament la realitat i la crida del Tercer Món. I quan vaig tornar, portava per sempre al cor, confusament, com un fetus, Àfrica, el Tercer Món, els Pobres de la Terra, i aquesta nova Església -l’Església dels pobres- que diríem més tard, a partir del Concili”.

L’any 1968 en Pere empren la seva anada al Mato Grosso de Brasil. La seva vida serà aquell riu, l’Araguaia! La seva gent. El Papa Pau VI va erigir aquell territori en Prelatura el març de 1970 i decideix nomenar-lo bisbe. El 23 d’octubre del 1971 és consagrat bisbe de la nova prelatura de São Félix.

Conseqüent amb l’opció assumida, profundament commogut per la misèria i marginació, per la immensitat dels problemes per enfrontar, la manera de ser de bisbe que havia decidit Casaldàliga la va exposar en la invitació-recordatori de la cerimònia:

La teva mitra serà un barret de palla, el sol i el clar de lluna, la pluja i el serè, la mirada dels pobres amb camines i la mirada gloriosa de Crist, el Senyor.

El teu bàcul serà la Veritat de l’Evangeli i la confiança del poble en tu.

El teu anell serà la fidelitat a la Nova Aliança del Déu Alliberador i la fidelitat al poble d’aquesta terra.

No tindràs altre escut que la força de l’Esperança i la Llibertat dels fills de Déu

Ni faràs servir altres guants que el servei de l’Amor

És l’opció que ha acompanyat la seva vida, que l’ha acompanyat en els seus 90 anys de “caminhada” i ha mostrat i compartit en els seus escrits: llibres, butlletins, cartes… I que ha compartit i impulsat en el caminar del seu servei de pastor, missioner, enmig dels seus germans d’episcopat i en el caminar amb les comunitats.

Des de fa uns anys, en Pere, ha hagut d’aprendre a conviure amb el que ha anomenat “el seu germà Parkinson”. De ben segur haurà repensat en l’experiència familiar que ell mateix recull en els seus escrits: “Els silencis del meu pare i les seves esperes tupides, els quinze anys de mal de Parkinson que el van portar a la mort -en la qual jo el vaig assistir com a fill sacerdot- em van marcar profundament”.

Que no ens falti mai el seu coratge, i que sapiguem trobar-lo en les mateixes font on ell el va pouar i l’ha cultivat: l’experiència personal i profunda de Déu, la coneixença de Jesucrist i la força de l’Esperit Sant, l’esguard en Maria, i l’amor als pobres i a tota persona.

Pere Casaldàliga, Barcelona, Claretians

90 AÑOS DEL OBISPO PEDRO
Mi trayectoria de amistad con Casaldáliga
MIGUEL ÁNGEL MESA, miguelmesabouzas@gmail.com
MADRID.

ECLESALIA, 16/02/18.- A finales de los años setenta tengo las primeras referencias de Pedro Casaldáliga, como de un obispo comprometido con los indios y los poseiros de la Amazonia, en el Mato Grosso concretamente, donde él vivía y continúa viviendo. Y esta defensa le suponía entrar en conflicto con los terratenientes y el gobierno de turno, que defendía los intereses de aquellos.

Ya a principios de los años ochenta comienzo a leer algunos de sus escritos, testimoniales, impactantes, desafiantes, provocadores, combativos. Me impresionan y conmueven. Me mueven y me ayudan a confrontarme con mi realidad.

Junto a estos textos fui descubriendo sus libros de poemas. Como yo estaba por entonces comenzando a escribir poesía, fue un nuevo hallazgo, que me conmovió y me condujo a seguir más de cerca sus pasos, su vida, su compromiso vital y espiritual.

En este proceso estaba cuando pude visitar Nicaragua en 1986, durante la revolución sandinista. Por aquellas fechas ya Casaldáliga mostró con toda sinceridad, y sin importarle algunas importantes críticas, su profunda cercanía y solidaridad con las causas de esta revolución popular.

