COMUNICACIÓ
Les philosophes, ils étonnent le commun des hommes.
Les chrétiens, ils étonnent les philosophes.
BLAISE PASCAL
- Intentar explicar la "modernitat" com un procés continuat de racionalització de les relacions de l'home amb ell mateix, amb els altres, amb el món, amb Déu...
- no arriba a donar raó d'alguns fenómens com:
- moviments romàntics
- formes de govern deshumanitzadores...
- espiritualitat irracional...
- pràctica creixent de medicines alternatives...
- L'aspecte més controvertit de la crisi religiosa és = el pluralisme
- l'autoritat de les tradicions religioses tradicionals queda: - relativitzada
- desacreditada
...la religió abasta, dia a dia, una porció més petita de vida social...
- els criteris que empren els humans per circular per la vida són molt diversos; sovint... però no són tan diferents com el nostre afany competitiu...
Les generalitzacions-catalitzadores de la cultura dels nostres dies són quatre:
- la secularització
- el pluralisme
- l'individualisme
- la modernitat
Tot model interpretatiu és només una mena de pauta que no posseeix cap exigència històrica absoluta...
- s'han produït uns trecaments epistemològics, religiosos, ètics, culturals i institucionals que han afectat la societat en general...
- sempre són indicatives per l'ésser humà = la seva condició d'ésser deficient = sotmès a la contingència...
Tota cultura i tota religió tenen la pretensió de ser "la cultura" i "la religió"...
Sempre hi ha hagut una forta competició entre les comunicacions que ofereixen els diversos sistemes...
- les exigències de l'Estat liberal han xocat frontalment amb les tendències restauracionistes de l'Església catòlica, que ha pretès reaccionar -amb un retard considerable- contra les conseqüències de la Revolució Francesa...
Els fenómens religiosos = praxis comunicatives
- no sempre els sistemes religiosos han estat agents eficients i responsables de les paraxis comunicatives...
- la manca de comunió i comunitat ha estat present en els universos religiosos de l'Orient i de l'Occident...
- una religió "morta", gran quantitat d'informació..., però situació d'incomunicació
- la vida és comunicació; la mort, incomunicació...
La crisi que ara, a l'Occident, experimenten les religions constituïdes no és sinó una de les seqüeles negatives de la seva incapacitat per establir corrents "polifònics" de comunicació i empatia...
- la història religiosa de la humanitat és també la història d'una gran discòrdia...
- les religions, per bé o per mal, es fan ressò de les pregoneses més fondes i decisives de l'ésser humà...
La raó i les emocions
El tret socialment trancendental de la cosmovisió que va sorgir en el segle XVII = la separació radical entre la raó i les emocions.
-fins a mitjans segle XX, l'emoció es va convertir en un recurs "eufemístic" per referir-se al sexe...
- l'atracció sexual era la principal font de desajustament social...
- la racionalitat = bona >< el sentiment o impulsivitat = dolents,
- (a partir de Descartes, el principi organitzador de la societat < l'estabilitat )
- perquè hi hagués "estabilitat" havia de suprimir-se la tensió entre la raó i les emocions...
La sacralització de l'estabilitat social (s. XVII-s.XX) ha tingut conseqüències en:
- la família = segons els barons
- la discriminació sexual < resultat de la influència de la "cultura semita" i la "cultura-grega" (antifemenines) < separació radical entre "raó" i "emocions"...
- l'emoció fou considerada com una forma inferior i, molt sovint, fins i tot degradada, de l'activitat comunicativa dels humans...
- a Occident, "pensament amb regulació ortodoxa"
excepcions: W.James: "l'emoció constitueix el punt de partida, l'afirmació fonamental de la religió... l'essencial de la religió s'ha de cercar en l'experiència interior de l'ésser humà... en la qual els enigmes de l'orde natural troben solució..."
- Cal distingir entre "religió personal" i "religió institucional"... o, també, entre religions de "primera mà" i "religions de segona mà" = Religions vivents <> Religions en conserva...
