una mostra:
No
m’havia passat mai. Il·lús, cada vegada que me’n vaig de viatge agaf un
llibre o dos, per aprofitar les hores mortes. A l’avió m’adorm llegint.
Al cotxe, em mareig si llegesc. A les estones en companyia dels
viatgers, estàs per ells i pel viatge. En tornar, he llegit tres o
quatre pàgines. Aquesta vegada ha estat diferent. M’enduia Un cel de plom,
la història novel·lada per Carme Martí de la vida de Neus Català.
D’aquesta lluitadora antifeixista en sabia alguna cosa arran del seu pas
pel camp d’extermini nazi de Ravensbrück, exclusiu per a dones. Però
poca cosa més. He estat una setmana de viatge i he tornat amb el llibre
acabat. En les tres hores de vol me’n vaig llegir una tercera part,
d’una tirada.
La novel·la, precisament, està tota impregnada per l’horror dels
camps nazis. Ja des de bon començament, fins i tot quan la protagonista
ens narra en primera persona la seva infantesa als Guiamets, una petita
localitat rural del Priorat, l’espant i el retorn permanent al malson en
vida dels camps de la mort ressona constantment. Militant del PSUC i
lluitadora antifranquista durant la guerra civil, després del triomf de
Franco hagué de travessar la frontera cap a França. En aquest trànsit
hagué de fer-se càrrec dels infants orfes de guerra que, com a
infermera, ja havia cuidat durant el conflicte a Premià de Dalt, a la
colònia Negrín. La relació maternal i protectora de Català amb els
infants és d’una tendresa que corprèn i fa vessar més d’una llàgrima al
lector.
Carme Martí ha sabut donar el caire just a la narració, de manera
que, tot i sabent que es tracta d’una novel·la, comprenem que es tracta
d’emocions generades a partir de l’evocació dels records de Neus Català.
Una vegada a França, la protagonista s’implica amb la lluita amb la
resistència contra el nazisme i coneix Albert, resistent i primer gran
amor de la seva vida. Delatats, són atrapats pels nazis, que, després de
mantenir-los empresonats a Llemotges, els deporten. Neus Català passarà
per Ravensbrück, on moriren prop de 100.000 dones, i a Flossenburg, on
l’obligaren a treballar en la indústria armamentística.
El relat de l’estada al camp sobrepassa els límits d’allò que hauríem
d’entendre per valors humans. Hom no pot capir com els humans podem
arribar a extrems com els que es visqueren als camps d’extermini nazis.
Tractades com a bèsties i en condicions que cap ésser viu hauria de
passar mai, aquelles dones visqueren arran del precipici, sempre damunt
un fil de vida en un “no-món”, un lloc real i alhora impossible,
inimaginable, on arribaren després de cinc dies esgotadors de viatge
sense aturades, des de Llemotges fins a Ravensbrück. Vexades,
humiliades, mal alimentades, esterilitzades, poques sobrevisqueren. A Un
cel de plom, es dóna testimoni de tot el que passà en aquells llocs,
amb l’objectiu que no es torni a repetir, i també amb l’objectiu de
donar visibilitat a unes víctimes que massa sovint no en tenen. A la
dècada dels vuitanta, Montserrat Roig escrigué un llibre clau per
comprendre l’horror del feixisme en general i del nazisme en particular:
Els catalans als camps nazis. En plena investigació, els testimonis que
havien trobat eren tots masculins i negaven la presència de dones en
els camps d’extermini. 92.000 en moriren just a Ravensbrück.
De l’estada als camps se’n desprén també l’enorme capacitat de
superació dels éssers humans, l’indescriptible coratge per aferrar-se a
la vida i contar el que les companyes mortes ja no podran dir a ningú.
Explicar l’horror i fer-lo avinent a les generacions futures, aquest ha
estat i és encara l’objectiu de Neus Català. Cançons, jocs, solidaritat i
humor guaiten com un raig de llum dins la tenebra de Ravensbrück, per
demostrar que dins el femer més pudent i pot créixer una flor.
Supervivent, Català coneixerà un altre amor, en Félix, que la farà
mare quan ja tot li feia pensar que seria impossible. La seva filla
Margarita també és un exemple de lluita per la memòria del que visqué sa
mare, no debades, per sempre serà “filla de deportada”. Un dia, mirant
el documental per la televisió, tota la família va constatar i conèixer
l’horror dels camps nazis. En veure-ho, el fill petit demanà a sa mare:
“Mare, és per això que crides a les nits?”.
Però de tot el llibre, més enllà dels detalls escabrosos del tracte
inhumà de les SS amb les preses, allò que més en destacaria és la lliçó
de coratge i coherència de Neus Català: en primera instància per lluitar
contra Franco, després contra els nazis des de la resistència, i
finalment per escampar arreu del món la seva vivència i retornar el món a
una pau justa i sincera que agermani pobles i persones en igualtat de
condicions, amb justícia i amb dignitat.
Us el recoman. Conèixer la història de Neus Català us farà créixer i, malgrat tot, us farà veure que la utopia sempre és possible. Basta, creure-hi, com ella...