De hecho, rompió la promesa que había hecho de no salir de Brasil (por si la dictadura no le volvía a dejar entrar al país), para visitar Nicaragua al menos en dos ocasiones, para solidarizarse con su pueblo, por la agresión que ejercía el imperio norteamericano por medio de la guerrilla de la Contra. De estas experiencias brotó el libro Nicaragua, combate y profecía.

En 1992 me decidí a escribirle, mostrándole mi cercanía a sus causas y mi admiración por su persona, como cristiano, obispo y poeta. En ningún momento pensé que me fuera a contestar, pero mi enorme sorpresa fue cuando en diciembre de ese año recibí una cariñosa felicitación de Navidad, escrita por entonces todavía a mano, como respuesta. Aún la conservo como un inestimable recuerdo de nuestro primer contacto.

En 1994 me decidí a pedirle que me hiciera un prólogo para mi libro de poemas Inundados de fraternidad que me iban a publicar en Paulinas. Fue una apuesta que no creía que fuera a tener réplica, por las muchas ocupaciones y actividades de Pedro, pero cuál no sería mi sorpresa cuando recibí su presentación y, esa vez, escrita en su máquina de escribir. También la guardo como oro en paño.

A partir de entonces he recibido nuevas presentaciones suyas y comentarios para los diversos libros que he ido publicando, y carteándome de forma cada vez más habitual, según han ido pasando los años.

En estas misivas, algunas veces Pedro me invitaba a que fuera a participar en las romerías de los mártires de la caminhada que se hacen cada año, para que no se pierda su memoria y se mantenga viva. Y al fin, en el año 2009, pude hacer realidad este sueño de visitarle en su palacio episcopal, que es una humilde casita en el campo, entre otras casas de sus vecinos. Marisa, mi mujer, y yo hacíamos ese año nuestras bodas de plata, y me regaló este viaje, que resultaría fascinante e inolvidable.

Por entonces el parkinson, que aún padece, le permitía tener bastante autonomía personal y expresarse perfectamente de palabra. Allí entablamos nuestras largas y entrañables conversaciones sentados en el patio, donde nos respondía con sabiduría a los interrogantes que le planteábamos (sociales, políticos, eclesiales…), y reíamos juntos con su agudeza, su buen humor y su alegría.

Allí también, en la capilla abierta que se encuentra en medio del patio, orábamos juntos dutante la oración de la mañana. Y allí renovamos Marisa y yo, con él como especial y exclusivo testigo, la renovación de nuestro compromiso matrimonial.

Nos sorprendió a los dos, sobre todo, su profunda cercanía, su amabilidad, el sentirnos únicos cuando estábamos a su lado, su ternura y el grado de intimidad que se establecía entre nosotros.

Porque estábamos ante el gran profeta del Mato Grosso; el obispo que desafiaba a los poderes políticos y eclesiales para sentirse libre de anunciar la buena noticia de la liberación de Jesús; el defensor de las causas de los más excluidos, marginados y oprimidos, tanto en la Iglesia como en el mundo; el cristiano que alzaba siempre la antorcha de una esperanza activa, en medio de una tierra saqueada y devastada; el gran poeta que traducía todas estas vivencias en poemas hermosos, certeros, comprometidos; el místico que siempre contemplaba y sabía conducir a la gente más allá de la dura realidad que nos rodea; la persona que cultiva una profunda oración y una espiritualidad que le mueve a dar su vida día a día por sus causas, que son las de su amado Jesús y del Dios de los empobrecidos.

Y además de todas estas facetas que le habían granjeado una gran estima y respeto internacional en todos los continentes y, en especial en América Latina, nos encontramos con el abuelito que nos abrazaba, nos cogía las manos entre las suyas, nos besaba y nos contaba sugerentes anécdotas, nos hablaba de los gatos que corrían por el patio, de los pájaros que cantaban desde las ramas de los árboles, del río Araguaia que pasaba tan cerca y en el que se refugiaba ante tanto dolor y sufrimiento y al que dedicó tantos versos…Fue una visita tan especial que ha quedado, de manera indeleble, marcada en mi corazón. Pedro forma ya parte de mi familia, de mis amigos, de mi comunidad cristiana de base, de mi existencia. Y me siento profundamente agradecido por su amistad. Significa mucho para mí, por el testimonio único de su vida, por sus versos, por su amabilidad y afecto hacia mí.