En l'esser humà, la funció de l'instint és exercida per la intel.ligència que tendeix a la dissociació... i resulta destructora de l'harmonia... = l'maginari fa de "contrapès"
Les imatges i l'maginari tenen una importància decisiva per a la salut física, psíquica i espiritual de l'ésser humà...
- la imatge, sigui quin sigui el lloc on es manifesta, és = una espècie intermediària entre un inconscient inconfessable i una presa de consciència confessada...
A partir dels anys seixanta del segle XX, la infra-valoració de les emocions fou sotmesa a una profunda revisió...< transmissions religioses < innombrables ofertes religioses...
- per a molts homes i dones del nostre país la religió apareix com a "increïble"... no , la religiositat...
- ha augmentat l'nterés per l'estudi dels fenómens religiosos...
- s'imposa l'opinió que la Humanitat no hauria pogut sortir de la seva condició pre- o proto-humana en l'absència d'allò que amb sentit comú anomenam religió...
No sembla "possible" el final de la religió, però
- s'observa una mena d'anarquia de la fe
- l'home cada vegada encaixa "menys" en el cos dogmàtic de les religions establertes
- els creients individualment fugen, literalment, dels vells pares de l'Església... de manera semblam com la joventut políticament i moralment compromesa fuig dels sindicat i dels partits polítics...
- l'erosió del sagrat < dissolució de la creença en els mites i els dogmes eclesiàstics...
Societat secular vol dir:
- una modificació substancial de l'ésser humà ?
- mutacions de models culturals, religiosos i polítics ?
( que els sistemes religioso-eclesiàstics han de tenir el monopoli de la religió "és un tema que està fora de lloc"...)
- No s'ha d'equiparar l'estructural a les articulacions històrico-culturals...
La moral dels "efectes" ha de deixar lloc a "la moral-dels-afectes"
La situació paradoxal dels ésser humans de tots els temps = tots som radicalment iguals, però històrico-culturalment diferents
En el moment actual:
- manca qualitat de comunicació
- una potent nostàlgia religiosa
- fabricar un nou llenguatge < lligar directament l'hom del nostre temps amb una fe sense misteris...
- la religió és la màxima expressió de la intimitat més pregona de l'ésser humà -del seu misteri- també constitueix la representació més afinada de l'ambigüitat...
Interrogants de la comunicació religiosa:
- la funció insubstituïble de la paraula humana = l'home, "homo loquens"
- llenguatges apropiats per emparaular la realitat
- l'home = ésser interrogatiu sempre in "statu viae"
- possibilitats expressives:- amb ell mateix
- amb Déu
- amb el proïsme
- amb la naturalesa
- encontre de l'home amb l'alteritat
- situació social, religiosa, política > en precarietat > angoixa > desorientació
L'home és un ésser necessitat de consolació...
- exposat a la contingència > infinitament vulnerable
- impossibilitat de consolar un ésser que necessariament ha de morir...
- necessitat de consolació en la pèrdua dels èsser estimats
- necessitat de consol dels qui s'han esforçat per deslliurar-lo d'aquesta necessitat
- ¿ és capaç de consolació ?
Blummenberg = íntimn lligam entre consolació i simbolisme < l'home és un animal simbòlic...
El símbol < aspecte central per la comunicabilitat de la religió
- una de les finalitats més importants de les religions = comunicació de consol
- no sols als seus adeptes
- a tots els homes i dones de bona voluntat
- ni el mal ni la mort no tenen la darrera paraula...
Sovint els processos comunicatius dels sistemes religiosos...
> No ofereixen confiança > cordialitat > reconciliació > solidaritat...
> Provoques mestost > depressions, confrontacions, > angoixa > culpabilitzacions...
La incapacitat per conferir consolació ha donat lloc a la irrelevància creixent dels sistemes eclesiàstics...
- els esforços per a retornar a una situació d'antic règim < espai ideal ??
- desplegament informatiu > de cap manera comunicatiu...
La saluts dels actuals processos comunicatius de les religions no és bona > perquè manca la confiança, = factor imprescindible per a qualsevol mena d'autèntica comunicació...
- la religió i la família són les dues institucions més afectades per la crisi de confiança...