-
"Nits sense somnis, profundes com una aigua negra, atravessades per l'udol de la sirena"
GENEVIÈVE DE GAULLE, La traversée de la nuit
"Els que vam tenir la sort de tornar i recordar que tot ho vam suportar per un bell ideal, que dóna tot el sentit a l'ésser humà, que fa sentir infinitament superior al botxí, hem pogur suportar amb el cor ferit la nostra reinserció a la vida normal"
NEUS CATALÀ, De la resistencia y la
deportación. 50 testimonios de mujeres españolas
"Davant la barbàrie nazi, organitzada per degradar la condició humana, la lluita dels deportats per resistir i mantenir-se fidels als seus ideals esdevé per a nosaltres, nascuts sota el franquisme, extraordinàriament fecunda i esperançadora"
MONTSERRAT ROIG,Pròleg a Els catalans als camps nazis
El riu Mosel.le,el camí de retorn...
LA NEUS amb EL FÉLIX
Assumiràs la veu d'un poble,i serà le veu del teu poble,i serà, per a sempre, poble,i patiràs, i esperaràs,i aniràs sempre entre la pols,et seguirà la polseguera.
VICENT ANDRÉS ESTELLÉS
Ravensbrück, Xile, Tiananmen: el Grec revisita la història contemporàniaEn aquesta edició del Festival Grec, aquella idea que cal recordar el passat per entendre el present i construir el futur, hi ha calat amb escreix. Diverses propostes -catalanes i internacionals- opten per a la reconstrucció de la memòria històrica o parteixen de fets històrics per tal d’abordar temàtiques que encara avui estan en qüestió. Des dels camps d’extermini i la lluita per la memòria de Neus Català a les protestes contra Mao Zedong (Penso en Yu), passant pel Xile d’Allende (La imaginación del futuro) i l’Alemanya nazi (La nit d’Helver).NEUS CATALÀ, UNA VIDA CONTRA L’OBLIT“No és fàcil parlar de Neus Català, perquè n’hi ha moltes: la víctima, la comunista, la republicana, l’exiliada…” diu Rafel Duran. És el director de l’obra sobre aquesta lluitadora dels Guiamets -única supervivent catalana del camp de Ravensbrük- i impulsor del projecte que ha portat a adaptar la biografia novel·lada Un cel de plom de Carme Martí a mans de Josep Maria Miró. “Als 14 anys ja va fer la seva primera vaga com a jornalera. O les dones cobraven igual que els homes, o no treballava ningú. I a dia d’avui encara estem així”, segueix Duran. “Als 24, després de viure la República i la Guerra Civil, ha de marxar a l’exili i ajuda a creuar la frontera als 182 nens orfes que -ara com a infermera a Premià- tenia al seu càrrec”. Però la vida de Català dóna per molt. I encara es passaria a la Resistència francesa abans de ser deportada als camps nazis. “Durant el 15-M encara volia ser a la plaça”, diu el director per exemplificar el compromís que encara avui manté.Malgrat tot, Neus Català ha defensat sempre que ella és un testimoni, no una excepció. I és per això que, diu Miró, han tret el jo “per parlar de nosaltres” i recollir la veu de la memòria històrica que va iniciar Montserrat Roig als anys 70 amb Els catalans als camps nazis. El dramaturg també ha destacat que més enllà de Ravensbrük, han volgut recollir “què representa viure després de l’horror i com en pot ser d’insuportable la memòria”. I és que, a diferència de molts altres casos, el que caracteritza Català és que d’aquesta memòria n’ha fet una lluita. Com diu ella mateixa: “a mi l’única mort que em fa por, és la de la memòria”.Carme Martí, que va passar hores i hores amb Català per escriure el llibre, i hi ha establert un lligam molt fort, està completament satisfeta de l’adaptació de Miró. “Em costa posar paraules a l’emoció que vaig sentir ahir en veure l’adaptació teatral d’Un cel de plom. Partíem del fet que era difícil adaptar una novel·la de més de 300 pàgines amb el relat de la vida de la Neus Català, però el Josep Maria Miró se n’havia sortit amb escreix. Veure després el treball de la direcció de Rafel Duran, la posada en escena i l’extraordinària Mercè Arànega, immensa!, em deixa amb les emocions a flor de pell i poques paraules”.Un cel de plomNeus Català i Pallejà va néixer el 1915 en el si d’una família pagesa dels Guiamets (Priorat). Un any després d’haver esclatat la Guerra Civil es va establir a Barcelona i es va implicar en la lluita antifeixista. La derrota republicana la va obligar a exiliar-se a França. En la Segona Guerra Mundial va col·laborar amb la resistència francesa durant l’ocupació d’aquest país per les tropes d’Alemanya. Fou detinguda pels nazis i deportada als camps d’extermini de Ravensbrück i Holleischen. Hi va romandre fins a l’alliberament i ha dedicat la vida a recordar aquelles companyes de captiveri a les quals va sobreviure i amb les quals va conèixer l’horror, però també la solidaritat. La seva vida va ser novel·lada per l’escriptora Carme Martí i ara puja als escenaris.Una coproducció del Grec 2015 Festival de Barcelona i la Sala Muntaner.