Después de esta visita, pensé escribir un libro, con frases y breves reflexiones (una para cada día del año), tomadas de la mayor parte de los libros escritos por Pedro. Le pedí permiso y me lo dio gustosamente y profundamente emocionado. Y salió publicado en el año 2012, por Publicaciones Claretianas: Los cinco minutos de Pedro Casaldáliga. Es mi más sentido y humilde homenaje a su persona.

Adriano Ciocca, el actual obispo de Sao Félix do Araguaia, comenta que el parkinson sigue su curso implacable y que ya no puede hablar. Pero que «la presencia de Pedro Casaldáliga es un ánimo, una fuerza, una bandera… Su testimonio es el Evangelio de Nuestro Señor, no solo de palabra sino con el compromiso de vida».

Su presencia y su testimonio se mantienen vivos, y continuarán dando fuerza y esperanza a quienes deseen comprometerse en la construcción de otro mundo posible, más justo, fraterno, igualitario, en paz; de otra Iglesia más pobre, sencilla, comunitaria, profética. De otras relaciones entre las personas, donde prime el respeto a las distintas opciones, la amistad, la cordialidad, la solidaridad.

Hoy viernes, 16 de febrero de 2018, cumple 90 años. Y se mantiene como una brasa inextinguible, que nos sigue ofreciendo esperanza, luz y calor. Y a través de nosotros y nosotras, al mundo. Sabemos que estamos vivos en su corazón, que está poblado de recuerdos y presencias, de nuestros rostros, de cada uno de nuestros nombres (Eclesalia Informativo autoriza y recomienda la difusión de sus artículos, indicando su procedencia).

-oOo-

http://www.ccma.cat/tv3/alacarta/telenoticies-migdia/pere-casaldaliga-fa-90-anys/video/5730058/ 
(enllaç   a   TV3)...: Pere   Casaldàliga  fa   90   anys...

Casaldàliga, 90 anys de vida, 50 de ‘bisbe del poble’

Mig custodiat a causa del que anomena “el meu germà Parkinson”, el català més admirat del món catòlic compleix dos anys demà en ple Mato Grosso...

El  darrer cop que Pere Casaldàliga, “el bisbe del poble” segons els seus nombrosos partidaris i “el bisbe roig” per als seus enemics acèrrims, va aparèixer davant d’una multitud, pocs comptaven de veure’l. Era juliol del 2016, i no era clar que aquesta vegada el religiós, de 88 anys, participés en el Romiatge dels Màrtirs, un esdeveniment quinquennal que ell havia creat el 1986, quan era bisbe d’aquesta regió selvàtica del Mato Grosso brasiler. El Romiatge se celebra a 268 quilòmetres de São Felix d’Araguaia, el municipi on ell viu prostrat en una cadira de rodes, i no se sabia si aguantaria les incomoditats de tant viatge. Però havia acceptat de mala gana anar-hi amb avioneta, i no amb autobús, com fins llavors acostumava a viatjar pel país (per anar, segons les seves paraules, “a l’altura del poble”), així que aquí estava aquest català i claretià, discretament disposat a veure la cerimònia d’inauguració. Banyat en aplaudiments i flaixos de mòbils, el resident espanyol més cèlebre del Brasil no va dir ni una paraula. En part, cal imaginar, perquè no hi havia anat per donar-hi una homilia. Però, sobretot, pels estralls que ha anat causant en les seves capacitats motrius el que ell mateix l’anomena “germà Parkinson”.