Elements de la "comunicació":
- la base de qualsevol forma de comunicació humana < aquests elements <
- Símbol
- Narració
- Tradició
- Història
- Ètica
- Culte
- corporeïtat
- Transmissió = comunitat = informació
L'existència de l'home sobre la terra < encarnació d'aquests elements en l'estructura corporioespiritual
- les comunicacions són transmeses per les estructures d'acollida...
- les formes comunicatives més importants són: el símbol, el culte, la narració...
La salut de la comunitat, com la de la persona humana, depèn de la "qualitat" de la comunicació...
- la gran i mortal malaltia "del nostre temps" és = la incomunicació en una societat exhaustivament informada...
La religió és absolutament impossible sense el treball del símbol i l'activació de la memòria (tradició)...
- vivim, en canvi, en una civilització de l'oblit < la relació enttre memòria humana i oblit s'ha malmès greument...
- l'atracció sexual era la principal font de desajustament social...
- la racionalitat = bona >< el sentiment o impulsivitat = dolents,
- (a partir de Descartes, el principi organitzador de la societat < l'estabilitat )
- perquè hi hagués "estabilitat" havia de suprimir-se la tensió entre la raó i les emocions...
La sacralització de l'estabilitat social (s. XVII-s.XX) ha tingut conseqüències en:
- la família = segons els barons
- la discriminació sexual < resultat de la influència de la "cultura semita" i la "cultura-grega" (antifemenines) < separació radical entre "raó" i "emocions"...
- l'emoció fou considerada com una forma inferior i, molt sovint, fins i tot degradada, de l'activitat comunicativa dels humans...
- a Occident, "pensament amb regulació ortodoxa"
excepcions: W.James: "l'emoció constitueix el punt de partida, l'afirmació fonamental de la religió... l'essencial de la religió s'ha de cercar en l'experiència interior de l'ésser humà... en la qual els enigmes de l'orde natural troben solució..."
- Cal distingir entre "religió personal" i "religió institucional"... o, també, entre religions de "primera mà" i "religions de segona mà" = Religions vivents <> Religions en conserva...
En l'esser humà, la funció de l'instint és exercida per la intel.ligència que tendeix a la dissociació... i resulta destructora de l'harmonia... = l'maginari fa de "contrapès"
Les imatges i l'maginari tenen una importància decisiva per a la salut física, psíquica i espiritual de l'ésser humà...
- la imatge, sigui quin sigui el lloc on es manifesta, és = una espècie intermediària entre un inconscient inconfessable i una presa de consciència confessada...
A partir dels anys seixanta del segle XX, la infra-valoració de les emocions fou sotmesa a una profunda revisió...< transmissions religioses < innombrables ofertes religioses...
- per a molts homes i dones del nostre país la religió apareix com a "increïble"... no , la religiositat...
- ha augmentat l'nterés per l'estudi dels fenómens religiosos...
- s'imposa l'opinió que la Humanitat no hauria pogut sortir de la seva condició pre- o proto-humana en l'absència d'allò que amb sentit comú anomenam religió...
No sembla "possible" el final de la religió, però
- s'observa una mena d'anarquia de la fe
- l'home cada vegada encaixa "menys" en el cos dogmàtic de les religions establertes
- els creients individualment fugen, literalment, dels vells pares de l'Església... de manera semblam com la joventut políticament i moralment compromesa fuig dels sindicat i dels partits polítics...
- l'erosió del sagrat < dissolució de la creença en els mites i els dogmes eclesiàstics...
Societat secular vol dir:
- una modificació substancial de l'ésser humà ?
- mutacions de models culturals, religiosos i polítics ?
( que els sistemes religioso-eclesiàstics han de tenir el monopoli de la religió "és un tema que està fora de lloc"...)
- No s'ha d'equiparar l'estructural a les articulacions històrico-culturals...
La moral dels "efectes" ha de deixar lloc a "la moral-dels-afectes"
La situació paradoxal dels ésser humans de tots els temps = tots som radicalment iguals, però històrico-culturalment diferents
En el moment actual:
- manca qualitat de comunicació
- una potent nostàlgia religiosa
- fabricar un nou llenguatge < lligar directament l'hom del nostre temps amb una fe sense misteris...
- la religió és la màxima expressió de la intimitat més pregona de l'ésser humà -del seu misteri- també constitueix la representació més afinada de l'ambigüitat...
Interrogants de la comunicació religiosa:
- la funció insubstituïble de la paraula humana = l'home, "homo loquens"
- llenguatges apropiats per emparaular la realitat
- l'home = ésser interrogatiu sempre in "statu viae"
- possibilitats expressives:- amb ell mateix
- amb Déu
- amb el proïsme
- amb la naturalesa
- encontre de l'home amb l'alteritat
- situació social, religiosa, política > en precarietat > angoixa > desorientació
L'home és un ésser necessitat de consolació...
- exposat a la contingència > infinitament vulnerable
- impossibilitat de consolar un ésser que necessariament ha de morir...
- necessitat de consolació en la pèrdua dels èsser estimats
- necessitat de consol dels qui s'han esforçat per deslliurar-lo d'aquesta necessitat
- ¿ és capaç de consolació ?
Blummenberg = íntimn lligam entre consolació i simbolisme < l'home és un animal simbòlic...
El símbol < aspecte central per la comunicabilitat de la religió
- una de les finalitats més importants de les religions = comunicació de consol
- no sols als seus adeptes
- a tots els homes i dones de bona voluntat
- ni el mal ni la mort no tenen la darrera paraula...
Sovint els processos comunicatius dels sistemes religiosos...
> No ofereixen confiança > cordialitat > reconciliació > solidaritat...
> Provoques mestost > depressions, confrontacions, > angoixa > culpabilitzacions...
La incapacitat per conferir consolació ha donat lloc a la irrelevància creixent dels sistemes eclesiàstics...
- els esforços per a retornar a una situació d'antic règim < espai ideal ??
- desplegament informatiu > de cap manera comunicatiu...
La saluts dels actuals processos comunicatius de les religions no és bona > perquè manca la confiança, = factor imprescindible per a qualsevol mena d'autèntica comunicació...
- la religió i la família són les dues institucions més afectades per la crisi de confiança...
Elements de la "comunicació":
- la base de qualsevol forma de comunicació humana < aquests elements <
- Símbol
- Narració
- Tradició
- Història
- Ètica
- Culte
- corporeïtat
- Transmissió = comunitat = informació
L'existència de l'home sobre la terra < encarnació d'aquests elements en l'estructura corporioespiritual
- les comunicacions són transmeses per les estructures d'acollida...
- les formes comunicatives més importants són: el símbol, el culte, la narració...
La salut de la comunitat, com la de la persona humana, depèn de la "qualitat" de la comunicació...
- la gran i mortal malaltia "del nostre temps" és = la incomunicació en una societat exhaustivament informada...
La religió és absolutament impossible sense el treball del símbol i l'activació de la memòria (tradició)...
- vivim, en canvi, en una civilització de l'oblit < la relació enttre memòria humana i oblit s'ha malmès greument...
La tradició cristiana "occidental"
- no existeix l'humà "inespecífic" > no resulta viable el "religiós" sense qualificatius...
- és de màxima importància la ferma determinació a practicar "l'autocrítica"
- no hi ha ésser humà sense una "situació"...
- en el nostre país existeix "un col.lapse" > interminables contenciosos entre l'Església i l'Estat > intromissions eclesiàstiques en la vida privada de les persones > progressiva desconfiança de sectors cada vegada més amplis de població respecte a la institució eclesiàstica > acusada mancança de mestres espirituals... > allunyament bastant generelitzat de la població respecte a la religió cristiana...
El "cristianisme", en els seus orígens, va ser un fenómen religiós altament improbable i anormal ( anormalitat cristiana )
- el missatge cristià tingué un doble front > la llei jueva > < la raó grega..
Aquelles idees religioses "forassenyades i imprecises", sorprenents... es convertiren amb una civilització...
- "el front-legalista" ( semita ) i el "front-contemplatiu" (grec ) continuen existint...
i "el cristià" continua sent la "gran anormalitat"...