Des de llavors, el món ha sabut poc d’ell, com ell del món. “La política local, de l’Estat, o la brasilera, ja no les segueix molt”, admet per telèfon el pare Ivo, un dels quatre agustinians que s’organitzen per atendre les 24 hores del dia el bisbe emèrit a la seva casa de São Felix do Araguaia. El mantenen en forma amb una rutina de cures físiques al matí i de llegir-li el correu —electrònic o tradicional— a la tarda. “No contesta tots els missatges perquè ja li costa molta feina parlar, però la gent ja els hi envia, plens d’afecte, sense esperar una resposta. Són gairebé com un obsequi”, afegeix Ivo.

ampliar foto

Pere Casaldàliga JOAN GUERRERO

Així, mig custodiat i mig mitificat, demà, 16 de febrer, compleix anys un dels noms catalans més admirats del món catòlic, a la seva casa de sempre a São Felix do Araguaia, un municipi de poc més de 10.500 habitants al qual només s’arriba després de 16 hores de carretera de terra des de l’aeroport més proper, el de Cuiabá, capital de l’Estat de Mato Grosso. Aquí es troba aquest sacerdot, ordenat a Montjuïc, des que va arribar al Brasil com a missioner el 1968, fugint de l’Espanya congelada pel franquisme. El 1971 va ser nomenat primer bisbe de la diòcesi de São Felix do Araguaia, i ell va convertir casa seva, petita, rural i pobre, en la seu.

Va ser en aquestes quatre parets on Casaldàliga va començar a donar mostres de la seva espectacular adhesió als ensenyaments de l’Evangeli, sobretot la d’identificar-se amb els més desfavorits. I en aquest costat del Brasil selvàtic, els més desfavorits són centenars de milers de camperols pobres, analfabets i oprimits pels terratinents i la classe política. Així, ell oficiava missa per als veïns a l’hort de casa seva, entre les gallines, i a les nits, deixava la porta principal oberta per si algú sense llar necessitava fer servir el llit que ell deixava disponible. Anava amb texans i sandàlies i tenia dues mudes de cada peça. Quan s’havia de reunir mb altres bisbes a Brasília, anava amb autobús perquè era el mitjà de transport de la seva gent. Trigava tres dies per trajecte. El seu lema era innegociable: “No posseir res, no portar res, no demanar res, no callar res i, de passada, no matar res”.

Anys després, recordaria com, al principi, a la seva diòcesi “faltava tot: en sanitat, educació, administració i justícia; faltava al poble, sobretot, la consciència dels propis drets i el coratge i la possibilitat de reclamar”. Va decidir que aquest era el camí a seguir. Va construir escoles i dispensaris i es va posar del costat dels camperols sense terra. Va ser acusat diverses vegades d’interessar-se massa pels problemes materials dels pobres. Ell contestava que no concebia “la dicotomia entre evangelització i promoció humana”.

ampliar foto

La mà de Casaldàliga en un missal. JOAN GUERRERO

Viure amagat

Aquestes idees progressistes van fer que es guanyés un seguiment de culte als carrers i un odi incontenible en diverses institucions. Es va posicionar a favor dels indígenes de l’Amazones, que per als interessats en enriquir-se eren els més fàcils de fer fora de cada territori: es va aliar amb els xavantes de Marãiwatsédé, els tapirapés i els carajás, i això el va enfrontar als latifundistes, les multinacionals i la dictadura militar. Va veure com sicaris mataven els seus companys —la conclusió habitual dels conflictes en aquesta zona—, i ell mateix va haver de viure amagat durant un mes del 2012 per amenaces de mort. Va rebutjar tenir escorta: “L’acceptaré quan l’ofereixin també a tots els pagesos de la meva diòcesi amenaçats de mort com jo”, va dir.

El Vaticà el va convocar el 1988 perquè donés explicacions per tanta proximitat a la teologia de l’alliberament i perquè visités el papa Joan Pau II, com hauria d’haver fet un cop cada cinc anys segons el Codi de Dret Canònic. S’hi va plantar en camisa, sense anell i amb un collaret indi al coll. Va aclarir al pontífex: “Estic disposat a donar la meva vida per Pere [el fundador de l’Església catòlica], però pel Vaticà és una altra cosa”. En sortir de la reunió, va oferir un resum a la premsa: “M’ha escoltat i no m’ha fet cap estirada d’orelles. Podria haver-ho fet, com nosaltres les hi podem estirar”. I va matisar: “L’Esperit Sant té dues ales i a l’Església li agrada més retallar l’esquerra”.