PREGÀRIA-ROCK també és comunicació...¡¡¡
Tengo... y lo que tengo lo mantengo a base de amor y fe.
Siento que si no estas no corre el viento quizás afuera si pero no dentro de mi…
Vengo sin maletas con lo puesto y esta canción mi remedio vitamina para vivir.
Vuelvo y a teneros si estas lejos como el trueno cuando pasas junto a mi.
La melodía de una rumba me dijo el secreto no esta en la tumba sino en el vivir
y viviendo a todo trapo olvide caminar despacio y las heridas de mis pies en ti.
No cantare a lo que desconozco solo a lo que entro en el fondo como el poso del vino que bebí
y antes de emborracharme brindare mirando a tus ojos y gritare el secreto es el amor
que siento por ti.
Tengo.. y lo que tengo lo mantengo a base de amor y fe.
Siento que si no estas no corre el viento quizás afuera si pero no dentro de mi..
Vengo sin maletas con lo puesto y esta canción mi remedio vitamina para vivir.
Vuelvo y a teneros si estas lejos como el trueno cuando pasas junto a mi.
La primera lección aprendí pero olvide el cuaderno al salir
en la escuela de la vida no se puede repetir
así que voy lápiz en mano tomando notas y callando a veces es mejor no decir
aprendí a alzar las velas aguantarle a la marea y a romper las olas del mal vivir
y es que el vaso medio lleno medio vacío mi niña solo depende de ti y de mi.
y no se es mas rico el que mas lleva sino el que algo tiene y lo conserva
sin enfriarlo sin olvidarlo en un cajón
y no hay mayor tesoro que el que guardas en tu corazón
no en el bolsillo triste de un pantalón
Siento que si no estas no corre el viento quizás afuera si pero no dentro de mi…
Vengo sin maletas con lo puesto y esta canción mi remedio vitamina para vivir.
Vuelvo y a teneros si estas lejos como el trueno cuando pasas junto a mi.
La melodía de una rumba me dijo el secreto no esta en la tumba sino en el vivir
y viviendo a todo trapo olvide caminar despacio y las heridas de mis pies en ti.
No cantare a lo que desconozco solo a lo que entro en el fondo como el poso del vino que bebí
y antes de emborracharme brindare mirando a tus ojos y gritare el secreto es el amor
que siento por ti.
Tengo.. y lo que tengo lo mantengo a base de amor y fe.
Siento que si no estas no corre el viento quizás afuera si pero no dentro de mi..
Vengo sin maletas con lo puesto y esta canción mi remedio vitamina para vivir.
Vuelvo y a teneros si estas lejos como el trueno cuando pasas junto a mi.
La primera lección aprendí pero olvide el cuaderno al salir
en la escuela de la vida no se puede repetir
así que voy lápiz en mano tomando notas y callando a veces es mejor no decir
aprendí a alzar las velas aguantarle a la marea y a romper las olas del mal vivir
y es que el vaso medio lleno medio vacío mi niña solo depende de ti y de mi.
y no se es mas rico el que mas lleva sino el que algo tiene y lo conserva
sin enfriarlo sin olvidarlo en un cajón
y no hay mayor tesoro que el que guardas en tu corazón
no en el bolsillo triste de un pantalón
DAVANT UN "ACCIDENT"
il·lusions, les seves lluites, els seus somnis, tot avortat en un cruel i fugaç moment. Com se suporta un dolor tan agut?
Penso en els seus pares, en els seus germans, en els seus avis, en tots aquells que les van estimar, i els identifico amb el herois. No hi ha més gran heroïcitat que la d'un ésser humà suportant un dolor tan agut.
Sé, per l'experiència d'amics que han patit pèrdues semblants, que l'amor és un llenguatge capaç de fer miracles, i un d'ells és el de convertir la pèrdua en memòria, l'absència física en delicada presència. Aprendran a trobar-se amb les seves filles en una altra esfera dels sentiments, potser en un altre lloc, ara insospitat, de l'ànima. I serà aleshores quan hauran triomfat sobre la mort.
Però abans d'arribar a aquest punt... quina llarga nit els espera! I asseguda aquí, intentant escriure una cosa semblant a una abraçada, la seva nit se m'apropa i m'espanta, com si només fos el que sóc, una simple mare intentant protegir sempre els meus fills.
(...) Des d'aquest racó humil, sisplau, rebin el meu sentit condol."
Pilar Rahola "Quatre vides joves" La Vanguàrdia 3 de juny de 2012, p.35
"Triomfar sobre la mort". Perquè la derrota que la mort infligeix és que transmuta el nom i els records de la persona estimada de font de goig a font de dolor. I la "llarga nit" té una alba en el final del dolor. En aconseguir que aquest noms, pronunciats per atzar en qualsevol moment, no sonin a les orelles dels seus com una fiblada. En aconseguir que un record aparegut inesperadament enfosqueixi la resta de la jornada.
Per això, cal "aprendre a trobar-se amb la filla en un altre lloc, ara insospitat, de l'ànima". Buscar amb paciència, amb cura i sensibilitat, amb errors i ferides, aquell racó de l'ànima on la filla els espera. Sense tenir vergonya de fer el que el cor els demana: parlar a l'Alejandra, la Paula, la Claudia i la Julia malgrat no tenir-les davant dels ulls. Dir-los que les enyorem, compartir amb elles les ferides i la desesperança. Sobreposant-se al ridícul de creure que parles amb la paret, o que parles sol. I és que el cor del poeta Antonio Machado va vèncer aquest ridícul:
"Converso con el hombre que siempre va conmigo
Quien habla solo espera hablar a Dios un día."
Qui parla sol amb l'Alejandra, la Paula, la Claudia i la Julia, espera parlar amb elles un dia. I, com diu Rahola, l' "absència física" esdevindrà "delicada presència". I "serà aleshores que hauran triomfat sobre la mort".
A part del diàleg interior, hi ha un altre lloc on trobar-se amb l'Alejandra, la Paula, la Claudia i la Julia. És a fora, perquè també hi són. En efecte, aquestes quatre vides joves tenien "il·lusions, lluites i somnis". Les trobarem també fent realitat aquestes il·lusions, lluites i somnis. Convertint-les en les nostres il·lusions, lluites i somnis. Adoptant-les, com qui adopta un fill més. Al cementiri jesuïta de Kimwenza, als afores de Kinshasa, hi ha la tomba d'un jove jesuïta belga que va marxar de missioner al Congo Belga a principis del segle XX. Al cap de pocs dies d'arribar va morir, qui sap si de la malària o d'alguna altra de les malalties que s'emportaven tan joves la majoria d'europeus i europees que arribaven en aquell país. Els seus pares, en saber-ho des de Bèlgica, es van entristir profundament, en part perquè van pensar que el seu fill no havia pogut donar al poble del Congo allò que hi havia anat a donar. Per això van decidir fundar una escola en aquell país i van recolzar-la mentre van viure. Aquesta escola "va triomfar sobre la mort" al Congo perquè va donar vida i formació a molts infants; però també va ajudar els pares del jove jesuïta a triomfar sobre la mort del seu fill.
Volem trobar-nos amb elles aquí: ens costa acceptar que han marxat. Però podem trobar-nos amb elles allà, "en un lloc insospitat de l'ànima", per mitjà del diàleg interior i de la realització dels seus ideals.
Jo crec que allà, en aquest lloc de l'ànima del qual parla Pilar Rahola, hi habita l'Esperit de Déu. I des d'allà, on ja no hi ha plors ni dolor, ens criden i ens esperen, amb el somriure de sempre als llavis, l'Alejandra, la Paula, la Claudia i la Julia.
"Des d'aquest racó humil, sisplau, rebin el meu sentit condol".
Pep Mària SJ
il·lusions, les seves lluites, els seus somnis, tot avortat en un cruel i fugaç moment. Com se suporta un dolor tan agut?
Penso en els seus pares, en els seus germans, en els seus avis, en tots aquells que les van estimar, i els identifico amb el herois. No hi ha més gran heroïcitat que la d'un ésser humà suportant un dolor tan agut.