El febrer de 2003, Casaldàliga va fer 75 anys, edat a partir de la qual es pot jubilar un bisbe. El Vaticà el va rellevar immediatament. “Si el bisbe que em succeeixi vol seguir el nostre treball de lliurament als més pobres, podria quedar-me amb ell com a sacerdot; en cas contrari, buscaré un altre lloc on poder acabar els meus dies al costat dels més oblidats”, va insistir llavors. Si els va ser fàcil trobar-li un substitut, no van donar cap mostra que fos així. No van tornar a manifestar-se fins el gener del 2005, quan van anunciar que ja tenien reemplaçament i que Casaldàliga havia d’abandonar la diòcesi. Ell s’hi va negar i es va quedar treballant amb el seu substitut, i després amb el següent.

Pere Casaldàliga fa 90 anys a la casa de sempre i al municipi de sempre, però la resta no és el de sempre. Araguaia s’ha convertit en una de les principals plantacions de soja del Mato Grosso, cosa que significa que ja hi han arribat les grans multinacionals agrícoles amb els seus productes químics. Els indígenes i els camperols sense terra poc poden fer contra això. Aquesta batalla l’ha perdut Casaldàliga. Però quan un lliura la seva vida a la lluita, guanyar és el de menys.

((El  País)

Casaldáliga, el obispo que necesitamos

No me puedo callar este día, cuando el obispo Pedro Casaldáliga cumple sus 90 años. Más que felicitarle, lo que quiero es agradecerle el ejemplo de vidaque nos ha dado, y nos sigue dando. Ejemplo, sobre todo, de fidelidad al Evangelio. Fiel al Evangelio es el que pone, en el centro de su vida, el “seguimiento de Jesús”. Y bien sabemos que seguir a Jesús es dejarlo todo: dinero, casa, familia, profesión, seguridad, importancia, títulos, indumentarias…. Todo lo que nos pueda impedir en la vida ser libres como el viento. Para pensar y decir todo lo que sea necesario ante el sufrimiento de los más desamparados de este mundo.

El obispo Casaldáliga no ha sido ni más ni menos que eso. Y con su vida nos está diciendo a todos que mientras la Iglesia siga teniendo obispos que viven en palacios, se endosan con frecuencia vestimentas que no sabe uno si dan risa o dan vergüenza, se callan ante las decisiones de los gobernantes que no hacen, en definitiva, sino hacer cada día más ricos a los ricos; y más pobres a los pobres. Esos obispos, con su intachable ortodoxia dogmática, su exactitud litúrgica, su moral chapada a la antigua y, a veces también, con silencios que levantan sospechas, manteniendo a toda costa la distancia entre su dignidad episcopal y la vulgaridad plebeya de la gente menuda, obispos que se ponen nerviosos cuando ven al Papa Francisco intentando vivir como vive un ciudadano cualquiera, con la gente, entre la gente, como la gente, en la medida en que le dejan vivir de esa manera, con semejantes sucesores de los apóstoles, ¿a dónde va la Iglesia? ¿qué presencia o qué credibilidad puede tener esta Iglesia a la que tanto le debemos y tanto la queremos?

Lo digo en pocas palabras y con el corazón en mis manos cansadas, a mis 88 años: mientras Casaldáliga siga siendo un ejemplo excepcional en la Iglesia – como lo es hoy – y no sea el “obispo al uso”, el modo y modelo de vivir de cada obispo, que se vea y se palpe como lo normal en la Iglesia de Jesucristo, mientras no veamos a cada obispo como vemos al Papa Francisco por donde quiera que va, la Santa Madre Iglesia será, en definitiva, “mera religión”, que legitima los poderes que se nos imponen y legitima una esperanza, que, tal como se han puesto las cosas, para demasiada gente ya no es esperanza.

¡Gracias!, Pedro Casaldáliga, por el bien que nos haces a todos.Y por el horizonte de esperanza que tu vida nos deja abierto y patente.

José Maria Castillo