Sé, per l'experiència d'amics que han patit pèrdues semblants, que l'amor és un llenguatge capaç de fer miracles, i un d'ells és el de convertir la pèrdua en memòria, l'absència física en delicada presència. Aprendran a trobar-se amb les seves filles en una altra esfera dels sentiments, potser en un altre lloc, ara insospitat, de l'ànima. I serà aleshores quan hauran triomfat sobre la mort.
Però abans d'arribar a aquest punt... quina llarga nit els espera! I asseguda aquí, intentant escriure una cosa semblant a una abraçada, la seva nit se m'apropa i m'espanta, com si només fos el que sóc, una simple mare intentant protegir sempre els meus fills.
(...) Des d'aquest racó humil, sisplau, rebin el meu sentit condol."
Pilar Rahola "Quatre vides joves" La Vanguàrdia 3 de juny de 2012, p.35
"Triomfar sobre la mort". Perquè la derrota que la mort infligeix és que transmuta el nom i els records de la persona estimada de font de goig a font de dolor. I la "llarga nit" té una alba en el final del dolor. En aconseguir que aquest noms, pronunciats per atzar en qualsevol moment, no sonin a les orelles dels seus com una fiblada. En aconseguir que un record aparegut inesperadament enfosqueixi la resta de la jornada.
Per això, cal "aprendre a trobar-se amb la filla en un altre lloc, ara insospitat, de l'ànima". Buscar amb paciència, amb cura i sensibilitat, amb errors i ferides, aquell racó de l'ànima on la filla els espera. Sense tenir vergonya de fer el que el cor els demana: parlar a l'Alejandra, la Paula, la Claudia i la Julia malgrat no tenir-les davant dels ulls. Dir-los que les enyorem, compartir amb elles les ferides i la desesperança. Sobreposant-se al ridícul de creure que parles amb la paret, o que parles sol. I és que el cor del poeta Antonio Machado va vèncer aquest ridícul:
"Converso con el hombre que siempre va conmigo
Quien habla solo espera hablar a Dios un día."
Qui parla sol amb l'Alejandra, la Paula, la Claudia i la Julia, espera parlar amb elles un dia. I, com diu Rahola, l' "absència física" esdevindrà "delicada presència". I "serà aleshores que hauran triomfat sobre la mort".
A part del diàleg interior, hi ha un altre lloc on trobar-se amb l'Alejandra, la Paula, la Claudia i la Julia. És a fora, perquè també hi són. En efecte, aquestes quatre vides joves tenien "il·lusions, lluites i somnis". Les trobarem també fent realitat aquestes il·lusions, lluites i somnis. Convertint-les en les nostres il·lusions, lluites i somnis. Adoptant-les, com qui adopta un fill més. Al cementiri jesuïta de Kimwenza, als afores de Kinshasa, hi ha la tomba d'un jove jesuïta belga que va marxar de missioner al Congo Belga a principis del segle XX. Al cap de pocs dies d'arribar va morir, qui sap si de la malària o d'alguna altra de les malalties que s'emportaven tan joves la majoria d'europeus i europees que arribaven en aquell país. Els seus pares, en saber-ho des de Bèlgica, es van entristir profundament, en part perquè van pensar que el seu fill no havia pogut donar al poble del Congo allò que hi havia anat a donar. Per això van decidir fundar una escola en aquell país i van recolzar-la mentre van viure. Aquesta escola "va triomfar sobre la mort" al Congo perquè va donar vida i formació a molts infants; però també va ajudar els pares del jove jesuïta a triomfar sobre la mort del seu fill.
Volem trobar-nos amb elles aquí: ens costa acceptar que han marxat. Però podem trobar-nos amb elles allà, "en un lloc insospitat de l'ànima", per mitjà del diàleg interior i de la realització dels seus ideals.
Jo crec que allà, en aquest lloc de l'ànima del qual parla Pilar Rahola, hi habita l'Esperit de Déu. I des d'allà, on ja no hi ha plors ni dolor, ens criden i ens esperen, amb el somriure de sempre als llavis, l'Alejandra, la Paula, la Claudia i la Julia.
"Des d'aquest racó humil, sisplau, rebin el meu sentit condol".
Pep Mària SJ
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada